Josep Pastells

Inventari de sensacions

Salvador Oliva: “La gent que estimes i l’art són les úniques coses per les quals encara val la pena viure”

Fa divuit anys llargs vaig escriure un retrat de Salvador Oliva. L’he recuperat, escurçat i actualitzat per publicar-lo en aquest bloc. 

 

Salvador Oliva Llinàs acaba de complir setanta anys, però la seva mirada de noi entremaliat revela que ens trobem davant d’un jove etern, d’una persona essencialment feliç que captiva ràpidament l’interlocutor. Home de mirada profunda, se’l podria definir com un enamorat de la literatura, un art que ha conreat des de la triple condició de poeta, traductor i professor universitari. Recentment jubilat de la seva tasca pedagògica, confessa que “no trobo a faltar les classes. Trobo a faltar els alumnes amb talent”. Però ara té més temps per llegir i escriure, que és el que li agrada més. I treballa més hores que abans de jubilar-se. Afirma que si tornés a néixer només es dedicaria a escriure i postula la llibertat de l’autor com a punt de partença irrenunciable per a la creació. Parla de pressa i barreja sovint la ironia amb la broma, tot i que es posa molt seriós quan sosté que totes les persones són artistes en potència, totes tenen la possibilitat d’aportar una llum nova, una perspectiva íntima. Considera que la inspiració no és res més que una idea romàntica beneita, i defensa que darrere de qualsevol obra literària ha d’haver-hi sempre un treball rigorós, la feina de cada dia. Per tant, la configuració final de l’obra és un procés molt llarg, malgrat que tampoc no cal seguir al peu de la lletra el consell d’Horaci de no donar per acabat un llibre fins al cap de nou anys d’haver-lo escrit. No obstant això, compleix en part les recomanacions del poeta llatí, ja que tres de les obres que ha elaborat fins ara li han representat nou anys de feina cadascuna. Es tracta d’un Diccionari Anglès-Català/Català-Anglès, la traducció al català de les trenta-set obres dramàtiques de Shakespeare (per a TV3 i l’editorial Vicens Vives) i la novel·la en vers Fugitius. Segons ell mateix admet, “són tres projectes [equiparables en dificultat a la traducció en prosa i en vers dels 154 sonets de Shakespeare] que només podria tirar endavant un boig com jo”. Però no trobem cap indici que hagi perdut la raó, amb prou feines algun contrasentit que delata que és un home fascinat per l’existència, un home que rebutja el romanticisme tan literàriament com a la vida real però que és capaç de plorar escoltant música de Verdi, Puccini o Wagner. És el poder de l’art, la constatació que una melodia pot donar forma a una determinada tristesa i et pot fer saltar les llàgrimes sense saber ben bé per què.

Un xoc molt bèstia
Tot sovint se sent dir que els poetes ja neixen poetes, però el cas de Salvador Oliva deu ser una excepció: fins passats els vint anys no va sentir la necessitat d’escriure; de fet, el seu interès per la lectura es va despertar quasi per accident i al mateix temps que la descoberta de l’absurd, és a dir, del servei militar. El seu pare era botiguer i la mare, que feia de modista, tenia entre els seus clients l’esposa del general de brigada del Govern Militar de Girona. Casualment, Oliva va complir amb la pàtria en el mateix edifici on anys després impartiria classes de Filologia Catalana. Tot i que fer la mili va representar “un xoc molt bèstia”, aquest destí li deixava moltes hores lliures i va ser llavors quan va començar a familiaritzar-se amb les biblioteques i els llibres.

Valverde i Ferrater
Potser per això va matricular-se de Filologia Hispànica –que en aquella època incloïa gallec, portuguès i castellà– a la Universitat de Barcelona, on juntament amb Gabriel Ferrater va tenir l’oportunitat de participar en les tertúlies literàries organitzades des de la direcció de la Residència Sant Antoni,que es realitzaven a la casa del poeta José María Valverde a Sant Cugat del Vallès. Al 1965, Valverde va dimitir com a catedràtic d’Estètica per solidaritat amb els professors de Madrid José Luis Aranguren, Tierno Galván i Calvo Serer, expulsats per motius polítics. Mentre recorda aquells dies amb una veu nasal que sona ferma i decidida, Oliva es passa les mans pels cabells blanquinosos i s’inventa curiosos i efímers manyocs amb un estil força original de despentinar-se. Quan una de les seves nétes interromp de tant en tant la conversa, reprèn sense problemes el fil narratiu i obsequia l’entrevistador amb alguna picada d’ullet que li serveix per destacar alguna idea. Reconeix la influència rebuda de Ferrater i Valverde, que cada dia els encarregava algun treball, com ara “en la próxima clase me van a traer un soneto sobre el otoño”.

Vichy i Oxford
Quan feia la carrera, el poeta va obtenir dues beques per estudiar a Vichy i Oxford. La terra natal pot esdevenir un mecanisme de control i el jove Oliva, freturós d’experiències vitals i creatives, va optar per canviar d’entorn durant uns mesos. “Jo ho aconsellaria a tothom, que marxés. Perds els tics del país, i això va molt bé”, subratlla.

De Nottingham a la UdG
Després de treballar un any a la Universitat Autònoma de Barcelona com ajudant del doctor Comas, el 1969 se’n va anar a viure temporalment a Nottingham, on feia de lector d’espanyol a la universitat, i va iniciar el doctorat en el camp de la lingüística moderna. Allà es va enamorar d’Angela Buxton, una noia anglesa que havia viscut molts anys al Canadà però va tornar a la Gran Bretanya per fer el doctorat. Es van casar en una església gòtica de Gedling el desembre del 1973, poc abans d’establir-se primer a Banyoles i molts anys després a Fontcoberta. La tornada d’Oliva al Pla de l’Estany –en aquella època encara era el Gironès– es va accelerar en assabentar-se que la seva mare tenia càncer. De seguida va trobar feina com a professor al Col·legi Universitari de Girona, l’embrió de l’actual UdG, on va treballar durant quasi 40 anys.     

Els primers poemes
L’estada de quatre anys a Nottingham va exercir una gran influència en la gestació de Marees del desig, recull de poemes que va ser publicat al 1975 per l’editorial Pòrtic i s’inspira en models anglesos de reflexió sobre l’experiència moral del desig amorós. Amb tot, el primer llibre que va escriure va ser Ritmes i música de jaç, rebutjat tant per Edicions 62 com per Tusquets. En aquest sentit, Oliva recorda que “el director literari de Tusquets (un capellà, ni més ni menys que Ricard Torrents) em va escriure dient que el llibre era immoral i no es podia publicar, però Jaume Creus, que era director d’una col·lecció de Pòrtic, em va dir que li agradava molt i que ja me l’editarien”. Llavors va excloure molts poemes de la primera obra i va crear Marees del desig, introduint-hi una antologia de poemes d’amor. Trenta-vuit anys després, opina que “el pròleg rimat de  Ritmes i música de jaç tenia una certa gràcia”, però malgrat que encara el conserva en algun calaix descarta publicar-lo per la senzilla raó que “ara sóc capaç de fer-ho més bé”. I és que “quan arribes a fer un poema que funciona és bastant fàcil repetir els mateixos esquemes, però això seria molt avorrit”. Per aquesta raó, va deixar passar sis anys abans de publicar Terres perdudes (1981), més exigent formalment però també més desolat. Precisament, amb aquesta obra va guanyar el premi Miquel de Palol, “l’únic al qual m’he presentat. Es veu que durant la deliberació va haver-hi bufetades, perquè un dels candidats era amic d’un membre del jurat”, explica Oliva.

Follia cultural
Més tard va redactar Carta a Pompeu Fabra, “que va ser publicat a Olot per Miquel Plana. És un llibre de bibliòfil molt estrany, com un acordió”, i al 1986 va ser incorporat a El somriure del tigre, un recull de poemes satírics dirigits a diferents persones i situacions. “La idea era fotre’m de la follia cultural del país i d’una sèrie de gent, tot i que també m’interessava que el poema s’aguantés encara que el lector no conegués la persona a qui anava adreçat”. Li resulta fàcil escriure aquest tipus de poesia. N’ha fet molta, i gairebé sempre “després que m’hagin excitat o provocat. És un antídot excel·lent contra les agressions”, assegura abans de precisar que actualment només recorre a aquesta fórmula “per riure amb els amics, no pas per publicar”. En qualsevol cas, la seva tendència al sarcasme continua sent temuda i ha provocat una forta animadversió respecte a la seva persona per part de les víctimes ocasionals. Vegem-ne una brevíssima mostra extreta del poema Novel·lista locutor: “Més anestèsic que no pas narcòtic / ensopeix brutalment l’impuls eròtic / i és capaç de capar el desig més fort”.

Salt qualitatiu
L’evolució de la seva obra posa de manifest que Oliva sempre intenta innovar, que fa tot el possible per no repetir-se, tot i que és conscient que “cada vegada és igual de problemàtic trobar una cosa nova, perquè en saps una mica més però també et proposes un repte més complicat”. Potser per això, en girar la vista enrere s’adona que gairebé ha oblidat completament alguns dels seus poemes, que ha superat les idees que contenen i que fins i tot no les comprèn. Des d’aquest punt de vista, no és gens agosarat afirmar que amb Retalls de sastre (1988) es va produir un salt qualitatiu i, a més, la seva primera incursió en la poesia narrativa –al poema La remunta, per exemple, explica detalladament com es va trencar el menisc i l’operació resultant d’aquest “accident delirant”–, que més endavant el va dur a Fugitius (1994).

Tour de force
Li costa estar-se quiet. De tant en tant, s’aixeca de la cadira per cercar algun llibre a les lleixes que omplen les parets de l’estudi. Els seus moviments són àgils, ràpids, la prova més fefaent que les sessions de natació i, sobretot, les caminades el mantenen en forma, que l’exercici físic és indestriable de l’energia que alimenta el seu procés creatiu i intel·lectual. Tot i que ja fa dinou anys que es va publicar, un dels millors exemples dels tour de force literaris d’Oliva és el ja esmentat Fugitius, on va seguir un camí per fins llavors només havien transitat Puixkin i Vikram Seth. Es tracta de 5.502 versos octosil·làbics amb estrofes rimades, una tasca duríssima en què va prendre com a referència uns esquemes formals extremament rigorosos. A criteri de l’autor, “és necessari trobar el punt dolç entre la disciplina que imposa la forma i el món virtual del poema, perquè et resulti interessant a tu mateix i també als altres”. Per aquesta raó, va recórrer a una llengua viva i a un llenguatge intel·ligible, literari, sense caure en hermetismes, amb l’objectiu “que el lector no hagi de recórrer constantment al diccionari”. És una constant en la seva obra, una qüestió més ideològica que d’estil i que parteix del convenciment que “la gent ha deixat de llegir poesia perquè no s’entén”.

Shakespeare
De tota manera, el més important quan escriu és “construir un objecte bell, bonic i creïble”. No es refereix pas a la bellesa que ens encisa de sobte, a la que només actua mitjançant escomeses fogoses i embriagadores, sinó a la que s’insinua lentament, a la que s’apodera de nosaltres gairebé sense que ens n’adonem fins que un dia la tornem a trobar als nostres somnis. És la bellesa que, després d’haver ocupat un lloc humil al nostre cor, acaba dominant-nos completament i omplint-nos de llàgrimes els ulls. Com quan Oliva va plorar traduint el quart acte de Hamlet, o quan es va impressionar profundament en veure la versió d’Otel·lo d’Orson Wells, “una meravella total”. I és que Shakespeare és la seva obsessió constant, permanent. No és una obsessió abstracta o basada purament en l’experiència decisiva que va representar la traducció de l’obra dramàtica completa del poeta i dramaturg anglès, sinó una vinculació emocional, una voluptuositat dels sentits i de l’intel·lecte. Dos retrats de Skakespeare, “nostre senyor”, presideixen el seu estudi, i una quantitat enorme d’assajos sobre aquest autor, “que té alguna cosa que és més que humana”, omplen els prestatges per mostrar la fascinació que sent pel creador de la sèrie més gran d’obres teatrals i el més prodigiós conjunt de personatges que hagi concebut mai una sola persona. És clar que ha rebut moltes més influències, tot i que “és difícil enumerar-les perquè assimiles lectures i escrius potser sense adonar-te’n”. No obstant això, admet que W.H. Auden, de qui ha traduït  una antologia de poemes, és com “una ànima bessona meva”.

La generació de Quim Monzó
L’escriptor, que també ha traduït altres autors de llengua anglesa, com ara Oscar Wilde o Dylan Thomas, no amaga que se sent “més a prop de poetes estrangers que no pas de catalans”, però considera que “Josep Carner és dels grans poetes de la tradició europea. Carner ha fet tots els poetes d’aquest país; la gent es pensa que és cursi i floralesc, però si el llegeixes bé ja veus que no és així”. Pel que fa a la prosa catalana, Oliva es decanta per la generació de Quim Monzó, i cita els noms de Sergi Pàmies, Ferran Torrent o Ramon Solsona. En canvi, és poc inclinat a llegir els novel·listes de la seva pròpia generació, perquè “tenen un estil una mica envellit i un to transcendental que em cansa. Les noves fornades són capaces d’explicar coses igualment serioses però en un llenguatge més lleuger”. O potser és que Salvador Oliva prefereix fer-se amb persones molt més joves, “que són més divertides”. En el llibre que celebrava el desè aniversari de Quaderns Crema (1990) va escriure una instància en vers demanant que el traslladessin a la generació següent. Antics alumnes seus encara recorden que vint-i-cinc anys enrere, un dia especialment assolellat, va proposar-los canviar la classe de lingüística general per una excusió a Cadaqués per seguir el camí que Josep Pla descriu a Pa i Raïm

Fidelitat i qualitat
Extravertit i afable, d’alçada respectable i cara eixuta, Oliva està convençut que la llengua catalana es troba només en camí de posseir l’instrumental necessari per expressar tots els matisos del pensament i de l’emoció. Possiblement per aquest motiu s’ha convertit en traductor (magnífic, prestigiós) d’obres escrites en anglès. Assegura que traduir és un afer difícil, complex, de vegades un turment, perquè no es pot sacrificar ni la fidelitat al text original ni la qualitat de la forma. Ell, però, s’agafa aquesta feina amb l’optimisme d’un poeta i amb la seriositat d’un treballador disciplinat i eficaç. Els seus ulls foscos, plens de vida, ressegueixen el vol d’una mosca que trenca el silenci d’un matí humit de tardor, però no fa cap gest per eliminar-la. Sempre sembla mirar més enllà, i això li dóna un aire distret quasi permanent i gens incompatible amb un tracte obert i cordial.

Activitats similars
Oliva troba apassionant tant traduir com escriure, però sosté que “són dues activitats molt similars. Quan escrius has de posar forma a les coses que vols dir, i quan tradueixes ja tens allò que vols dir però li has de posar forma exactament igual”. Només pot treballar durant la nit. Necessita una quietud absoluta. Pràcticament cada dia, s’hi posa fins a les dues o les tres de la matinada, tot i que adverteix que no és gens metòdic i sovint treballa a batzegades. Malgrat que anys enrere va dir que quan es retirés de la docència escriuria una novel·la, ara ha canviat d’opinió: “Les novel·les requereixen una dedicació exclusiva, que no tindré mai”. A més de les traduccions i de l’obra de ficció, Oliva ha publicat nombrosos articles especialitzats de lingüística i crítica literària, i també llibres que per primer cop aplicaven la gramàtica generativa a la mètrica en català: Introducció a la mètrica (1986), del qual al 2008 en va fer una reedició augmentada amb el nom de Nova introducció a la mètricaLa mètrica i el ritme de la prosa (1992), Introducció a Shakespeare (2001, premi Octavi Pellissa d’assaig 1998) i Tractat d’elocució (2006). Així mateix, al 1982 va obtenir la Viola d’Or i Argent als Jocs Florals, al 1988 el premi Crítica Serra d’Or de traducció de teatre per l’obra completa de Shakespeare i al 2003 el premis Cavall Verd i Ciutat de Barcelona per la traducció al català dels Sonets de Shakespeare. 

Cultura pervertida
Tot i que no ha tingut mai el carnet de cap partit polític, durant les primeres eleccions democràtiques (1979) va formar part de les llistes d’ERC a Banyoles i, quan aquesta formació va guanyar els comicis, va ser regidor de Cultura durant un any, exactament el temps que va aguantar la seva esquena. “En aquella època es feien unes comissions permanents que duraven fins a les cinc de la matinada i un  dia em vaig despertar gairebé paralitzat: tenia una contractura muscular a causa de la tensió que em generava aquella manera de funcionar tan bèstia”. Deixant de banda aquesta anècdota, que va precipitar la seva renúncia al càrrec, destaca que “no sé fer política i, de fet, no m’interessa gens. Els polítics em provoquen ira. En lloc d’una democràcia, tenim una partitocràcia (una mena de dictadura de partits). Els polítics s’aprofiten del poder per aconseguir uns sous molt inflats i alguns d’ells són molt corruptes. Realment em fan un fàstic indescriptible”. Pel que fa a la possibilitat que Catalunya assoleixi la independència,  assegura que “em fa molta por. Culturalment ens convertiríem en un país encara més tancat que ara. Els polítics nacionalistes (i els nacionalistes en general) han pervertit la cultura d’aquest país. Un exemple de la follia organitzada: tenim més premis literaris aquí que no pas a Anglaterra que tenen deu vegades més d’habitants que nosaltres. Crear tants premis no fa sinó estimular la mediocritat. No sé si econòmicament hi guanyaríem, però culturalment, ho veig arriscat”. Segons ell, “el problema és que els polítics del PP fan tot el possible per convertir tots els catalans en independentistes. La follia és general, repicada; és com una inundació que posa en perill el seny. És dolent haver de dependre de gent com Aznar, Rajoy, Wert, etc. I veig perillós dependre de polítics nacionalistes”. 

L’amor i l’art
En qualsevol cas, des de fa uns anys veu la vida i el món “d’una manera més deseixida que mai. Quan un arriba a aquesta edat ho relativitza tot (menys els valors artístics). La gent que estimes i l’art són les úniques coses per les quals encara val la pena viure”.