Josep Pastells

Inventari de sensacions

Un repte, potser un destí (31)

Després de rastrejar amb major profunditat, he descobert dues novel.les més (una japonesa i l?altra argentina) que es basen en la marató. I segur que hi ha un munt de contes, poesies, blocs… que tracten aquest tema amb voluntat literaria. El dubte que tinc ara, propiciat també per un comentari d?Antoni Rigol, és si deixar-ho córrer o seguir amb la meva idea independentment del que es pugui haver publicat fins ara. Al capdavall, com deia la Xènia, l?objectiu és aportar un punt de vista personal i, per molt que aquest pugui presentar coincidències amb altres textos editats, potser no té massa sentit deixar de fer-ho només per aquest motiu. Diuen que tot està inventat, que tot està escrit, i segur que qualsevol altre àmbit que elegís com a escenari d?una futura història també estaria més que fressat. El que he de procurar, això sí, és trobar un punt de vista particular.

Avui toca dorsal. Unes quantes dominades i rem, aquest últim amb pesos lleugers. Després potser pedalaré una mica a la bicicleta estàtica. En teoria em tocava córrer una hora sencera, però prefereixo reservar-me perquè tinc molèsties als turmells.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Un repte, potser un destí (30)

Ja ho tenia tot pensat i, per fi, pensava tornar a escriure. Una novel.la curta, compacta, coherent, que em servís per demostrar-me que vaig millorant, que sóc capaç de fer-ho millor, que puc aportar alguna cosa ?nova?. Basant-me en la meva (encara curta) experiència en la preparació de la marató, pensava dividir la novel.la en tants capítols com quilòmetres té aquesta prova. El protagonista seria un oficinista mediocre que, de cop i volta, decideix fer running i s?hi engresca tant que acaba participant en la marató de París. No només relataria les seves sensacions durant cadascun dels quilòmetres, sinó també qüestions relatives al passat i, sobretot, un problema de difícil solució que fa mesos que no el deixa viure. La idea era que la història anés creixent quilòmetre rere quilòmetre fins arribar a un final imprevist però inevitable, el que sempre recomana en Vicenç Pagès. Però no podrà ser. Aquest matí se m?ha passat pel cap buscar a Google ?novel.la marató? i he descobert que la meva idea no era gens original, que se m?han avançat, que Miguel del Fresno ja va escriure una cosa similar (?42 y 195?) tres anys enrere. Bé, de fet no crec que el que jo anava a escriure s?hi assemblés massa, però després de donar-li una ullada (es pot descarregar per Internet) i veure que divideix la novel.la per capítols-quilòmetres he optat per abandonar la idea. Potser no del tot, però si faig alguna cosa sobre aquest tema serà amb una altra estructura.

L?entrenament d?avui ha estat prou satisfactori. He aconseguit fer el circuit en menys de vint minuts. Dues vegades. No és una gran velocitat (dotze per hora), però cal tenir present que hi ha força pujada i, a més, feia un vent terrible. Després, vuit esprints de 200 metres i abans, me n?oblidava, deu sèries de flexions amb pull-over. Tot rutlla. Aquest cap de setmana tinc una nova cursa de deu quilòmetres i, en teoria, hauria de millorar el registre de l?anterior. Ja veurem.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Un repte, potser un destí (29)

Com que el meu pulsòmetre no marca les distàncies, l’altre dia em vaig comprar un podòmetre. L’objectiu era calcular les distàncies exactes dels circuits que faig normalment, perquè en alguns casos em basava només en aproximacions. Dissabte a la tarda, la Inés em va acompanyar a caminar una miqueta, cinc quilòmeres d’anada i cinc més de tornada. Fins aquí tot bé. El problema és que, si el podòmetre no mentia, els càlculs anteriors eren molt generosos amb els meus registres. És a dir, el que, per exemple, jo imaginava que eren tres quilòmetres i mig va resultar que només eren tres quilòmetres dos-cents, de manera que corria més lent del que m’imaginava. No pot ser!, m’anava dient. Alguna cosa falla, m’insistia a mi mateix i, de retruc, a la Inés, qui finalment em va donar la clau.

         Segur que has calibrat bé el pulsòmetre?

Em va fer dubtar. Havia llegit les instruccions, sí, i les havia seguit amb la màxima atenció possible. Amidar la gambada –caminant- era la base de tot i, sense mirar-m’hi massa, vaig determinar que la meva feia 77 centímetres.

         Torna-ho a provar –em va sugerir ella.

Vaig fer-ho amb més cura que abans, recorrent diverses vegades deu metres i certificant que necessitava dotze passes. Conclusió: vuitanta-tres centímetres!

No era un gran marge de millora, però equivalia a seixanta metres el quilòmetre, sis-cents cada deu quilòmetres. Suficient per sentir-me satisfet. Les distancies amb què especulava abans de comprar el podòmetre coincidien amb una precisió sorprenent amb les què, un cop fetes les correccions oportunes, dictaminava l’aparell. M’havia quedat igual, però una miqueta més convençut que les coses anaven, van, pel bon camí.

Al migdia he repetit el procés, aquest cop en solitari, en un altre circuit i amb el podòmetre perfectament calibrat. Confiava que faria quatre quilòmetres, però només feia 3.820 metres. Conclusió: un petit desastre. Ja era conscient que en aquest circuit anava més lent del compte, però ho atribuïa al desnivell del terreny. Ara ja sé que m’hi he d’esforçar més i, com a màxim, trigar vint minuts a completar una volta sencera. Què hi farem!

Un repte, potser un destí (28)

Després de la pluja d?ahir, aquest migdia feia solet i em venia de gust córrer. Tenia programat fer deu quilòmetres en 45 minuts, però n?he trigat 49. En cap moment m?he sentit còmode: ni al principi (fet habitual) ni quan ja anava per la meitat del recorregut ni, menys encara, cap al final, quan ja tenia ganes d?acabar. Però suposo que cal aprendre a patir i que, al capdavall, el ritme que porti ara no és tan important com la resistència que vagi adquirint. També pot ser que les sèries d?ahir m?hagin passat factura, no ho sé. En tot cas, seguiré metòdicament el programa, almenys mentre pugui.

Com que a pesar de tot no he suat gens, en arribar al gimnàs he entrat una estona a la sauna. M?agrada suar bestialment, com si acabés de córrer els 42 quilòmetres i 195 metres a Nagasaki. Em relaxa i, per contrast amb la dutxa d?aigua freda, em revitalitza en la mesura justa per afrontar amb un mínim de rigor una tarda a la feina.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Un repte, potser un destí (27)

Cabell d’àngel, canyes de cabell d’àngel. I xocolata, blanca o de llet. Amb un litre i mig d’aigua i una o dues pomes. Aquest ha estat el meu esmorzar d’avui (a la feina, davant l’ordinador) i s’assembla molt als esmorzars d’altres dies. El denominador comú és el dolç, sovint pastisseria industrial de la què els “atletes” haurien de fugir com espiritats. Ja ho sé, he de canviar d’hàbits. Però em costa. Ja són molts anys amb uns costums determinats i, a més, no m’engreixo. Si miro l’índex de massa corporal (basat en una fórmula que només té en compte l’alçada i el pes) em diu que tinc una mica de sobrepès (88 quilos per 182 cm), però és que fa un any, quan pesava deu quilets més, em deia que era quasi obès. I la veritat és que no, perquè aquesta fórmula no té en compte la musculatura i parteix de la suposició que l’excés de pes és greix. En fi, prefereixo no pensar-hi i anar a la meva, perquè si hagués de fer cas a les taules del pes ideal hauria de perdre almenys deu quilos més i, si ja em plantegés tenir un pes ideal per a un maratonià, probablement n’hauria de perdre vint. Impossible, no perquè no pugui aconseguir-ho si realment m’ho proposo, sinó perquè no m’hi veig. Amb menys de vuitanta-tres quilos ja em veuria molt escarransit i, per molt que vulgui fer la marató, no tinc cap intenció d’adquirir l’aspecte físic d’un maratonià.

Avui toca una cursa suau, de vint minuts, i després vuit sèries de 400 metres en un minut i mig cadascuna. Vist així sembla un ritme lent, però sobre el terreny no ho és tant, almenys per a mi. Abans faré una mica de dorsal al gimnàs, per allò de mantenir el to muscular. Ah, sí, volia fer un comentari de la pel.lícula india. Al final em vaig fer un embolic, perquè la candidata als Oscar és ‘Eklavya’. Jo vaig veure ‘Dharm’, dirigida per Bhavna Talwar, qui havia acusat el jurat dels Oscar de tenir vincles amb el director de l’altre film. Al gra: ‘Dharm’ m’ha semblat molt bona, un gran exemple de creativitat.

Un repte, potser un destí (26)

Com que ja fa massa temps que no puc fer press de banca en condicions (una lesió al muscle dret m’impedeix aixecar pesos mig decents), avui he optat per les flexions. Deu sèries de deu. Lamentable, ja ho sé, però ara mateix prefereixo centrar-me en el running. Avui, però, tocava descans. Flexions, pull-over i sauna.

Bhavna Talwar, Pankaj Kapur, Supriya Pathak, Hrishitaa Bhatt. No em sonaven de res, ho confesso, però aquest vespre aniré a veure ‘Dharm’, la pel.lícula amb què la India competirà per l’Oscar al millor film estranger. Religió i conflictes personals, segur que bon cinema.

Un repte, potser un destí (25)

Els elegits per ser feliços només som carn on la benaurança lliura el seu combat. Això, o alguna cosa semblant, deia Pedro Salinas al seu poemari ?La felicitat imminent?. I ho recordo després d?un cap de setmana especialment intens -quasi diria que feliç- en què, per exemple, vaig tenir l?oportunitat de veure ?Der rote kakadu? (?La cacatua vermella?), una magnífica pel.lícula de Dominik Graf. El protagonista, Siggi, arriba a Dresde poc temps abans de l?aixecament del mur de Berlin. S?enamora d?una noia que, a més d?escriure poesia, està casada amb una mena de gigoló que, a pesar de la seva tendència a viure desenfrenadament, aconsegueix a estones fer-la una mica feliç. És un món fascinant i perillós que, en el seu cas, gira al voltant del club que dóna nom al film. Amor, desamor, lleialtat i infidelitats, sexe i diversió… Siggi no sap ben bé on es fica, però sí que sap que l?únic que val la pena és lluitar per Luise, i ho fa fins al final.

Córrer no deixa de ser una mena de lluita. Contra el temps, contra la distancia o, si ho fas pel simple plaer de córrer, una lluita per sentir-te cada cop millor. Ets ben boig, de cansar-te tant, em diu de vegades ma mare, però jo només hi sé veure l?aspecte positiu, el plaer que experimentes mentre ho fas i, sobretot, quan acabes. Aquest dissabte vaig fer cinc sèries de mil metres, a quatre minuts i deu segons cada quilòmetre. I ahir, seixanta minuts sense parar, a un ritme moderat però prou consistent com per continuar pensant que vaig pel bon camí.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Un repte, potser un destí (24)

La sauna relaxa? Sens dubte. O això em sembla darrerament, quan els dies d’absolut repòs atlètic deixo que el meu cos s’escalfi fins a extrems insospitats i la suor sigui tan intensa que l’únic desig possible sigui dutxar-se amb aigua freda.

 Avui, tot i ser un dia de molta feina, estic content. Ja ho tenia més que clar, però m’encanta redescobrir-ho a cada moment: començo a deixar enrere l’època en què em preocupava l’opinió dels altres.

Acabo de llegir ‘Tren nocturn’, d’Amis. Més que recomanable. Sovint, quan no faig res especial, quan corro, sóc a la sauna o vaig camí de la feina, em sorprenc recordant determinats passatges d’un llibre. Com aquell en què la narradora de ‘Tren nocturn’, la detectiu Mike (sí, Mike) pregunta a Trader si la seva vida sexual s’havia relaxat una mica l’últim any i li respon que sí.

         Amb quina freqüència ho feien?

         No ho sé, suposo que un o dos cops al dia.

         Al dia? No voldrà a dir a la setmana?

         Un o dos cops al dia. I més els caps de setmana.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Un repte, potser un destí (23)

La gent és poc formal, ja ho sabem, però per molt que m’ho repeteixi no és cap consol. Feia tres dies que, amb motiu d’un reportatge sobre la renda per càpita dels madrilenys, perseguia la cap de premsa d’un ajuntament per obtenir unes declaracions de l’alcalde sobre el creixement econòmic del municipi.

      – No pateixis, les tindràs –em va dir dilluns i també ahir, quan vaig trucar-la de nou perquè encara no havia rebut  el que volia.

Aquest migdia, però, quan l’he tornat a trucar en comprovar que no hi havia notícies seves, he detectat una notòria falta de seguretat en les seves paraules:

 – Recorda que avui tenim el pregó i l’alcalde està molt enfeinat. Encara no he pogut parlar amb ell.

         I les declaracions?

         No et puc garantir res –ha dit, com si mai no haguéssim parlat del tema-. De tota manera, intentaré enviar-t’ho abans de les tres – ha afegit.

Evidentment, ni a les tres ni a les quatre ni a les cinc. Res.

Què hi farem, he pensat. Si no puc tenir les declaracions de l’alcalde del municipi que ha crescut més, recolliré les del segon. Dit i fet. Trucada al cap de premsa. No l’agafa. Trucada a casa seva. No hi és. Trucada al mòbil. L’agafa i em diu que està dinant.

         Només serà mig minut.

Li he explicat què volia ­–les seves declaracions– durant ben bé dos minuts. En acabar m’ha dit:

         Molt bé. Truca al cap de premsa i que et doni les dades.

         No necessito cap dada. Només la teva valoració –he insistit.

         Ah, val, truca’m demà al matí.

Demà serà un altre dia, m’he dit. Al capdavall, aquest és el pa meu de cada dia, he conclòs, perplex davant la certesa que qüestions tan fútils encara puguin molestar-me.

Aquest migdia he fet deu sèries de dorsal al gimnàs. Després he sortit a córrer 37 minuts (sí, trenta-set) a un ritme força lent, de cinc minuts i mig per quilòmetre, més o menys. A continuació he fet deu cops cent metres amb progressions, descansant amb prou feines mig minut entre series, i finalment uns deu minuts de carrera contínua. Em sento lent i pesat, però suposo que és perquè sóc lent i pesat.

 

Un repte, potser un destí (22)

Tinc certes molèsties a un bessó, provocades sens dubte per l’entrenament de l’altre dia, amb en Santi, al gimnàs de Banyoles. Tot i així, després de fer vuit series de flexions (amb la lesió al muscle dret m’és impossible fer res més de pit) he sortit a córrer una mica. Quinze minuts molt relaxats i, després, unes quantes sèries de 200 metres. Com que a Griñón, on treballo, no disposo de camp de futbol ni tinc cap referència clara, he decidit fer-les en un camí amb tanques metàl.liques. Després de calcular que entre pal i pal hi havia quatre metres, he marcat la distancia que hi havia entre cinquanta pals i llestos. He comprovat que em costava mantenir el ritme de quatre minuts per quilòmetre, que en sèries d’aquest tipus hauria de ser més que accessible.

Tot i així, no penso desmoralitzar-me. L’objectiu immediat és anar una miqueta més ràpid, sí, però el més important és agafar resistència i, per tant, l’únic que em cal és paciència. Dia a dia, sense defallir. Tan senzill com llegir llibres que t’agraden o -no perdo l’esperança- escriure textos que t’animin a seguir escrivint. I no em refereixo, òbviament, a aquest bloc, sinó a alguna creació literaria.

 

Un repte, potser un destí (21)

Tant de bo pogués entrenar sempre a Girona i a Banyoles. La Devesa i l’entorn de l’estany, per posar només un exemple de cada lloc, són indrets magnífics per córrer mentre gaudeixes de la natura. No és que em queixi de la zona de Getafe on visc, plena d’espais verds i llargues avingudes amb poc trànsit, però és evident que no resisteix cap comparació amb les comarques gironines. El dissabte al matí, força d’hora, vaig donar unes quantes voltes a la Devesa i, després, vaig pujar corrent tres o quatre vegades les escales de la catedral. El dia abans havia fet una volta a bon ritme a l’estany i, el següent, vaig anar de la Creueta a Quart per la via del Carrilet per tornar a la Creueta i fer uns quants esprints al camp de futbol.

El divendres també vaig entrenar amb en Santi a Banyoles, al gimnàs del club. Com que ja fa mesos que tinc una lesió al muscle dret, el meu amic va tenir el detall de no castigar-me amb els habituals cent quilos del press de banca. De fet, no vam entrenar el pit, sinó dorsal, bíceps i braç. Va anar prou bé, però intueixo que si continuo corrent serà inevitable que perdi força. Amb tot, l’objectiu és fer la marató, no convertir-me en un maratonià. La veritat, però, és que continuo menjant com un animal i, en conseqüència, no baixo dels 88-89 quilos. Mon pare va arribar a dir-me l’altre dia que, tenint en compte la meva constitució, emular a Filípides no li sembla una idea gaire bona, però li vaig respondre que si em resultés senzill no tindria mèrit.

Un repte, potser un destí (20)

Fins a tres persones m’han preguntat avui per la guia de sexualitat que s’ha repartit entre els escolars catalans, que diuen que promou la masturbació. Què n’opines, no creus que es passen una mica?, m’han dit. La resposta no calia ni pensar-la: gens ni mica, crec que la masturbació és un acte ben natural. Ja sé que la manera de pensar de la gent no es pot canviar en dos dies, però ja va sent hora que algú, i si són les institucions millor, tracti aquest tema amb naturalitat.

Una altra cosa es que es diguin obvietats com les que m’ha semblat veure mentre donava una ullada a les dues publicacions editades per la conselleria d’Ernest Maragall, però en qualsevol cas no fan mal a ningú. Pel que estic veient al meu entorn, els joves cada cop es relacionen (sexualment) abans i tota la informació que puguin rebre hauria de ser benvinguda.

Aquest cap de setmana pujo a Girona. Ja en tinc ganes. Intentaré no deixar de banda els entrenaments, tot i que m’ho agafaré amb una certa calma fins al dilluns. D’aquí al desembre procuraré fer tres curses populars més, totes de deu quilòmetres.

 

Un repte, potser un destí (19)

Sempre hi ha obstacles, sempre. El refredat, els mocs i, en conseqüència, les dificultats per respirar m’estan complicant una mica els entrenaments, però intento pensar que encara té més mèrit i que quan estigui bé, si és que arribo a estar-ho algun dia, les millores seran notòries, quasi espectaculars. Conyes a banda, avui he optat per la bicicleta estàtica: vint minuts a bon ritme, sis esprints d’un minut seguits de dos minuts a bon ritme i, per acabar, deu minutets més de regal, molt suaus.

M’estic fent amic de la farmacèutica de la cantonada. Quan no li demano pastilles per la tos li pregunto què m’aconsella pel mal de cap i si no, com avui, pel nas tapat. M’ha venut un sèrum d’aigua marina que ha contribuït ben poc a alleugerir-me les molèsties. La sensació és força desagradable, com quan t’entra aigua salada al nas. I, per postres, la primera vegada he apuntat malament i bona part del líquid m’ha esquixat les ulleres.

Aquest vespre intentaré anar a veure ‘Siete mesas de billar francés’, de Gracia Querejeta, però no sé si la Inés hi estarà d’acord. L’últim cop vaig escollir jo i, per tant, ella té l’última paraula. Com sempre, ben mirat..

Un repte, potser un destí (18)

Sempre hi ha motius per estar emprenyat. Per un atemptat d’ETA, per la malaltia d’un ésser estimat, perquè la dona (no és el cas, eh!) t’ha posat banyes o perquè el teu cap continua exhibint la seva peculiar manera de veure les coses. Però també és cert que molt sovint hi ha motius per sentir-se feliç: la rialla d’un nen, els petons (dolços o salvatges, tant se val) de la persona estimada, la constatació que tens amics que pensen en tu o, simplement, l’alegria de seguir viu un dia més. El cas és que sempre hi haurà temps per ser pessimista –o estar ben informat– i és millor, crec, no capficar-se per les coses (la immensa majoria, certament) que s’escapen del teu control.

Aquest migdia feia solet i he tornat a córrer després de la cursa de diumenge. Amb ànims renovats, veient cada cop més factible la possibilitat de fer la marató en menys de quatre hores. Un objectiu ben senzill, sí, però és el meu objectiu. Les sensacions són força bones. M’ha costat començar, però al cap de cinc minuts ja corria amb més fluïdesa, a un ritme que ja s’assembla una mica al que m’agradaria dur el dia de la prova. Tinc, bàsicament, tres opcions:

A)    La pitjor: començar fort i acabar com bonament pugui.

B)     L’ideal: anar a un ritme dièsel, a onze o dotze quilòmetres per hora.

C)    La utòpica: anar a un ritme dièsel i cap al final, un cop comprovi que em sobren les forces, incrementar la velocitat fins a la línia d’arribada.

 

En fi, ja ho veurem. Ara toca entrenar. Durant sis mesos…

 

 

Un repte, potser un destí (17)

Les sensacions després de la cursa de deu quilòmetres són força bones. En inscriure?m, quan et donen el dorsal i el xip per posar-te a les vàmbes, em vaig sentir una mica intimidat pels atletes que m?envoltaven. Tots feien estiraments i escalfaven com posseïts, però jo pensava que amb la distancia a recórrer ja en tenia ben bé prou i no calia que em cansés abans d?hora. De tota manera, vaig acabar fent quatre estiraments abans d?anar cap a la línia de sortida. Corrien juvenils, sèniors i veterans i jo, per molt que em costi admetre-ho, formava part d?aquest últim grup.

Feia tants anys que no participava en proves d?aquest tipus que al principi, quan no duia ni un quilòmetre i corria a un ritme força més alt del que acostumo, vaig arribar a preguntar-me: què hi faig jo aquí, a les deu del matí d?un diumenge, quan podria estar tranquil.lament al llit? Sort que la presència de la Inés entre el públic era un motiu més que suficient per animar-me, com també les ganes de posar-me a prova. Conscient de les meves limitacions, vaig afluixar el ritme, però tot i així en passar pel quilòmetre tres només havien passat dotze minuts. Massa ràpid. Començava a respirar amb dificultat, però la proximitat dels corredors i corredores m?engrescava fins a l?extrem de dur-me al límit de les meves possibilitats. Afluixa, afluixa, em deia la veueta del seny. Li vaig acabar fent cas, més que res perquè el cos començava a queixar-se d?un esforç desacostumat. Les rectes cada cop em semblaven més llargues i tenia la sensació que tothom m?avançava, però cada cop que passàvem per alguna rotonda per fer un canvi de sentit comprovava que tenia un munt de gent al darrere, molts d?ells amb pinta d?atleta! Als sis quilòmetres ja duia 27 minuts, un ritme més coherent que vaig procurar mantenir fins al final, que consistia en una volta a una pista d?atletisme. En acabar, el meu cronòmetre marcava quaranta-sis minuts i vint-i-quatre segons, que equival, més o menys, a un ritme de tretze quilòmetres per hora. El guanyador havia arribat en trenta minuts i trenta segons, a 19,6 q/h. No està gens malament, vaig pensar i continuo pensant, sobretot perquè no fa ni un mes que corro després de milers d?anys sense fer-ho. Beguda isotònica, una barreta de cereals, una samarreta de record i cap a casa a descansar, que a l?hora de dinar, quan els sogres i cunyats em preguntessin com havia anat, ja deixaria anar, com de passada, una cosa així com:

      – Bé, normal, he quedat per la meitat.

I com que algú va voler saber més i va interessar-se per si estava cansat, també vaig poder dir, amb aire de suficiència, com si parlés d?alguna cosa molt remota que no m?interessava en absolut:

         La veritat és que no, només eren deu quilòmetres.

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari