Josep Pastells

Inventari de sensacions

Arxiu de la categoria: VA D'ENDURO

Dos dies amb moto (II)

Publicat el 29 de maig de 2009 per giusepe

Després de l’interessant debat (o intercanvi d’impressions o com vulgueu dir-li) d’ahir entre un lector enfurismat i un altre més assossegat, penjo la segona part de la crònica d’en Moi sobre la seva sortida del mes d’abril.

 Dia 2

Dimarts 28. Sona el despertador a les 06:30. M em fa saber que ha pogut dormir perquè estava molt cansat: els meus ronquets i els de C no li deixaven aclucar els ulls (ara entenc per què es queixa la meva dona). A les 07:00 estem esmorzant al bufet de l’hotel. S no baixa i decideix tornar cap a casa amb LL, que tampoc ens va acompanyar de tornada. Només en quedem set. Això vol dir menys esperes i més gas. L’espatlla dreta em fa un mal insuportable. Només penso en pujar a la burra per escalfar el cos i no sentir-la més.

Dolor al braç

A les 07:30 ens acomiadem de LL i S. Plovineja, però comencem sense paravents. Ahir el portàvem tots posat i no vam haver de fer-lo servir. Els camins estan plens de rocs, fissures i pedrotes. El meu braç se’n ressenteix de seguida i he d’afluixar el ritme. Li dic a M que em passi, que ja els atraparé. Llanars, Camprodon, Colònia Estevanell, La Ral, Sant Pau de Segúries, la Collada del Capsacosta, amunt en direcció el Puig de Castelltallat, per baixar després la Collada de Sentigosa direcció al Coll de Canes.

Plou, però anem bé

Se’m fa etern, però ja tinc l’espatlla calenta i els muscles del braç ardent, o sigui que el dolor és menor o, millor dit, sofrible. Plou força i ens posem la part de dalt del paravents. Però anem molt bé de temps i decidim parar a dinar a Rupit. Després, Puig Sec, Vallfogona del Ripollès, en direcció al Castell de Milanys, voltant pel final de la Serra de Santa Magdalena, en direcció la Creu de l’Arc.

Fangueres perilloses

El paisatge és impressionant tot i que encara plou una mica. Passem per unes fangueres que s’engolirien les motos si les travesséssim just pel mig. Les motos estan colgades de fang, igual que les nostres cames i les botes, però com que continua plovent i de tant en tant passem per algun riu acaben quedant prou netes. Abans d’endinsar-nos al parc natural que travessa en direcció Vidrà posem benzina. En aquest moment M punxa la roda del darrera en el millor lloc. Al costat de la benzinera hi ha un taller, de manera que podem canviar la roda molt còmodament.

Surrealisme i bona companyia

Després de posar benzina i beure aigua, seguim camí de Vidrà. L’entorn és meravellós. En algun punt gosaria dir que fins i tot surrealista. Després de Vidrà enfilem camí de Sant Pere de Torelló, Sant Julià de Cabrera, Falgars d’en Bas en direcció la Salut, passant per la vora de la Serra de Pruit, en direcció Rupit. A Rupit plou força i decidim aturar-nos a dinar a una fonda típica del lloc. Bon dinar (menú), bon beure i bona companyia, que es pot demanar més? Doncs això, truco a la meva dona per donar-li notícies que tots estem bé.

A tota llet

Segons el GPS de C, anem amb una hora d’avantatge sobre el previst, o sigui que anem a tota llet per aquestes muntanyes que Deu ens ha posat a l’abast! Després de dinar ens posem el paravents complert, ja que plou molt. En sortir de Rupit comença a pedregar, i no pas dos minuts. Estem sentint el sorollet de les pedres al casc almenys durant 10/12 minuts. El terreny està fangós a més no poder, el que més m’agrada a mi en condicions normals (el braç em fa tant de mal que ja no el sento). Seguim en direcció a Can Toni Gros, tornant cap a San Joan de Fàbregues, en direcció al pantà de Susqueda, que voregem completament en direcció a Sant Miquel del Ter.

Millor no pensar-hi

La baixada és terrorífica. Una petita errada i el pantà engoliria la moto en qualsevol gir, això després d’arrossegar-nos pels penya-segats. Millor no pensar-hi. Trenquem a baix del pantà en direcció a Osor, un xic abans d’arribar al Pasteral, passant per la Mare de Deu del Coll i arribant finalment a Osor. Seguim a Santa Creu d’Horta, Castanyet i finalment Santa Coloma de Farners, on posem benzina de nou i berenem.

Sensacions sensacionals

Les pistes que seguim els darrers 70 quilòmetres són molt ràpides, tant que en alguns llocs passem amb facilitat dels cent quilòmetres per hora, tot això enllaçant corbes obertes i tancades a tota velocitat, fent derrapar sempre la roda del darrera i fent arrapar al terra la del davant. Les sensacions que se senten al cim de la moto en aquests moments són molt difícils de transmetre.

El TAV i el Barça

Després d’una estona, seguim l’eix transversal per pistes de terra direcció Brunyola i Vilobí d’Onyar. Les obres del TAV són una vergonya, ho destrueixen tot sense pietat. I després diuen de nosaltres, el motoristes… vergonya els hauria de fer. Franciac, Sant Andreu de Salou, Mont-Roig, Serinyà, passant pels afores de Cassà de la Selva, entrant a les Gavarres a Sant Cebrià de Lledó direcció La Bisbal d’Empordà i passant pels voltants de Sant Pol. Per fer més via, passem pel recte per trialeres, que acaba de destrossar-nos a tots una mica. El que compta és arribar de tornada a Palafrugell per poder veure el Barça-Chelsea, que acaba tal i com ha començat: 0-0. En total, 240/245 quilòmetres a afegir als del dia anterior.

 

Dia 3

Les agulletes són insofribles. En una de les pistes se’m va deixar anar la ma dreta del puny del gas per una embranzida de la moto que va fer-me regirar el dit gros i tocar amb les costelles el manillar, quedant per unes dècimes penjant pel davant de la moto. Crec que en aquell moment se’m va aparèixer la Verge i no vaig caure de miracle, però les seqüeles hi són. Tinc super inflat el muscle que fa moure el lligaments dels dits i, a més, em fa molt de mal (com sempre) l’espatlla dreta. Algú es preguntarà si hauria estat capaç de seguir. Estic segur que, després de mitja hora al cim de la moto, la concentració és tan gran que no importa el mal que et facin les articulacions o qualsevol part del cos. La moto pot més que tot això.

Dos dies amb moto (I)

Publicat el 28 de maig de 2009 per giusepe

Un relat en primera persona escrit pel meu amic Moi. Com que és força llarg, ocuparà el bloc d’avui i el de demà. A més, servirà per inaugurar la secció Va d’Enduro, un petit homenatge als amants de les motos que, com en Moi, gaudeixen del paisatge i respecten la natura.

Diumenge 26

Plou amb força. A la tarda em truca P, que és amb el seu fill participant a una mànega de MX. Esverat per l’esdeveniment em diu “porta el paravents, que ens mullarem de debò”.

Dilluns 27

Sona el despertador a les 05:30. D’un salt vaig cap al bany i després de dutxar-me vaig a la cuina per veure el 3/24 mentre esmorzo. L’home del temps comenta que aquest dilluns no marca pluja, únicament tempestes al Pirineu més oriental (allà per on hem de passar). Després de fer-li un petó a la meva filla (està ben adormida, la pobra) i acomiadar-me de la meva dona, agafo la furgo, carrego la burra i cap a Palafrugell. Hem quedat a les 08:00 per sortir des de la benzinera.

Una bona colla

Arribo a can P. sobre les 07:15. M’estava esperant. Sóc el primer en arribar. Em començo a vestir de guerrer i després baixo la burra de la furgo. Mentrestant arriba M i més tard S, C i LL. Fetes les presentacions, enfilem cap a la benzinera i allà ens esperen X, J pare i J fill. Un cop plenes de suc les burres, ens dirigim cap el punt de trobada, on ens esperen una colla de set més que només pujaran fins a Llanars i tornaran l’endemà amb furgoneta.

Nivell de bojos

Primer surten els set. El seu nivell és de bojos, tots van amb el gallet enroscat al màxim i no hi ha qui els segueixi. Després sortim nosaltres. La consigna és fer guàrdies als encreuaments (com és habitual) amb un guia amb el track gravat al seu GPS i un de final de cua que sempre serà el mateix per si algú es perd o pren mal. Tots superen els 50, excepte jo i J fill. Pel que pugui passar, em poso tot just davant del que tanca el grup per anar veient com va tot.

Vistes precioses

Sortim de Palafrugell direcció Torrent. Pistes fàcils i amb molt de gas. Sant Feliu de Boada (preciós el paisatge), passant pels voltants de Peratallada (també preciós) direcció als afores del poblat ibèric d’Ullastret, Serra d’Aró, Fonolleres, Sant Iscle d’Empordà, Verges, La Tallada, Jafre, Colomers, Vilopriu i primera parada al cim d’una petita serralada per veure des d’allà tot el golf de Roses amb les Medes de testimoni.

Condicions ideals

El dia és perfecte, el cel blau i corre un xic d’aire fresc. El terreny està perfecte per les pluges dels dies anteriors. Fins al moment tot molt bé. Ja tenim una mica calents els muscles i les perspectives són molt bones. Després de fer alguna foto baixem en direcció a Ventalló, Vila-Robau, Sant Miquel de Fluvià, passant pel costat de Garrigàs, Pontós, Caselles i pels afores del Castell de Navata. Parem a posar gasolina per seguir després camí de Cabanelles i Lladó, sempre amb els gas molt obert.

La moto pesa una tona

Comencem a pujar per caminois. S, que estrenava moto, ha topat una estona abans amb un tronc a la seva mà esquerre que l’ha deixat un xic tocat. No ha caigut, però el cop ha estat molt fort. Enfilem muntanyes amunt, entre arbres i corriols. Sempre de pujada. Puc assegurar que la moto en aquest moments sembla que pesi mitja tona en comptes de 125 quilos, que és el que sol pesar una 4 temps d’enduro. Començo a estar cansat i amb ganes d’arribar al punt de trobada per dinar. Estic a punt d’anar per terra en una corba amb molta sorra, però el pneumàtic davanter fa la seva feina i marxa el just per no caure.

Un indret màgic

En arribar al Molí d’en Robert, la calma s’apodera de tots nosaltres. L’indret és màgic. Han obert per nosaltres. Allà veiem J i C, que ens fan l’assistència: porten les maletes per poder-nos canviar en arribar. Amanides, embotits, carn a la brasa, bon vi, postres, cafès… i C es banya vestit a la gorga que forma un doll d’aigua. L’aigua deu estar glaçada; el rierol s’alimenta del desglaç de la neu que ve del Pirineu.

Molt de gas

Tornem direcció Lladó, però per l’altra cara de la muntanya que ens ha portat fins al Molí de Can Robert. Cistella ens rep i ens divideix per portar-nos a Vilarig (preciós el poble), ja que uns quants volen anar a fer una trialera un xic dura. Jo me n’abstinc i vaig amb J pare i M. En ser només tres el ritme és molt elevat. Com li foten al gas aquest parell d’avis!, penso. M. està a punt de fer els 60 i no me’l trec del cim ni un moment tot i el gas que arribo a fotre. Terrades i finalment Sant Llorenç de la Muga, punt on ens retrobem amb els altres sis que han anat a fer l’animal a la trialera.

Noves caigudes

Trigaven molt, massa. Havia passat alguna cosa. No contestaven al mòbil i el grup que ens precedia tampoc apareixia. Un 4X4 dels forestals va passar per davant nostre sense dir-nos res. Millor, vam pensar. Al cap de 30 minuts d’espera vam començar a sentir rugir el motors de les 4T que s’acostaven. S havia tornar a caure, però aquest cop dues vegades. La primera sense conseqüències (li va caure la moto al cim i no es podia aixecar), però la segona li va arrencar el peu esquerre de l’estrep del canvi. Li feia molt de mal, però com que estava en calent vam seguir direcció Maçanet de Cabrenys.

Salt a França

Direcció els Vilars, Tapís i tot d’una, sense res que ho indiqui, saltem a França direcció Costoja. Per aquí varen desfilar alguns dels republicans que fugien de la dictadura. Si els arbres i les pedres parlessin!! El primer poblet francès és Costoja (Coustouges), després Vila-roja (Villeroge) direcció Serrallonga (Serrallongue), baixant en direcció cap a Can Guillaume (Can Guillamon) i La Menera (Lamanère) en direcció al Puig de Montfalgars, fent el cim del Coll d’Ares (impressionants les vistes des d’allà dalt). Reparem una punxada a la roda del darrere d’un del grup davanter.

Prats verds, boscos frondosos

Sembla que S està bé. El terreny collonut, els camins en perfecte estat i de moment la pluja no fa acte de presència, però ve darrera nostre. Després d’aquesta petita aturada tornem a entrar a territori català direcció Molló, trencant cap a Font Rubí. Els prats verds, els boscos frondosos i els caminois fan del paisatge una postal indescriptible. Després de l’esforç arribem a Camprodon, on tornem a posar benzina per l’endemà poder sortir a primera hora. Arribem a Llanars, on farem nit.

Sopar a El Grèvol

Entranyable el sopar a l’Hotel El Grèvol. La tarda nit discorre sense adonar-nos-en, suposo que per la bona companyia i l’amena xerrada. La gent del grup explica vivències del món de l’enduro, barrejades amb anècdotes viscudes a la muntanya. Tots estimem les motos, però encara més la muntanya. No entenc l’obsessió de les dones, entre elles la meva, d’anar sempre a la platja a posar-se morenes. La pau i tranquil·litat de la muntanya i el seu paisatge és incomparable. En total hem recorregut uns 185/190 quilòmetres.