Les forces armades del segle XXI
La Vanguardia va publicar ahir un suplement de 64 pàgines titulat igual que aquest post. A la pàgina 3 s’especificava que s’havia editat amb la col·laboració del Ministeri de Defensa, l’Institut Nacional de Tècnica Aeroespacial i una sèrie d’empreses del sector: Thales, Insa, Indra, Navantia, General Dynamics, Isdefe, Airbus i Military. A la pàgina 4, la ministra Chacón agraïa al diari “el seu esforç per oferir aquesta visió actual de les nostres forces armades, per donar a conèixer més i millor com treballen els seus milers d’homes i dones per garantir la nostra seguretat dins i fora de les nostres fronteres”.
Després venien una llarga sèrie d’articles propagandístics (tot plegat, de fet, era un enorme i maldestre publireportatge) amb títols tan eloqüents com De la guerra freda a la societat del risc, La institució espanyola més valorada, Militars en un món global, Professionalitat i proximitat o Emergència civil amb segell militar.
Una oportunitat de futur
A part de l’article d’opinió de Chacón, Historia d’un èxit, n’hi havia un del secretari general de Política de Defensa, Lluís Cuesta, Un servei i un repte, i un altre del secretari d’estat de Defensa, Constantino Méndez, Les forces armades i la seva base industrial i tecnològica. Com és obvi, no me’n vaig llegir cap, però sí quasi tots els sumaris i algun fragment de les cròniques sobre Bosnia, Kosovo, Afganistan o Líban. “Missió complerta”, “Espanya lidera l’actual batalló internacional” o “Un compromís de llarg abast” eren alguns dels missatges que es transmetien en un suplement en què, ja cap a les pàgines finals, és començava a destacar que “la carrera militar és una oportunitat de futur”.
Llarga llista d’avantatges
Per fi començava a entendre el sentit del publireportatge. Inexplicablement interessat, em vaig llegir sencera l’entrevista amb una dona comandant que, quan li preguntaven quina era la seva fita, deia: “La meva il·lusió és estar en cadascuna de les missions de què formi part Espanya”. Superpoders? No ho sabia, però sense saber ben bé per què encara em vaig empassar un reportatge sobre els avantatges de formar part de les forces armades. Resumeixo: “Resulta atractiu des del punt de vista social i laboral. Suposa un horitzó de futur per als joves, que realitzen un treball en equip plenament modernitzat i emmarcat en valors com la seriositat, l’eficàcia i la puntualitat”.
Falten dos mil soldats
I de sobte, a la part de baix de la pàgina 49, poc abans de la informació que destacava el lideratge de la indústria militar (“Líders aeronàutics”) i exalçava les inversions en I+D+i, els avions, blindats i submarins made in Spain i les exportacions al mercat asiàtic, vaig descobrir un títol mig amagat que m’ho acabava d’aclarir tot: “Falten quasi dos mil soldats estrangers per cobrir la quota”. És a dir, falta personal per a l’exèrcit. Requisits? Bàsicament tres: residir legalment a Espanya, no tenir antecedents penals i “ser nacional de 17 països llatinoamericans o de Guinea Equatorial”.
Emocions de tota mena
Si algun possible candidat encara té dubtes, farà bé de mirar la contraportada del suplement d’ahir de La Vanguardia. Quatre imatges i quatre textos que, si no fos perquè ja sóc massa vell, quasi m’animarien a ingressar a l’exèrcit. “07.00. Oceà Índic. Comença un nou dia, una nova missió per combatre la pirateria; 11.00. Antàrtida. S’apropa una borrasca; hem de recollir als científics; 14.00. Afganistan. Patrulla al mercat de Qala i Naw. 18.00. Unitat militar d’emergències. Ens estan cridant a un foc a Ourense, és dels grans”. Lluitar contra els pirates i la neu, patrullar, apagar grans incendis… A què espereu? Afanyeu-vos, afanyeu-vos, que s’acaben les places!