Josep Pastells

No ens enganyem,

l’amor és possible.

Tant li fa que acumulis

desenganys,

parelles de ferro

amb pells com claus.

L’amor és possible.

Encara que acabis

de deixar-ho

i les llàgrimes

i l’estómac

et diguin que no.

No t’enganyis.

Que tu no ho sentis

no vol dir res.

Hi ha persones

que afirmen

haver embogit.

Tot i que se suposa que és una pel.lícula per adults, l’he anat a veure amb el meu fill Pol, de nou anys, i li ha agradat força. A la seva edat és lògic que li puguin agradar coses que a mi no m’acaben de fer el pes. La veritat és que m’ha decebut una mica, no pas per Paul Giamatti, ni Edward Norton, ni tampoc per Jessica Biel, molt maca a pesar de ser poc expressiva. M’ha decebut perquè en molts moments tenia ganes de badallar: la història es deixa dur per la inèrcia i acaba sent poc més que un conte amarg en què mai no acabes de tenir clar si t’estan prenent el pèl. De tota manera, no em sembla una mala elecció per passar l’estona, sense més pretensions.

“Stendhal sembla desconèixer aquell tipus d’amor en què una persona queda lligada a una altra per sempre. De fet, opina que l’amor sempre es consumeix, quan potser la veritat és més a prop del contrari”. Són paraules d’Ortega y Gasset als seus ‘Estudis sobre l’amor’, que aquests dies rellegeixo en plena (o ja no tant) depressió. Ortega contraposa Stendhal amb Chateaubriand, que sosté que un amor ple, nascut a l’arrel de la persona, no pot morir d’una forma versemblant, sinó que s’insereix per sempre a l’ànima sensible. Les circumstàncies, potser la llunyania, podran fer-li perdre volum i allotjar-lo al subsòl de la consciència, però mai no morirà. Són versiones contraposades, i potser les dues tenen part de raó. Llàstima que l’amor sigui tan irracional!

Et llançaré al món,

al mar, al precipici.

Vull que la teva llum

ho il.lumini tot.

Així sabré que ets pura,

que ets eterna,

que ets de debò.

Nua davant meu,

amb un cos magnífic,

fred i serè,

em toques l’ànima

i no puc creure’m

que et pogués sentir.

La pel.lícula de Milos Forman reflecteix molt bé la barbàrie humana, tot i que el protagonista no és tant Goya com Inés, una noia que li feia de model i és detinguda per la Inquisició. Resulta difícil romandre indiferent davant dels registres de Natalie Portman, però encara és més complicat no preguntar-se per què no hem après la lliçó de la història, per què tolerem el fanatisme i la crueltat amb els innocents.

Un llibre ideal per als deprimits que s’autocomplauen en la depressió, per als amants dels conflictes individuals, dels exercicis narratius sobre la insatisfacció i la infelicitat d’una persona, sí. Però també un fluir torrencial, faulknerià, laberíntic i devastador. Literatura de la bona per foragitar els dimonis de la ruïna i la desolació, de la pèrdua i el desencís.

Feia molts anys que no la veia, i només recordava escenes com la que en Charles Chaplin es menja unes sabates o la que la casa llisca per un precipi. La pel.lícula, però, és molt més que això; de fet, és el film pel que en Chaplin sempre va voler ser recordat.

Aquest cop, el seu personatge de Charlot es troba a Alaska, en plena febre de l’or. Temes tan amargs i reals com la fam, la recerca de prosperitat, l’ambició assassina de certs individus i la misèria són tractats, en 72 minuts, amb el peculiar sentit de l’humor de Chaplin. Conté, sens dubte, alguns dels seus millors gags. I, per resumir, es podria dir que és un cant a l’amor i a la persistència i una dura crítica a les ambicions materials.

Res més que això.

Però sembla que continuïs amb mi

mentre l’esperit se’m buida

i em quedo sense aire,

amb els ulls humits,

fet pols

mentre espero, delerós,

una gran ona

que em tregui d’aquí,

que acceleri les hores

cruels i allargassades

per dur-te (dur-nos)

a l’oblit

o, si pot ser,

puta esperança,

a un retrobament

de pells i cors,

a un paradís amistós

ple de carícies i petons.

I jo, pobre idiota,

només voldria esborrar-te.

Continua sent, sens dubte, un artesà esforçat, poc amant de les metàfores il.luminadores o de les digressions, aferrat sempre amb obstinació a les històries que explica. Però enganxa. I molt. Tant a ‘La nit de l’oracle’ com a ‘Brooklyn Follies’, que finalment vaig llegir l’estiu passat, persisteixen les trobades casuals però significatives, els personatges solitaris obligats a alguna classe de deriva, certa visió metaliterària i l’arribada a una espècie de pau lúcida a través d’una catarsi dolorosa. Esplèndid.

La vida de qualsevol persona és una novel.la bella i extensa; la meva, per exemple. Són paraules del narrador d’un llibre del suís Robert Walser (1878-1956), ‘L’habitació del poeta’, unes proses aparentment superficials que acaben salvant-se gràcies a la solvència d’un estil detallat i precís. Però el que més m’atrau d’aquest llibre, potser, és la barreja magistral entre alegria i desolació, les flamarades d’ironia que li permeten tenyir de colors lluents la grisor, convertir la banalitat en poesia.

El més letal del problema

prové

de no saber-se bé el teorema

que explica

la veritat de les veritats,

l’essencial de les teves essències.