Josep Pastells

Inventari de sensacions

Arxiu de la categoria: VA DE CONYA

Les forces armades del segle XXI

Publicat el 1 de juny de 2009 per giusepe

La Vanguardia va publicar ahir un suplement de 64 pàgines titulat igual que aquest post. A la pàgina 3 s’especificava que s’havia editat amb la col·laboració del Ministeri de Defensa, l’Institut Nacional de Tècnica Aeroespacial i una sèrie d’empreses del sector: Thales, Insa, Indra, Navantia, General Dynamics, Isdefe, Airbus i Military. A la pàgina 4, la ministra Chacón agraïa al diari “el seu esforç per oferir aquesta visió actual de les nostres forces armades, per donar a conèixer més i millor com treballen els seus milers d’homes i dones per garantir la nostra seguretat dins i fora de les nostres fronteres”.

Després venien una llarga sèrie d’articles propagandístics (tot plegat, de fet, era un enorme i maldestre publireportatge) amb títols tan eloqüents com De la guerra freda a la societat del risc, La institució espanyola més valorada, Militars en un món global, Professionalitat i proximitat o Emergència civil amb segell militar.

Una oportunitat de futur

A part de l’article d’opinió de Chacón, Historia d’un èxit, n’hi havia un del secretari general de Política de Defensa, Lluís Cuesta, Un servei i un repte, i un altre del secretari d’estat de Defensa, Constantino Méndez, Les forces armades i la seva base industrial i tecnològica. Com és obvi, no me’n vaig llegir cap, però sí quasi tots els sumaris i algun fragment de les cròniques sobre Bosnia, Kosovo, Afganistan o Líban. “Missió complerta”, “Espanya lidera l’actual batalló internacional” o “Un compromís de llarg abast” eren alguns dels missatges que es transmetien en un suplement en què, ja cap a les pàgines finals, és començava a destacar que “la carrera militar és una oportunitat de futur”.

Llarga llista d’avantatges

Per fi començava a entendre el sentit del publireportatge. Inexplicablement interessat, em vaig llegir sencera l’entrevista amb una dona comandant que, quan li preguntaven quina era la seva fita, deia: “La meva il·lusió és estar en cadascuna de les missions de què formi part Espanya”. Superpoders? No ho sabia, però sense saber ben bé per què encara em vaig empassar un reportatge sobre els avantatges de formar part de les forces armades. Resumeixo: “Resulta atractiu des del punt de vista social i laboral. Suposa un horitzó de futur per als joves, que realitzen un treball en equip plenament modernitzat i emmarcat en valors com la seriositat, l’eficàcia i la puntualitat”.

Falten dos mil soldats

I de sobte, a la part de baix de la pàgina 49, poc abans de la informació que destacava el lideratge de la indústria militar (“Líders aeronàutics”) i exalçava les inversions en I+D+i, els avions, blindats i submarins made in Spain i les exportacions al mercat asiàtic, vaig descobrir un títol mig amagat que m’ho acabava d’aclarir tot: “Falten quasi dos mil soldats estrangers per cobrir la quota”. És a dir, falta personal per a l’exèrcit. Requisits? Bàsicament tres: residir legalment a Espanya, no tenir antecedents penals i “ser nacional de 17 països llatinoamericans o de Guinea Equatorial”.

Emocions de tota mena

Si algun possible candidat encara té dubtes, farà bé de mirar la contraportada del suplement d’ahir de La Vanguardia. Quatre imatges i quatre textos que, si no fos perquè ja sóc massa vell, quasi m’animarien a ingressar a l’exèrcit. “07.00. Oceà Índic. Comença un nou dia, una nova missió per combatre la pirateria; 11.00. Antàrtida. S’apropa una borrasca; hem de recollir als científics; 14.00. Afganistan. Patrulla al mercat de Qala i Naw. 18.00. Unitat militar d’emergències. Ens estan cridant a un foc a Ourense, és dels grans”. Lluitar contra els pirates i la neu, patrullar, apagar grans incendis… A què espereu? Afanyeu-vos, afanyeu-vos, que s’acaben les places!

Els queviures de Nueva Rumasa

Publicat el 18 de maig de 2009 per giusepe

En vaig parlar fa un mes i mig amb més distància que interès, però els anuncis a doble pàgina de Nueva Rumasa continuen apareixent als diaris i ahir em van sorprendre amb un bodegón de algunos de los productos de la división alimentación que, ho confesso, m’està obligant a repetir-me mil i una vegades “no, no, no disposo de 50.000 euros per invertir”.

Es nota que els de Nueva Rumasa m’han estudiat molt a fons. Saben que la meva participació podria ser decisiva per a la bona marxa del grup empresarial i han decidit temptar-me setmana rere setmana amb propostes cada cop més temptadores.

Una pàgina meravellosa

La d’ahir era difícilment superable i m’ha fet passar una nit molt dolenta. O molt bona, depèn de com es miri. El cas és que no he pogut deixar de pensar en aquella pàgina plena de queviures i en un parell d’ocasions, trasbalsat pels meus pensaments contradictoris, per la suor freda que em recorria l’esquena i pels batecs accelerats del meu cor, m’he aixecat per agafar el diari i contemplar una de les pàgines més meravelloses que recordo en molt de temps.

Xocolata, molta xocolata

Queviures de tota mena, sí, però sobretot xocolata, molta xocolata. En forma de batuts, galetes, bombons i torrons. Xocolata amb maduixa, amb taronja i nata, amb cireres i licor. Xocolata de totes les mides i colors desplegada per una pàgina de quasi dos pams per fer-me entendre el que em perdria, el que em perdré, si no emeto els pagarés corporatius que calen per participar en una inversió tan rentable i segura com la que proposa Nueva Rumasa.

Tot el plaer del món

A la foto també hi surten flams, iogurts, ous, patates, formatges, llet i patés. Orxata, tomata, llet, olives, mató, caramels i molts queviures més. Però ells saben molt bé que a mi em perd la xocolata i per això n’han col·locat estratègicament per tota la pàgina. Tota la xocolata del món al meu abast. El màxim plaer que puc imaginar-me a canvi de només 50.000 euros.

Emissió de pagarés

Tot i que la Inés em diu que no, que ara no ens ho podem permetre i, ben mirat, podria accedir a tanta o més xocolata sense embolicar-me en cap emissió de pagarés, jo dubto que fos capaç d’aproximar-me a un desplegament tan  esplèndid, tan ben dissenyat, de rajoles, galetes, bombons i torrons. I batuts i iogurts, sense oblidar-me del mousse! Ara mateix estic fet un embolic, però em sembla que si ella no vol participar-hi ho faré pel meu compte. Només necessito un petit préstec del banc. Espero que sigui el moment oportú.

Ei, Hiddink, sóc tan bon porter com Petr Cech!

Publicat el 7 de maig de 2009 per giusepe

Bon dia, Guus, gràcies per atendre’m. M’he fet passar per Pep Guardiola perquè agafessis el telèfon. Espero que em perdonis i que també em disculpis el meu paupèrrim anglès, però ja veuràs que de seguida ens entendrem. Sí, ja sé que ara mateix estàs fotut per la derrota d’ahir amb el Barça (quin golàs d’Iniesta, però, eh!) i que potser ni se t’ha passat pel cap la possibilitat de canviar de porter, però et truco perquè sé que tard o d’hora hi pensaràs i és molt possible que encara no em coneguis. De fet, en el món de futbol no em coneix quasi ningú, perquè ja fa uns quants anys que vaig penjar els guants -devia ser, si no ho recordo malament, a quart de primària, l’antiga EGB- i fins avui no m’havia plantejat provar-ho de nou. No, no, no és cap broma. Ara t’ho explico.

Que per què m’hauries de fitxar? D’entrada, i potser la raó més important, et garanteixo el mateix rendiment que Cech sota els pals. El mateix rendiment d’ahir a Stamford Bridge, quan vaig sentir en diverses ocasions que és un dels tres millors porters del món. De debò que jo ho hauria fet igual de bé que ell, Guus, no ho dubtis més. Admeto que no vaig veure el partit, perquè just a aquella hora anava amb cotxe, però sí que l’escoltava per ràdio i em consta que el Barça no va xutar ni una vegada entre els tres pals. Fins que, en temps de descompte, va arribar el gol d’Iniesta, és clar. L’únic xut que anava a dins i Cech no va poder aturar-lo. No el culpo pas, eh; jo hauria fet el mateix, suposo, o potser l’hauria parat, qui sap. És per això que et demano una oportunitat, Hiddink! Vinga, home, que no perds res per provar-ho. Al contrari, perquè tothom deixarà de preguntar-se per què el vostre porter du casc. Jo, com a molt, duré gorra els dies que faci molt de sol. Què dius, que no t’entenc bé?, que si arribo a jugar ahir el Barça hauria marcat trenta gols?, que en veure’m a mi a la porteria en lloc de Cech s’haurien limitat a xutar entre els tres pals amb la certesa quasi absoluta que farien gol?, que les meves passades no arribarien ni a mig camp? Sisplau, Guus, no crec que em mereixi aquesta manca de confianca. Al capdavall només et demano… Guus?, Guus?

Els IG Nobel: primer riure i després pensar

De fet no va ben bé de conya, però sí que demostren un gran sentit de l’humor. Parlo de l’Associació Nord-americana per a l’Avenç de la Ciència, promotora dels premis nobel alternatius, els IG Nobel (IGnobel, en un joc de paraules que es traduiria com innoble). L’únic requisit per ser nominat és comptar amb un projecte genuí, real (no n’hi ha prou amb una idea, per graciosa que sigui) i que faci riure. Això no és incompatible amb els projectes seriosos, però. En realitat, sempre són projectes molt seriosos que requereixen un treball molt dur i, per la raó que sigui, acaben sent divertits.

El pare dels premis i de la revista The Annals of Improbable Research, Marc Abrahams, un matemàtic nord-americà de 53 anys, explica que el seu objectiu és “fer que la gent rigui i després pensi”. Abrahams considera que a la ciència acadèmica hi ha molt sentit de l’humor, però no es pot exhibir en escriure articles a les revistes. Segons ell, molts investigadors pensen que la ciència sovint és frustrant, perquè es tracta de resoldre problemes que mai no ha resolt ningú i no se sap si és possible o no i és molt fàcil fracassar. Només de tant en tant, i sempre amb unes bones dosis de sort, s’assoleix l’èxit, “però saber que la major part del teu treball fallarà t’ajuda a tenir sentit de l’humor”, apunta el promotor dels IG Nobel.

Hàmsters, country i nedar al xarop

Però els premiats, que acostumen a saber riure’s d’ells mateixos, no han fracassat pas. Tot el contrari: han demostrat el que volien demostrar. Per exemple, un dels últims estudis guanyadors és Els efectes mèdics secundaris d’empassar-se espases. Va ser publicat a la revista British Medical Journal i, per il·lustrar les conclusions, va caldre una demostració d’un empassador d’espases que va pujar a l’escenari. Vegem altres mostres: Els medicaments falsos cars són més efectius que els medicaments falsos barats, Els efectes de la música country en el suïcidi, La viagra ajuda els hàmsters a recuperar-se del jet lag, Les persones naden més ràpid a l’aigua o al xarop?

Arrossegar ovelles i festejar amb estruços

N’hi ha molts més, és clar. Uns científics australians, per exemple, van publicar un estudi amb el títol Anàlisi de les forces requerides per arrossegar una ovella per diferents superfícies. Hilarant, no? Però ells no se’n van adonar fins que els organitzadors dels IG Nobel van decidir premiar-los. Al capdavall, a Austràlia hi ha moltes ovelles i ells només van proposar-se estudiar la millor manera de transportar-les, agafant-s’ho com un treball ben normal. És un cas semblant al dels científics que van investigar el Comportament de festeig dels estruços envers els humans a les granges, o al dels que van aprofundir en La necrofília homosexual de l’ànec reial.

Unes quantes idees

Veient el llistat dels premis és fàcil que se’ns acudeixin idees que, potser, amb força treball i una mica de sort, ajudarien a aclarir qüestions que sempre ens han intrigat. Vinga, va, avui estic generós i aprofitaré aquest bloc per donar unes quantes idees (res, només cinc, si algú vol afegir-n’hi, endavant!) als científics que vulguin aprofitar-les i, potser, fer-se mereixedors a un IG Nobel: Per què tots els maratonians pixen com posseïts, al primer lloc que troben, just abans de començar la prova?, Efectes de l’excés de televisió sobre les habilitats copulatòries del gat siamès, L’aspirina infantil repercuteix positivament en l’apetit dels cangurs a l’hora d’esmorzar, Atròfia momentània de l’hemisferi esquerre del cervell després d’escoltar un discurs d’Esperanza Aguirre, Conseqüències nefastes de trobar-se cara a cara amb un porc senglar mentre caces bolets.

Que no veuen ‘House’, els editorialistes d’El Mundo?

Em faig aquesta pregunta perquè en l’editorial d’ahir sobre l’embull polític de Caja Madrid s’afirmava que “no només no hi ha proves consistents que involucrin el conseller de Presidència i Interior, Francisco Granados, sinó que, a més, no té cap mena de lògica que es dediqués a espiar al seu company en el Govern”, en referència al vicepresident regional, Ignacio González. No té cap mena de lògica, diuen? I des de quan els polítics es regeixen per la lògica? No sé si la Comunitat de Madrid ha muntat cap organització d’espionatge, com afirmava l’altre dia El País, però estic completament convençut que l’editorialista d’El Mundo no està seguint els últims capítols de la sèrie televisiva House.

En aquests últims capítols, Gregory House, l’àcid, sarcàstic i transgressor doctor House, ha contractat un detectiu per espiar els seus subordinats i superiors. Vol conèixer tots els detalls de la seva vida privada per tenir-los ben collats. Tan descartable és que Granados o la pròpia presidenta madrilenya, Esperanza Aguirre, vegin la sèrie protagonitzada per Hugh Laurie i hagin volgut emular-lo per millorar la seva posició en la lluita pel poder econòmic i polític del PP, en la guerra per succeir Rajoy?, és un disbarat, imaginar-se que juguen a ser espies o, forçant una miqueta la imaginació, que Granados és un agent doble al servei de Gallardón?

Inspiració de filòsofs

En qualsevol cas, no podem deixar de banda que la televisió s’ha convertit en l’escenari on es plantegen les controvèrsies morals, que no fa ni un any un col·lectiu d’assagistes italians va publicar un llibre de força èxit titulat La filosofia del doctor House. Ètica, lògica i epistemologia d’un heroi televisiu. Qui ens assegura que Aguirre i Granados no tenen contactes a Itàlia, s’han llegit el llibre, esperen ansiosos cada capítol de House i s’han deixat seduir per la seva manera d’actuar i, més concretament, pel seu afany d’espiar?

Anacleto, Aguirre i Gallardón

Ja veurem com acaba la història, però de moment tot un històric com Manuel Fraga, president fundador del PP, ha admès que “per desgràcia, ara mateix hi ha algunes qüestions no resoltes entre la Comunitat i l’Ajuntament” i el portaveu d’IU a l’Ajuntament de Madrid, Ángel Pérez, ha proporcionat una valuosa pista en afirmar  que la presumpta trama d’espionatge li recorda Anacleto, “porque puede ser agente, pero no secreto”. 

L’ull del gran germà

Ja veieu que es tracta d’un cas de primer nivell, de la prova més clara que l’ull del gran germà d’Orwell ha arribat també a les institucions. En tenim algun indici a la Comunitat de Madrid, però podem descartar afers similars a la Generalitat de Catalunya, o a la valenciana, o al Govern de les Illes Balears?

No cal capficar-s’hi

Ara que, ben mirat, tampoc no cal capficar-s’hi gaire. Si ho fa el doctor House, un personatge antipàtic que a mi em sembla força simpàtic, vol dir que és una tendència universal i hem de tenir present que amb internet, els mòbils i els GPS cada cop serà més difícil que no ens tinguin localitzats i registrin l’hora exacta en què ens llevem, esmorzem, pixem i cardem, per citar només quatre moments clau de la nostra vida quotidiana.

Per què Aznar no figura encara en la llista de grans filòsofs del segle XXI?

Sí, parlo de l’ex president del Govern espanyol, que acaba de presentar el seu últim llibre a Roma i ha declarat que “la societat multicultural és un fracàs de la societat europea”. En un italià més o menys intel·ligible (quants idiomes deu xampurrejar, aquest home?), Aznar ha mostrat una lucidesa fora de mida en afirmar que “una societat moderna i lliure és de ciutadans lliures i iguals davant la llei i no hi pot haver diferents lleis per raons ètniques, d’origen, de gènere o de creences. La llei ha de ser única per a tot el món i tothom és igual davant la llei”. Això és propi dels grans filòsofs, no? Abordar amb decisió i originalitat les qüestions més urgents i transcendentals, encendre el debat amb aportacions singulars que mai no se li havien acudit a ningú.

Potser ja va sent hora que els grans teòrics de la ciència política, la filosofia i el pensament, les eminències intel·lectuals del planeta, reconeguin d’una vegada els mèrits mai prou valorats d’aquest gran ideòleg en què s’està convertint José María Aznar. El seu desplegament dialèctic i multilingüe, l’èmfasi a què recorre en cadascuna de les seves intervencions i l’extraordinària contribució científica i teòrica que suposen els seus llibres bé mereixen situar-lo d’una vegada i per sempre en el selecte grup dels elegits, d’aquells que partint de les aspiracions i contradiccions del món modern són capaços de dibuixar-nos un horitzó definit on l’audàcia expositiva es combina amb la clarividència d’una perspectiva capaç d’oferir una solució real a tots els problemes del planeta.

Sí, no en tingueu cap dubte. Aznar ha carregat sobre les seves poderoses espatlles (imaginem, encara que no s’acabi de notar, que són dignes d’un home que fa dues mil abdominals diàries, o ho havíeu oblidat?) una de les tasques humanes de major responsabilitat. Escoltem-lo amb atenció, comprem els seus llibres, llegim-los i rellegim-los. Aquest és el camí, ja ho veureu.

Vegeu només una mostra. Aznar va dir a Roma que la idea d’Europa “és una expressió de la història d’Espanya, de la història d’Itàlia, de la història de tots els països que la componen”. Perspicaç, intuïtiu, insuperable. I va afegir que “el patriotisme és un valor positiu. No obstant això, el nacionalisme no pot existir sense un enemic exterior i, per tant, té un tint negatiu”. Prodigiós, rigorós, definitiu. Ara ja sabem que el nacionalisme espanyol, com tots els altres nacionalismes, té un tint negatiu, té enemics exteriors. Ja tinc ganes de saber quins són, però de moment Aznar no n’ha dit res. Esperaré. Ansiós, expectant.

La generositat de Bancaixa

Mai no he tingut tractes amb aquesta entitat (algú sap què és, un banc o una caixa?, el nom em desconcerta), però des de fa uns mesos m’envien missatges al mòbil. Al principi era per recordar-me que els devia diners –no cal que us confessi que em limitava a esborrar-los– o oferir-me crèdits diversos, una proposta força lògica per a qualsevol que conegui l’estat del meu compte corrent. Però des de fa uns dies, coincidint amb la campanya publicitaria de les festes de Nadal, m’anuncien que puc fer regals amb la meva targeta de Bancaixa!

Això, per què negar-ho, ja m’interessa molt més. No tant pels possibles regals, que també, sinó pel descobriment que tinc a la meva disposició una targeta que ni sabia que existís. Quan ja començava a pensar que hauria de passar les festes amb un parell de teules de torró caducat, un pot de llenties i el poc que pogués arreplegar de l’hort del veí (un home ja gran que no s’assabenta de les meves incursions a la recerca de menjar), apareix Bancaixa i em comunica que tinc una targeta per fer regals de Nadal!

Aquesta notícia m’obre un ventall d’opcions tan immens com les meves ganes de gastar. Però tinc un petit dubte: de quants diners estem parlant, exactament? Ja m’imagino que, tractant-se de les festes de Nadal, la xifra serà quantiosa, més que suficient per sufragar-me, no sé, un creuer per les Illes Verges, la compra d’un cotxe nou (per fi podré tenir un Ferrari!) i el munt de regals que hauré de fer a amics i coneguts perquè quedi clar que la meva reeixida condició econòmica no m’ha convertit en un garrepa.

Moltes gràcies, senyors de Bancaixa! Us ho dic de tot cor, i també espero que passeu unes magnífiques festes de Nadal i entreu amb el millor dels peus (serà el dret o l’esquerre?, mai no ho he tingut clar) al 2009. Una darrera cosa, encara: sisplau, envieu-me un altre missatge per dir-me on he de recollir la targeta. I afegiu-hi el saldo. Suposo que per molts zeros que tingui cabrà a la pantalla, no?

Arribaran al nostre país els mètodes de Paul Sacco?

Suposo que coneixeu el cas. Un jutge del tribunal municipal de Fort Lupton (Colorado) s’ha inventat una nova condemna que, segons el seu criteri, és especialment terrorífica: escoltar durant una hora sencera cançons de Barry Manilow o el tema del programa infantil de televisió Barney and friends. Les víctimes, és a dir, els condemnats, són culpables d’escoltar música (imagino que ni de Manilow ni de l’esmentat programa) a un volum excessiu o de molestar els veïns amb els seus assajos. I tot plegat de forma reincident: tornaven a fer el mateix després d’haver estat multats. Segons el jutge Paul Sacco (el nom és tan propens a rebre brometes que m’he arribat a plantejar que tot era fals; però no, sembla que no), es tracta d’una forma “d’ensenyar modals a la gent”. Recórrer a la tortura, al que podríem denominar Mètode Sacco, no em sembla pas mala idea si es tracta d’escarmentar uns quants taral·lirots, però m’inquieten els criteris musicals del jutge.

No vull pas insinuar que m’agradi especialment l’estil de Manilow, que als seus 65 anys ha venut més de 75 milions de discs per tot el món, ni encara menys la música que acompanya les aventures d’un adorable dinosaure morat, però em pregunto si Sacco ha escoltat mai, per exemple, gent com Ozzy Ousborne, Mariah Carey o Celine Dion, que l’any passat van ser considerats els tres pitjors cantants de la història en una enquesta de la revista anglesa Q. És clar que el gust del jutge no ha de coincidir pas amb el de la majoria, però és molt suposar que el que ell considera horripilant mereixi la mateixa consideració per part dels condemnats.

Efectivitat dubtosa

En tot cas, Sacco afirma que el seu mètode ha servit per reduir el nombre d’infractors reincidents. Si ell ho diu serà cert, però hi ha una cosa que em fa ballar el cap. El jutge de Fort Lupton ha avisat que si als infractors els agrada la música amb què els mortifica optarà per una selecció diferent, ja que “han de ser castigats amb música que no els agrada perquè ells fan el mateix amb altres persones”. Sacco pot ser realment tan ingenu com per pensar que els condemnats li diran la música que els agrada o no? No veu que qualsevol que es trobi en la terrible situació d’haver d’escoltar forçosament una hora de música li dirà que li agrada el que no li agrada i que no li agrada el que li agrada?

Un ampli ventall de possibilitats

D’altra banda, la voluntat de castigar-los amb la mateixa malifeta que han comès obre un amplíssim ventall de possibilitats en molts altres camps. Si un ciutadà esclafa un parell d’ous a la cara d’un altre, Sacco el condemnarà a ser empastifat amb dos ous de la mateixa mida?, si algú llença escombraries al riu i aquest se les endú aigua avall, Sacco obligarà l’infractor a llançar-se a l’aigua i seguir el mateix camí que les deixalles? O, posant-nos en una situació una mica més bèstia, si una persona n’atropella una altra, ni que sigui per accident, Sacco ordenarà que l’estirin al terra perquè un cotxe li passi per sobre i li parteixi la tíbia i el peroné?

Un model a seguir?

Haurem de seguir de prop les actuacions de Paul Sacco. I també podem començar a preguntar-nos si crearà escola, si els jutges del nostre país prendran nota del seu exemple i, per començar, obligaran els infractors a escoltar durant una hora sencera, no sé, l’últim disc de… Sabeu què? Millor no dic cap nom, que si algun dia em castiguen per dur la música massa alta encara em tocaria el rebre.

Yo no me llamo Javier

Segur que a molts us sonarà aquesta cançó, popularitzada ja fa més de vint anys pels Toreros Muertos de Pablo Carbonell. Doncs ahir vaig estar a punt de cantar-la després de rebre al mòbil un missatge de Bancaixa que deia:

– Feliç aniversari, Javier!

A pesar de l’error, he d’admetre que el missatge em va tranquil·litzar força. I és que, tot i que mai no he tingut res a veure amb Bancaixa, de tant en tant rebo, també al mòbil, missatges del tipus:

– Li recordem que el deute acumulat puja a 900 euros
– Passi’s per la nostra oficina per parlar de l’estat del seu compte corrent

Res de bo, vaja. Però ara ja sé que el destinatari dels missatges que esborro metòdicament cada cop que m’arriben és un tal Javier que, vés a saber si per casualitat o per què, els va donar el meu número de mòbil.

En fi, millor no capficar-se, perquè de tant en tant també m’arriben missatges amb altres intencionalitats sense que jo recordi haver fet o dit res que justifiqui que me’ls enviïn. Parlo, per exemple, de dones ucraïneses a la recerca de mascles solvents, o de bruixes i tarotistes que em pronostiquen canvis immediats en la feina i l’amor. M’imagino que no és res mes que una nova via per a l’allau publicitari amb què ens bombardegen tot el sant dia.

El cas és que des d’avui, cada cop que rebi un d’aquests missatges, diré ben alt, quasi cridant: “¡Que yo no me llamo Javier!”.

La rajola de xocolata d’Aznar

He fet tot el possible per apartar de la meva ment la idea que hauria d’escriure alguna cosa sobre l’embaràs de la ministra francesa de Justícia, Rachida Dati, provocat segons diverses fonts per l’expresident del Govern estatal, José María Aznar. Ho he intentat tot, però la idea cada vegada m’assaltava amb més virulència i l’altre dia, quan vaig sentir no sé on que Aznar fa dues mil abdominals diàries, ja vaig saber que seria impossible resistir-m’hi i que més d’hora que tard acabaria afegint-me a les legions de periodistes, comentaristes i blocaires que hi diuen la seva.

Ja sé que, en un comunicat remès des de l’oficina de premsa de la FAES, la Fundació de la qual és president, Aznar ha assegurat que aquesta vinculació és “una total i completa falsedat”, i també tinc entès que ha donat instruccions als seus advocats perquè estudiïn emprendre accions legals contra els qui han difós aquestes falsedats o els qui s’han fet eco d’elles. En fi, com que la llista seria tan llarga que els tribunals quedarien col·lapsats com a mínim quinze o vint anys, m’arriscaré a donar la meva opinió no sobre aquest tema, que se me’n refot, sinó sobre la figura de l’expresident. La figura física, que quedi clar. Perquè sembla ser que dedica més d’una hora diària a fer esport (amb això ja em supera i s’ha guanyat el meu aplaudiment: plas, plas, plas) amb l’objectiu de millorar una forma física que comença a ser indiscutible i fins i tot deixa enrere la del maratonià Bush. Però Aznar no només corre. També fa pesos, neda, juga a pàdel i, com a complement de tot plegat, fa abdominals: dues mil diàries. I diuen que no en fa més per no abusar, però que va tan sobrat que podria estar-ne fent tot el dia. Pareu-vos un moment a pensar-ho: dues mil abdominals diàries. Millor encara: proveu-ho. No cada dia, que ja m’imagino que teniu molta feina, però sí un dia, avui mateix, per exemple. Una, dues, tres… fins a dos mil. Ara suposarem que hi heu arribat. Costa, eh? Doncs ara imagineu-vos fer-ho un dia rere l’altre. Impressionant, oi? De ben segur, a partir d’ara us mirareu d’una altra manera l’expresident Aznar, ja des d’ara un dels superherois del segle. Dues mil abdominals diàries, us direu sovint al llarg del dia. Dues mil abdominals diàries!, exclamareu quan us trobeu a la feina, al bar, fins i tot en un gimnàs on de ben segur no hi haurà ningú, llevat de les monitores d’aeròbic, que arribi ni de bon tros a aquesta xifra. Dues mil abdominals diàries, repetireu fins a l’extenuació amb el convenciment que repetir-ho tant no us donarà forces per imitar-lo però sí per admirar d’una vegada i per sempre un personatge que, d’acord, destaca o diuen que destaca per un vigor sexual que fins i tot fa que li atribueixin l’embaràs de la ministra francesa de Justícia, però que per sobre de tot excel·leix en l’entrenament de la secció mitjana del cos, del que altres humans arrosseguen per la vida com una panxa més i ell, amb esforç i constància, ha transformat en una superfície llisa amb forma de rajola de xocolata, en una prova irrefutable que fer dues mil abdominals diàries és una de les millors maneres de passar el temps.

Incís en les postals d’estiu: no entenc per què no m’han donat el Príncipe de Asturias!

Al final se l’ha endut en Nadal, per sobre d’en Phelps i en Bolt, però, més enllà d’aquesta demostració d’escombrar cap a casa, el que m’ha sabut més greu és que el meu nom ni tan sols figurés entre els candidats a endur-se el premi. O potser no saben aquests senyors del jurat que, des de fa un any sencer, només he deixat de córrer cinquanta o seixanta dies? Com és possible que no hagin tingut present que, cada cop que surto a entrenar, sóc el primer en tornar a casa?, o que cada vegada que he competit n’he deixat almenys un miler al darrere? No hi ha ningú amb un dit de front capaç de valorar que m’hi esforço més que ningú, que si no fos per les circumstàncies personals i les dificultats per trobar temps és pràcticament segur que seria el número u en qualsevol esport que practiqués? De moment només he corregut una marató, és cert, però vaig quedar el quatre mil sis-cents, em sembla, i al darrere en tenia més de vuit mil que segur que eren més joves i van entrenar més temps que jo. Que on vull arribar? A proclamar d’una vegada que si en aquest planeta hi ha algun esportista total aquest sóc jo; jo que, no fa ni quinze dies, vaig fer un esprint de cent metres en onze segons, cronometrats pel meu fill, al camp de futbol de la Creueta; jo que, ahir mateix, sense haver-ho entrenat prèviament, vaig recórrer tres-cents metres a peu coix amb una ampolla de cervesa (sense alcohol) a cada mà; jo que, siguem clars d’una vegada, si no he guanyat cap medalla olímpica, cap trofeu d’abast planetari o copa que em distingeixi com a l’indiscutible campió d’alguna especialitat, la que sigui, ha estat només per falta d’interès, perquè tan sols m’ha agradat fer esport com aficionat, entre la massa de ciutadans anònims que no suen la cansalada per guanyar-se el pa de cada dia, sinó per simple plaer, o per deixar d’estar grassos, o per qualsevol motiu tant o més digne que fer calés. I que ningú es pensi que tinc mania a en Nadal, eh, però admeto que mai no he acabat d’entendre per què la seva mare ha d’anunciar el cola-cao a la tele quan és segur (això sí que no m’ho podrà discutir ningú) que jo n’he pres i en continuo prenent molts més quilos que ell.