Josep Pastells

Inventari de sensacions

Un repte, potser un destí (64)

Avui em queda el sopar de feina, un tràmit força pesat (no us vull enganyar) que intentaré resoldre amb un mínim d’entusiasme. Després, unes merescudíssimes vacances que em duran al 2 de gener amb les mateixes ganes de treballar que sempre (ja us imagineu que poques) però amb una mica més d’energia, espero, que en aquest darrer tram de l’any, tan esgotador com, no sé, les cançonetes nadalenques o els bons desitjos característics d’aquesta època. Tot i això, no em resisteixo a desitjar un magnífic final d’any i una encara millor entrada al 2008 a totes les persones que llegeixen aquest bloc. El relat, per si hi ha algú que el seguexi, també quedarà en suspens -és un dir- fins al gener.

Jo també t’estimo (19)

 

I el que va passar no només trencava qualsevol pronòstic, sinó que em deixava més perplexa que abans, i també menys abatuda. Quan ja començava a acostumar-me, ni que fos inconscientment, a una sensació d’absoluta solitud, va arribar aquella postal inesperada. Una postal del Japó, datada a Fukuoka i amb una imatge de conreus d’arròs. El text era  molt breu (“Jo també t’estimo”) però el signava l’Agnès. També hi havia una adreça: Av. Yanusari, 516, 7-1r. Vaig buscar ràpidament a Google. Fukuoka era la capital d’una prefectura del mateix nom a l’illa de Kyüshü i tenia més de cinc milions d’habitants. La postal m’obria molts interrogants, però també multiplicava les meves esperances. Vaig procurar imaginar-me tots els desenllaços posibles, però de seguida vaig adonar-me que cadascun d’ells podia ser el punt de partida d’altres bifurcacions que també podien ramificar-se infinitament.

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Un repte, potser un destí (63)

Avui m’he assabentat que, entre els pocs lectors que té aquest bloc (uns seixanta o setanta diaris, segons les estadístiques), n’hi ha uns quants que em coneixen molt bé. Parlo de la meva germana (Marta), del meu pare, en Joan, i de la meva mare, la Roser, que si figura en darrer lloc és només per una qüestió de simetria i perquè intueixo que aquest és l’ordre de lectura habitual. Primer la Marta mira el bloc i, de tant en tant, imprimeix unes quantes pàgines que acaben a les mans d’en Joan i, finalment, a les de la Roser, que més d’un cop, em temo, deu rondinar alguna cosa així com “bestieses”. Mai no m’havia imaginat que ningú de la meva família llegís el que escric per Internet, però ara que ho sé em sento un pèl més controlat però alhora estimulat, perquè sempre és bo obrir vies de comunicació, siguin les que siguin. Voldria que aquestes línies d’avui, absolutament casolanes, serveixin de salutació i agraïment a les tres persones citades. Fins ben aviat, que ja només em queden dos dies de feina!

 

Aquesta setmana, ho admeto, estic un pèl mandrós amb el córrer. Avui m’hauria hagut de llevar d’hora, però al final m’he deixat seduir per la calidesa dels llençols. Com a càstig, aquest vespre faré un parell de quilòmetres més dels previstos, uns dotze.

Jo també t’estimo (18)

 

Més d’un dia em despertava amarada de suor, amb el rostre congestionat per les llàgrimes. Acabava de somiar que la nostra relació es consumia en un foc perillós, que l’Agnès volia abandonar-me. Van anar passant els dies i els somnis es repetien cada cop amb més insistència, però tot i això no deixava de pensar en la seva tornada, en que el nostre amor tornaria a reproduir-se amb aquella meravellosa transpa­rència original o, com a mínim, amb alguns dels seus atributs essencials… Prou! En qualsevol història és legítim inventar, mentir, basar-se en la imaginació, però ara no m’interessa elucubrar, sinó cenyir-me als fets. La resta és irreal, insignificant.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Un repte, potser un destí (62)

Aquest matí m’he adonat de fins a quin punt depenc d’Internet. Ha bastat que perdéssim la connexió unes quantes hores per tenir la certesa que sense la xarxa no produeixo ni la quarta part que de costum. Si no m’arriben correus electrònics no disposo de bona part de la infor­mació que necessito per fer la meva feina. Aquesta informació es pot aconseguir per altres mitjans, ja ho sé, però això equivaldria a fer un esforç al qual ja no estic acostumat i, en conseqüència, amb l’esperança que l’avaria s’acabi aviat, prefe­reixo esperar que funcioni Internet. En resum: un matí pràcticament perdut, almenys pel que fa a la feina.

Ahir vaig fer sèries de 1.500 metres i avui toca un rodatge de set quilòmetres suaus. Cada cop m’ho passo millor corrent.

Jo també t’estimo (17)

 

Quan sortia al carrer tenia ganes de cridar, de queixar-me enèrgicament, de picar algú per expressar la meva ràbia, per crear un escàndol. Però estava massa desorientada. Temia trobar-me al lloc incorrecte en el moment inoportú. Mai no vaig perdre la fe en trobar-la. No podia deixar de buscar-la ni descartava la possibilitat de tornar-la a veure, encara que fos per una d’aquelles estranyes combinacions de l’atzar que no tenen res a veure amb la lògica i la raó.

Un repte, potser un destí (61)

Per fi. Després d’uns quants dies amb molta incertesa, l’amic Peter Fernaud (Madrid, 1979) ha rebut el premi ‘Diari de un viatger’, al qual va presentar un conjunt de relats breus, suggerents i divertits que s’inspiraven en el seu viatge en tren per Europa de l’estiu passat: ‘Rubias azul calman el cielo con sus parques’. Es tracta del seu primer premi -el primer d’un llistat que segur que s’ampliarà en el decurs dels anys- i mereix ser celebrat amb tota l’alegria. Felicitats des d’aquí, Peter, perquè has demostrat el que ja sabíem: que no només ets poeta, sinó que també pots escriure coses molt interessants en prosa.

Jo també t’estimo (16)

 

Però anaven passant els dies i el dolor creixia. Era poderós, terrorífic, humiliant. Em reduïa a un cos degradat i sense sentit, em feia saber que acabaria convertint-me en pols, en res. Vaig haver de deixar el diari. Només plorava. Tot el dia i tota la nit. Pensava que allò era mentida, que alguna força maleïda m’arrossegava al fossar, en algun espai inabastable on plorar estaria prohibit i els colors corromputs.

Un repte, potser un destí (60)

El test d’Aranjuez va ser força positiu: quaranta-cinc minuts justos per fer els deu quilòmetres, a un ritme de quatre minuts i mig per quilòmetre. Al final érem prop de 4.000 corredors, ja que als tres mil i escaig que ens hi havíem inscrit se’ns van afegir centenars que corrien sense dorsal. Estic quasi segur que hauria baixat dels 45 minuts si no arriba a ser per un petit accident a l’últim quilòmetre, quan quedaven poc més de cinc-cents metres per a l’arribada. No sé com vaig fer-m’ho, però el cas és que vaig ensopegar amb un pas de zebra elevat i, exactament igual que si em capbussés en una piscina, vaig caure sobre l’asfalt amb una extensió quasi perfecta de braços que va acabar amb un fortíssim cop als palmells de les mans. Per efecte de la patacada, les meves ulleres van sortir volant uns metres més enllà, i encara sort que un amable corredor me les va recollir mentre uns quants més em dedicaven crits d’ànim. Vaig arribar a la meta amb les galtes enceses, però amb la satisfacció d’haver completat una bona cursa, força més amunt de mitja taula i a un ritme molt superior al que hauré de dur a la marató.

Jo també t’estimo (15)

 

I el dolor creixia sense treva, fent-me saber que la mort era allò, que tot estava descartat i eliminat, que res del que fes a partir de llavors seria compatible amb la vida. Però lluitava, és clar que lluitava, amb pretensions de trobar-la, d’acabar descobrint que se n’havia anat en contra de la seva voluntat, que també m’estimava. La puta realitat: ni la policia ni els hospitals en sabien res; al diari tampoc, i no tenia familia coneguda. Allò no descartava un segrest, una bogeria momentània, algun joc de mans que la tornés amb mi.

Un repte, potser un destí (59)

Aquest matí s’ha espatllat la calefacció de les golfes de l’oficina, just el lloc on treballo. Com que ja estava escarmentat de l’estiu, quan vaig patir un refredat molt fort, he imitat els companys i en arribar ni m’he tret l’abric. Potser semblarà un pèl exagerat, però la sensació de fred era molt intensa, reforçada a més pels comentaris de la gent que pujava a les golfes. Just després d’un d’aquests comentaris (“no sé com podeu suportar-ho”, o alguna cosa per l’estil) Bertrand ha decidit passar a l’acció.

 

– No tenim aire condicionat? –ha preguntat -. Segur que té bomba de calor –ha afegit, eufòric.

 

Tots ens hem quedat perplexos, però en Bertrand ha començat a manipular els aparells. Al cap d’un moment, l’aire inequívocament fred que produïen ha generat un munt de protestes i en Bertrand, amb el cap cot, ha deixat córrer el seu intent.

 

-Hauria jurat que tenien bombes de calor –s’ha excusat, mentre seia amb cara de pomes agres.

  

El diumenge espero entrar en calor amb més facilitat. M’espera una cursa de 10.000 metres a Aranjuez, una cosa així com el tercer test, el definitiu, abans de fer el salt a distàncies més grans.

Jo també t’estimo (14)

 

El final? Ja us l’imagineu, suposo, o potser no… Tres setmanes després de viure juntes l’Agnès va desaparèixer. De casa, del diari i… no, de la meva vida no, ja ho haureu notat. Però va ser com si em morís. Desesperació? No, una cosa molt pitjor, d’un color fosc, exaltat i calent. Com un dolor brusc, sense cura, que m’omplia les vísceres i m’obligava a descartar la seva absència tot i saber que no hi era, que era ella la que m’havia abandonat sense dir-me res, en silenci, una tarda que havia anat al metge per culpa d’un mal d’esquena, o això em va dir.

Un repte, potser un destí (58)

L’amic Peter Fernaud, que acaba de passar uns dies prou complicats que sortosament han acabat bé, va dedicar-me l’altre dia una de les seves creacions poètiques. Em faria molta vergonya reproduir-la aquí, però sí que convido a qui ho desitgi a visitar la pàgina http://misteriosasenlaplaya.blogspot.com.

És el post del 7 de desembre. Per cert, només hi ha un parell de persones que em diguin Pep. Moltes més m’anomenen Jep i encara més Josep, deixant de banda, és clar, els insults i sobrenoms que en més d’una ocasió m’han dedicat amics i no tan amics.

 

Ahir vaig córrer set quilòmetres amb molt bones sensacions. No sé si eren les vambes noves o què, però em sentia més lleuger que de costum. Amb més força i energia, quasi pletòric. Ja veurem si era un miratge.

Jo també t’estimo (13)

 

No m’importava que tothom (els companys del diari, familiars i amics, la gent del barri) sabés que m’havia tornat lesbiana, però volia aportar una mica més d’ordre a un idili que ho havia envaït tot i començava a plantejar-me algun dubte. Quan dic ordre no parlo de tancar bé el dentífric, mantenir neta la cuina o planxar més i millor. Parlo d’un ordre mental, d’una predisposició a planejar un futur comú, d’alguna cosa que em fes sentir que allò no era una aventura o un disbarat. Sé que esteu pensant que ella m’havia avisat, que no hauria hagut de fer-me il.lusions. I també sé que, a pesar de les poques dades que us he donat, esteu convençuts que vaig equivocar-me en ficar-la a casa i, sobretot, en fer-me tantes il.lusions. Em temo que teniu raó, però no necessito consells ni m’interessa la vostra opinió. Només us explico el que va passar, o algunes ramificacions del que va passar.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Un repte, potser un destí (57)

L’altre dia li vaig comentar a un amic que al gener vull fer la mitja marató i a l’abril la marató. Ja saps que cal entrenar moltíssim?, em va advertir. Sí, de fet fa tres mesos llargs que entreno amb una certa constància i cada cop vaig fent rodatges més llargs; crec que ho tinc ben encarrilat, vaig respondre. No sé, ho veig molt complicat, però que tinguis sort, va dir-me. El seu to escèptic va disgustar-me més enllà del que estava disposat a admetre, perquè penso que sóc perfectament capaç d’assolir les fites que m’he marcat, que al capdavall es limiten a acabar les curses amb un temps mínimament digne, sense arrossegar-me. De tota manera, em temo que només qui ho ha fet sap el que costa córrer vint-i-un o quaranta-dos quilòmetres. Fins i tot conec persones que els parles de la marató i et diuen que elles n’havien corregut. Quan, sorprès i admirat, els demanes més concreció descobreixes que es refereixen a curses de vuit o deu quilòmetres. Tant se val, però. Qui corre ho fa per ell mateix, per la satisfacció personal, tot i que també és veritat que, com en tots els àmbits de la vida, sempre ens agrada que ens reconeguin l’esforç i els mèrits. Penso ara en el meu amic Santi, de Banyoles, amb qui sempre comentem alguna anècdota referida a la percepció que la gent pot tenir dels que anem al gimnàs. A mi ara quasi no se’m nota res, és cert, perquè córrer tants quilòmetres és incompatible amb mantenir una musculatura decent, però en Santi està fortíssim te’l miris com te’l miris. I encara així, de tant en tant, es troba algun conegut que li pregunta: Ah, però encara vas al gimnàs?

 

Les sèries de vuit-cents metres d’ahir van anar força bé. Avui em toca córrer deu quilòmetres i demà deu més. Després descans, fins a la cursa del diumenge a Aranjuez, amb 3.500 corredors més.

Jo també t’estimo (12)

 

Després tot va anar sobre rodes. I molt ràpid. Li vaig preguntar a l’Agnès si volia venir a casa. Va dir que sí. Ja la tenia amb mi. Ens petonejàvem contínuament i cada dos per tres acabàvem despullant-nos al sofà, a la cuina, a qualsevol racó. La imaginava a totes hores. No podia concentrar-me a la feina. S’havia convertit en una obsessió. Desig, sí, però també amor. El drama? Em costa explicar-ho, però… Diria que no podia viure sense ella, però no vaig trigar a adonar-me que em costava viure amb ella. Problemes d’ordre pràctic, potser mentals. Foteses. Allò era una festa permanent i, absurda com sóc, vaig començar a pensar que m’agradaria introduir-hi una mica de rigor.

Un repte, potser un destí (56)

Als temps més feliços sempre sento una veu que ve de més endins per dir-me que tot s’acaba, que les il.lusions comencen a desfigurar-se quan amb prou feines han esdevingut reals. No és una veu amable, però em serveix per contenir-me en els moments d’èxtasi. I és que les veus crítiques sempre són necessàries, ni que siguin les dels censors lingüístics que ens recorden que fins i tot un modestíssim bloc com aquest pot ser llegit amb lupa per detectar-hi qualsevol incorrecció, especialment si constitueix un atemptat contra la nostra llengua. No em cansaré de donar les gràcies a l’Eduard i altres desinteressats col.laboradors que persegueixen sense treva aquest tipus de faltes. Em refereixo, amics lectors, a un “donar la impressió” que se’m va escapar al post d’ahir, quan qualsevol persona que tingui el nivell C (jo tinc el D, però qui ho diria!) sap que en català una impressió es té, mai no es dóna. No serviria de res disculpar-me per les presses amb què escric ni per les nocives influències del castellà (la llengua en què parlo, llegeixo i escric la major part del dia), de manera que admetré el terrible error i, a partir d’ara, procuraré llegir-m’ho tot dues vegades abans de publicar-ho. Uff, només de pensar en les revisions a què em sotmetran en un futur em vénen esgarrifances, però vinga, som-hi, endavant!


Ah, un petit apunt atlètic. Avui toquen esprints de vuit-cents metres. Sis, amb dos minuts i mig de descans entre sèries. A
veure si guanyo una miqueta més de velocitat!

Jo també t’estimo (11)

 

Al final vaig explicar-li tot a l’Octavi, que va rebre les meves paraules d’una forma inesperada, amb gel i desamor. No semblava massa sorprès pel que jo sentia, tot i que en cap moment vaig confessar-li que m’havia enamorat d’una dona. I la seva duresa (“millor que la nena i jo marxem”, “deixarem la casa d’aquí a tres dies”) va provocar que inexpli­cablement, ni que fos per uns mil.lèsimes de segon, tingués ganes de quedar-me amb ell. No semblava sentir ni gelos ni estranyesa, i el dia que va marxar vaig tenir molt clar que era un comiat definitiu. De la meva filla només diré que es va posar molt contenta en saber que ja no viuria amb mi.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Un repte, potser un destí (55)

Què tenen en comú Paul Auster, Miguel Delibes i Andrea Camilleri? Possiblement poca cosa, però ahir, llegint entrevistes amb tots tres, vaig tenir la impressió que estaven agermanats per quelcom més que l’amor a les lletres, per una lucidesa que els permet passar de l’escepticisme a l’esperança sense caure en l’error de pensar que la felicitat existeix. O, millor dit, sabent que quan comença a manifestar-se és perquè és a punt de desaparèixer, tot i que sempre pot tornar a sorgir, és clar.

El rodatge llarg del cap de setmana? Un petit desastre. Distància rècord (per a mi en aquesta etapa de la vida, és clar) però amb un temps penós. Vint quilòmetres en una hora i cinquanta minuts! El pitjor va ser la tornada, quan l’energia va decaure espectacularment i amb prou feines corria a sis minuts per quilòmetre. Alguna cosa positiva? Sí, avui no tinc agulletes ni em fa mal res.
Jo també t’estimo (10)

El cas és que l’Agnès em va obrir un nou horitzó, que físicament es concretava en masturbacions diàries (primer) i en mossegades, xuclades i pessics (poc després) que lluny de fer-me sentir cap patiment interior coincidien amb un estat anímic que podria resumir-se amb dos adjectius: feliç i enamorada. L’Agnès havia entrat a la meva vida sense avisar i en poc temps s’havia convertit en imprescindible. Jo era conscient que res no podia ser tan perfecte, però mai no vaig voler aprofundir en els punts foscos, en els interrogants que en algun moment de serenitat em sacsejaven el cervell i jo esclafava amb la mateixa contundència que si fossin mosquits.

Un repte, potser un destí (54)

Avui em toca treballar, però ahir em vaig permetre el luxe de quedar-me al llit fins força tard i, per tant, no vaig anar a córrer de bon matí. De fet, quan finalment em vaig decidir a anar-hi ja era fosc i em feia certa mandra seguir el recorregut habitual, de manera que em vaig decidir a fer rectes de dos-cents metres en una zona il.luminada. Cinquanta rectes, perquè em tocava córrer deu quilòmetres. Va ser una experiència curiosa, perquè tot i el fred que feia hi havia força vianants, gent que pasejava el gos, fumava o simplement s’aturava a xerrar. No és que em molestessin, perquè la recta era prou ampla, però la seva presència no m’acabava de deixar córrer al meu aire. En realitat, no em pregunteu per què, m’obligava a anar un pèl més ràpid del que hauria hagut d’anar. Res de l’altre món, ja ho sé. Ni l’absurda vanitat de pensar que la gent pugui estar pendent de mi i fixar-se en si vaig més o menys ràpid (sóc humà, què hi farem) ni el temps aconseguit: quaranta-cinc minuts, a una mitjana de quatre minuts i mig per quilòmetre que comença a aproximar-se al meu límit i demostra que estic massa lluny no ja dels etíops i kenians, sinó de la majoria de corredors prims i famèlics del planeta, per no dir de tots. Constatat això, avui tampoc no m’he llevat d’hora, però procuraré fer el circuit de sempre encara que sigui de nit o, si repeteixo la recta d’ahir, aïllar-me de la presència d’eventuals espectadors.

Jo també t’estimo (9)

 

De tota manera, suposo que la història no és res de l’altre món. Vam començar a retardar l’hora de sortida de la feina i ens quedàvem a fer el toc en algun bar per mirar-nos als ulls i mantenir xerrades més íntimes. Res de converses banals, o potser sí, però ben aviat va dir-me que ni tenia parella ni volia tenir-ne. Ja deveu intuir que no ho explicaré tot, però m’agradaria que us en féssiu una idea: el plaer, la dolçor d’aquell cos jove, gestos, paraules, silencis… Em venien ganes d’escriure un conte, potser una novel.la, però mai no m’hagués imaginat que acabaria explicant-ho a tanta gent.

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Un repte, potser un destí (53)

Crear un món paral.lel al quotidià pot ser com llançar globus a l’aire, però sovint ho necessito per sentir-me millor. M’agradaria mantenir-me sempre entre el somni i la realitat, entre la mentida i la veritat. I ajuntar paraules d’una manera prou convincent per captar l’atenció del lector més rigorós, d’aquell que abandona un llibre si el primer paràgraf ja no l’interessa. 


Continuo llevant-me d’hora per anar a córrer. Abandonar el llit representa un gran esforç, però després comences el dia amb més ganes.

Jo també t’estimo (8)

 

I juro que vam passar uns mesos irrepetibles, en què la nostra relació pro­fessional (jo era cap de redacció i, per tant, havia de supervisar la seva feina) va arribar a ser tan personal que ambdues vam oblidar per complet les altres pells recorregudes, els altres cossos, els altres petons… per centrar-nos en una exclusi­vitat que ni admetia relacions paral.leles ni ens permetia fer res més que estimar-nos amb tots els sentits. No tinc cap intenció d’entrar en detalls per explicar com i per què vaig ser infidel a l’Octavi, de qui m’havia proposat no parlar més. Tampoc no m’interessa referir-me a la meva filla, amb qui mai no m’havia entès i de qui prefereixo no tenir cap notícia, però sí que em ve de gust remarcar que ni va caldre que l’Agnès m’ensenyés res ni en cap moment vaig sentir vergonya per les meves imperfeccions físiques.

 

Un repte, potser un destí (52)

Avui he començat a recuperar, espero, el costum de córrer de bon matí, o almenys a una hora en què habitualment dormo. A dos quarts de vuit, amb gorra i guants, he anat a fer sèries de 400 metres al camp de futbol. Només cinc, no cal exagerar, i a un ritme aproximat d’un minut i quaranta segons, el que equivaldria a fer cada quilòmetre en quatre minuts i deu segons. Evidentment, és un ritme lent per a segons qui però ràpid pel que ha de ser la meva velocitat de creuer, que a la marató no hauria de baixar dels cinc minuts i vint segons, més o menys. Amb tot, em costa agafar un ritme regular a les sèries. O vaig massa ràpid o massa lent, encara que al final acabo en el temps que m’havia fixat.

Jo també t’estimo (7)

 

Tot i això, al principi no vaig gosar explicitar-li els meus sentiments i vaig limitar-me a escriure un relat potser massa eròtic per intentar resumir el que sentia per ella. Però la veritat és que al cap de pocs dies ja l’hi vaig mostrar, perquè la nostra relació creixia d’una forma tan directa, tan mancada d’artifici, que era inevitable que acabéssim intimant de seguida, potser més ràpid del que hauria aconsellat una perspectiva lúcida. En aquella època jo encara no havia adquirit el costum d’enganyar el marit, però l’excitació que em feia sentir l’Agnès diluïa a la mínima expressió qualsevol intent d’apel.lar a paraules com consciència o sacrifici.

Un repte, potser un destí (51)

Cada cop m’agraden més els personatges que semblen perduts i deambulen com una mena d’ombres embogides, però dolces i entranyables. És una mica el que diu Guillermo Roz de l’última i delirant novel.la de Carlos Salem, ‘Camino de ida’. Salvatge i irreverent, com ha de ser.

 

Avui al vespre toca una sessió molt suau, perquè ahir vaig córrer divuit quilòmetres al meu ritme de marató. Feia uns dies que tenia molèsties al turmell, però sembla que vaig millorant.

Jo també t’estimo (6)

 

Quan va començar a treballar en la secció de Cultura del diari feia només quinze dies que m’hi havia reincorporat i encara no havia foragitat del tot el desconcert que va envaïr-me durant els episodis febrils ni l’afany de creure’m en possessió d’algun tipus de poders que poc o res tenien a veure amb l’escriptura. Però només de veure-la i olorar-la vaig percebre-la com a pròpia. Vull dir que ni el seu cos ni el seu aroma m’eren aliens, i perdoneu que sigui tan redundant. Petita i rossenca, amb uns ulls clars que canviaven de color amb la llum però sempre semblaven somriure’m, l’Agnès em va impressionar des de l’inici. Cada trucada que feia, cada crònica que escrivia, cada comentari que m’adreçava… tot era senzillament meravellós, com també la forma d’entendre’ns, quasi sense paraules, com si fóssim amigues des de sempre.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari