Josep Pastells

Inventari de sensacions

El relat ‘Nus’, d’Esther Blanco, escenificat a Montornès

L’Espai Cultural Montbarri de Montornès del Vallès passarà a la història per ser el primer indret on s’ha representat una peça teatral basada en una obra —en aquest cas un microrelat: Nus— de l’escriptora gironina Esther Blanco Ribot. L’escenificació, que va anar a càrrec d’alumnes de l’Aula de Teatre de Montornès, es va dur a terme dijous al vespre amb motiu del lliurament del V Premi Font de Santa Caterina de Microcontes.

Veient la foto, i sobretot llegint-vos el microrelat que transcric a continuació amb el permís de l’autora, us podeu fer una idea força aproximada de l’efectiva posada en escena de l’obra de l’Esther, mereixedora del premi en l’edició anterior. El microrelat ja és bo, però en veure’l representat amb tanta solvència em va semblar encara millor.
 

Nus

Sento la clau al pany. S’enferritja. No he passat la balda! Joan estossega. Va cuit. Sempre hi va. Entra. Suo molt. Nua i paralitzada pel terror escolto com grinyolen les xarneres de l’habitació dels nens. Dormen, ells rai… Els fa un petó? Tanca. Camina insegur pel passadís. Empassega amb el sabater. Tot és tan previsible! Ara és al lavabo. Al de cortesia. Em fa l’efecte que des del meu patíbul ensumo el pixum fètid de cervesa. Fa ombra a l’escletxa de sota de la porta del nostre dormitori. El cor m’explotarà. Per què no ho he aturat abans? Tenir aquest home aquí és del tot suïcida. La maleïda rotija l’ennuega. Se seu als peus del llit per descordar-se les Tod’s. Les rebot contra el sòcol. Malaguanyades! Tinc tots els músculs engarrotats. Si em moc per desentumir-me sabrà que estic desperta. No em convé. Gens. Noto el fregadís de la roba mentre es despulla. La llença a terra. En picar-hi, la sivella del cinturó fa una fressa metàl·lica que m’esmussa. S’estira, nu, sobre del llit. Volta cap aquí, volta cap allà. Que s’aturi, si us plau!

Tres quarts d’hora més tard, quan els ronquets ja són eixordadors, a les enfosques, acompanyo Pere a l’entrada. Ja s’havia adormit. També nu, sota del llit.

La felicitat s’encomana

Ja l’he penjat a l’Ara.cat, però em ve de gust publicar aquí l’article on parlo de la presentació a la llibreria Context de l’antologia de poemes d’Aleksander Kúixner, editats per l’editorial gironina Llibres del Segle i traduïts per Xènia Dyakonova.

És un dels millors poetes russos vius i fins ara no hi havia cap llibre seu traduït al català. Ho hem fet nosaltres i n’estem molt contents”. Roger Costa-Pau, editor de la col·lecció Culip de Llibres del Segle, resumeix amb aquestes paraules, dijous passat, la satisfacció derivada de publicar per primer cop en la nostra llengua poesies d’Aleksander Kúixner. L’antologia de poemes ‘És tot el que tenim’, presentada a la llibreria Context, ha estat traduïda al català per Xènia Dyakonova, que aprofita l’acte per exhibir les seves dots de recitadora juntament amb una rapsoda de luxe: l’actriu Cristina Cervià.

Mestre i alumna

Dyakonova destaca que “és el meu primer acte literari a Girona i estic emocionada, com si fos un llibre meu. Hi he posat molt d’esforç i il·lusió”, afegeix la traductora, que també subratlla que Kúixner va ser mestre seu. “Quan jo tenia quinze o setze anys [pels volts de l’any 2000] ens vam conèixer per casualitat en un programa de ràdio de Sant Petersburg en què participàvem un grup de joves que escrivíem poesia”. Temps després, quan ja havien adquirit la confiança suficient, Kúixner li va confessar que aquell dia, en avaluar els aspirants a poeta, es va deprimir força: tothom escrivia molt malament, però no podia dir-ho. Tot i això, la va animar a continuar escrivint i li va donar “molts consells que encara avui em serveixen”, afirma. De fet, mai no han perdut el contacte. “Tenim una relació càlida i ens hem escrit molt. Quan vaig a Sant Petersburg el visito al seu pis, modest però ple de llibres d’art”, destaca la poeta russa.

Les petites coses

Aleksander Kúixner, que actualment té 77 anys, és molt conegut al seu país, en part perquè “poemes seus han sigut musicats per cantautors”, explica Xènia Dyakonova. “Tenen una qualitat melòdica especial, són rítmics i dolços”, assegura. El seu èxit popular arriba a l’extrem que uns quants directors de dibuixos animats han fet servir textos dels seus poemes infantils. “Són divertidíssims, brillants i plens d’imatges fresques”, comenta la traductora de la seva obra al català. Pel que fa a la poesia lírica, adulta, la poeta russa té la sensació que “ve a dir-nos que amb molt poca cosa en tens prou per ser feliç. Per exemple: es fixa en una finestra i en unes cortines, en el vent que mou les cortines i en les figures que es formen a la tela i amb això en fa un poema. O va pel carrer i veu un arbust, un gessamí blanc preciós, i és com si fos la gran revelació de la seva vida”. Això contrasta amb l’actitud de molta gent, opina Dyakonova: “Sovint somiem amb coses increïbles, volem més i més, però ell ve a dir-nos que amb molt poc (la llum del dia, un ocell que canta) pots sentir-te feliç, agraït de trobar la placidesa i la pau, de sentir el caliu i tenir els llençols nets”. I no només ho diu, sinó que “ho sent i transmet una sensació contagiosa de felicitat”, remarca. En la seva obra, Kúixner també parla de les persones que estima. Ho fa “d’una forma planera i natural, senzilla i sincera. Per a ell, veure la seva dona posar-se un vestit és tot un espectacle mereixedor d’un poema”.

Poemes musicals

Els poemes de Kúixner tenen una estructura molt clàssica, amb rima i mètrica. “Són musicals, et vénen ganes d’aprendre’ls de memòria”, assenyala Dyakonova. “Als anys 60, quan començava a publicar, la gent va quedar enlluernada. I encara manté la vitalitat; amb gairebé 78 anys conserva una gran energia”. El Premi Nobel rus Joseph Brodsky entenia que el poema no era res més que el mitjà d’existència de la llengua; és a dir, l’últim reducte per defensar-se de l’Estat totalitari és la poesia. En aquest context opressor, que va marcar durant molts anys l’existència de Kúixner, és encara més notòria la força del contrast, l’autonomia del llenguatge i la poesia davant la cruesa de la realitat.

Meravella acústica

L’antologia publicada per Llibres del segle es divideix en quatre seccions: ‘Dels grecs, gaudir la vida; dels romans, morir’, ‘Ser un clàssic vol dir ser damunt l’armari’, ‘L’ardor d’aquestes ombres’ i ‘És tot el que tenim, i amb això basta’. En la presentació a Context, Cristina Cervià recita uns quants poemes amb el to precís. Xènia Dyakonova en llegeix uns quants més afegint-hi comentaris ben pertinents. I per acabar, duet de rapsodes que intercalen versos. Primer en rus i després en català. Dues llengües molt diferents, dues diccions impecables, una meravella acústica. Vegem-ne uns fragments: “Morir vol dir moure remors amb el saule / al vent desolat i obscur. / Morir vol dir ser convidat a la taula / potser de Ricard, o d’Artur. / Morir és la manera de veure de sobte / les causes del tot i els motius. / Morir vol dir ser coetani de tota / la gent, menys d’aquells que són vius”. Paraula de Kúixner, qui també escriu en alguna part del llibre una frase, uns versos, que bé podrien resumir la seva actitud vital: “He imaginat que m’he quedat damunt la Terra tot sol, i que podria ser feliç”.

Mercè Saurina i les cinquanta-tres llunes de Saturn

La llibreria cafè Context ha acollit aquest vespre la presentació de la novel·la Com llunes de Saturn, de Mercè Saurina. No ha sigut una presentació gaire convencional, com a mínim pel que fa a la meva intervenció. Tot seguit explico què he dit i per què parlo de 53 llunes.

En realitat, es tractava de la segona presentació del llibre a Girona. La primera, que es va dur a terme mig any enrere a la 22, va anar a càrrec de Lluís Muntada, que va fer una anàlisi profunda i minuciosa de l’obra, finalista del XXX Premi de Novel·la Curta Just Manuel Casero. Descartada de totes totes la possibilitat d’emular-lo, quan la Mercè em va proposar que l’acompanyés a Context se’m va acudir que, en lloc d’embrancar-me en un discurs llarg i dens sobre Com llunes de Saturn, parlaria de la novel·la i també de l’autora i de pensaments derivats de la lectura del seu llibre com si estigués piulant a Twitter, amb cinquanta-tres missatges de no més de 140 caràcters. Per què cinquanta-tres? Per la senzilla raó que, ara mateix, aquest és el nombre de llunes de Saturn reconegudes i batejades al web de la Nasa.

Heus ací els 53 tuits:

Mercè Saurina, antiga companya de l’institut Vicens Vives, ha escrit una novel·la que s’enlaira molt amunt, fins a les llunes de Saturn.

Té volada i ambició, el llibre finalista del Casero: surt del nostre planeta i equipara els protagonistes amb satèl·lits plens de ferro.

La foto de la portada és maca i ben triada: les escales de la Mare de Déu de la Pera, a baix de tot de les quals s’hi troba casa meva.

L’obra relata el viatge d’una filla i una mare, la Laia i l’Alegria. També hi surt l’àvia Itxaso, filla d’un capità de Sant Sebastià.

Fora de la línia genealògica apareixen altres dones, una de les quals es lliura al mar i adquireix en la trama una rellevància determinant.

El recorregut és físic i mental, històric i espiritual. S’hi convoquen molts dels grans temes que amplien la perspectiva i fan pensar.

La guerra i la fam, l’exili i la llunyania, són mostrats amb tota cruesa sense renunciar en cap moment al contrapunt de la tendresa.

El llibre té factura clàssica; terra, aire, foc i aigua són capítols elementals que ens remunten a la Grècia antiga, a la natura més essencial.

Déus, emperadors, astres, nereides, sibil·les… fins i tot els forats negres tenen cabuda al pensament de la Saurina.

La novel·la té alè poètic. Es nota que l’autora ha rebut el premi Carminis i que en posar-se a escriure té presents els bons designis.

Domina els pronoms febles i els registres del cor, demostra que es pot ser acadèmica sense renunciar als plaers de l’amor.

Sap que la vida acostuma a tractar-nos a patacades, però també fa concessions a instants memorables, de bellesa sense traves.

Un dels protagonistes, en Grau el pèl-roig, arriba al camp d’Argelers el dia de Sant Narcís i sembla un espectre pujant el pendís.

Sense revelar més detalls de l’argument, sí que podem dir que hi troba l’estimada i s’hi atansa a poc a poc, amb delicadesa i passió.

El que passa després ho recorda l’Alegria sense deixar de resseguir martiris propis durant el viatge amb la filla.

La mare de la Laia mai no ha pogut oblidar un amor impossible que, al capdavall, s’ha mantingut encès amb una força increïble.

Ella sap què és patir una pèrdua, pensar a totes hores en aquella persona i sentir els budells que, fets un nus, es recargolen.

És la força dels contrastos, el que mou el món. I permet que una dona de Bàscara que ara viu a Quart creï una novel·la capaç de torbar.

Una dona que, per cert, té els ulls d’un blau oceà, “com un estol inquiet de mil pampallugues de plata damunt l’aigua calma”.

Com no aprofitar alguns dels seus mots, l’elegància en les descripcions, l’exactitud d’uns relats nets i esfereïdors?

La multitud dormia damunt la sorra humida, alguns enclotant-s’hi per trobar una tebior impossible”, escriu Saurina; poesia fina!

De la Mediterrània a l’Atlàntic, de Veracruz a Sant Feliu, el llibre ressegueix escenaris de la memòria, instants de pena i glòria.

Tot condensat en pocs dies: anys de lluites i agonies; el temps es dilata i es contreu al ritme marcat per harmonitzar present i passat.

La novel·la té el ritme just per seguir-la ben a gust; satisfà llegir-la en veu alta i comprovar que sona bé, que llisca de forma envejable.

No pot ser casual, que el fil l’estiri l’Alegria; el nom pot semblar incongruent, però prova que el destí més agre conté una lliçó de vida.

En noranta-dues pàgines, l’ardor conviu amb la frustració i la crueltat amb la devoció. La memòria en estat pur ajuda a afrontar el futur.

Com llunes de saturn és una novel·la realista, perfectament creïble, salpebrada del punt just de dolçor per no caure en l’abisme.

La guerra civil i l’exili ens han marcat tant i durant tant de temps que s’agraeixen noves visions que n’enriqueixin la visió.

Hi ha exilis de moltes menes, aïllaments que causen distàncies insalvables, drames individuals marcats per desfetes gens lloables.

Hi ha algú que no s’hagi sentit mai com les llunes del títol, proper i allunyat alhora d’una persona estimada?

La felicitat no és completa; ho sap l’Àngel Mauri de Vicenç Pagès i ho saben els personatges d’aquest llibre i els lectors de la Saurina.

Potser sí, que alguns protagonistes són ingenus, però la vida n’és plena, de gent innocent i bonhomiosa que desconeix la malfiança.

Les guerres mostren la part més fosca del nostre esperit, la ignomínia de la naturalesa humana. Malgrat tot, sempre emergeix l’esperança.

Les novel·les poden ser com les guerres, amb l’indiscutible avantatge que no provoquen morts; si de cas, plors i reflexions.

Galàxies, planetes, estrelles… Voleu dir que tots plegats no som res més que víctimes d’una fatalitat que ens obliga a girar i girar?

Com llunes de saturn, vet aquí la troballa! Incomunicats malgrat la proximitat, condemnats a sentir-nos desconeguts tot i ser germans.

La primera novel·la de la Mercè ens acosta a la certesa que som una suma d’actes i paraules, de silencis i contencions.

L’escriptora atrapa els lectors mostrant-nos sense embuts la condició humana, les dificultats per suportar ser com som.

Som responsables de les nostres decisions, algú gosa discutir-ho?; som lliures d’elegir, com a mínim, el grau exacte de la nostra dignitat.

Recordar de vegades és molt més que rememorar. És reviure, és repetir les experiències viscudes, els patiments i l’alegria.

Com llunes de saturn és la història d’un viatge, però també el resultat un notable esforç literari, d’un tour de force a favor de l’oblit.

Les ambivalències sentimentals, les desfetes de l’ànima, les estratègies per tirar endavant… Tot és material narratiu, tot és viu.

Prosa al servei de la sensibilitat. O poesia infiltrada en el relat. Dues visions ben plausibles, com llunes que no es freguen mai.

S’agraeix l’estil àgil i amè, la cura pels detalls, el missatge que, per moltes sotragades que rebis, sempre pots tenir fe.

Escriptura ferma i delicada; ortodoxa, indagadora i benintencionada, com si li hagués donat un premi la Maria Àngels Anglada.

El Casero ja és prou garantia, la constatació que el seu valor és real, però si llegiu aquesta obra descobrireu que no li cal cap aval.

Revela la complexitat de vida i amor, la capacitat d’estimar en circumstàncies adverses, l’art de veure bellesa en qualsevol situació.

Cada lector en traurà les seves conclusions, és clar. Jo només m’hi he atansat amb la voluntat de no treure’n l’entrellat.

Ja em queda ben poc, per acabar amb aquest exercici de dement, però us ben asseguro que un dels meus objectius és no rebentar l’argument.

Com llunes de saturn m’ha agradat, em sembla que ho he deixat clar; el que ara comença a costar-me és arribar a l’apunt cinquanta-tres.

No patiu. Si no m’he descomptat només me’n queden tres, el que vol dir que d’aquí a ben poc, d’una vegada, callaré.

Ja és mala sort, que n’hagin batejades tantes! Llunyes punyeteres, que no es freguen però m’espremen, que somriuen amb la meva suor freda!

L’últim tuit ja és aquí, a temps per fer-me feliç. Més d’un ja em mira de biaix; una mica més i començo a parlar de Rèquiem per a contrabaix!

Lletres bestials: Damià Bardera

Justament ahir al vespre, en Josep Campmajó i jo vam presentar a la Llibreria 22 de Girona el darrer llibre d’en Damià Bardera, els nens del sac. Això no és cap crònica de l’acte, sinó un text que vaig escriure fa una setmana per parlar de les bestialitats barderianes, d’uns relats plens de color que, malgrat la sordidesa de les històries, confirmen l’existència a les lletres catalanes d’un humorista ben capaç de pertorbar.

Tot va començar fa un parell de mesos, més o menys. Amb un missatge d’en Josep Campmajó —sí, sí, l’escriptor i empresari gironí, aquell que va guanyar el Casero i sempre fa olor de violetes— a Facebook. Em diu que necessita contactar amb mi; em demana el número de mòbil. En donar-l’hi, em pregunta si tinc Whatsapp. Com que la resposta és negativa, m’anuncia que em trucarà quan pugui. Passen dos dies i res. Al tercer dia, just quan la manca de notícies comença a intrigar-me una mica, ens trobem per casualitat a la terrassa d’un bar. Allà, davant d’un whisky escocès, em demana sense majors preàmbuls si estic disposat a copresentar amb ell l’últim llibre d’en Damià Bardera. “Coneixes en Bardera, no?”,  inquireix en adonar-se de la meva sorpresa. “Sí… vaja, no. Sé qui és, però no hem parlat mai. Ni tampoc no he llegit cap dels seus… no, espera… sí, he llegit els contes amb què va quedar finalista del Premi de Narrativa de Sant Narcís, ara ho recordo!”, exclamo davant dels ulls estupefactes d’en Campmajó. “Molt bé. Sabràs, per tant, que és àcid i cruel”,  conjectura ell. “Per això hem pensat en tu —afegeix—. És perfecte perquè el presentis tu!”. Aquest cop, la mirada d’estupor deu ser meva, però em limito a dir: “Em sembla molt bé. Podeu comptar amb mi”.

 
Primer contacte

Al cap d’un mes i escaig, quan quasi m’he oblidat de la presentació a què m’he compromès, rebo un parell de trucades d’un número desconegut. Naturalment, no en faig cas. L’endemà, un correu electrònic m’informa que les trucades eren d’en Damià Bardera. Vol parlar amb mi. Aquest cop li truco jo. M’afalaga que s’hagi llegit un parell de llibres meus —Witxi i Pell de cilici, per ser més exactes— i que me’n faci comentaris prou elogiosos i afuats. Li confesso que conec poc la seva obra i que, abans de presentar els nens del sac, m’agradaria contextualitzar-la. Em recomana que em llegeixi els dos llibres anteriors, també editats pel Cep i la Nansa. En penjar, m’adono que l’hora llarga de conversa telefònica m’ha passat volant.
 

Benvingut empatx

Tot i que m’agradaria posar-m’hi més espaiadament, les complicacions de la vida quotidiana m’obliguen a llegir-me en una setmana més de cent cinquanta contes d’en Bardera. Primer, els seixanta de fauna animal. Després, els trenta-tres d’els homes del sac i, finalment, els seixanta d’els nens del sac. Un empatx important que, malgrat tot, em fa profit. De seguida detecto coincidències en els tres llibres: els ingredients narratius —la mainada i els animals— són sempre els mateixos però sempre diferents; les temàtiques brutíssimes contrasten amb la pulcritud del llenguatge, que permet contar autèntiques bestialitats amb una nitidesa indiscutible; la inventiva de Bardera, sovint al servei de la crítica o el sarcasme, li serveix per ajudar-nos a pensar l’existència.
 

Lliures, salvatges, irreverents

Els contes de Bardera són lliures, salvatges, irreverents. Burxen en les misèries de la naturalesa humana, emfasitzen el patetisme d’unes vides marcades per ferides i contradiccions. Això no impedeix que sedueixin, que emocionin o estremeixin gràcies a la claredat d’un estil que es nodreix d’una inventiva tan formidable com el desig de l’autor de produir un efecte moral; el que sigui. A els nens del sac, per exemple, els  barrufets pervertits i els llops que ensetrillen caputxetes, les decapitacions i els actes de canibalisme, els óssos de peluix que parlen amb poetes i els mandrils executats obren un ventall d’interpretacions tan ampli que, més enllà del joc macabre proposat per l’autor, es percep la voluntat de superar el sedàs dels anys i mostrar-nos la cara més lletja de la nostra societat.
 

Qüestió de paràmetres

Homes que mengen gossos, duen ulls de vidre i enculen travestis amb les seves cigales gegantines; nens que xuten gallines, apallissen vells encorbats i cacen l’home del sac; la matança de la vaca, àpats a base de rates de claveguera, hipopòtams que esbudellen elefants amb la ganiveta del pa… La imaginació desfermada de Bardera només coneix els límits de l’eficàcia narrativa. Mentre el relat tingui coherència interna, tot és possible. Des d’acudir a l’escola disfressat de preservatiu usat fins a dur a l’extrem el paper de dimoni del pessebre, desenterrar els morts amb la intenció de cruspir-se’ls o ser blasmat per abandonar una nina inflable. “No em jutgis amb els paràmetres dels altres”, diu en algun moment el protagonista del seu conte més llarg, l’espantaocells, però és una advertència que bé podria ser formulada pel mateix autor.
 

Algú com ara jo

Aquest és el títol d’un microrelat de fauna animal que, des del meu punt de vista, pot entendre’s com un embrió de la narrativa barderiana. No el reproduiré sencer, però sí que en transcriuré unes quantes línies: “Si en féssim una pel·lícula, el protagonista hauria de ser algú de nosaltres ara que ja som grans (…) algú com ara jo (…) començarien a aparèixer els flaixos d’una experiència remota, mig iniciàtica, mig traumàtica, una espècie de ritual atàvic en què ens lliuréssim a la bogeria d’una petita rotllana de foc, tots nosaltres dins d’una casa desocupada, en ruïnes, a la part vella del poble (…) i la tramuntana fent petar la porta, i a dins de la rotllana, un grapat d’escorpins embolcallats de l’odi, la sang i —respirant— el verí de la mirada humana”.
 

Provocació i crítica social

Bardera és un provocador, un crític empedreït que, mitjançant les seves ficcions, ordeix un univers ple de violència, abusos de poder i gestos grotescos i decadents, un univers en què nens, bèsties i adults de tota mena s’assemblen tant que de vegades és impossible distingir-los. I Bardera s’hi recrea, es complau a presentar-nos amb tota la seva cruesa les conseqüències de deixar-nos endur per instints irracionals i, alhora, ben naturals. És la part fosca i destructiva de la nostra espècie, la constatació que les atrocitats, fictícies o no, no són gens casuals.
 

Del riure al desassossec

Tant els nens del sac com els dos llibres anteriors de Bardera (els altres dos —i alguns contes per llegir-los d’amagat i el penúltim vòmit— encara no me’ls he llegit) ofereixen una àmplia gamma d’interpretacions. En última instància, com sempre, tot dependrà del lector. Per a alguns, l’autor pot destacar per les seves obscenitats o transgressions; per a d’altres, per l’escatologia o la maldat que impregnen alguns dels seus relats, o també per l’habilitat a l’hora d’inquietar i crear incerteses i desassossec. Fins i tot hi haurà qui rigui amb el seu humor, qui trobi divertides imatges i escenes que, si no fos pel notable distanciament que proporcionen el to i l’estil, serien esborronadores. El més probable, però, és que llegir-lo equivalgui a rebre un cop de roc que t’estaborneix i, un cop recuperat el sentit, et permet contemplar la realitat amb uns altres ulls, contemplar-te a tu mateix com si mai abans t’haguessis vist.
 

Intensitat i tensió

Tot i que molts contes de Damià Bardera destaquen pels seus finals sorprenents i per una inventiva que sembla inesgotable, el que més m’atrau de les seves narracions és la capacitat per mantenir la intensitat i la tensió i, més enllà d’això, l’habilitat per crear unes estructures on cada relat sembla lligat indissolublement a tots els altres. Sense ser novel·les, els seus llibres posseeixen una atmosfera que transcendeix la trama de cada conte i crea l’efecte d’una història compacta que, tot admetent lectures de tota mena, aconsegueix suscitar algun tipus d’emoció i plantejar interrogants.
 

Possibles influències

Si rastregeu una mica per la xarxa, hi trobareu més d’un text que relaciona l’obra de Bardera amb la de creadors de la talla de Borges i Kafka. No gosaria pas posar-ho en dubte, però em fa l’efecte que té més influències de Nietzsche —“l’animal salvatge que vam ser fa milers d’anys viu i prospera dins del sàpiens actual”— o de Bataille, que força el lector a contemplar un món dens i confús. Des del punt de vista narratiu, però, m’ha semblat detectar-hi semblances amb Carver o De Quincey, fins i tot amb Delibes i Monterroso. Pel que fa als escriptors catalans, em recorda una mica —per la contundència i la precisió— Manuel Baixauli, l’autor d’Espiral.

 

El valor de l’ambició

Bardera és ambiciós. Es nota en els seus contes i en les seves paraules. I és prou agosarat com per afirmar que “tard o d’hora esclataré”. La frase, la predicció, ressona amb la potència d’un llampec. I el seu aire desafiant, quasi bel·ligerant, permet conjecturar com a mínim dues coses: potser lamenta no haver assolit encara el ressò que es mereix i està convençut que tard o d’hora tothom haurà de rendir-se al seu talent.