Josep Pastells

Aigua i arròs. Una gastroenteritis sobtada m’obliga a nodrir-me com un camperol xinès, el que dificulta una miqueta més la meva preparació per a la marató, que aquest diumenge té un test important amb la mitja de Fuenlabrada. Per postres, ahir vaig fer bici i steps al gimnàs i, suposo que per la falta de costum, per culpa d’una mecànica de moviment diferent de l’habitual, em fan mal les cames. Tot i això, abans de dinar intentaré fer unes quantes sèries de 300 metres i una mica de pit al gimnàs. La sensació general, però, és que no és el meu millor dia. Tinc calor, molta calor, i estar envoltat de gent que xerra i crida, de telèfons que et reclamen i d’emissores de ràdio i fils musicals no contribueix precisament al meu benestar. En qualsevol cas, crec que són dies com avui els que marquen la diferència, els que et permeten comprovar si tens prou caràcter -permeteu-me per una vegada el to grandiloqüent- per tirar endavant amb un pla tan ambiciós que sis mesos enrere semblava inabastable.

Diu Clara Janés que els escriptors interessants de debò són capaços de retirar-se a una cova perduda i escriure i res més. Això no implica, suposo, que els que no ho facin siguin forçosament poc interessants, però sí que dóna a entendre que els que estan massa pendents de publicar, o de sortir als mitjans i guanyar diners, no dediquen prou atenció a la feina, no s’esforcen a desenvolupar el talent que en major o menor mesura se’ls suposa.

D’altra banda, per retirar-se a una cova perduda i escriure i res més cal alguna cosa més que disposar dels mitjans imprescindibles per sobreviure. També cal tenir el valor de trencar amb tot o quasi tot i la certesa més o menys absoluta que ets capaç d’escriure alguna cosa que valgui la pena, que sigui, en paraules de Janés, interessant de debò. Potser per això hi ha tan poques persones que es retirin a escriure en una cova, més que res perquè encara que arribin a produir algun text que creuen original i memorable hi ha moltes opcions que ningú se n’assabenti mai o, pitjor encara, que les persones que se’l llegeixin no el trobin ni tan original ni tan memorable.

Són prou conegudes les teories del sociòleg francès Jean Claude Michéa, que es podrien resumir amb un parell de frases: la creació de ciutadans ignorants, i per tant acrítics, és una condició necessària per al funcionament correcte de les societats de consum avançat. Calen consumidors educats en sèrie, sense referències culturals, sense passat, d’identitats volubles i intercanviables, purs àtoms sense identitat sacsejats sense fi en l’influx incessant de la publicitat.

M’imagino que, individualment, cap de nosaltres admetria ser un d’aquests consumidors, però també em temo que, si fóssim sincers amb nosaltres mateixos, molts confessaríem que en determinades circumstàncies, potser més sovint del que voldríem, formem part d’una massa que, com a tal, redueix la nostra individualitat al no-res. D’això es tracta, suposo, de ser conscients que de vegades també som massa i d’acceptar-ho sense perdre per això el sentit de la nostra vida, la construcció d’un camí propi que només ens correspon crear a nosaltres mateixos.

Quan pengi el pròxim bloc, Zapatero ja serà (suposo) president del Govern espanyol, però per molta (o poca) importància que pugui tenir aquesta elecció per al nostre futur, per molt (o poc) que pugui influir-nos una mica més endavant la victòria d’Obama o Hillary, o fins i tot la improbable consecució de la Champions per part del Barça, és indispensable que aprenguem a construir un esperit crític amb tot el que ens volen vendre. Amb tot.

Entre moltes altres coses que no vénen al cas, una de les meves funcions a la feina és comprar quatre diaris cada matí: El País, El Mundo, As i Marca. Que no us estranyi la tria: visc al centre de l’imperi i són, considerem, les millors opcions -pel que fa a la premsa escrita- per assabentar-nos del que succeeix al món de la política i a l’esportiu, que són els que més interessen a l’empresa.

El cas és que aquest matí, cap a quarts de deu, he repetit la mateixa acció de sempre i, després d’allargar els quatre euros al quiosquer, he pujat fins a la redacció. Primer he deixat els dos diaris d’àmbit general a la meva taula i després els dos esportius a la taula de la secció d’esports. No han pasat ni tres segons que he sentit que en Ralph cridava:

– ¿Por qué has comprado el Mundo Deportivo?

Mentre m’ho deia, a més d’assimilar el meu error, m’ha passat pel cap que ahir el Madrid va caure eliminat de la Champions i que el fet de comprar un diari barceloní just l’endemà només podia ser interpretat com una provocació. Tot i això he dit:

– ¿El Mundo Deportivo? Vaya hombre, cuánto lo siento. Te prometo que no ha sido nada premeditado -he afegit amb un somriure d’orella a orella.

I en Ralph, fanàtic entre els fanàtics del realísimo, m’ha respost:

– No pasa nada. Justo hoy había comprado el Marca. Así tendremos tres periódicos.

Això ha passat fa més d’una hora i des de llavors no ha tornat a dirigir-me la paraula. Sembla trist. I també m’he fixat en què el Mundo Deportivo ocupa la posició inferior en un munt de diaris d’altres dies. Quasi mai llegeixo diaris esportius, però potser a l’hora de dinar li donaré un cop d’ull.

Per fi he tingut l’oportunitat de llegir alguna cosa de Manuel Puig (Buenos Aires, 1932- Cuernavaca, 1990) o, per ser més precís, podria dir que finalment he tret temps de no sé on per llegir un parell de novel.les que m’han agradat més del que esperava: Boquitas pintadas i El beso de la mujer araña. Acostumat com estic, per raons de feina, a llegir autèntiques porqueries que pretenen passar per literatura, capbussar-me en l’obra de Puig ha estat una experiència molt refrescant. Havia llegit que era romàntic i passional, però he estat incapaç de detectar en els seus textos una sola carícia que no es desfés en retrets o un sol petó que no conduís al penediment. En Puig el plaer és una excusa per ferir i desencadenar culpes, una força poderosa que du a la mentida i la traïció.

Aquest matí, després d’un rodatge suau de vint-i-cinc minuts, he fet sis sèries de mil metres i, després, dos quilòmetres més molt a poc a poc. Llevat del vent, fred i desagradable, d’aquells que et vénen de cara prenguis la direcció que prenguis, les sensacions han estat prou bones.

Tot i que després de fer periodisme -o ciències de la informació, com es deia llavors- vaig completar un curs sencer de ciències polítiques i actualment em guanyo la vida en un setmanari que es nodreix bàsicament d’afers polítics, tot i ser conscient que la política -o aquest complex joc d’estratègies, mentides i disbarats que anomenem política- té força a veure amb el progrés i l’evolució de la societat en què ens ha tocat viure, he de confessar d’una vegada que no m’agrada la política.

El debat d’ahir a la nit entre Zapatero i Rajoy, per exemple, em va semblar tan poc apassionant que he d’admetre que, quan acabava de començar el quart bloc temàtic, em vaig quedar adormit. És ben possible que fos una conseqüència parcial del cansament del dia anterior, quan vaig córrer 31 quilòmetres i en vaig recórrer 750 més per arribar al costat de la meva estimada, però no tinc cap dubte que també té molt a veure amb la falta de trempera de dos polítics que no obtindran el meu vot. Això sí, si fos indispensable triar-ne un dels dos em decantaria per Zapatero, però sent conscient que en cap cas em deixarà satisfet amb la seva gestió. Quatre anys com a president dels espanyols -i també, per molt que ens pesi, dels catalans, per sobre del Montilla de torn- són més que suficients per avaluar-lo i només cal mirar enrere per treure les nostres pròpies conclusions.

Guanyarà la democràcia, afirmen els més optimistes. Hi perdrem tots plegats, afegeixen els més sarcàstics. Ja veurem què passa, dic jo. I em pregunto: algun dia podrem veure debats que ens apassionin entre polítics que ens semblin propers? Algun dia tindrem la sensació que donem el nostre vot a algú que s’ho mereix, a un polític competent que sabrà dirigir la nau més enllà de les tempestes?

Ahir al matí vaig completar el rodatge més llarg que he fet fins ara en la preparació de la marató. De la Creueta als Àngels, anada i tornada, i de la Creueta a Quart per la via del Carrilet, també anada i tornada. Una miqueta més de 31 quilòmetres en dues hores i tres quarts. El ritme supera per poc els cinc minuts i vint segons per quilòmetre, de manera que seria perfecte per dur-lo el dia de la prova i encara em deixaria marge per reduir-lo a sis minuts per quilòmetre els últims 11.195 metres i acabar la marató en menys de quatre hores, el meu gran objectiu. En qualsevol cas, i deixant de banda el temps, crec que cada cop tinc més opcions de córrer fins al final els 42.195 metres. Ho dic perquè, exceptuant unes molèsties a les plantes dels peus i al quàdriceps esquerre, he sobreviscut en força bon estat a la cursa del diumenge.

Aquest migdia m’ha trucat la meva germana per dir-me que el diumenge es fa la mitja marató de Banyoles. Com que seré a Girona, em podria anar bé fer-la, però encara no sé si la inscripció continua oberta. Si no fos així, possiblement em decantaré per un rodatge de 25 ó 30 quilòmetres per la zona dels Àngels.

Fa força dies que, per raons laborals, estic molt encallat en el tema de l’escriptura. No em refereixo pas al bloc, que d’una manera o altra vaig tirant endavant de dilluns a divendres, sinó al vessant més literari de la qüestió, els projectes de contes i novel.les que tinc entre mans. M’agradaria escriure textos híbrids, polifacètics i polifònics, que només insinuïn però alhora ho diguin quasi tot. M’agradaria aprofundir en la incomunicació entre éssers humans amb perspectives radicalment diferents, potser oposades, d’una mateixa situació. A veure què.

L’argentí Raúl Brasca (Buenos Aires, 1948) és un dels grans estudiosos d’un gènere narratiu força recent, els microcontes, però també compta amb una notable obra microficcional que ha anat creant durant vint anys. Acaba de publicar a Mondadori Todo tiempo futuro fue peor, un llibre que aplega un centenar de contes minúsculs i completament independents. Cadascun d’ells té lleis i mecanismes propis, perquè només tenen en comú una simplicitat aparent que, en el fons, amaga un profund respecte al pes de cada paraula, a la funcionalitat del text.

Els que correm per parcs i carrers, o ben mirat per quasi qualsevol lloc que no sigui una pista d’atletisme, estem acostumats a conviure en una certa harmonia amb gossos de totes les races i mides que, per sort, acostumen a passejar en companyia dels seus amos. Però de vegades no és així i el que en principi podria ser una repartició equilibrada de l’espai s’acaba convertint en un terreny adobat per al conflicte. I per molt que tinguis facilitat per als driblatges és fàcil que tard o d’hora protagonitzis algun incident desagradable que, si el gos és gros i té mala llet, pot acabar conduint-te a l’hospital.

L’anècdota que vull explicar avui no va acabar ni de bon tros tan malament, però tan sols perquè l’enemic, és a dir, el gos que em va atacar era un petaner que no aixecava ni un pam de terra. Jo portava mitja hora corrent i anava una mica forçat pel cronòmetre, per la necessitat de complir les expectatives que m’havia marcat en iniciar el recorregut. Potser esbufegava més fort de l’estrictament necessari, però no crec que, per fina que sigui l’oïda dels gossos, fos motiu suficient perquè el petaner m’abordés d’aquella manera, amb tota mena d’insults i amenaces -en forma de lladrucs, és clar- que em donaven a entendre que acabaria mossegant-me, que el seu objectiu era fer-me miques. Per sort, la desproporció entre les seves paraules (lladrucs, d’acord, però no em calien intèrprets per saber què em deia) i la seva mida era tan enorme que ni per un instant vaig témer per la meva integritat física. Per tant, vaig mantenir el ritme sense fer-li gens de cas. Ell seguia darrere meu, a menys d’un pam dels meus peus  i, quinze o vint segons després, me’n vaig cansar.

-Vols fer el favor de deixar-me en pau? -li vaig dir.

Ni cas. Continuava bordant-me.

Mig minut després, fastiguejat per la seva insistència, vaig decidir plantar-li cara amb més vehemència. Després d’aturar-me sense previ avís, li vaig dir:

-Fot el camp d’una vegada!

Va dubtar uns segons i vaig aprofitar-ho per reprendre el meu camí. Però era evident que no seria tan senzill, perquè de seguida va tornar a seguir-me. Completament fart, i també molest perquè m’havia tallat el ritme, que ja dic que començava a ser un pèl forçat, vaig optar per perseguir-lo jo a ell. Quan vaig frenar bruscament ell va imitar-me i quan va veure que el perseguia, que esprintava per atrapar-lo, va córrer tan ràpid que amb prou feines vaig tenir temps de cridar-li:

– Em deixaràs en pau, ara?

Quan ja ens separava una distància d’uns quinze o vint metres, vaig canviar de sentit per completar el traçat previst. No m’esperava tornar a sentir els seus lladrucs, ni tampoc que mig minut després tornés a tenir-lo rere les vambes. I encara em va sorprendre més l’opció que definitivament vaig prendre: esprintar amb totes les meves forces sense mirar enrere, fins arribar a la meta (la meva meta particular de cada dia) en el temps previst.

  L’amic Josep Anton Fernández (Badalona, 1966) torna a pujar als escenaris aquest cap de setmana per representar l’obra ‘Després de la pluja’, de Sergi Belbel. La companyia La Moral, dirigida per Josep Maria Balaguer, escenificarà aquesta peça l’1 i el 2 de març (a dos quarts de deu de la nit i les sis de la tarda, respectivament) al seu local del carrer Güell i Ferrer, 86-92 de Badalona. L’entrada val set euros.
Sobre l’argument, en Josep Anton m’ha passat els següents apunts:  
Què pot passar en un país on fa dos anys que no plou?  Què pot passar en una empresa on fumar es considera un acte tan vergonyós com el de cometre un crim atroç? Per què quatre secretàries de  tons capil·lars diferents, un cap administratiu, un programador informàtic, un missatger local i una directora executiva sovintegen tan freqüentment el terrat d’un bloc d’oficines de 49 pisos o, el que és el mateix, de 170 metres i mig (o 171 i mig… segons com es miri)?

 Tot això ho descobrireu en aquesta obra de Sergi Belbel, on les misèries i les històries d’aquests personatges convergeixen i es barregen entre el fum de les cigarretes i sota uns núvols de pluja amenaçadors.

P.S. Encara que faci dies que no en comento res, la preparació per a la marató continua dins dels paràmetres establerts. Avui m’hauria hagut de llevar a les set per córrer una horeta, però la mandra m’ha mantingut entre els llençols i m’obligarà a entrenar aquest migdia.

Sóc el que m’envolta, diu el poeta.
I també es pregunta per què (o per què no)
estima la gent que estima
i no estima la que no estima.
Potser són preguntes inútils,
però li agrada perdre el temps
en qüestions accessòries que
acaben sent essencials,
i també sortir a passejar
per fixar-se en els que són com ell
i en els diferents,
en els que corren al voltant de l’estany
i en els que es limiten a mirar.

Quan et ve de gust escriure més, les circumstàncies semblen aliar-se per impedir-ho, t’obliguen a desoir els consells dels experts i vessar el primer que et passa pel cap en una pantalla d’ordinador oberta quasi de foma clandestina, en un bloc que t’entestes a renovar de dilluns a divendres tot i saber que el nombre de lectors no arriba, ni de bon tros, al centenar. Però, per absurda que sembli la insistència, a pesar que moltes vegades no saps què dir ni com expressar el que vols dir si és que tens alguna cosa a dir, sempre acabes pensant que potser hi ha algú, en algun racó del planeta, que espera els teus escrits com un costum adquirit. I llavors escrius el que sigui, per exemple:

Res com la lluita oberta
dels cossos.
Res és més dolç
que la teva boca
i el domini de l’amor
en l’alquimia del petó.

La Xènia em convida a escriure una mica més de poesia. No m’hi negaré pas, a pesar que és dijous -dia especialment complicat a la redacció del diari on treballo-  i hauré de fer-ho, com de costum, d’una esgarrapada:

Voldria conservar el viatge
a la mirada,
l’eco de l’abisme,
la fosca transparència
d’aquella llum malferida
que m’obliga
a llançar-me a la vida
i lliurar-me
sense càlcul ni pors
a l’aventura.