Josep Pastells

Inventari de sensacions

Un repte, potser un destí (106)

Aquest migdia m’ha trucat la meva germana per dir-me que el diumenge es fa la mitja marató de Banyoles. Com que seré a Girona, em podria anar bé fer-la, però encara no sé si la inscripció continua oberta. Si no fos així, possiblement em decantaré per un rodatge de 25 ó 30 quilòmetres per la zona dels Àngels.

Fa força dies que, per raons laborals, estic molt encallat en el tema de l’escriptura. No em refereixo pas al bloc, que d’una manera o altra vaig tirant endavant de dilluns a divendres, sinó al vessant més literari de la qüestió, els projectes de contes i novel.les que tinc entre mans. M’agradaria escriure textos híbrids, polifacètics i polifònics, que només insinuïn però alhora ho diguin quasi tot. M’agradaria aprofundir en la incomunicació entre éssers humans amb perspectives radicalment diferents, potser oposades, d’una mateixa situació. A veure què.

Un repte, potser un destí (105)

L’argentí Raúl Brasca (Buenos Aires, 1948) és un dels grans estudiosos d’un gènere narratiu força recent, els microcontes, però també compta amb una notable obra microficcional que ha anat creant durant vint anys. Acaba de publicar a Mondadori Todo tiempo futuro fue peor, un llibre que aplega un centenar de contes minúsculs i completament independents. Cadascun d’ells té lleis i mecanismes propis, perquè només tenen en comú una simplicitat aparent que, en el fons, amaga un profund respecte al pes de cada paraula, a la funcionalitat del text.

Un repte, potser un destí (104)

Els que correm per parcs i carrers, o ben mirat per quasi qualsevol lloc que no sigui una pista d’atletisme, estem acostumats a conviure en una certa harmonia amb gossos de totes les races i mides que, per sort, acostumen a passejar en companyia dels seus amos. Però de vegades no és així i el que en principi podria ser una repartició equilibrada de l’espai s’acaba convertint en un terreny adobat per al conflicte. I per molt que tinguis facilitat per als driblatges és fàcil que tard o d’hora protagonitzis algun incident desagradable que, si el gos és gros i té mala llet, pot acabar conduint-te a l’hospital.

L’anècdota que vull explicar avui no va acabar ni de bon tros tan malament, però tan sols perquè l’enemic, és a dir, el gos que em va atacar era un petaner que no aixecava ni un pam de terra. Jo portava mitja hora corrent i anava una mica forçat pel cronòmetre, per la necessitat de complir les expectatives que m’havia marcat en iniciar el recorregut. Potser esbufegava més fort de l’estrictament necessari, però no crec que, per fina que sigui l’oïda dels gossos, fos motiu suficient perquè el petaner m’abordés d’aquella manera, amb tota mena d’insults i amenaces -en forma de lladrucs, és clar- que em donaven a entendre que acabaria mossegant-me, que el seu objectiu era fer-me miques. Per sort, la desproporció entre les seves paraules (lladrucs, d’acord, però no em calien intèrprets per saber què em deia) i la seva mida era tan enorme que ni per un instant vaig témer per la meva integritat física. Per tant, vaig mantenir el ritme sense fer-li gens de cas. Ell seguia darrere meu, a menys d’un pam dels meus peus  i, quinze o vint segons després, me’n vaig cansar.

-Vols fer el favor de deixar-me en pau? -li vaig dir.

Ni cas. Continuava bordant-me.

Mig minut després, fastiguejat per la seva insistència, vaig decidir plantar-li cara amb més vehemència. Després d’aturar-me sense previ avís, li vaig dir:

-Fot el camp d’una vegada!

Va dubtar uns segons i vaig aprofitar-ho per reprendre el meu camí. Però era evident que no seria tan senzill, perquè de seguida va tornar a seguir-me. Completament fart, i també molest perquè m’havia tallat el ritme, que ja dic que començava a ser un pèl forçat, vaig optar per perseguir-lo jo a ell. Quan vaig frenar bruscament ell va imitar-me i quan va veure que el perseguia, que esprintava per atrapar-lo, va córrer tan ràpid que amb prou feines vaig tenir temps de cridar-li:

– Em deixaràs en pau, ara?

Quan ja ens separava una distància d’uns quinze o vint metres, vaig canviar de sentit per completar el traçat previst. No m’esperava tornar a sentir els seus lladrucs, ni tampoc que mig minut després tornés a tenir-lo rere les vambes. I encara em va sorprendre més l’opció que definitivament vaig prendre: esprintar amb totes les meves forces sense mirar enrere, fins arribar a la meta (la meva meta particular de cada dia) en el temps previst.

Un repte, potser un destí (103)

  L’amic Josep Anton Fernández (Badalona, 1966) torna a pujar als escenaris aquest cap de setmana per representar l’obra ‘Després de la pluja’, de Sergi Belbel. La companyia La Moral, dirigida per Josep Maria Balaguer, escenificarà aquesta peça l’1 i el 2 de març (a dos quarts de deu de la nit i les sis de la tarda, respectivament) al seu local del carrer Güell i Ferrer, 86-92 de Badalona. L’entrada val set euros.
Sobre l’argument, en Josep Anton m’ha passat els següents apunts:
 
Què pot passar en un país on fa dos anys que no plou?  Què pot passar en una empresa on fumar es considera un acte tan vergonyós com el de cometre un crim atroç? Per què quatre secretàries de  tons capil·lars diferents, un cap administratiu, un programador informàtic, un missatger local i una directora executiva sovintegen tan freqüentment el terrat d’un bloc d’oficines de 49 pisos o, el que és el mateix, de 170 metres i mig (o 171 i mig… segons com es miri)?


 Tot això ho descobrireu en aquesta obra de Sergi Belbel, on les misèries i les històries d’aquests personatges convergeixen i es barregen entre el fum de les cigarretes i sota uns núvols de pluja amenaçadors.


 


P.S. Encara que faci dies que no en comento res, la preparació per a la marató continua dins dels paràmetres establerts. Avui m’hauria hagut de llevar a les set per córrer una horeta, però la mandra m’ha mantingut entre els llençols i m’obligarà a entrenar aquest migdia.


 


 


 


 

  

 

Un repte, potser un destí (102)

Sóc el que m’envolta, diu el poeta.
I també es pregunta per què (o per què no)
estima la gent que estima
i no estima la que no estima.
Potser són preguntes inútils,
però li agrada perdre el temps
en qüestions accessòries que
acaben sent essencials,
i també sortir a passejar
per fixar-se en els que són com ell
i en els diferents,
en els que corren al voltant de l’estany
i en els que es limiten a mirar.

Un repte, potser un destí (101)

Quan et ve de gust escriure més, les circumstàncies semblen aliar-se per impedir-ho, t’obliguen a desoir els consells dels experts i vessar el primer que et passa pel cap en una pantalla d’ordinador oberta quasi de foma clandestina, en un bloc que t’entestes a renovar de dilluns a divendres tot i saber que el nombre de lectors no arriba, ni de bon tros, al centenar. Però, per absurda que sembli la insistència, a pesar que moltes vegades no saps què dir ni com expressar el que vols dir si és que tens alguna cosa a dir, sempre acabes pensant que potser hi ha algú, en algun racó del planeta, que espera els teus escrits com un costum adquirit. I llavors escrius el que sigui, per exemple:

Res com la lluita oberta
dels cossos.
Res és més dolç
que la teva boca
i el domini de l’amor
en l’alquimia del petó.

Un repte, potser un destí (100)

La Xènia em convida a escriure una mica més de poesia. No m’hi negaré pas, a pesar que és dijous -dia especialment complicat a la redacció del diari on treballo-  i hauré de fer-ho, com de costum, d’una esgarrapada:

Voldria conservar el viatge
a la mirada,
l’eco de l’abisme,
la fosca transparència
d’aquella llum malferida
que m’obliga
a llançar-me a la vida
i lliurar-me
sense càlcul ni pors
a l’aventura.

Un repte, potser un destí (99)

A punt de fer cent posts des que em vaig embarcar en el projecte de la marató, potser és oportú recórrer a la poesia, o almenys a paraules que a mi em sonen a poesia:

Mira que fàcil és tallar-se
la pell.
És tan senzill
com observar el sol i acabar
ferit per la llum.
És tan simple com avançar sense rumb
per un camp enfangat
on el teu rastre no arriba ni a anècdota.
Tan previsible com mirar enrere
i no trobar les teves petjades.

Un repte, potser un destí (98)


Toni Gisbert (Alzira, 1967) acaba de publicar a Edicions del Bullent ‘El mico destronat', que dedica vuitanta pàgines a aprofundir en una sèrie de qüestions que acaben desembocant en una constatació molt saludable: hauríem de deixar de mirar-nos el melic. Segons Gisbert, els éssers humans ens hem fabricat una imatge de nosaltres mateixos i de la natura molt equivocada: ni som tan importants, ni la realitat és tan senzilla com ens pensem, ni la natura és un objecte passiu que depèn de nosaltres. Durant l'últim segle, continua el coordinador d’Acció Cultural del País Valencià, la ciència ens ha ensenyat els nostres límits, la nostra ignorància i, sobretot, la riquesa, d iversitat i força de la vida. Ja és hora que comencem a assumir humilment el nostre lloc en l'univers. Formiguetes insignificants? Potser sí, i què? O és que no poden ser felices, les formiguetes?

Un repte, potser un destí (97)

Fa una estona m’ha trucat una noia de l’empresa que ens du la web del diari per dir-me que havien canviat el número del FTP. M’he vist obligat a dir-li que no sabia de què m’estava parlant, però ella ha repetit exactament les mateixes paraules que abans. Com que no em venia de gust confessar-li -en una conversa que seguien ben bé mitja dotzena de persones- que no tenia ni idea de què és el FTP, he optat per passar la trucada a un company informàtic que, de ben segur, l’haurà atès millor. Després, això sí, he buscat a Google què significa FTP: File Transfer Protocol o, en català, Protocol de Transferència de Fitxers, una eina que, a través d’Internet, permet copiar fitxers d’un ordinador a l’altre. Tan senzill que m’he sentit avergonyit i ara, en un gest de mortificació pública, comento al meu primer post de la setmana. 

La sortida del diumenge, d’una vintena de quilòmetres, m’ha servit per constatar que cada cop m’aproximo més al ritme que vull dur a la marató, d’entre cinc minuts i quinze segons i cinc minuts i quaranta segons per quilòmetre. Tot i que, en principi, és un ritme lent, que m’obliga a anar més a poc a poc del que estic acostumat, penso que és bo que el cos el memoritzi. Alguns experts recomanen cobrir la primera part de la marató més a poc a poc que la segona. Suposo que seria l’ideal, però en el meu cas intueixo que serà a l’inrevés o que potser, en el millor dels casos, aconseguiré anar sempre al mateix ritme, com un dièsel. Encara falten més de dos mesos, però ja em començo a mentalitzar per a la data: 27 d’abril.
 

Un repte, potser un destí (96)

Perdre l’oremus, l’expressió perdre l’oremus, vull dir, em ve al cap amb molta facilitat, potser perquè d’alguna manera ho he estat fent durant quaranta-dos anys menys dos mesos de vida. Segons el diccionari, equival a desorientar-se, perdre la memòria o l’esment d’allò que cal fer o dir. En el meu cas, perdo l’oremus quan no sé què fer ni cap on anar, cosa que em succeeix amb una certa freqüència en sortir dels camins fressats o, simplement, en aprofundir més del compte en les circumstàncies de la meva vida. I perdre l’oremus no em desagrada, sempre que sigui momentàniament i en poca estona –o en poques hores, pocs mesos i, en casos extrems, pocs anys– recuperi una certa lucidesa que m’indiqui el camí a seguir. Recuperi, he escrit? Potser no és exactament això, el que volia dir. Sempre m’ha costat molt saber què vull; sovint no he tingut ni la més remota idea de què perseguia amb determinats actes i m’he deixat endur per rampells, per la recerca del plaer immediat, per hams més o menys suggerents que m’acabaven conduint a la insatisfacció. Parlo en passat? Potser és perquè des de fa un temps començo a veure més clar l’horitzó, començo a valorar els petits detalls i estic aprenent a fruir de la màgia que ens ofereix una vida incerta però emocionant, lletja i depriment però també plena d’alegries i fragments d’intensa felicitat.

 

Quan he començat a escriure aquest post volia parlar de polítics que perden l’oremus, però sembla que he preferit escriure mirant-me el melic i ara només em queda temps per preguntar: en coneixeu algun que no l’hagi perdut?, me’n podríeu donar algun detall?

Un repte, potser un destí (95)

Alguns corredors m’havien recomanat que entrés a Google Earth per determinar amb la major exactitud possible les distàncies que recorro als meus rodatges. Em vaig penedir de no haver-ho fet abans, perquè, com ja sabeu tots, aquesta pàgina permet que t’aproximis –visualment, és clar– a quasi qualsevol racó del planeta a través d’imatges captades per satèl.lit que et permeten distingir mapes, terrenys i fins i tot edificis en tres dimensions. Forçant una mica la imaginació, pots sentir-te com un ocell o un superheroi capaç de volar cap on vulgui. Jo, per exemple, he planejat fins a la Creueta i, més concretament, fins a Can Mascort, tant la casa del poble com la de la muntanya. També he resseguit la ruta del Carrilet fins a Sant Feliu de Guíxols o he aterrat a l’estany de Banyoles després de sobrevolar els volcans de la Garrotxa. Una bonica experiència virtual, sí, però la veritat és que no acabo de sortir-me’n en el càlcul de les distàncies que més m’interessen, les dels recorreguts que freqüento en preparar la marató. El fet que sigui en milles no és cap obstacle, però malgrat que he demostrat una certa destresa amb el regle quan es tracta de medir rectes, he d’admetre que les giragonses em plantegen més problemes. Encara no sé manejar el tiralínies en els revolts, però segur que tard o d’hora me’n sortiré, per analfabet informàtic que sigui. Mentrestant, continuaré refiant-me dels meus càlculs, basats en podòmetres, punts quilomètrics, comptaquilòmetres de la bici o el cotxe i, per què negar-ho, la meva pròpia intuïció, el primer referent (estalvieu-vos els comentaris, sisplau) en cas de dubte.

Un repte, potser un destí (94)

Aquest cap de setmana potser tindré l’oportunitat d’escoltar en directe a Florenci Rey, home del temps i divulgador científic, en un fòrum que es farà a Fuenlabrada per debatre sobre el canvi climàtic. També hi participarà la física india Vandana Shiva, una prestigiosa ecologista i filòsofa de la ciència. Després del documental d’Al Gore (premi Nobel de la Pau 2007) sembla que, molt a poc a poc, alguns polítics comencen a ser conscients de les conseqüències d’un canvi climàtic que tots els que tenim una certa edat (uff, que malament sona això!) hem anat notant d’una o altra manera. I per molt que en Rajoy o el cosí d’en Rajoy diguin que no n’hi ha per tant, la realitat és que ens estem carregant el planeta a marxes forçades. Potser ja va sent hora que siguem conscients d’un procés que dificultarà encara més la lluita contra la fam i la misèria de milions d’éssers humans. Com és obvi, no n’hi ha prou amb les mesures que adoptin els poders públics. També cal alguna forma d’implicació personal, una renúncia del nostre benestar, per petita que sigui. Ja sé que tot plegat sonarà utòpic, però és molt trist que els països rics, que es consideren superiors als altres, encara siguin incapaços, esclavitzats com estan per les lleis de l’economia i del mercat, d’aturar el cercle infernal de la crueltat, l’ambició de poder i la violència. Algú pensarà que això no té res a veure amb el canvi climàtic, però jo em pregunto: segur?

Un repte, potser un destí (93)

Em sorprèn la facilitat que tenen algunes persones per xiuxiuejar als racons. I encara em sorprèn més que, tot i aparentar que estan molt concentrades en algun afer, moltes altres persones forcin al màxim l’oïda amb l’objectiu d’esbrinar de què coi estan parlant. Però el més sorprenent de tot, el que més m’emprenya, siguem clars, és descobrir que sóc una d’aquestes últimes persones i que ara mateix, mentre escric aquestes línies, estic fent tot el possible per assabentar-me del que diuen aquell parell, més que res perquè sospito, vés a saber si amb raó o sense, que és força probable que alguna de les coses de què parlen té relació amb mi.

Un repte, potser un destí (92)

La sortida d’ahir va ser més accidentada que de costum. Tot i que només havia de córrer durant noranta-cinc minuts (seixanta a ritme molt lent, vint-i-cinc un pèl més ràpid i els deu últims encara una mica més ràpid, però sense baixar de quatre minuts i quaranta segons per quilòmetre), els peus, especialment l’esquerre, em van començar a fer la punyeta quan no portava ni una hora. Primer, una butllofa enorme sobre el dit gros i, després, unes quantes ungles masa llargues que vaig detectar massa tard i van convertir el tram final de l’entrenament en una cosa molt semblant a una tortura. En arribar a casa, força fresc de cames i pulmons però molt adolorit de peus, vaig poder comprovar l’abast de la desfeta. La butllofa, com era lògic, s’havia rebentat. Les dues ungles negres del peu esquerra s’havien convertit en tres i al peu dret n’hi havia sortit una, a més d’un parell d’ungles tortes que es clavaven a la carn amb més força de la desitjable. Després de la dutxa va venir el pitjor. Vaig tallar la pell de la butllofa amb unes tisores que també em van servir per retocar, amb tota la destresa (poca) de què vaig ser capaç les ungles (totes) susceptibles de millora. I després, iode a la ferida, que picava força més del que havia suposat. A pesar de tot, sóc conscient que són petites incidències quasi inevitables, però que demostren que cal tenir-ho tot molt controlat, especialment amb vista al dia de la marató.