Pols d'estels

De vegades la ciència ens mostra moments d’intriga que semblen propis d’una novel·la de misteri. Això és el que està passant amb l’assumpte de la presència del gas metà a l’atmosfera de Mart. Un gas que podria estar associada a la possible existència de vida marciana o potser no. Tot no és tan fàcil com sembla.

Ja fa temps que la presència de metà al planeta roig ha estat confirmada. La nau europea Mars Express observà el 2003 i 2006 concentracions de metà en tres regions del planeta: Terra Sabae, Nili Fossae i Syrtis Major, indrets on l’aigua corria lliurement fa milers d’anys.

El gas metà (CH₄) és una molècula que està relacionada amb la vida. A l’atmosfera terrestre aquest gas prové en un 95% d’organismes vius, per exemple de la descomposició de matèria orgànica per bacteris. Ara bé, la llum ultraviolada del Sol destrueix les molècules en uns 300-600 anys que manera que sense fonts que emeten contínuament gas metà ja faria molts mil·lennis que no s’hi detectaria a l’atmosfera terrestre.

Així doncs el metà marcià detectat no pot provindre d’antics reservoris de vida ja extinta sinó de vida bacteriana actual amagada sota la superfície i reposant de manera contínua el metà perdut. En això seria similar als bacteris terrestres descoberts a 2 o 3 quilòmetres sota la superfície en la conca Witwatersrand de Sud-àfrica. 

La nau russa-europea  Trace Gas Orbiter (TGO) arribà a Mart a final de 2016 amb la missió específica de descobrir les fonts d’aquest metà però de moment no ha tingut èxit després de tres anys d’exploració des de l’òrbita marciana. O no hi ha metà o està per sota del nivell de detecció dels instruments.

On s’ha tingut més èxit en la mesura de la presència del gas ha estat des de la superfície. El robot Curiosity de la NASA que es troba en el cràter Gale des del 2012 si que ha detectat metà i n’ha observat variacions al llarg de l’any marcià al ritme de les estacions. En hivern la concentració de gas baixa mentre en arribar la primavera torna a pujar amb un pic a finals de l’estiu.

Aquest oscil·lació estacional té valors ben baixos, de només de 0.6 parts per mil milions per volum (ppbv). Un valor que representa menys d’una molècula per cada mil milions de molècules atmosfèriques. Com a comparació, la concentració de metà a l’atmosfera de la Terra és de 1800 ppbv, és a dir per cada mil milions de molècules d’aire terrestre, 1800 són de metà.

Aquesta variació de la presència del gas és molt suggeridora de la presència de vida bacteriana, que estaria inactiva en hivern i reviscolaria en arribar la primavera.

La setmana passada, el rover Curiosity, amb l’ús de l’espectròmetre làser sintonitzable Sample Analysis at Mars (SAM) trobà un resultat sorprenent: la major quantitat de metà que mai s’ha mesurat durant la missió: unes 21 parts per mil milions de molècules per volum (21 ppbv). Els valors, però, es van reduir  dilluns d’aquesta setmana: els nivells de metà han disminuït bruscament, amb menys d’1 ppbv. Aquest és un valor proper als nivells de fons que Curiosity observa tot el temps.

La conclusió suggereix que la detecció de metà de la setmana passada, la major quantitat de gasos que s’ha trobat mai, va ser un dels plomalls transitori del metà que s’han observat en el passat des de l’espai. Mentre els científics han observat que els nivells de fons augmenten i disminueixen estacionalment, no han trobat cap patró en l’aparició d’aquests plomalls transitoris.

Tanmateix abans de llançar les campanes al vol cal explorar altres possibilitats per explicar la presència del gas a l’atmosfera marciana. Diversos processos geològics poden produir metà com ara l’oxidació del ferro, les molècules del qual poden quedar enganxades en estructures com els hidrats de gas que va soltant el gas a poc a poc. La serpentinització també pot produir un metà abiòtic. A la Terra això donaria compte del 5 al 10% del metà atmosfèric terrestre.

Seguirem aquest misteri apassionant. D’on prové el metà marcià? D’una vida encara no descoberta? De processos geològics? Continuarà…

Imatges: NASA/JPL-Caltech

Els dies van passant inexorablement. Ja tenim darrere un terç dels dies del 2018 i l’estiu ja és gairebé a la porta. La primavera, però, encara està activa i l’oratge variable de les pròximes jornades en serà una prova.

El mes comença amb alegria per un treball ben fet, en part des de Barcelona. Els científics de la missió Gaia han lliurat el segon paquet de dades i el que ens ofereixen és espectacular. Ara tenim el cens estel·lar més complet fins ara de la Via Làctia, on s’han documentat 1.700 milions d’estels. Els astrofísics tenen material per actualitzar els models de dinàmica estel·lar, d’estructura de la Galàxia i fins i tot hauran de millorar els inventaris de membres del nostre sistema solar.

També caldrà destacar el llançament del mòdul de descens robòtic  InSight de la NASA que en arribar a Mart serà la primera missió que permetrà conèixer l’interior amb l’ús d’un sismògraf i un perforador per penetrar en el subsol fins a 5 metres de profunditat. Un viatge de sis mesos el depositarà, si tot surt bé, en la superfície marciana el 26 de novembre.

Les nits suaus inviten a l’observació del firmament. Aquests dies l’astre més destacat és el planeta Venus. Poc després de la posta del Sol el podrem veure ben brillant al cel encara blau. Els observadors ocasionals els sorprendrà observar un punt brillant que sembla els llums d’un avió en ruta d’aproximació a l’aeroport. Però realment els núvols clars de l’atmosfera del planeta són els causants d’aquesta brillantor en reflectir de manera efectiva gran part de la llum solar que li arriba.

Una imatge interessant del planeta es podrà obtindre el vespre del 17 de maig quan Venus es trobarà ben prop d’una Lluna creixent de 3 dies. La fina banya lunar competirà amb la brillantor de la deessa de la bellesa.

Mentre Venus es mou en la seua òrbita al voltant del Sol, des de la Terra la veurem allunyar-se cada vegada més de l’astre rei. D’aquesta manera, cap a final de mes, el planeta es trobarà ben separat i ben alt al cel en el moment del crepuscle, de manera que durant unes dues hores i mitja podrem gaudir de la seua presència.

Venus es pon actualment cap al nord-oest. Però just al costat oposat de l’horitzó, aquests dies de maig, cap al sud-est, a partir de les 21 h, es pot veure alçar-se Júpiter. Ara és el moment millor per gaudir de l’observació del planeta gegant ja que el dia 9 de maig estarà en oposició al Sol. Això significa que la separació angular entre el Sol i el planeta, amb centre la Terra, serà 180º , i, conseqüentment farà que Júpiter isca per l’horitzó al mateix temps que el Sol es pon, i, a més, l’observació amb el telescopi serà òptima, en sitar-se en el punt més pròxim a la Terra. Ara és el moment de reveure les bandes acolorides del planeta, la taca roja o el ball regular de les llunes jovianes.

Júpiter tindrà, per tant, un recorregut oposat al Sol. Situat a la constel·lació de la Balança, s’alçarà en pondre’s aquest, es situarà al sud i ben alt cap a la mitjanit i es pondrà a l’alba. Un regal per als astrònoms que el podran observar tota la nit. La nit del 27 de maig una Lluna quasi plena se situarà al seu costat facilitant la seua identificació.

A la matinada seran observables la resta de planetes, Saturn i Mart.

Saturn es farà visible més aviat mentre que una hora després apareixerà Mart. Els primers dies de mes, entre el 4 i el 7 de maig una Lluna minvant se situarà ben prop i entre els dos planetes i ens donarà oportunitats de fer bones fotos. Saturn al telescopi apareix ja sublim amb els seus anells daurats. Un avanç de l’oposició del pròxim mes en que es situarà a la mínima distància a la Terra.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’abril de 2018. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Rastre lluminós de la sonda Mars InSight de la NASA sobre la zona de Los Angeles després del llançament des de la base de la força aèria de Vandenberg a Califòrnia el 5 de maig de 2018 observat des de Mt. Wilson. Crèdit. D. Ellison
2-4 A partir de l’Stellarium.

Poques hores li queden a l’estació espacial xinesa Tiangong-1.  Segons les previsions més actuals la reentrada en l’atmosfera de la Terra serà el pròxim diumenge 1 d’abril però amb algunes hores d’incertesa per davant o per darrere d’aquesta data. Aquesta indeterminació horària fa que siga molt difícil determinar sobre quina zona del nostre planeta caurà finalment. Ara, la probabilitat que caiga en una zona poblada és, més aviat, reduïda.

Com comenta l’investigador Jay Melosh de la Purdue University “En l’atmosfera de la Terra entren residus a tot hora. Amb una nau espacial com aquesta, la major part del material es cremarà en l’atmosfera, però algunes parts més denses podrien arribar a terra”.

Tiangong‑1 (天宫一号, “Palau Celestial 1”) és un laboratori experimental i la primera estació espacial xinesa. La seua principal missió era provar i perfeccionar tecnologies relacionades con les trobades espacials i l’acoblament de naus en òrbita. Va ser llançada a l’espai el 30 de setembre de 2011 per un coet Llarga Marxa CZ-2F des del Centre de Llançament de Satèl·lits Jiuquan en el desert de Gobi, Mongòlia Interior (Xina). Durant la seua curta vida operativa només acollí una missió no tripulada i també dues missions tripulades, ja que va ser realment un mòdul de proves del programa Tiangong, la futura estació espacial modular xinesa que hauria d’estar operativa a l’espai el 2023.

Estava planificat que Tiangong‑1 caiguera de manera controlada en 2013 però per unes raons no clares no ho va fer. Finalment el març de 2016 l’Administració Espacial Xinesa anuncià que havia perdut tot contacte amb la nau. La caiguda descontrolada era, per tant, cosa feta.

Tot satèl·lit frena de manera constant al llarg dels anys a causa del fregament amb les molècules de l’atmosfera terrestre, amb la qual cosa, en perdre energia, l’altura de l’òrbita decau. Per això, de tant en tant, cal impulsar els satèl·lits cap amunt per mantindre’ls operatius. Des del llançament fins al desembre de 2015 Tiangong‑1 va ser desplaçat regularment a una òrbita operativa d’entre  330 i 390 km per damunt de la superfície terrestre.

Sense control des de terra, però, la disminució constant de l’altura orbital de Tiangong és inevitable i, per tant, la caiguda de la nau sobre el nostre planeta és irreversible.

A principis del 2018 la nau girava al voltant de la Terra amb una òrbita de 280 km d’alçada però d’aleshores ençà ja ha minvat força. La nau que era d’unes 8,5 tones en ser llançada (incloent combustible) ara ja no serà tan pesada després d’anys de servei a l’espai. Les parts més flexibles i delicades com ara els panells solars es cremaran en la reentrada, de manera que només cauran les parts més resistents al calor com són els dipòsits de combustible.

Els investigadors no saben realment on i quan caurà Tiangong-1 fins que falten uns pocs dies. Tots els càlculs prediuen que serà al voltant del dia 1 d’abril, amb un error d’1 dia. El que si que està clar és que la zona de caiguda serà l’àrea compresa entre les latituds 42,8 graus nord i 42,8 graus sud, valors que correspon a la latitud aproximada del Centre de Llançament de Satèl·lits Jiuquan des d’on fou enviada a l’espai.

La predicció del lloc de caiguda no controlada d’una nau amb un marge de quilòmetres queda fora de les capacitats tecnològiques actuals, a causa de les dificultats de modelar l’atmosfera, per la dinàmica de l’objecte i per les limitacions d’observació de la nau.

Només el dia abans de la reentrada serà possible a grosso modo predir on caurà amb l’ajuda de radars terrestres però en la pràctica la incertesa serà gran, d’unes poques hores, fins i tot. Si una òrbita de Tiangong-1 dura actualment una mica més d’una hora això implica diversos òrbites! De manera que pot caure en qualsevol lloc dins de la franja dita. Però tranquils, no caurà necessàriament en aquesta part del sud d’Europa com van dient alguns mitjans espanyols de manera alarmista. Realment no hi ha molt més probabilitats que en altres llocs. I si observem el mapa adjunt (figura 2) el risc de caiguda és una mica més alt en les dues vores de la franja. Uf! Dins d’Europa, la Península Ibèrica té un risc una mica major, d’un 2 a un 3%.

Els passos previstos de la nau sobre Barcelona en les pròximes hores es poden consultar online en la pàgina dedicada als satèl·lits Heavens Above. Us deixe un resum:

A més a més, aquesta web permet saber on es troba en cada moment la  Tiangon-1 en la seua òrbita. La web d’Aerospace també farà un seguiment minut a minut de la reentrada. Sembla que la caiguda serà entre la vesprada-nit de demà diumenge 1 d’abril i les primeres hores de dilluns 2 d’abril, però encara amb molt de marge d’error.

Com explica Melosh  “Respecte al lloc d’aterratge, unes poques hores d’incertesa cobreixen un gran territori. Podria ser la diferència entre aterrar en Xile o fer-ho en mig del Pacífic”.

Haurem d’esperar, doncs, per veure que passa.

Més informació en:
Tiangong-1 reentry updates, ESA
Preguntas frecuentes sobre la reentrada de Tiangong-1, ESA

Actualitzat dissabte 31 de març a les 13:00.

Imatges:
1.- Estació espacial Tiangong-1, CMSE/China Manned Space Engineering Office
2.- Mapa de risc de caiguda de la Tiangong-1. Lliurat el 08/03/2018 3:17 pm. ESA CC BY-SA IGO 3.0
3.- Predicció de la finestra de reentrada  de Tiangong-1 el 26 març, ESA

L’any 2018 ha començat a caminar i les grans revistes científiques Science i Nature han fet les seues previsions del que ens oferirà la ciència durant aquest any.

La política científica no pot separar-se dels esdeveniments polítics que sacsegen el món. Així mentre el Regne Unit ha posat la directa per abandonar la Unió Europa i enguany començaran les negociacions per a la fase 2 del Brexit on s’hauran de determinar, entre altres, com s’articularan les futures col·laboracions dels científics britànics amb la resta dels científics europeus, els Estats Units s’enfronten a les eleccions de mitja legislatura. En aquestes s’elegiran la meitat de membres del Senat i de la Càmera de Representants. Si el republicans perden la majoria a les cambres a mans dels demòcrates, potser alguna de les decisions polèmiques de l’administració Trump en matèria medi-ambiental podrien revertir-se o congelar-se.
Per altra banda noves potències científiques com la Índia o la Xina continuen la lluita contra el canvi climàtic, promouen la cursa espacial i fan avanços ràpids en la recerca biomèdica.

Canvi climàtic

Aquest any els estats que van signar el Protocol de Paris l’any 2105 presenten el seu primer informe de com han començat a implementar les recomanacions de l’Acord per a que la temperatura mitjana del planeta no puge més de l’1,5-2,0 ºC per damunt dels valors de l’era preindustrial. Ho hauran de fer a la reunió de les Nacions Unides (2018 Facilitative dialogue) i serà interessant veure el que presenta l’Estat Espanyol que acaba de guanyar la batalla europea per l’Impost al Sol amb l’aval del Consell Europeu, que, recordem-ho, és només el club dels 28 estats de l’Unió. Ara caldrà convèncer el Parlament Europeu (més difícil) i la Comissió en la que el comissari d’energia és el polèmic polític espanyol Arias Cañete per que tinga l’aval complet d’Europa.

Al mes de setembre a l’estat de Califòrnia tindrà lloc una important reunió sobre canvi climàtic en suport a l’Acord de Paris, promogut pel governador de l’estat, el demòcrata Edmund Gerald “Jerry” Brown, Jr. Les idees negacionistes no són transversals als Estats Units i diversos estats i ciutats no comparteixen les idees absurdes del seu president.

Observació del cel

L’observació del cel eixamplarà els seus horitzons més que mai amb la nova finestra oberta pel descobriment de les ones gravitatòries. Aquest 2018 l’observació d’esdeveniments de xocs entre forats negres o estels de neutrons llunyans seran cada vegada més freqüents i, com no podia ser d’altra manera, cada vegada menys mediàtics.

Els esclats ràpids de ràdio són un fenomen astrofísic d’alta energia d’origen desconegut que es manifesta com un pols transitori d’emissió en ràdio i que dura només uns pocs mil·lisegons. Per la seua curta durada només se n’han pogut registrar fins ara unes poques dotzenes. Tanmateix la posada en marxa enguany del Canadian Hydrogen Intensity Mapping Experiment (CHIME), un revolucionari radiotelescopi permetrà observar-ne molts més i, potser, determinar quin tipus d’objecte els produeix.

Serà també en abril quan l’equip del telescopi Gaia presente el segon paquet de dades que ens donarà la posició o moviment de més de mil milions d’estrelles de la nostra Galàxia. Aquestes dades permetran fer estudis de l’estructura espiral de la Via Làctia, del moviment d’estrelles llunyanes i, potser, ajude a conéixer les germanes del Sol.

Segurament serà al llarg d’any any quan es donen a conéixer finalment les dades finals del gran experiment del Telescope Event Horizon, un projecte internacional d’observació conjunta de multitud de radiotelescopis arreu del món per observar el forat negre central de la nostra galàxia. Amb les dades conjuntes s’espera tindre la primera imatge real d’un forat negre.

Exploració espacial

Les agencies espacials treballaran de valent el 2018. Per ordre del president Donald Trump la Nasa ha de tornar a enviar astronautes a la Lluna, potser en una etapa prèvia per arribar a Mart, més enllà de 2030. Tanmateix son les agències asiàtiques les que si que hi arribaran enguany.

En els primers mesos del 2018 la nau Chandrayaan-2 tractarà, per primera vegada per a l’Índia, d’aterrar a la superfície lunar, mentre que el desembre Xina tractarà que dipositar el Chang’e-4 en la cara oculta de la Lluna.

En la resta del sistema solar també hi haurà moviment. En juliol, la sonda Hayabusa-2 de l’agència japonesa de l’espai (Jaxa) arribarà a l’asteroide Ryugu mentre que Osiris-Rex de la NASA explorarà l’asteroide Bennu a final d’any. Un dels objectius més importants d’aquestes missions serà el retorn de mostres d’aquests objectes celestes que arribaran a la Terra el 2020.

A l’estiu s’enviarà cap al Sol la sonda Parker Solar Probe (Solar Probe Plus), una sonda espacial de la NASA destinada a estudiat la corona exterior de la nostra estrella in-situ. S’hi acostarà a 8,5 radis solars (5,9 milions de quilòmetres) de la ‘superfície’ (fotosfera) del sol. Però aquesta serà només una petita sonda en nombre d’instruments en comparació a la sonda europea Solar Orbiter, en el disseny de la qual participa un grup d’investigadors de la Universitat de València. Aquest sonda es llançarà durant els primers mesos del 2019.

Redefinició unitats físiques

Les unitats de quatre unitats físiques seran redefinides a final d’any en la Conferència General de Pesos i Mesures a celebrar en Versailles en novembre.  Els delegats de 58 estats votaran per adoptar noves definicions de l’ampère, el kilogram, el kelvin i el mol. Ara s’hauran de basar en valors exactes de constants fonamentals i no en definicions arbitràries, com fins ara.

Google Lunar XPrize

L’empresa Google va dotar fa anys el premi Google Lunar XPrize amb uns 25 milions d’euros per a l’equip privat que, abans del 31 de desembre del 2017, primer aconseguirà fer aterrar a la Lluna una sonda amb un rover que es mogués almenys 500 m a la superfície i retransmetera a la Terra imatges d’alta definició. Com és obvi cap grup ho ha aconseguit, encara que cinc equips han pogut passar l’homologació per sortir a l’espai. Google ha decidit perllongar el termini fins el 31 de març pròxim. Veurem qui guanya aquesta peculiar cursa espacial.

Finalment seria bonic recordar durant 2018 els aniversaris redons dels científics i científiques més famosos. Enguany, per exemple, fa 150 anys del naixement d’Henrietta Swan Leavitt, 200 del de James Joule i 100 anys del teorema de Noether.

Bon any científic….

Figures.

1.- El CHIME (Canadian Hydrogen Intensity Mapping Experiment) és un nou radiotelescopi canadenc dissenyat per contestar les preguntes més importants de l’astrofísica i cosmologia.
2.- Mitjanes anuals (línies primes) i mitjanes de cinc anys (línies gruixudes) per a les anomalies de temperatura promediades sobre la superfície terrestre de la Terra i sobre la superfície del mar (línia blava) en la part de l’oceà lliure de gel. Wikipedia Commons.
3.- Hayabusa-2 de l’agència japonesa de l’espai (Jaxa). Courtesia d’Akihiro Ikeshita.
4.- Una esfera gairebé perfecta del silici ultra-pur,  part del projecte Avogadro, un projecte de Coordinació Internacional Avogadro per determinar el número d’Avogadro. Wikipedia Commons.

Divendres 15 de setembre direm adéu a la sonda planetària Cassini que durant els últims 13 anys ens ha oferit la millor visió del planeta Saturn. Ara en sabem molt més de l’atmosfera, dels anells i de l’extensa família de satèl·lits. I, com ha de ser, ha obligat a fer-nos noves preguntes. Però això s’acaba. El 15 de setembre la nau farà una immersió suïcida programada en la densa atmosfera del gegant anellat i quedarà destruïda.

La sonda Cassini és realment la part més visible d’una missió conjunta de l’Agència Espacial Nord-americana (NASA) i de l’Agència Espacial Europea (ESA) que arribà a Saturn a finals de l’any 2004. La missió Cassini-Huygens constava de l’orbitador Cassini (NASA) i del mòdul de descens Huygens (ESA). En arribar la missió al sistema saturnià el mòdul se separà i aterrà a la gran i enigmàtica lluna Tità. I mentre baixà amb paracaigudes a través de la densa atmosfera observà en detall els seus llacs i sistemes fluvials d’hidrocarburs.

La nau Cassini ha revolucionat el coneixement del sistema de Saturn. Fins a la seua arribada, del planeta només en sabíem el que podíem entreveure des dels telescopis terrestres o pels fugissers passos de naus com les Pionner o Voyager. Ara de Saturn en sabem molt més de la composició i temperatura de l’alta atmosfera, de les tempestes i de les potents emissions en ràdio. S’han observat per primera vegada llamps a les cares diürnes i nocturnes del planeta i s’ha estudiat l’estrany corrent en jet hexagonal al voltant del pol nord descobert per les Voyager en els anys 80.

Però si alguna cosa caracteritza Saturn és el gran sistema d’anells del que gaudeix. Fins a l’arribada de la Cassini els científics planetaris no havien tingut l’oportunitat d’estudiar en detall la grandària, composició i distribució dels anells. Els instruments de la nau han permés concloure que el rang que tenen les partícules que composen els diferents anells és molt ample, des de menors que un gra d’arena fins tan gran com muntanyes. L’origen del material no està encara clar encara que l’anell extern E està format per partícules d’aigua congelada de la lluna Encelad.

Cassini ha estudiat unes formes en forma de radis (de roda de bicicleta), “spokes” en anglès, que suren temporalment sobre els anells. Es creu que estan formats de petites partícules gelades que són elevades per una càrrega electrostàtica i només duren unes hores.

L’estabilitat del sistema d’anells és controlada per les petites llunes que circulen per les zones buides. Aquestes llunes pastores descobertes ja per les Voyager han estat observades de prop, amb gran detall. Ara s’entén clarament com s’aconsegueix que els anells no es disgreguen amb el temps. Com a exemple, ja vaig parlar fa uns mesos de les imatges de Cassini de la petita lluna Pan amb una resolució vuit vegades millor que les anteriors aproximacions. Pan orbita dins de l’anell A, tot just, dins de la divisió Encke. L’estudi de la petita lluna, especialment prop del seu equador, proporciona pistes clau de com aquests objectes interactuen amb els anells.

La gran lluna de Saturn és Tità. Més gran que Mercuri, disposa d’un complet sistema hidrogràfic amb rius, llacs i mars de metà i età liquid amb pluges des de núvols d’hidrocarburs. Després de l’arribada de Huygens a la superfície, diverses aproximacions a la lluna li ha permés a Cassini fer un mapa complet de la superfície i estudiar la composició i reaccions de la densa atmosfera en la que el gas principal és el nitrogen. A més a més s’han trobat indicis que Tità amaga en l’interior un oceà liquid probablement composat per aigua i amoníac. Les condicions observades en aquesta lluna han portat a pensar en la possible existència d’una biosfera que caldrà, de moment, preservar i estudiar en un futur.

La sorpresa més gran de Cassini va vindre de l’observació detallada de la lluna Encèlad. Des de feia dècades els científics especulaven el perquè aquesta lluna era l’objecte més brillant del sistema solar. I és que s’ha descobert que Encèlad és un petit cos gelat, amb un oceà interior que emet vapor i gel d’aigua en uns gèisers a través de les esquerdes de la superfície. L’existència d’aquest oceà ha entusiasmat els astrobiolegs que especulen la possibilitat de fonts hidrotermals i serà un lloc important on buscar vida fora de la Terra.

També ha trobat llunes estranyes com la foradada Hiperió, paradís dels espeleògs espacials del futur. A més a més és, com la nostra Lluna, un satèl·lit carregat electrostàticament.

Volíeu fer d’astronautes i no us atrevíeu? Tanmateix l’espai us atrau, desitjaríeu sortir de la Terra, pujar a l’Estació Espacial Internacional i veure-ho tot des d’allà dalt.

De moment viatjar a l’espai és encara un privilegi d’uns pocs, només per a astronautes d’agències espacials o milionaris desficiosos. Google, però, ens acaba de fer un regal. Ha fet possible explorar per dins amb detall l’Estació Espacial.

L’Estació Espacial Internacional (ISS, en anglés) és un laboratori internacional que porta 16 anys a l’espai. Hi col·laboren sis agències espacials de la Terra (l’estatunidenca National Aeronautics and Space Administration (NASA), la russa (RKA), la japonesa (JAXA), la canadenca (CSA/ASC), la brasilera (AEB) i l’Agència Espacial Europea (ESA – European Space Agency). L’agència xinesa CNSA no hi participa ja que té el seu propi programa espacial.

Des d’aquest enllaç de StreetView (s’ha d’obrir prèviament Google Maps en una altra pestanya del navegador) podem explorar els 15 mòduls internacionals que formen la nau, des del llocs on dormen els astronautes fins on dinen o fan els experiments. La visita comença en la gran finestra que mira a la Terra, la famosa Cupola. Ací s’hi veuen les càmeres i objectius que els astronautes usen per a fer les boniques fotos de la Terra tant diürnes com nocturnes (que usem per  a estudis de contaminació lumínica). Però podem explorar els altres mòduls, els magatzems de material, l’equipament científic, els tratges per a les eixides extravehiculars, etc.

Les vistes panoràmiques en 360º típiques de Street View no s’han fet amb les càmeres usuals que Google porta dalt dels seus cotxes, sinó que Google va haver de treballar amb NASA per crear un mètode “ingràvid” per fer les fotografies. L’astronauta francés Thomas Pesquet de l’Agència Espacial Europea va ser l’encarregat de fotografiar totes les estàncies de la nau amb les càmeres digitals que hi ha a l’Estació. Enviades a la Terra les imatges van ser processades i unides posteriorment per crear aquesta sensació d’immersió total en l’Estació. En el vídeo inicial podeu veure el Making off, l’explicació de com es van fer les panoràmiques.

Imatges:

1.- Vídeo. El Making off, l’explicació de com es van fer les panoràmiques.
2.- Captura de pantalla de l’entrada en StreetView als 15 mòduls de l’ISS.
3.- L’Estació Espacial Internacional des del transbordador espacial Endeavour en la missió STS-134 el 29 de maig de 2011. Wikimedia Commons.

A la seu de l’Associació Valenciana d’Astronomia (AVA) a València, fa uns dies vaig parlar dels planetes que ens mostra la ciència ficció i de si aquests s’ajusten o no al que coneixem dels exoplanetes que alguns observatoris com ara Kepler van descobrint. Els amics d’AVA han fet una crònica de la sessió del que vaig explicar. Podeu llegir la versió valenciana ací baix:

Divendres passat, 5 de maig, vam tenir ocasió d’assistir a l’amena xerrada del nostre company Enric Marco sobre el que l’astronomia ens ha ensenyat sobre planetes i exoplanetes, i fins a quin punt veiem el seu reflex en els escenaris planetaris que ens mostra el cinema de ciència-ficció.

Va començar fent un ràpid repàs, a través d’imatges i breus escenes de pel·lícules clàssiques com les de la saga de Star Wars, Dune, Superman, i les més recents com Avatar o Interestellar.

En la majoria d’aquests films els diversos planetes (Tatooine, Mustafar, Hoth, Bespin, Kripton, Dune…) solen ser perfectament habitables per a l’ésser humà incloent una atmosfera respirable i amb gravetat terrestre. Només solen aparèixer exòtiques diferencies extraterrestres en els seus cels, amb diversos sols i llunes, o en la seua biodiversitat. Ens presenten planetes desèrtics (gelats o càlids), coberts de lava, oceànics o coberts de selves…, que un únic ecosistema sembla dominar-ho tot. Però, s’apropen a la realitat aquests escenaris extraterrestres? En moltes ocasions s’ha pres com a referència el nostre sistema solar imitant planetes ben coneguts com Mart, Venus o el nostre planeta mateix, però per els més estranys s’han imaginat ambients que, en ocasions, s’assemblen bastant al que sabem dels exoplanetes.

Però, què se sap dels planetes extrasolars? En 1995 es descobreix el primer exoplaneta orbitant 51 Pegasi; avui ja són més de 3400 els confirmats gràcies a una sèrie d’enginyoses tècniques (velocitat radial, trànsits, astrometria, etc), que ens permeten esbrinar indirectament dades sense arribar pràcticament mai a poder captar-los per observació directa a causa de la seua enorme llunyania i a aquest efecte d’emmascarament produït per la llum del seu estel. El telescopi espacial Kepler, que utilitza el mètode dels trànsits, ha estat fins ara el major descobridor d’exoplanetes. I de moment una quinzena de casos semblen ser relativament similars al nostre planeta per la seua composició rocosa, la seua grandària i la temperatura superficial.

S’han descobert abundants gegants gasosos, molt més grans que Júpiter, minineptuns, i planetes rocosos, tant superTerres, diverses vegades més grans que el nostre planeta com alguns pocs de la grandària de Mart o menors. Alguns fins i tot orbiten sistemes estel·lars binaris, alguna cosa que es creia impossible, i que ens mostraven al planeta Tatooine en la història de Star Wars, quan ni tan sols s’havia demostrat l’existència de cap exoplaneta.

També va repassar el concepte de zona d’habitabilitat estel·lar, que no implica en absolut que puguem traslladar-nos sense més a un planeta que orbite dins d’ella sinó només que està a la distància adequada del seu sol perquè, en cas de contenir aigua, aquesta pogués trobar-se líquida en la superfície. Però clar, que siguin planetes que permeten la vida humana és una exigència del guió en molts dels casos.

D’entre els planetes que més s’han apropat a la realitat astronòmica, Enric va destacar Avatar, on Pandora, l’escenari de la pel·lícula, és una lluna de vida exuberant que orbita un gegant gasós. També Interestellar, on apareix un planeta oceànic girant al voltant d’un forat negre i on els astronautes que el visiten sofreixen la coneguda paradoxa relativista del temps.

Per acabar va destacar un altre detall important en aquestes pel·lícules. La gravetat als planetes visitats és indistingible de la terrestre, alguna cosa que semblava una còmoda suposició dels guionistes per facilitar el desenvolupament de la trama, però que sorprenentment sembla que es podria complir en la realitat. Perquè ens va mostrar un estudi científic en què es descobreix que en la majoria de planetes coneguts existeix una curiosa relació entre grandària i densitat, que fa que la gravetat superficial sigui igual, major o menor que la terrestre, però que no s’allunya massa d’ella.

En resum: una entretinguda xerrada per aprendre astronomia i donar un repàs a la ciència-ficció, afició que compartim molts, tal vegada la majoria, dels amants de l’astronomia.

Imatges:

1.- Algunes moments de la xarrada. AVA
2.- Tatoine, Star Wars
3.- Pandora. Avatar. James Cameron.

Per: Josep Casulleras Nualart.
La mort de la Cassini, a punt de revelar els últims secrets de Saturn. Vilaweb.

Una de les missions espacials més espectaculars i reeixides de la història comença la seva fase final. Des d’aquest mes d’abril i durant cinc mesos, la sonda Cassini, que orbita des de fa tretze anys el planeta Saturn, farà una sèrie ‘d’òrbites terminals’ en una zona del tot inexplorada: l’espai que queda entre aquest gran planeta gasós i la part més interna dels seus cèlebres anells. Finalment, el 15 de setembre vinent, la Cassini es precipitarà contra l’atmosfera turbulent de Saturn, enviant les últimes dades, mai obtingudes fins ara, fins que pugui mantenir contacte amb la Terra, per acabar encenent-se i posant punt final a una enorme quantitat de descobriments que han permès de fer passos de gegant en l’astronomia.

El suïcidi de la Cassini permetrà d’eliminar el risc que la seva ferralla i els microbis d’origen terrestre que pot tenir acabessin estavellant-se contra alguna de les principals llunes de Saturn i contaminar-les. Precisament, alguns dels descobriments més destacats de la Cassini han estat els que tenen a veure amb la possibilitat que Tità i Encèlad tinguin alguna forma de vida en els respectius oceans líquids que pot haver sota capes de gel. Ho explicava l’astrònom de la Universitat de València Enric Marco al seu bloc de +VilaWeb: ‘El perill que un dia una Cassini descontrol·lada caiga en la lluna Tità, amb mars d’hidrocarburs, o a Encèlad, un món amb dolls d’aigua que denoten l’existència d’un mar interior, és massa gran per a no fer-hi res. Cassini pot dur encara, després de vint anys a l’espai, algun bacteri terrestre resistent i contaminar uns mons, si no amb vida pròpia, sí que amb una química pre-biòtica interessant d’estudiar en un futur.’

Continua en la web de Vilaweb:

La mort de la Cassini, a punt de revelar els últims secrets de Saturn

La missió Rosetta acabarà definitivament el pròxim divendres 30 de setembre. La nau d’ESA que ha estat explorant el cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko des del 6 d’agost del 2014 s’està allunyant ràpidament del Sol i, ara mateix, els panells solars cada dia que passa ja no poden donar l’energia suficient per mantindre actius tots els instruments científics. Així que l’equip de la missió ha decidit sacrificar-la però, això sí, donant-li un final de pel·lícula.

Existia la possibilitat de salvar-la. S’hagués pogut separar-la del cometa i enviar-la en una òrbita al voltant del Sol passant per zones fredes i amb poca radiació solar. Tot això amb el risc evident de perdre la comunicació amb la nau i, encara pitjor, amb les possibles interferències en ràdio causades per Rosetta que podrien afectar les xarxes de seguiment de l’espai profund de la NASA i d’ESA que segueixen diàriament missions en Júpiter, Saturn o més enllà de Plutó.

Calia, per tant, donar-li un final èpic a Rosetta. Ja fa uns dies que aquesta segueix una òrbita de col·lisió que la du directament cap al cometa. Divendres 30 de setembre finalment xocarà “suaument” en la regió d’Abydos situada en el lòbul més menut del cometa. La sonda, que caurà a una velocitat molt baixa, d’uns 3 km/h, més o menys al pas d’una persona, segurament rebotarà com ho va fer Philae encara que no s’espera que faça els salts espectaculars d’aquesta, a causa de la seua major massa. Rosetta no està dissenyada per aterrar així el contacte amb el contacte serà el final de la missió. Els panels solars es retorceran, es trencaran segurament, i l’antena de comunicació deixarà d’apuntar a la Terra i la comunicació es tallarà aleshores bruscament. Tanmateix s’espera que la càmera Osiris capte imatges fins a pocs metres de la superfície, abans de la col·lisió. Seran imatges espectaculars, sense dubte.

La zona elegida per a l’impacte és d’un gran interés científic. És una regió llisa ben prop de diverses grans fosses de més de 100 metres de diàmetre i 60 m de fondària. És previst que la sonda aterre entre la fossa  Ma’at 2 i la Ma’at 3 que es troben en la regió d’Abydos en el lòbul més menut del cometa (mireu les imatges adjuntes). Aquestes fosses són molt interessants ja que són l’origen dels intensos dolls de gas i pols emesos pel cometa sobretot en els mesos de màxima aproximació al Sol.

El moment de l’impacte està previst per a les 11:20 h +/- 20 minuts (Greenwich Meridian Time, GMT), 13:20 d’hora local, amb un error de 20 minuts. L’animació del primer vídeo mostra el descens de Rosetta sobre el cometa 67P/Churyumov–Gerasimenko. Evidentment les escenes estan accelerades per a fer molt clars els moviments de la nau i la rotació del cometa.

Respecte a la zona d’impacte cal destacar que s’han descobert 18 fosses com les Ma’at en les imatges de la càmera d’alta resolució OSIRIS tot al llarg de la missió i que era molt perillós per a la nau acostar-s’hi quan els dolls de gas i pols estaven actius. La imatge adjunta mostra la posició de les fosses (pits en anglés) en la superfície cometària i com es creu que es formen. Ma’at 2 i la Ma’at 3 es troben en l’extrem superior del lòbul menut situat a la dreta.

Finalment agrair al departament didàctic d’ESA l’esforç per divulgar la gesta tecnològica europea de situar un satèl·lit al voltant d’un cometa i tractar d’aterrar en la superfície. Hem gaudit molt amb les animacions fetes per a nens. Són senzilles, curtes i diuen tot el que cal. Les he utilitzades moltíssim.

En aquest vídeo d’ESA (versió en castellà) dedicat al public més infantil, Rosetta recorda les descobertes científiques apassionants que va fer durant el seu temps al cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko, incloent la troballa inesperada de Philae. En el final del vídeo es prepara per descendir al cometa al final de la seua missió extraordinària.

Us trobarem a faltar Rosetta i Philae.

Actualització:

Sylvain Lodiot, gerent d’operacions de la nau, va confirmar la pèrdua del senyal (LOS) i el final de les operacions de Rosetta a les 13:19 hora local central europea, 30 de setembre de 2016, des de la sala de control principal en el centre d’operacions espacials de l’ESA, a Darmstadt, Alemanya.

L’última imatge de Rosetta del cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko, va ser presa poc abans de l’impacte des d’una altitud de 20 m sobre la superfície. La imatge s’obtingué amb la càmera gran angular OSIRIS el 30 de setembre. L’escala de la imatge és d’aproximadament 5 mm/píxel i la imatge mesura al voltant de 2,4 m de diàmetre.

Vilaweb ha fet un seguiment dels últims minuts de la missió: La sonda Rosetta impacta contra el cometa 67P oferint imatges espectaculars.

Imatges i videos.
1. Visualising Rosetta’s descent. ESA/ATG medialab, Music: Pawel Blaszczak
2.- Posició simulada d’on es troba Rosetta respecte del cometa. Avui 27 de setembre a les 10:51:40 GMT, la nau està a 20,823 km del cometa. El Sol està a 3.82 ua i la Terra a 4.8 ua. Una unitat astronòmica (ua) és 150 000 000 km.
3.- Zona prevista d’impacte sobre el cometa. Imatge del 9 de setembre 2016. ESA/Rosetta/NavCam.
4.- ESA/Rosetta/MPS for OSIRIS Team MPS/UPD/LAM/IAA/SSO/INTA/UPM/DASP/IDA; graphic from J-B Vincent et al (2015)

Thanks @Philae2014 for daring landing on Comet @IamComet67P. We never forget @ESA_Rosetta. #GoodByePhilae from AstroLab @UV_EG @CdCienciaUV

Gràcies @Philae2014 per l’atreviment d’aterrar en el cometa @IamComet67P. No oblidarem @ESA_Rosetta. #GoodByePhilae des de l’Aula d’Astronomia @UV_EG @CdCienciaUV

Gracias @Philae2014 por el atrevimiento de aterrizar en el cometa @IamComet67P. No olvidaremos @ESA_Rosetta. #GoodByePhilae desde el Aula de Astronomía @UV_EG @CdCienciaUV

La meua contribució per twitter a l’acomiadament a la nau d’aterratge Philae que no dóna senyals de vida des del 5 de juliol de 2015. El 27 de juliol passat el sistema de comunicació amb la petit nau fou definitivament apagat. Com que Rosetta aterrarà sobre el cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko a finals de setembre, aquest apunt servesca també per a la nau mare europea.

Actualització: Una de les meues fotos al Flick del Germam Aerospace Center DLR.  Totes les altres fotos ací.

Imatges: Maqueta del cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko, obra de l’artista Paloma Navarro juntament amb un model infantil de Rosetta i Philae. Aula d’Astronomia. Universitat de València. Enric Marco.

La missió Rosetta continua en òrbita al voltant del cometa 67P/Churyumov–Gerasimenko però ja s’està preparant per la seua fi a finals de setembre.

Ara mateix el cometa es troba a uns 520 milions de quilòmetres del Sol i aquesta distància augmenta de dia en dia. Per això mateix, la nau Rosetta, que s’alimenta de l’energia generada per immensos panels solars, està sofrint una pèrdua de potència d’uns 4 Watts per dia. Com que la missió encara té feina per a un parell de mesos cal estalviar d’on siga possible i tots els instruments no essencials s’han de desconnectar.

I, dins d’aquestes retallades energètiques, aquesta setmana, el passat dimecres 27 de juliol 2016 a les 11:00 hora local, s’ha apagat la Unitat processadora del Sistema de Suport Elèctric (Electrical Support System Processor Unit, ESS). La unitat ESS és la interfase utilitzada per a les comunicacions entre la nau mare Rosetta i la petita nau Philae situada sobre el cometa.

A partir d’ara, per tant, ja no seran possible les comunicacions amb la nau perduda Philae que roman en silenci des del 9 de juliol de 2015.

Com recordareu els seguidors d’aquest bloc, Philae va aterrar sobre el cometa el 12 de novembre de 2014 però en no assolir enganxar-se a la superfície, va anar a parar a una zona fosca des d’on no va poder carregar les bateries. Només 60 hores de bateria pròpia per fer tota la feina encomanada van ser ben aprofitades abans de la pèrdua de potència i d’hibernar-se. Tanmateix la comunitat de seguidors de Rosetta se sorprengué el 14 de juliol 2015 en comprovar que en aproximar-se el cometa al Sol i en augmentar les hores de llum, Philae despertà durant unes setmanes. De Philae, però, no en sabem res més quan va callar finalment el 9 juliol 2015.

Aquests mesos d’allunyament del Sol, i en baixar l’activitat del cometa, Rosetta s’hi ha pogut acostar fins a uns 10 km de la superfície però, així i tot, no s’ha rebut cap nou senyal de Philae des d’aleshores.

Ara, les necessitats energètiques de la missió han obligat a desconnectar la interfase ESS i, amb aquest fet, cal que ens acomiadem per sempre de Philae.

L’equip de la missió ha posat en marxa una campanya internacional per donar les gràcies i acomiadar-se de la petita nau Philae.

Els membres de la Centre de Control alemany DLR (Centre Aeroespacial Alemany) ens conviden a tots els interessats en la missió a dir-li adéu a Philae.

Si volem fer-ho, tenim fins el 8 d’agost de 2016 per enviar-los una foto dient adéu a Philae (goodbye to Philae). Aquesta foto amb la frase de comiat pot ser una selfie, una de grup o fins i tot una foto corporativa. La foto es pot enviar a les xarxes socials de la manera següent:

• Twitter: Cal usar el hashtag #GoodbyePhilae i afegir la vostra imatge. Si no hi ha prou espai, es pot enviar, a més a més, un missatge personal als comptes: @DLR_de i @DLR_en.
• Facebook: Envieu la imatge i missatge personal via missatge privat als comptes: facebook.com/DLR_de o facebook.com/DLR_en.

Potser, com expliquen al bloc de la missió, el teu missatge siga enviat directament al cometa o, siga utilitzat amb finalitats divulgatives.

Finalment com ja ha fet al llarg de la missió, l’Agència Espacial Europea (ESA) ha confeccionat un vídeo de dibuixos animats per commemorar els dos anys de la missió. Us deixe el petit documental de 5 minuts de youtube en anglés. En castellà el podeu veure ací encara que no el puc posar directament per problemes de formats incompatibles amb wordpress.

Que ho gaudiu…

Imatges:

1.- Alguns membres de l’equip del mòdul d’aterratge Philae en el Centre de Control DLR en Colonia, Alemanya.
2.- Representació artística del mòdul d’aterratge Philae sobre la superfície del cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko. ESA.
3.- Piulada de l’equip de Philae. ESA.

Un grup multidisciplinar d’investigadors de la Universitat de València està dissenyant instrumental per a la missió Solar Orbiter que l’Agència Espacial Europea i la NASA llançaran en 2018. L’objectiu és acostar-se al Sol i estudiar els fenòmens que es produeixen en la superfície i, fins i tot, en l’interior d’aquest.

És un dels grups d’investigació amb el qual col·labore i en que també cal commemorar la contribució de Vicent Domingo, lider del grup, i que va ser director científic de la primera missió d’observació de llarg termini del Sol, la missió SOHO que ara fa 20 anys a l’espai.

La televisió de la Universitat ha passat pel nostre laboratori per veure que fem i entrevistar els principals responsables.

Un dels grups de treball amb el qual col·labore es dedica a fer instruments per a la futura missió al Sol, Solar Orbiter de la ESA. També cal commemorar la contribució de Vicent Domingo, lider del grup, i que va ser director científic de la primera missió d’observació de llarg termini del Sol, la missió SOHO que ara fa 20 anys a l’espai.

Us deixe la nota de premsa de la Universitat.

——————————————————————————————————————–

Un grup multidisciplinar d’investigadors de la Universitat de València està dissenyant instrumental per a la missió Solar Orbiter que l’Agència Espacial Europea (ESA) i la NASA llançaran en 2018 amb l’objectiu d’acostar-se al Sol fins a menys d’un terç de la distància entre l’estrella i la Terra. Al grup participa Vicente Domingo, professor honorari i director científic del satèl·lit SOHO, missió per a estudiar el Sol i de la qual fa unes setmanes, a París, es va celebrar un acte commemoratiu pels 20 anys de l’inici de l’operació.

Personal investigador del GACE/LPI (Grup d’Astronomia i Ciències de l’Espai, Laboratori de Processat d’Imatges), del Departament d’Enginyeria Electrònica (Escola Tècnica Superior d’Enginyeria) i del Departament d’Astronomia i Astrofísica (Facultat de Física) de la Universitat de València treballen en les fases finals de desenvolupament i fabricació de l’instrumental PHI (Polarimetric and Helioseismic Imager) que anirà a bord del satèl·lit Solar Orbiter de l’ESA.

PHI és un instrument considerat el successor d’IMaX (de l’anterior missió SUNRISE) i  estudiarà el camp magnètic solar, mesurarà el desplaçament del plasma fotosfèric i realitzarà anàlisis heliosísmics. Actualment aquesta ferramenta s’està desenvolupant per instituts alemanys liderats pel MPS (Max-Planck-Institut für Sonnensystemforschung); un institut francès (Institut d’Astrophysique Spatiale); i un consorci espanyol liderat per el IAA/CSIC (Instituto de Astrofísica de Andalucía) on participa la Universitat a través del grup GACE, així com col·laboracions d’uns altres països. L’equip investigador porta treballant més de 10 anys al projecte, des de la primera fase de definició científica de l’instrument fins a l’etapa actual de fabricació i integració del model de vol.

“Per a la seua missió, Solar Orbiter seguirà una òrbita fora de l’eclíptica (pla orbital terrestre) fins a un angle major de 30º, fet que permetrà observar per primera vegada els pols del Sol amb alta resolució”, explica José L. Gasent Blesa, gestor del Projecte IMaX-PHI a la Universitat. La missió inclou instruments d’observació a distància com el propi PHI i instruments que analitzaran els fluxos de partícules emesos des del Sol i rebuts pel satèl·lit. La combinació dels 10 instruments al satèl·lit permetrà composar una descripció global del Sol i de l’entorn interplanetari sense precedents fins ara.

PHI consta bàsicament de dues unitats: la unitat electrònica i la unitat òptica, amb un telescopi d’alta resolució i un telescopi de disc solar complet. A més de proporcionar dades del Sol amb una alta resolució, PHI serà pioner en la utilització de diverses tecnologies a l’espai. A més, l’estratègia del processament de dades de PHI és molt rellevant perquè es realitzarà autònomament a bord del satèl·lit, abans d’enviar els resultats a la Terra utilitzant un complex procés de compressió.

“El grup de la Universitat de València contribueix a la definició científica de PHI, i és responsable de la programació del codi del simulador de l’instrument; del disseny, fabricació i verificació del sistema de conversió i distribució de potència; i dels mòduls estructurals de la unitat electrònica. També s’encarrega de l’anàlisi estructural de dita unitat i dóna suport a la verificació de l’instrument  amb assajos estructurals i de txoc, o compatibilitat electromagnètica”, ha explicat José Luis Gasent.

Actualment la tasca investigadora dels físics solars del grup GACE, dirigits per Vicente Domingo, se centra en l’estudi de xicotetes estructures magnètiques presents en la superfície solar, també anomenada fotosfera que contribueixen al comportament global del Sol, incloent el camp magnètic i l’emissió d’energia. Aquestes estructures magnètiques també permeten traçar fenòmens recorrents en el Sol, com els canvis que experimenta l’estrella al llarg del seu cicle d’activitat.

Projecte SUNRISE

El grup ha participat en la missió SUNRISE, consistent en un telescopi d’un metre de diàmetre llançat en un globus estratosfèric, a aproximadament 40 km d’altitud, dins del programa NASA Long Duration Balloon. Al projecte col·laboren institucions de diversos països com els instituts alemanys MPS i KIS (Kiepenheuer Institut für Sonnenphysik), el HAO (High Altitude Observatory) i LMSAL (Lockheed Martin Solar and Astrophysics Laboratory) de EUA, i pràcticament el mateix consorci espanyol que treballa en PHI, que està format per l’IAC (Instituto de Astrofísica de Canarias), l’IAA/CSIC, l’INTA (Instituto Nacional de Técnica Aeroespacial), la UB (Universitat de Barcelona), la UPM (Universidad Politécnica de Madrid) i la Universitat de València. José Carlos del Toro Iniesta (IAA/CSIC) és el coinvestigador principal d’aquest projecte i de l’instrument PHI.

La missió ha volat en dues ocasions (juny dels anys 2009 i 2013, des de Kiruna, Suècia, i fins al nord de Canadà) i ha obtingut imatges solars sense interrupció, sense cicle dia-nit, d’una qualitat excel·lent, ja que a penes hi ha pertorbacions atmosfèriques. El consorci espanyol és el responsable d’IMaX (Imaging Magnetograph eXperiment), instrument principal de la missió.

“IMaX permet estudiar amb una extraordinària qualitat i resolució, espacial i temporal, el camp magnètic i els fluxos de velocitats en la superfície solar. S’han publicat múltiples articles d’investigació basats en dades d’IMaX i SUNRISE”, ha detallat Julián Blanco, físic solar del grup de la Universitat de València. Actualment es treballa per aconseguir un tercer vol de SUNRISE amb instrumentació nova (que inclou també IMaX+), ampliant la col·laboració a institucions japoneses, procés en què el GACE tindrà novament una important participació (definició científica, anàlisi i reducció de dades, enginyeria electrònica, i enginyeria estructural).

Vicente Domingo

Vicente Domingo Codoñer és professor honorari al Departament d’Astronomia de la Universitat de València i membre del GACE/LPI. Té una extensa experiència investigadora en l’àmbit de la física nuclear i de partícules, en física solar i en projectes espacials. Ha treballat, entre d’altres, a l’IFIC/CSIC-UV, al Centre d’Éstudes Nucléaires (França), al CERN (Suïssa), la Universidad de La Paz (Bolivia), al MIT (EUA) i a la University of Colorado (EUA). Al 1970 va entrar a formar part de la ESA, i va ser el científic responsable del projecte de la missió SOHO, de l’Agència Espacial Europea, durant el desenvolupament fins l’any 1995. Entre 1995 i 1998 va ser director del seu funcionament des del Goddard Space Flight Center de la NASA, a Maryland (EUA). L’any 2000 Vicente Domingo va tornar a la Universitat de València per a formar un grup de física solar i de desenvolupament d’instrumentació espacial per a missions solars, dins del Grup d’Astronomia i Ciències de l’Espai (GACE).

Satèl·lit SOHO

El satèl·lit SOHO és una missió conjunta ESA/NASA l’objectiu fonamental de la qual és l’estudi del Sol des d’una òrbita situada entre la Terra i el Sol, pròxima al punt de Lagrange L1. SOHO, llançat en desembre de 1995, va començar les operacions el maig de 1996 amb un durada nominal de dos anys. Assoleix ara els 20 anys de funcionament i és el satèl·lit d’observació solar amb més edat de la història.

“El coneixement del Sol ha crescut exponencialment gràcies a les contribucions de SOHO pel que fa a brillantor, fluxos de partícules i relació amb la Terra. Amb les dades aportades pel satèl·lit, s’han escrit fins a l’actualitat més de deu mil articles científics. També és la major missió per a la cerca i descobriment de cometes, amb més de tres mil, un nombre significatiu dels quals han sigut descoberts per aficionats”, ha comentat Julián Blanco.

Aquest mes de maig, i per a celebrar el 20è del començament de les operacions científiques d’aquest satèl·lit, els principals responsables dels grups de desenvolupament del mateix es van reunir a París. Vicente Domingo, director científic de la missió durant més de 10 anys, fou un dels convidats destacats.

Peus de fotografia:

1.- El professor Vicente Domingo amb alguns dels investigadors de la Universitat de València que treballen en el projecte PHI
2.- Investigadors de la Universitat junt al model de qualificació de la unitat electrònica de PHI, a les instal·lacions del IAA/CSIC
3.- Vicente Domingo, professor honorari al Departament d’Astronomia de la Universitat de València i membre del GACE/LPI
4.- Investigador de la Universitat de València junt al prototip del Mòdul de Conversió de Potència de PHI, al laboratori del LEII (Departament d’Enginyeria Electrònica UV)
5.- Evolució del Sol des de l’inici d’operacions del satèl·lit SOHO fins l’actualitat. ESA
6.- Recreació artística del satèl·lit Solar Orbiter. ESA.

De la noticia a la web de la Universitat de València. Investigadors de la Universitat dissenyen components per a la missió espacial Solar Orbiter, que l’ESA i la NASA llançaran en 2018.