Josep Pastells

Inventari de sensacions

‘Al gran llac’, de Carlos Lapeña (I)

Publicat el 30 de juny de 2010 per giusepe

‘En el gran lago’ es el títol original d’un conte de Carlos Lapeña Morón (Cuenca, 1962) publicat en versió bilingüe per l’editorial Alfasur i adreçat a nens de més de deu anys. La traducció a l’anglès ha anat a càrrec de Beatriz Bejarano del Palacio i les il·lustracions són de Fernando Ferro. A partir d’avui aniré traduint-lo al català en petites dosis, una cada setmana.

Les bombolles que han esclatat a la superfície del llac i que ningú no ha vist han pujat 180 metres, des del fons més profund, on acostuma a jugar la petita però enorme Glenny. Uns segons després, és el seu cap el que comença a sortir sobre la superfície de l’aigua fosca, plomissa, del gran llac, llarg, llarg, com el seu cos, i fosc, fosc, com el seu cos també.

El joc consisteix a prendre aire, baixar fins al més profund, deixar-lo anar pel nas i seguir la pujada de les bombolles fins a la superfície, al seu ritme, sense avançar-les. Quan arriba a dalt, pren aire de nou i el joc torna a començar.

Viagra per a escriptors frustrats (i X)

Publicat el 22 de juny de 2010 per giusepe

Els escriptors frustrats han perdut bona part de la seva trempera literària i agrairien de tot cor que algú comercialitzés una píndola capaç d’aixecar-los la moral. Al cap i a la fi, la seva frustració és perfectament comparable amb els problemes d’erecció de molts mascles del planeta, resolts en molts casos amb dosis de viagra que els converteixen en autèntics sementals. La crua realitat, però, és que deixant de banda l’enorme quantitat de fàrmacs i pastilles fabricats per pal·liar els efectes dels estats d’ànim més oposats a la felicitat i a l’alegria de viure, que potser alleugereixen però no acaben de resoldre res, els escriptors frustrats no disposen ara mateix de cap píndola capaç de proporcionar-los les satisfaccions que tant anhelen.

I el pitjor de tot és que els intents per consolar-los acostumen a ser inútils i fins i tot contraproduents, sobretot perquè els benintencionats que els practiquen tendeixen a treure importància a la seva frustració o als motius que l’han provocat, sense tenir en compte que els escriptors impotents (entenent-ho sempre en termes literaris) estan envaïts per sentiments tan negatius que les paraules i les reflexions difícilment els serviran de res.

El plaer d’escriure

I què es pot fer, arribats a aquest punt? En primer lloc, tenir molt clar que no hi ha fórmules màgiques i, a continuació, recordar que l’objectiu de qualsevol escriptor ha de ser, per sobre de tot, experimentar el plaer d’escriure. Tot plegat requereix molta paciència, però si un escriptor frustrat té ganes d’abandonar el seu estat farà bé d’enlairar-se per sobre dels seus pensaments negatius, o com a mínim intentar-ho.

Higiene de l’esperit

I això com es fa? Qualsevol psicòleg, per mediocre que sigui, ens podrà donar la resposta: evitant que es repeteixin els pensaments. Ja fa quasi un segle, el filòsof francès Émile Chartier aconsellava practicar la higiene de l’esperit amb el canvi d’idees, una mena de massatge cerebral que amb la pràctica acaba sent força senzill. És clar que aquí no hauria d’interessar-nos massa el que diuen els filòsofs o els psicòlegs, però sí els consells d’alguns literats que saben molt bé de què parlen, escriptors que de ben segur han sentit o van sentir en algun moment sobre la seva pell les urpes de la frustració.

El consell de Bukowski

“No escriguis per diners; escriu perquè has d’escriure; si esperes el reconeixement, deixa-ho; si esperes un premi, deixa-ho. Escriu perquè si no ho fessis et moriries”.

L’anàlisi de Naguib Mahfuz

“La vida es compon de lluites, enveges, saviesa i bellesa. Si ignores algun d’aquests elements, perdràs l’oportunitat de comprendre l’existència en la seva totalitat i la capacitat d’influir en la teva pròpia vida per millorar-la”.

El mono gramàtic d’Octavio Paz

“És la història d’un home que camina per un camí meitat real i meitat inventat, un sender que du a Galta, un poblat proper a Delhi. Aquest camí és també un llenguatge que es busca i es perd, s’interroga i s’afirma. La narració contínuament es desfà, torna al punt de partida i recomença de nou per, un instant després, desfer-se. Camí: llenguatge que es bifurca sense cessar i que no va enlloc, excepte a la trobada d’ell mateix”.


Seriositat, metàfores i repeticions
 

Bukowski ve a dir-nos que escriure és quelcom molt seriós. Mahfuz ens ofereix una descripció perfecta de la vida, que és tant com dir una excel·lent metàfora de la literatura. I Paz ens parla d’una espiral de reiteracions i repeticions que només tenen sentit si l’escriptura condueix al plaer. És molt possible que l’escriptor frustrat que hagi arribat fins a qui digui Molt bé, i què? La reacció és perfectament normal. Seria estrany que no es mostrés escèptic pel que fa a la possibilitat de desempallegar-se d’una sensació que li provoca malestar i patiment. Però encara seria més estrany que no tingués ganes de recuperar la normalitat, o com a mínim de deixar enrere una insatisfacció que d’alguna manera és provocada per errades en el seu comportament, sentiment o pensament.

Si efectivament té ganes de deixar d’estar frustrat, és molt possible que li puguin interessar unes quantes frases que l’ajudaran a marcar-se objectius més realistes o, si més no, acceptar els límits que imposa la realitat.

La saviesa de William James

“La saviesa consisteix a aprendre què podem passar per alt”

La teràpia de Graham Greene

“Escriure és una forma de teràpia. Serveix per escapar de la bogeria, de la melancolia, del pànic inherent a la condició humana”.

La metàfora de J.N. Santaeulàlia

“Els escriptors som com nàufrags”

La proposta de Georges Perec

“Preocupada únicament per les seves grans majúscules (l’Obra, l’Estil, la Inspiració, la Visió del Món, les Opcions fonamentals, el geni, la Creació, etcètera), la història literària sembla ignorar deliberadament l’escriptura com a pràctica, com a treball, com a joc”.

La vocació de García Márquez

“La veritat és que el fet d’escriure obeeix a una vocació, que el que té la vocació d’escriptor ha d’escriure, ja que només així pot treure’s els mals de cap i la mala digestió”.


Teràpies i necessitats

L’escriptura com a necessitat, ens diu García Márquez. I com a teràpia, afegeix Graham Greene, convençut també que sense escriure no podria viure. Perec, en canvi, ens indica que cadascú és lliure de cercar el seu propi camí, de perseguir els seus propis interessos, mentre que J.N. Santauelàlia ens adverteix de la solitud de l’escriptor, de la necessitat de fer-nos a la idea que en aquest ofici sempre cal lluitar per trobar el teu lloc, i William James ens alliçona sobre la importància de saber distingir les qüestions rellevants de les que no ho són.

Qüestió de voluntat

Llegir aquests consells no garanteix que un escriptor deixi d’estar frustrat de manera automàtica; ni tan sols implica que deixi d’estar-ho alguna vegada, però sí que pot ajudar als que tenen l’esperança de millorar i comencen a mostrar símptomes de recuperació, als que són conscients que retrobar l’alegria i deixar enrere la insatisfacció només depèn d’ells mateixos, de la seva capacitat per ordenar els pensaments i sentiments. En aquest sentit, l’objectiu de qualsevol escriptor hauria de ser concentrar-se en el plaer que li proporciona l’escriptura, arraconar les idees negatives i tenir present que l’optimisme és una qüestió de voluntat i, per tant, exigeix un compromís. Un compromís amb ell mateix, per descomptat. I també amb la literatura, és clar, però en primer lloc amb ell mateix. Superar les adversitats, treure’n conclusions i lluitar per sentir-se més a gust, per continuar escrivint amb ànims renovats i amb l’única missió de gaudir, és potser la millor forma de deixar enrere les petites o grans derrotes pròpies de l’ofici d’escriptor.

La raó al servei de la vida

Qualsevol persona té motius per sentir-se infeliç o descontenta, per viure la vida com una tragèdia. Però tenir fe en un mateix, motivar-se amb objectius més o menys realistes, treballar per aconseguir-los i, tant si s’aconsegueixen com si no, saber passar pàgina i cercar nous objectius, és propi de qui ha entès que la raó ha d’estar al servei de la vida, i no a l’inrevés. Frustrar-se per qualsevol motiu és molt fàcil, sobretot si l’escriptor no és capaç d’agafar les regnes de la seva vida, de la seva obra, i cridar ben fort “Jo valc el que vull!”, com diria Paul Valéry per recordar-nos la importància de la voluntat quan es tracta de mantenir el rumb o dissenyar noves estratègies.

Una decisió personal

I és que la decisió d’escriure, de ser escriptor, és tan personal que només qui la pren està capacitat per decidir, a partir de les seves qualitats personals, quines són les seves metes, fins a on aspira arribar. I això no hauria de tenir res a veure amb els individus sotmesos a la tirania de la imatge (l’aparença superficial de les coses té més valor i importància que l’ésser autèntic i profund de la realitat) que Milan Kundera descriu i satiritza a la seva novel·la La immortalitat, ni amb la necessitat imperiosa de complaure i atraure l’atenció del major nombre possible de persones.

Objectius propis

Només cada escriptor, insisteixo, és sobirà per marcar-se els seus propis objectius. Ningú no hauria de donar per suposat que aspirar a obtenir el Premi Nobel té més valor que intentar escriure un conte que agradi a la teva filla. Ni que guanyar el Nobel sigui millor que complaure la filla. És molt possible que la majoria de la gent tingui una idea prefixada del que és l’èxit, però cada persona, cada escriptor, té el dret i quasi l’obligació de cercar la seva pròpia definició per a una paraula que, d’altra banda, tampoc no hauria de ser la més important quan es tracta d’escriure. O potser sí, però sempre en funció dels interessos i els paràmetres de cada escriptor, o almenys dels escriptors que han decidit seguir el seu propi camí.

Viure, llegir i escriure

Les fórmules màgiques no existeixen, però crec que, una vegada ha estat capaç d’establir els seus objectius, siguin els que siguin, l’escriptor té el deure de no donar-se per vençut abans d’haver lluitat amb totes les seves forces. Viure, llegir i escriure, si pot ser les tres coses alhora (un consell, per cert, de Vicenç Pagès), és potser un dels millors sistemes per cercar la felicitat en l’escriptura. Perseguir un objectiu abastable, gaudir mentre el cerques, mostrar confiança en les teves possibilitats i perseverar en la feina (escriure, escriure i escriure) és possiblement la millor manera de no convertir-se en un escriptor frustrat, de no necessitar viagra per aconseguir el plaer desitjat.

 

Viagra per a escriptors frustrats (IX): a la recerca de la satisfacció

Publicat el 16 de juny de 2010 per giusepe

El món és ple d’escriptors frustrats. Tot i que els motius de frustració poden ser tan amplis com el nombre d’escriptors, sembla evident que, sigui quina sigui l’ambició literària o personal de cadascú, sempre obeeixen a la impossibilitat de fer alguna cosa de manera satisfactòria, d’acomplir les intencions declarades o d’assolir els objectius previstos. Podríem trobar milions d’exemples de reptes que acaben en fracassos, però aquests fracassos són tan personals i intransferibles que qualsevol d’ells ens permetria obrir un amplíssim ventall d’interpretacions.

Vegem-ne un exemple: no tenim cap motiu per suposar que Josep Pla mentia en afirmar que era incapaç de transcriure els sentiments i les emocions que li produïa la contemplació del mar, però sí que sabem que molts lectors de Pla consideren que els seus textos sobre el mar són una meravella. De la mateixa manera, és molt possible que Dan Brown sigui sincer quan assegura que no li preocupa en absolut que la majoria dels crítics considerin que les seves obres no tenen cap valor literari, però també ho és que molts escriptors en la seva mateixa situació (vendes milionàries, fama i diners) patirien un greu disgust si rebessin un tracte similar. Com sempre, tot és relatiu. I la frustració, un sentiment tan particular que tan sols l’afectat té una idea exacta del seu abast, només apareix si no es satisfan unes expectatives determinades, siguin les que siguin.

Obrir nous camins

La recerca de la satisfacció, de plaers més o menys objectius però decididament personals i relacionats amb la pràctica i els efectes de l’escriptura, pot tenir conseqüències especialment traumàtiques quan l’autor, per la raó que sigui, diposita totes les seves esperances en una fita que no acaba assolint. Vist des de fora, res no sembla tan greu. Sempre hi ha altres objectius; a cada pas que fem podem obrir nous camins, engrescar-nos amb noves il·lusions, començar de nou. Però és difícil que l’escriptor frustrat ho vegi amb aquest punt d’optimisme si abans no dedica ni un segon a reflexionar sobre les causes del seu empipament, a pensar que, com tothom, es troba sotmès a un futur incert que només dependrà en part de la seva voluntat i de les seves qualitats. Les frustracions es poden combatre, i tant que sí, però només si l’afectat es reconeix com a tal i, acte seguit, contempla la possibilitat d’obrir un altre camí que pot ser tant o més satisfactori que el que ha hagut d’abandonar perquè no el duia on esperava o se li feia massa costerut. Sentir-se impotent i frustrat és molt humà. Tothom s’enfronta alguna vegada a situacions que superen les seves forces i els escriptors no són precisament una excepció. La realitat els pot decebre de moltes formes, sobretot quan es barreja amb la imaginació.

Plantar cara a la frustració

El futur és imprevisible i les valoracions del present i del passat, tan variables com les lectures que permet qualsevol obra, qualsevol vida. Els mateixos fets que duen un poeta a la frustració més profunda poden ser rebuts per un altre amb total indiferència, però segur que aquest altre també tindrà motius per sentir-se decebut. En qualsevol cas, és impossible calibrar el nivell de desengany de cadascú. I només l’autor que pateix de forma sistemàtica –o el que és víctima habitual de petites decepcions derivades de qualsevol fotesa, o el que sovint se sent impotent per assolir el plaer que persegueix amb la pràctica de l’escriptura– està capacitat per plantar cara a la frustració i, en conseqüència, avançar a la recerca de la satisfacció.

Viagra per a escriptors frustrats (VIII): entre la ficció i la realitat

Publicat el 9 de juny de 2010 per giusepe

La majoria dels escriptors no tenen cap problema per distingir les seves ficcions de la realitat, però de vegades no succeeix el mateix amb els lectors. Si aquests no coneixen de res l’autor no acostumen a imaginar-se que pugui ser el protagonista de les seves històries. S’endinsen en cada llibre sense cap idea preconcebuda; en descobreixen els personatges i es deixen seduir –o no– per la trama i per l’estil, sense pensar que la relació entre qui signa l’obra i els personatges pugui anar més enllà d’una invenció ben documentada. Tot canvia, però, si coneixen l’autor del llibre, especialment si es tracta d’un poemari que descriu situacions o sentiments (com més torturats, millor) o de contes o novel·les escrites en primera persona.

En aquests casos, bona part dels lectors tendeixen a confondre l’autor amb el narrador. Donen per suposat que els fets relatats, que de sobte presenten als seus ulls l’aparença d’una realitat viscuda, són absolutament verídics i, per descomptat, han estat protagonitzats per l’autor.


Lectura perversa

Una lectura d’aquest tipus és doblement perversa. D’una banda, tendeix a restar mèrits a l’obra, ja que molta gent opina (de forma completament errònia, al meu parer) que traslladar al paper fets reals és molt més senzill que inventar-se’ls. I de l’altra, provoca que la motivació principal per llegir les poesies, els contes o les novel·les sigui cercar anècdotes o episodis morbosos que, gairebé amb total seguretat, han estat protagonitzats per l’autor a la vida real. Això provoca que l’interès literari quedi molt en segon terme, i fins i tot pot donar-se el cas que el lector digui que l’obra li ha agradat i li ha semblat molt interessant però no sàpiga discernir si val la pena per ella mateixa o si sobretot s’ha sentit atret per la certesa quasi absoluta que els fets eren reals i formaven part de la biografia personal del seu familiar, amic o conegut. Per aquest motiu, penso que el lector ideal és aquell que no coneix de res l’autor i, per tant, es limita a jutjar l’obra per ella mateixa, sense pensar en elements extraliteraris que inevitablement condicionen la seva percepció i valoració.

Dubtes, sospites i conjectures

En realitat, l’autor hauria d’escriure sempre per a aquest lector ideal i no deixar-se influir de cap manera pels comentaris de la gent que insisteix a identificar-lo amb el narrador de les seves històries. Però això no és gens senzill i, en molts casos, aquesta confusió entre ficció i realitat per part d’alguns lectors pot arribar a resultar frustrant. També és cert que hi ha determinats autors que per la seva forma d’escriure, pel costum de seleccionar temàtiques extretes de la seva pròpia experiència i relatar-les en primera persona, mostren certa facilitat per provocar aquest tipus de situacions. De vegades fins i tot els agrada crear dubtes, provocar sospites, alimentar conjectures que en cap cas pensen aclarir. Aquests escriptors no acostumen a patir pels comentaris dels seus coneguts, que sovint fins i tot els diverteixen. No és el cas, però, dels autors més sensibles o susceptibles, que sempre estan molt pendents de qualsevol aspecte relacionat amb la seva obra i, si tenen la desgràcia de ser identificats amb algun personatge o amb el narrador, poden veure’s abocats a situacions que, des del seu punt de vista, poden esdevenir molt incòmodes.


El conte del travesti

Imagineu-vos, per exemple, el cas d’un escriptor que acaba de publicar un llibre de contes, posem que el seu primer llibre, sobre les peripècies d’un personatge que té certa predisposició als petits desastres personals. Un individu que de seguida et cau simpàtic, però no pas pel seu encant natural, que també en té, sinó per la seva inqüestionable facilitat per acumular fracassos i decepcions. Imaginem-nos ara que en un dels contes aquest individu acudeix a un pis de relax anunciat al diari amb l’objectiu de contractar els serveis d’una prostituta i que fins al cap d’uns minuts, quan tots dos ja són nus al llit, no s’adona que es tracta d’un travesti. Imaginem-nos finalment que, víctima de la seva timidesa, el protagonista de la història és incapaç de rebutjar al travesti i, amb gran dolor físic i anímic, consent que el penetri i fins i tot intenta fingir que experimenta una gran satisfacció. Vegem ara què pot succeir quan un lector malpensat, o malèvol, o incapaç de diferenciar el seu amic escriptor del narrador, aprofita la primera oportunitat per dir-li Déu n’hi do, no?, el conte del travesti… Sí, t’ha agradat? Sí, he rigut molt, però no entenc com vas deixar que seguís fins al final. L’escriptor s’imagina que el seu amic fa broma i riu d’un forma un pèl forçada. La broma no li ha fet cap gràcia, però quan descobreix que no es tracta de cap broma, quan la insistència del seu amic li demostra que està convençut que efectivament va anar amb un travesti, intenta explicar-li que ell no té res a veure amb el narrador, que aquest s’expressa en primera persona perquè així resulta més proper, potser més creïble. Ja ho pots ben dir, li diu l’altre; sembla molt viscut, molt real, afegeix abans de deixar anar una riallada. El problema s’intensifica quan l’escriptor descobreix que té altres amics i coneguts que també l’identifiquen amb el narrador, que bona part del seu cercle més proper es pensa (o fa veure que es pensa) que l’episodi del travesti és real. Tots els esforços per desmentir-ho semblen reforçar la idea majoritària i l’autor acaba sentint-se impotent per desmuntar una interpretació que no li fa cap mena de gràcia i, inevitablement, acaba conduint-lo a la frustració. I és que, per anecdòtica que pugui semblar la història del travesti, els seus efectes poden ser devastadors. Pensem que es tracta d’un autor amb la pell molt fina, d’algú que ja no podrà deixar de pensar que faci el que faci a partir d’ara sempre el recordaran per un episodi grotesc que en cap moment s’havia imaginat que poguessin relacionar amb la seva vida familiar. Això condicionarà de forma inevitable la futura selecció d’arguments narratius, o fins i tot la seva forma de narrar. Ja no gosarà parlar de segons què o fer-ho d’una manera determinada, perquè en cap moment l’abandonarà el temor de ser confós amb els seus personatges. I el pitjor de tot, potser, és que arribarà a la conclusió que ningú no el creu capaç d’haver-se inventat el conte del travesti. Està convençut que és un conte molt bo, amb un gir sorprenent i un final imprevisible però alhora inevitable, com marquen els cànons, però la crua realitat és que la gent (o almenys unes quantes persones que així li han comunicat) ni es planteja que pugui ser una ficció ben pensada i ben assolida, sinó que dóna per fet que són fets verídics que ell s’ha limitat a recrear.


Mèrit o frustració

Només és un exemple, certament espectacular, del que pot succeir quan els lectors no tenen gens clares les diferències entre ficció i realitat. Sovint s’afirma que la realitat supera qualsevol ficció, però molts escriptors saben per experiència que algunes ficcions poden esdevenir reals. El problema apareix quan en lloc d’agafar-s’ho com un mèrit literari ho converteixen en un motiu de frustració.