Haikús humans: Sòcrates
per la veu de Sòcrates:
buf d’eternitat.
Un atac de nostàlgia m’obliga a tornar a penjar aquest post de novembre del 2008 amb l’única excusa de posar-hi una foto. Fins avui acumula 2.067 visites.
Quan estic a punt d’arribar a casa d’en Josep Bosch sona el mòbil i em diu que acaba d’entrar a l’autovia de Banyoles, que trigarà deu minuts. Afegeix que segurament l’Anna (la seva dona) és a casa i que passi a saludar-la mentre l’espero. La casa és ultramoderna i el timbre també. No sé ni on he de pitjar, però al final s’encén una llumeta que m’il·lumina, com si algú m’estigués mirant des de dins. Dic alguna cosa sense rebre cap resposta. L’Anna no hi és. Decideixo esperar passejant pel carrer. Un gosset que no havia vist comença a lladrar-me com una fera salvatge des d’una casa veïna; algú mira des de la finestra, passa un cotxe dels mossos. Per un moment penso que amb el poc cabell que em queda rapat al dos dec oferir una imatge prou sospitosa i acabaré al calabós, però el gos deixa de lladrar, a la finestra ja no hi ha ningú que miri i el cotxe de la policia passa de llarg. Tot va bé i en Josep arriba puntual. M’allarga la mà des de dins del cotxe i em diu que després d’entrar-lo al garatge m’obrirà la porta de la casa. Puja, que m’he de canviar, em diu de seguida. Mentrestant intercanviem impressions sobre el sopar, que ha generat una expectació inesperada. Diuen que serem uns trenta-cinc, més o menys la meitat dels que vam fer vuitè d’EGB a l’Annexa el curs 1979-80, fa 28 anys!
L’antiga Annexa
Mentre ens dirigim a l’antiga Annexa parlem del running, de la primera mitja marató que correrà al gener a Granollers, de la família i els amics comuns. Aparco el cotxe de la meva germana a uns dos-cents metres i hi anem caminant. En arribar, ens costa reconèixer la nostra antiga escola. L’enorme pati que recordàvem és ple de barracons i de cotxes aparcats. No sabem ni per on entrar, però al final trobem unes escales i busquem el bidell. No hi és. Veiem un rètol que indica la sala d’actes i pugem més escales. La porta és tancada. Tornem a baixar i, aquest cop sí, trobem al bidell. Ens indica el camí correcte, una altra escala. Sentim veus i sí, són ells.
Primeres salutacions
La primera que em saluda és la Dolors Reig, que em reconeix perquè fa poc ha llegit un reportatge meu (amb foto inclosa) a la Revista de Girona. Després em surt al pas en Carles Masó, que m’abraça eufòric. En Miquel Àngel Serrat l’imita i em recorda que s’estimava molt el meu gos Trobat. Un altre noi, podríem dir que un home, em saluda efusivament. Qui deu ser? De seguida l’identifico: en Francesc Nadal. Se’l veu molt content, sempre ha estat molt agradable. Rere seu hi ha un paio que no identifico, però em costa fer-me a la idea que els estralls del temps puguin haver afectat d’aquesta manera un de la nostra generació. Qui deu ser, qui deu ser? Aquests ulls clars… Hòstia, sí, és ell, en Gerard Duran, el dels cops de puny, els capsigranys i les ànimes de càntir. Quan em van dir que venia al sopar per un moment se’m va passar pel cap la possibilitat de fotre-li un parell de mastegots, però en veure’l l’abraço i tot. Diu que sóc l’únic que l’he reconegut. Rere seu hi ha en Josep Maria Pèlach, un altre bon amic de la infantesa que m’abraça amb tota la seva corpòria. I en Ritxi Guich, antic entrenador de bàsquet i esperit jove entre els esperits joves. De seguida distingeixo en Xavi Pla, a qui ja havia saludat pel barri vell el dia abans, i a dos dels principals responsables de la trobada: en Manel Romà, amb qui comparteixo aficions literàries, i en Quim Meléndez, el presi, el nen més guapo de vuitè d’EGB i, ho admeto, encara el més guapo de tots nosaltres. Em deixo dues nenes, perdó, dones, la Montse Ramos i l’Eloy Serra, pseudònim d’Elvira Álvarez, una de les grans animadores de l’espècie de fòrum que hem muntat els darrers mesos amb els correus electrònics. I no podia faltar en Moi, que arriba un pèl tard, abraça tot déu com si li anés la vida i comença a fer fotos a tort i a dret.
Cava i power point
Què hi fem aquí, Dolors? De moment beure cava, respon. I de seguida comença la projecció d’un power point fabulós, on podem reconèixer d’immediat moltes de les claus de la nostra infantesa: els bonnis i tigretons, la mercromina, els homes de Harrelson, Heidi, Marco, palmeres cremades, garnatxa, futbol, escacs, amenaces de bomba, llibres que exalcen Franco i la Falange, la cal·ligrafia d’en Nadal als cinc anys… I fragments dels emails dels últims mesos, l’Enrique, les gamberrades de la Susi Pla, el vell Citroën blau dels Vilamitjana, la visita al museu Darder, els pastorets, un altre cop la Susi Pla, els comentaris d’en Pep Masias (que arriba un pèl tard des de Barcelona i ens sorprèn amb el seu aspecte de filòsof turmentat, d’artista sensible amb barba i cabells llargs) i les inevitables intervencions d’en Moisès Ponce (Moi, Moi, sempre Moi). I fotos i més fotos. Rioleón Safari, Mijas, Elche, Granada… Descobreixo astorat que en aquella època jo tenia molt de cabell, d’un castany que ja no recordava, i que pel que sembla sentia un afecte especial per un horrible jersei marró de ratlles. Les fotos dels companys que ja no hi són (Ricard Perpinyà, Montse Bernis i Alexandre Antúnez) posen el necessari contrapunt reflexiu a l’excitació i alegria que envaeix la sala d’actes. Només per això ha valgut la pena venir. Felicitats, Quim i Manel. I als poetes Elvira i altre cop Manel, que obren i tanquen la presentació amb creacions molt reeixides, convincents, de gran valor.
Cal Bosquetà
Camí de Cal Bosquetà ens acompanya en Josep Maria Pèlach. Ens posem al dia en el trajecte fins al cotxe i després fins a Quart. L’alcalde, Lluís Lloret (CiU), pèl-roig d’ulls clars, ens havia dit que era al quilòmetre tres, però s’havia deixat com a mínim una milla anglesa. Tant se val. Quan arribem ja hi són quasi tots. El que veig primer és en Dani Lloret, no recordava que fos tan alt. I en Pau Pérez, un altre portent físic, que diu que m’ha reconegut pel bloc de marató però que no tinc res a veure amb el Pastells dels seus records. Què voldrà dir? Prefereixo no preguntar. De seguida apareix en Josep Duran, que sí que em reconeix; els últims anys ens hem vist força. Igual que amb en Ramon Fàbrega, ai en Ramon!, o l’Anna Barneda. Però després… qui és aquesta noia? la Susi Pla, potser? No, idiota (li falta dir), la Bet Codina. I tu? En Pastells? No ho hauria dit mai. Ai, ai, ai. I aquests qui són? En Jordi Busquets i en Francesc Pijoan. Ni jo els reconeixia ni ells a mi. En Busquets diu: però si tu eres molt bon nano, mira quina cara de malparit que fas ara! En Joan Bonnin va tan rapat com jo, però encara el reconec, igual que a en Lluís Lloret, ben mirat el meu alcalde, que sóc ben creuetenc. També recorden qui sóc. Gràcies, cel!, penso mirant la foscor. I aquestes dones? La Montse O., és clar, ens hem trobat aquest matí rere la catedral, Teresa Carrasco, Llum Moreno… I tu? Maria Josep Bonacasa. I tu? Dolors Gras. Continuen sense recordar-me, ben mirat només vam estar junts un curs. Però em sento estrany, de sobte envellit. És només un instant. Arriba l’Anna Pibernat i em diu és clar que et recordo, pels ulls, aquests ulls verds, ets en Lloret. No, en Pastells. Sí, això, en Pastells. I vet aquí que arriba un altre noi que no conec. Hòstia, en Jordi Sabater! Ni em coneix ni el conec. Em falta saludar l’Anna Ferrer. Qui ets? Una pista… Comença per p, ni idea, per pa, no sé, per pas. Ah, en Pastells, no pot ser! Ja m’hi estic acostumant, però encara em falta en David Tibau: t’he conegut pel bloc de maraton.es, que si no… I la Nuri Vidal, i la Susi Palol. Que vam fer primer de BUP junts dius? No, home no. I que jugaves a bàsquet? No, home, no. Però has canviat molt, eh.
Devessall de sensacions
Comença el sopar. Magnífica idea la de canviar de lloc a cada plat. Així podem parlar amb més gent. I mirar. I escoltar. Un devessall de sensacions que tenen un punt de melangia i molta alegria. El temps passa tan ràpid que ni me n’adono i ja tornen a posar el power point. Abans parlo amb en Juan Antonio Lanzas, que me l’havia deixat. Un gran llançador de pedres, sí, però també un bon jan. I després diplomes. A veure si ho dic bé. El més pallasso en Moi, el més gamberro en Pijoan, l’empollon en Quim, l’artista en Pep Masias i el més bo jo? La bona nena l’Anna Barneda i la gamberra, és clar, Susi Pla. I què passa amb en Ramon i el grapat de votacions al més cabró?, em pregunto jo. I tot es precipita de tal manera que entre bromes i rialles ja sembla que arriba el comiat. No, no, encara no. Falta en Miquel Àngel Serrat, un Batman negre amb veu de tro que salta sobre la taula i desafia en Gerard. Comptes pendents des de fa 28 anys, un zero pel garnatxa, me les pagaràs! i no sé què més crida irat. És un fenomen, en Serrat. En Gerard aguant el xàfec com pot i acaba posant-se un tricorni, com en Ritxi. Bona escena, un bon final. No, no, falta en Moi, imatges de futbol a Sant Pere Màrtir. Són de l’any 80, però semblen d’en Zarra a Maracanà. I després una foto de grup, a veure si a la pròxima em coneix algú. Confio que no triguem 28 anys més, que ja en tindríem setanta… Adéu, adéu, no vens a Platea? No, tinc 42 anys, demà a primera hora he d’anar a buscar en Pol a Banyoles, diumenge tinc la mitja marató de Ripoll. Val, val, no m’expliquis la teva vida. Fins el pròxim sopar.