Josep Pastells

Hauria volgut parlar abans d’unes quantes pel·lícules, però la manca de temps em recomana fer-ho ara, molt breument, de les últimes que he vist al cinema: Grassos, de Daniel Sánchez Arévalo, i Maleïts bastards, de Quentin Tarantino.

Començaré per la de Tarantino. M’ha decebut una mica. I no pas perquè capgiri la història (els jueus assassinen nazis, Hitler no se suïcida), ni tampoc per la hipertròfia de violència i nihilisme o per les inevitables referències destinades a recordar-nos cada dos per tres que el director és molt culte i beu del millor cinema. Amb tot això ja hi comptava i, per tant, no podia molestar-me.

Tarantino decep

El que no m’esperava, però, era una fotografia tan mediocre, unes escenes tan descompensades, unes bromes tan forçades ni uns actors que en pocs moments es fan creïbles. El primer Tarantino, el gran Tarantino, era tot un mestre en l’art de barrejar l’humà i el grotesc, l’emoció real i l’autoconsciència pulp. A Maleïts bastards aquest gran Tarantino només apareix molt de tant en tant, en alguna escena aïllada que de cap manera salva un film que, per molt que vulgui transmetre la idea que l’art, el cinema, és l’únic mitjà per acabar amb la maldat, que la revenja també pot convertir-se en un espectacle, arrossega des del segon capítol una càrrega massa feixuga, una falta de credibilitat tan absoluta que només els incondicionals del director gosaran dir que aquesta pel·lícula disparatada, excessiva i estrident és la seva obra mestra. Això no vol dir, ni molt menys, que sigui una mala pel·lícula. Té moments bons, divertits i fins i tot genials, però la manca de versemblança, sobretot al final, és massa gran, impròpia d’un director del nivell de Tarantino.

Nou encert de Sánchez Arévalo

Passem dels bastards als grassos. Azuloscurocasinegro va irrompre fa tres anys amb molta força al cinema hispànic i s’esperava molt del nou film de Daniel Sánchez Arévalo, Grassos. Aquí no puc parlar de decepció, sinó de confirmació. A  mig camí dels gustos del públic i de la crítica, aquesta comèdia social conté bones dosis d’amargura i, en general, es fa creïble des del primer moment. Gens convencional, allunyada dels típics i previsibles arguments de la gran majoria de les comèdies que s’estrenen darrerament, fuig de les caricatures i dels retrats estereotipats per mostrar-nos gent que d’una manera o altra viu turmentada pel seu excés de pes. Les cinc històries paral·leles són massa irregulars i algunes es fan una mica pesades, però, en conjunt, la pel·lícula és més que recomanable i confirma que Sánchez Arévalo va pel bon camí.

És una adaptació de la novel·la homònima d’Ángeles Mastretta (Puebla, 1949) dirigida per Roberto Sneider, ha costat 6,5 milions de dòlars i conté un grapat d’elements que garanteixen que no sortiràs del cinema amb la sensació d’haver perdut el temps.

La principal protagonista és Catalina (Ana Claudia Talancón). Quan comença la pel·lícula representa que té quinze anys i cap al final més del doble, però en tots dos casos resulta ben creïble. Un general amb inquietuds polítiques (Daniel Giménez Cacho) s’enamora d’ella i acaben casant-se poc després. Catalina descobreix ben aviat l’autèntica cara del seu marit, un ésser masclista i menyspreable. De fet, per a ell no és res mes que una joguina; mai no parlen de temes seriosos, la tracta com si fos un objecte de la seva  propietat i no s’esforça en absolut per disimular que té multitud d’amants i de fills.

De submissa a rebel

La corrupció política, el caciquisme, les tortures i els assassinats habituals al Mèxic dels anys 30 i 40 del segle passat són el teló de fons d’una història on Catalina parteix de la submissió més extrema, d’una mena d’esclavitud matrimonial, per acabar recuperant l’enteresa i la dignitat. Llavors comença a mostrar-se rebel, contestatària, intel·ligent. I s’enamora d’un altre home, és clar. D’un director d’orquestra (José María de Tavira) amb idees polítiques completament oposades a les del seu marit. Més jove, més atractiu i, per descomptat, molt més vulnerable.

Amor i ambició

L’ambientació, el vestuari, la música i la fotografia són dignes d’una pel·lícula de pressupost elevat que potser no meravella però és ben capaç de satisfer les expectatives de la majoria. Senzilla però també complexa, trista però amb tocs d’humor, Arráncame la vida és en certa forma una història de poder i estratègia política i social, però sobretot parla d’amor i d’ambició, dels múltiples camins que pot prendre la recerca de la felicitat.

Ja han passat vuit anys i continuo enamorat de la noia que protagonitzava la comèdia de Jean-Pierre Jeunet, és a dir, d’Amélie. Havia pogut veure Audrey Tautou en unes quantes pel·lícules més, però no pensava que pogués fer-me oblidar la dolça i excèntrica parisenca que sempre feia tot el possible per ajudar als demés. M’equivocava, almenys en part. A partir d’ara, quan vegi Tautou també pensaré en Coco Chanel.

Des del meu punt de vista, però, Audrey Tautou és, amb diferència, el millor de la pel·lícula dirigida per Anne Fontaine. Les interpretacions d’Emanuelle Devos o Benoît Poelvoorde també estan força bé i, en general, l’ambientació és bona, però la forma d’explicar la història no m’acaba de convèncer .

Un film irregular

Vull dir que de vegades sembla que Fontaine s’entretingui massa amb detalls que interessen ben poc i, en canvi, faci massa curtes algunes escenes que potser requeririen una major atenció. El pas de Gabrielle Bonheur (Coco Chanel) per l’hospici, per exemple, es resol amb una pinzellada massa lleu, i el seu salt al cim del món de la moda és massa ràpid, sense cap mena de transició.

Una intèrpret d’excepció

En qualsevol cas, Tautou ho fa molt bé. Veient-la moure’s, vestir-se o caminar t’imagines perfectament la gran dama de la costura francesa. Maca, petita, discreta, sensual i amb una personalitat irresistible. No et sorprèn gens que pugui passar  d’un cabaret cutre a un castell i, després, acabi convertint-se en una dona adorada i envejada, plena de glamour.

Encara no he llegit la novel·la que enceta la triomfal trilogia Millenium del suec Stieg Larsson (1954-2004), però després de veure la pel·lícula de Niels Arden Oplev em sembla que no trigaré gaire a recuperar-la de la biblioteca dels meus pares (de fet, els la vaig regalar jo) per comprovar si, com acostuma a succeir, encara és millor que un film que m’ha semblat molt entretingut i força ben fet.

Són 150 minuts ben aprofitats. Un thriller que t’atrapa des del principi i t’obliga a seguir amb interès els moviments d’un periodista en plena crisi personal (Michael Nyqvist) mentre investiga la desaparició d’una noia quaranta anys enrere. Sexe i violència, sí, però també una ambientació magnífica i, sobretot, escandinava, molt més interessant (o, almenys per a mi, desconeguda) que la clàssica nord-americana.

Sordidesa i depravació

Nyqvist interpreta un personatge inquietant, però no tant com el de Noomi Rapace, la noia de mirada fosca que l’ajuda a investigar la desaparició. La boira d’una illa perduda al mig del no-res acaba sent l’escenari perfecte per a una trama on també apareixen unes quantes habitacions sòrdides i uns quants depravats.

Falsos finals

L’únic problema, potser, és que el final no acaba d’arribar mai. No vull dir que la pel·lícula es faci llarga, però sí que l’han estirat sense massa criteri, afegint elements innecessaris a un argument que potser mereixia un desenllaç més demolidor. Encara no sé si això és atribuïble als guionistes (Nikolaj Arcel i Rasmus Heisterberg) o a l’autor de la novel·la que ha inspirat el film, però aquests falsos finals es carreguen bona part de la tensió acumulada en més de dues hores.

La primera pel·lícula del director brasiler Murilo Pasta, protagonitzada per Mariana Loureiro i Fele Martínez, és d’aquelles que quan llegeixes de què va l’argument de seguida et vénen ganes de veure-la, sobretot si t’agraden les històries de submons fronterers plens de caos, energia i delinqüents.

El principi del film, ple d’adrenalina, sembla confirmar que per una vegada has tingut sort i, efectivament, Carmo és una bona història, ben explicada i capaç de mantenir la teva atenció tota l’estona. La trobada entre un contrabandista amb cadira de rodes (Martínez) i una noia que no acaba de saber què vol però sí sap que vol fugir de casa seva (Loureiro) no et fa canviar immediatament d’opinió, però de seguida t’adones que el guió no està a l’altura del potencial dels personatges i comença a embrancar-se amb solucions gens sorprenents i, per tant, previsibles i avorrides.

Expectatives destrossades

El pitjor de tot, amb molta diferència, són les enigmàtiques i incomprensibles aparicions de  la dona que remena les cireres al territori fronterer (Paca Gabaldón) i el dibuix, més ben dit, les caricatures dels malvats de torn, que en cap moment es fan creïbles i destrossen totes les expectatives inicials.

Protagonisme i artificis

Llavors és quan comences a preguntar-te per què Murilo Pasta no fuig més sovint d’uns excessos i despropòsits que quasi et fan oblidar que algunes escenes, precisament les despullades del seu afany de protagonisme i de qualsevol artifici estilístic, són tan netes i clares que no t’importaria veure-les tres o quatre vegades.

Es va desinflant

La pel·lícula decep i t’obliga a resumir-la dient que és com una road movie que promet molt i es va desinflant a mesura que els personatges, en realitat el director, segueixen camins massa fressats.

Un nen peruà de caràcter difícil i passat gens agradable va de família en família perquè totes acaben rebutjant-lo. Ara viu amb una parella espanyola en règim d’acollida, però quan arriba el moment de decidir si l’adopten tenen molts dubtes i es plantegen tornar-lo. Aquest és el punt de partida de la pel·lícula La vergüenza, escrita i dirigida per David Planell. Té qualitat, interessa i emociona, però em temo que durarà ben poc a la cartellera.

De vegades em pregunto per què m’obligo a escriure aquest bloc quasi cada dia, de dilluns a divendres, si molt sovint he de fer-ho d’una esgarrapada, tal com raja, quasi sense temps per pensar el que escric i menys encara per repassar-ho. Desconec la resposta, però sí que detecto certa tendència a complicar-me la vida, com ara per exemple amb aquest preàmbul sense sentit que m’està robant temps per parlar del film de Planell.

No n’hi ha prou

O potser sí que té un cert sentit i em permet introduir el tema de les persones que adopten nens sense pensar si tindran temps per tenir-ne cura. No és precisament el cas de la parella que protagonitza la pel·lícula (Natalia Mateo i Alberto San Juan), però sí de molta gent que no és conscient d’on es fica fins que ja és massa tard. A La vergonya (si em permeteu que catalanitzi el títol) els pares estimen moltíssim el fill adoptiu i li dediquen tot el temps del món, però a pesar d’això descobreixen que no n’hi ha prou, que si no fan alguna cosa més l’adopció i la mateixa relació desembocaran en el riu del fracàs, en l’oceà de la vergonya. Ufff, és el que passa en escriure a corre-cuita: surten metàfores massa vistes, massa grandiloqüents. Val, val, deixo de flagel·lar-me, vaig al gra.

Lleugera i profunda

És un drama, però en moltes escenes m’ha fet riure amb ganes. Aprofundeix amb molt d’encert en la vida de parella, és intensa i poc sentimentaloide (quasi un miracle), parla sense embuts dels conflictes conjugals, dels petits enganys que ajuden a mantenir les relacions, de la necessitat d’aprendre dels errors. La pel·lícula té moltes més virtuts: entreté i fa pensar, es eficaç i natural, lleugera i alhora profunda, directa i gens pretensiosa. Una petita meravella, en resum.

Amores perros, 21 gramos i Babel són tres de les pel·lícules amb què el mexicà Guillermo Arriaga ha obtingut un gran prestigi com a guionista. Ara s’acaba d’estrenar com a director amb Lejos de la tierra quemada (una lamentable traducció de l’original The burning plain, una cosa així com La planúria ardent o La planúria en flames) i els resultats són més que notables. Es nota que el guió també és obra d’Arriaga, sempre fidel a les seves obsessions d’escriptor, amb personatges al límit, interconnexions fortuïtes i un huracà de tragèdies i resurreccions que ofereixen moments de gran tensió dramàtica.

El flamant director mexicà manté el seu costum de crear un trencaclosques a partir de la ruptura de la línia cronològica del relat i continua explorant amb gran habilitat els temes de sempre (la tragèdia de la pèrdua, la desintegració familiar, la degradació física i moral i el dolor previ a la redempció) situant-los en paisatges desèrtics que remeten a l’univers transnacional de la frontera.

Destins tràgics i amor prohibit

Hàbil com ell sol, Guillermo Arriaga treu tot el partit possible a Charlize Theron, Kim Basinger i Jennifer Lawrence, endinsant-se en històries complexes, intenses i absorbents que tenen com a denominador comú els destins tràgics i l’amor prohibit. Una meravella per a qualsevol persona interessada en perdre’s en els laberints de l’ànima humana.

Més naturalitat, però menys força

Amb tot, em fa l’efecte que aquesta vegada Arriaga ha muntat les peces del trencaclosques d’una forma massa òbvia: els espectadors poden preveure amb certa facilitat com encaixaran les escenes. Això permet que les històries s’enllacin amb major naturalitat que en pel·lícules anteriors, però també disminueix la sorpresa i l’impacte de les imatges, potser perquè en aquesta ocasió no sovintegen les explosions de violència característiques dels films d’Alejandro González Iñárritu, el director d’Amores perros, 21 gramos i Babel.

El pes d’un bon guió

En qualsevol cas, Lejos de la tierra quemada no decep en absolut: mostra ferides que couen a través de personatges que, en general, se’ns fan creïbles i arriben a commoure’ns. També és una bona prova del pes d’Arriaga en les pel·lícules d’Iñárritu, tot i que podríem enfocar-ho d’una altra manera i dir que ens ajuda a descobrir el pes d’Iñárritu en els guions d’Arriaga.

Tot esperant Iñárritu

Ara caldrà veure com funciona la pròxima pel·lícula d’Iñárritu després del seu divorci artístic. Ho podrem saber quan s’estreni Biutiful, rodada a Barcelona i protagonitzada per Maricel Álvarez i Javier Bardem.  De moment el guió promet. L’ha escrit el mateix Iñárritu en col·laboració amb Armando Bo i Nicolás Giacobone i retrata la història d’Uxbal i la seva lluita per recuperar l’equilibri emocional i espiritual després d’un amor trencat.

Ja porta disset pel·lícules i afirma que la darrera, Los abrazos rotos, és la seva declaració d’amor al cine. Potser ho diu perquè el film vol funcionar com un artefacte complex que, a més d’homenatjar el muntatge i defensar la llibertat de l’autor davant del productor, reflexiona sobre la naturalesa de la ficció. O perquè les constants referències cinèfiles (a pel·lícules seves o a directors com Antonioni i Rossellini) pretenen ajudar-nos a captar el profund missatge que conté la seva darrera obra, que ve a ser un film dins d’un altre fillm del qual es fa un makingof. Ho ignoro, però el cas és que ahir a la nit vaig sortir molt decebut del cinema. Los abrazos rotos, la darrera creació del geni de La Manxa, tracta temes com la passió, la pèrdua, el record i la supervivència amb una artificiositat tan gran com l’expectació que provoquen les pel·lícules d’un director clarament sobrevalorat.  Egocèntric, transcendent, convençut de transmetre missatges penetrants que el fan inimitable, Pedro Almodóvar és ben capaç d’alternar produccions tan memorables com ¿Qué he hecho ya para merecer esto? o Volver amb d’altres que només et serveixen per constatar que t’acaben de prendre el pèl.

Sí, sí, una presa de pèl. És, suposo, un dels avantatges d’haver rebut un munt de premis, acumular un prestigi indiscutible que desqualifica automàticament els crítics que li treuen mèrits i gaudir d’una atenció massiva que, faci el que faci, li garanteix l’èxit comercial. No discutiré pas que Almodóvar sap explicar-nos històries complexes i brillants, plenes de sentiments i de fluïdesa, naturalitat i dramatisme, que és tot un mestre introduint el surrealisme en personatges i situacions quotidianes i  traslladant a la gran pantalla el llenguatge del carrer i el ritme de la vida. Tothom sap que alguna vegada ha dirigit pel·lícules molt bones, tragicomèdies universals capaces de divertir-nos i commoure’ns, però també és cert que en determinades ocasions no arriba ni de bon tros a l’altura que se li suposa. Sembla que qualsevol film d’Almodóvar hagi de ser un esdeveniment cultural i sociològic, cinema de primer ordre, però ahir vaig tenir la sensació de perdre 130 minuts de la meva vida i vaig pensar que Los abrazos rotos no es mereixien ni els set euros que vaig pagar a taquilla.

Un buit enorme

¿Per què? Perquè en cap moment em crec la història ni els diàlegs, perquè no sóc capaç de detectar-hi la presumpta profunditat almodovariana ni em deixo seduir per les interpretacions dels personatges. Esperava més, molt més. Cap dels protagonistes em sembla creïble, i no és pas per culpa de Penélope Cruz, ni molt menys de Lluís Homar o de Blanca Portillo; potser sí una mica de l’infame Rubén Ochandiano, però el principal problema, crec, és que rere una façana que pretén enlluernar-nos amb els trumfos de la solemnitat i el disseny, amb una trama carregada de tragèdia i misteri, no hi ha res més que un buit enorme, la constatació que l’argument és fluix i li manca aquella guspira que fa funcionar les bones pel·lícules, la certesa que Almodóvar m’ha decebut.
 

No és, ni de bon tros, la seva millor pel·lícula, però ja ha anunciat que és l’última en què fa d’actor i, de fet, es pot interpretar com un comiat en tota regla, amb uns quants missatges que, com sempre, tothom interpretarà com li sembli. Perquè Gran Torino, el darrer film dirigit per Clint Eastwood, parla de perdó i redempció, però també de la decadència de la família, del valor de l’esforç, dels perills de la violència i d’uns quants temes més que, en mans del vell cowboy solitari, esdevenen una diagnosi inapel·lable de la societat nord-americana i, vistos amb perspectiva, tenyeixen d’amargor i sarcasme la trajectòria (o la fi) dels àngels venjadors que Eastwood ha interpretat durant la seva carrera.

I és que Walt Kowalski , el protagonista de Gran Torino, ve a ser la suma de tots els vells solitaris i rondinaires als quals aquest gran actor i encara millor director ha donat vida durant els darrers anys, homes que diuen el que pensen sense importar-los gens ni mica les convencions socials.

Fals racisme

La forma d’expressar-se de Kowalski ha provocat que més d’un crític parlés d’un al·legat racista, d’una pel·lícula políticament incorrecta. No hi estic gens d’acord. Sí, és evident que Kowalski, tot un veterà de la guerra de Corea, veu amb mals ulls als seus veïns xinesos, però només al principi. Després s’hi apropa amb una mentalitat oberta, amb la voluntat d’aprendre. Que continuï vomitant tot tipus de frases racistes és inevitable, és la seva forma de parlar i als quasi vuitanta anys no la canviarà pas, però l’important és que comença a entendre’ls i també a estimar-los. En aquest sentit, penso que qui vegi un missatge racista al film està completament equivocat; el que vol dir-nos el director és que, més enllà de les tradicions i les diferències culturals, tots som iguals.

Un digne comiat

Gran Torino és un digne comiat d’un actor que, com a director, ha après a pensar per ell mateix i sap vorejar com ningú la línia que separa la dreta de l’esquerra. Clint Eastwood diu el que pensa sense importar-li el parer de la gent, sovint dominada per la hipocresia i més preocupada per les aparences que per la realitat. Igual que Kowalski, Eastwood ens fa riure molt, però també és capaç de fer-nos plorar o, com a mínim, d’emocionar-nos amb una història que alliçona i entreté.

Avui va de cine, però també podria anar de lletres o, millor encara, de pensar seriosament. En aquest últim cas, José Saramago sempre és una garantia. Té un tret distintiu, Saramago: diu el que pensa. Pocs mesos després d’haver sobreviscut a una trobada amb la mort, l’autor d’Assaig sobre la ceguesa va assistir ahir a la presentació a Madrid de la versió cinematogràfica de la novel·la, dirigida per Fernando Meirelles (Ciutat de Déu, El jardiner infidel). A la majoria del món, el film es titularà Blindness (Ceguesa), però a Espanya han optat per un A ciegas que a Saramago no li ha fet cap gràcia. I li va fer saber en plena roda de premsa a Meirelles, que potser no en té cap culpa però al capdavall és el director: “Fer les coses a cegues és fer-les sense pensar ni raonar, i això no és el que succeeix a la meva història, on els personatges es queden realment cecs. La pitjor ceguesa és la mental”, va etzibar-li l’escriptor portuguès.

No va ser l’únic retret. Saramago troba a faltar a la pel·lícula, que s’estrenarà el divendres 13, una cita que potser explica tot el llibre: “Hi ha una cosa dins nostre que no té nom. Aquesta cosa és el que som”, diu la noia de les ulleres de sol. Meirelles explica que en el guió de Don Mckellar a partir de la novel·la ja no hi sortia la cita i que, després d’estudiar la possibilitat d’incloure-la, la gent de la productora el va convèncer que no ho fes, perquè imposaria coses a l’espectador. “I per què no hauríem d’imposar coses a l’espectador?”, pregunta Saramago. “Vaig pensar que era massa literari”, respon Meirelles. “I ser literari és un defecte? Per què no es pot ser literari?”, insisteix Saramago. “Jo, ehhh… La vida és molt difícil”, conclou Meirelles.

Més llibres

Sí, la vida és molt difícil, i convèncer Saramago també. Però sembla que, a pesar de tot, la pel·lícula li ha agradat força i fins i tot li ve de gust que s’adaptin més llibres seus al cinema. L’home duplicat podria ser el pròxim. De moment, serà interessant comprovar què ha aconseguit Meirelles amb els seus jocs amb la llum, la foscor i les imatges nítides i borroses, tan poc fiables com la visió d’un cec o les paraules d’un polític.

No anem bé

Mentrestant, sempre podem escoltar Saramago. Opina que la falta de visió és una manca de consciència respecte els problemes del món. Posa com exemple l’actual crisi econòmica: “L’optimisme va fer que es concedissin crèdits fins a la bogeria”. Segons ell, l’ésser humà és “absurdament ingenu. No hi ha cap raó, ni actual ni històrica, perquè siguem optimistes. Bé, sí, potser que és més còmode. A més, els únics que poden tenir interès a canviar el món són els pessimistes, els que veuen que les coses no van bé”.

Encara que ho sembli, no escric això per queixar-me de Renfe, però sí de les dues pel·lícules que vam poder veure el dissabte al matí i el diumenge a la tarda tots els que vam pujar a l’AVE entre Madrid i Barcelona. Tot i que no eren les millors pel·lícules de la història (Xantatge i Postdata: t’estimo) ara tampoc vull dir fàstics dels criteris de selecció de Renfe –al capdavall és lògic que es decantin per productes comercials, un thriller avorrit en el primer cas i una tragicomèdia ensucrada en l’altre–, sinó que em pregunto per què els films emesos són doblats i subtitulats alhora. Potser ho fan pels cecs, em podria respondre algú. Bona idea, em sembla perfecte, però si és així es pot saber per què els subtítols no tenen res a veure amb el doblatge?

L’amic cinèfil (també escriptor i moltes altres coses que ara no vénen al cas) Manel Romà m’ha dit alguna vegada que prefereix veure les pel·lícules en versió original perquè els doblatges acostumen a fer pena. Té tota la raó. El que no havíem comentat encara és què succeeix quan els subtítols també fan pena i són tant o més dolents que els doblatges.

Impunitat

En el meu cas, com que no domino quasi cap idioma, és fàcil que si veig un film en versió original, posem en anglès i subtitulat en castellà, els possibles defectes i errors quedin més o menys dissimulats i no m’assabenti de res o, com a molt, em pregunti per què el director utilitza uns diàlegs tan dolents, sense sospitar que la culpa de tot plegat la tenen els subtítols.

Res a veure

Però si veig una pel·lícula doblada (en castellà, en aquest cas) i alhora està subtitulada, també en castellà, ho entenc tot i puc comparar el que sento amb el que llegeixo. És llavors quan descobreixo que els subtítols no tenen res a veure amb el doblatge i començo a preguntar-me si alguna paraula de les que sento o llegeixo tindrà res a veure amb les paraules originals.

Són professionals?

En aquests casos, com dissabte i diumenge passat, començo a regirar-me al seient mentre penso per què hi ha determinats professionals que fan (?) la seva feina amb tan poca professionalitat. No em queixo dels actors de doblatge, que es limiten a llegir els papers que els donen, sinó dels que tradueixen els textos i dels que escriuen els subtítuls. Perquè és evident que o els uns o els altres, o potser tots dos, i ara parlo només de les dues pel·lícules que he citat al principi, no tenen cap respecte per l’original ni tampoc pels oients o lectors, en definitiva pels espectadors.

Exemples

“Perfecte”, sento mentre llegeixo “de conya”. “M’agrades molt”, li diu aquella noia al seu enamorat mentre al subtítol posa “Ets divertit”. “No t’entenc!”, crida algú quan a la pantalla es poden distingir perfectament dues paraules que diuen “Estàs boig!”. Podria seguir amb desenes d’exemples més, perquè totes dues pel·lícules, potser encara més Postdata: t’estimo, són una bona prova que algú (el traductor dels subítols, el dels doblatges, tots dos?) no fa gens bé la seva feina.

M’ofereixo

Vist això, i a pesar de ser conscient de les meves dificultats amb l’anglès, em pregunto si algú no em voldria donar feina de traductor. Si em deixen treballar amb els doblatges i els subtítuls em comprometo a fer-los iguals. Potser no tindran res a veure amb l’original, però això no té cap importància, no?

Gos de tuguri milionari. Ja amb el títol, la darrera pel·lícula de Danny Boyle (Manchester, 1956) anuncia que la seva intenció és jugar amb els contrastos, un propòsit força raonable si es tracta de parlar de la Índia. És un film realista, però també recorre a la màgia. Mostra la misèria del país i, alhora, l’alegria dels que no tenen res. És dramàtic sense deixar de ser còmic i romàntic, alliçona i ensarrona, agrada i… agrada. Agrada molt. Li acaben de donar vuit Oscar, entre ells el corresponent a la millor pel·lícula i al millor director, però deixant de banda aquest detall, tots els premis acumulats i el seu gran èxit de taquilla, puc dir amb total sinceritat que és un dels films més reeixits que he vist en els darrers anys.

Ja sabem que Boyle és capaç de fer grans coses (Trainspotting, Millions) i que té una habilitat especial per narrar. Si a més és capaç d’endinsar-nos en les condicions infrahumanes en què han d’intentar sobreviure molts nens de Bombai, enganxar-nos amb la possibilitat que un analfabet de divuit anys es faci milionari en un concurs televisiu i fer-nos partícips d’una història d’amor que, tot i recordar-nos massa a un conte de fades, desitgem que, sisplau, tingui un final feliç, l’únic que podem fer és aplaudir-lo.

Capaç de bufetejar-nos

No sé per què parlo en plural. De vegades ho faig sense adonar-me’n. Potser és perquè penso que hi haurà poca gent que no opini el mateix que jo, que és complicat veure aquest film sense admetre que està molt ben fet i, sense deixar de ser comercial, és capaç de bufetejar-nos i sacsejar-nos al seient mentre pensem que tot plegat és un artefacte de ficció però que moltes de les coses que se’ns expliquen (la merda, la brutalitat amb els infants, la certesa que si sobreviuen estan condemnats a la misèria més extrema) són ben reals i ens haurien de fer valorar el que tenim.

Els somnis dels pobres

Alimentar els somnis dels pobres sempre ha estat una de les armes dels poderosos. Fer-los creure que tot és possible, que el somni americà existeix, que per molt que rodolin pel precipici sempre podran aixecar-se i escalar molt amunt, tan amunt que potser es podran fer milionaris, és una bona manera d’evitar que s’esvalotin i comencin a preguntar-se el perquè de tants contrastos. Aquesta pel·lícula parla una mica d’això, o almenys m’hi ha fet pensar. Tothom pot interpretar-la com vulgui, però estic convençut que, si encara no l’heu vist, val la pena que ho feu. No pas perquè hagi guanyat vuit Oscar, sinó perquè, per una vegada, han premiat un film independent, fresc i capaç d’obrir múltiples lectures i provocar la reflexió.

La novel·la de Bernhard Schlink m’havia agradat molt. Poc més de dues-centes pàgines. Sòbria, directa i concisa. Manté la tensió narrativa en una trama densa i absorbent que acaba abocant-nos a una sèrie de contradiccions ben humanes. Dubtava que la pel·lícula mantingués el nivell, però m’he endut una sorpresa molt agradable. Algun crític reputat ha escrit que a The Reader li falta ànima, que no resulta convincent, que és massa contradictòria. Només estic d’acord amb la darrera afirmació, però és que precisament és l’efecte que persegueix Schlink: aporta llum per justificar determinades conductes, sí, però tot seguit ens introdueix en el més absolut dels silencis i en els misteris de la personalitat.

El film explica la història de Michael Berg, un noi de quinze anys (magistralment interpretat per David Kross) que quan torna del col·legi es posa malalt i rep l’ajut de Hanna (la impecable i pertorbadora Kate Winslet), una revisora de tramvia que li dobla l’edat i amb qui manté un idil·li apassionat durant unes quantes setmanes d’estiu. No és només una relació sexual, però. Cada cop que es troben, Michael llegeix a Hanna fragments d’obres literàries que gairebé sempre aconsegueixen emocionar-la. Fins que un dia, sense que s’aclareixin els motius, Hanna desapareix sense deixar rastre. Michael, que acaba estudiant Dret, no torna a veure-la fins vuit anys després, quan actua d’observador en un tribunal que jutja col·laboradores de l’Alemanya nazi.

Clarobscurs

El gir narratiu és espectacular i dóna pas a les grans incògnites que han acompanyat Michael des que Hanna va sortir de la seva vida. L’amor i la passió de la joventut contrasten amb la monstruosa realitat, plena de clarobscurs de gran potència dramàtica i romàntica.

Dilemes morals

Quan Michael, ja madur (interpretat pel sempre creïble Ralph Fiennes), s’adona que Hanna té un secret que per a ella encara és més vergonyós que els crims comesos, ha d’enfrontar-se a terribles dilemes morals. És només un individu, però rere els seus actes i pensaments s’intueix el drama col·lectiu del poble alemany de la postguerra. 

Commoció i reflexió

Com és lògic i necessari, la pel·lícula obvia alguns detalls de la novel·la, però no desvirtua en absolut el text de Schlink. La falta d’equilibri que es detecta en certs moments queda compensada per un grapat d’escenes memorables, que commouen i conviden a la reflexió.

Conec una psicòloga (no és amiga meva, no tinc amigues psicòlogues) que diu que cada cop veu menys pel·lícules perquè, en la majoria dels casos, quan fa pocs minuts que han començat ja sap com acabaran i, per tant, per a ella perden tolt l’interès. No tinc cap intenció de posar en dubte la seva prodigiosa intuïció, però penso que potser és massa extremista i que si ens deixéssim dur per aquesta manera de veure les coses, de considerar-les interessants només en funció de la intriga i del final, també podríem arribar a pensar que viure no té cap interès. Al capdavall, ja sabem com acabarà i si hem de morir potser valdria més que no visquéssim. Em permeto aquestes elucubracions a propòsit de l’últim film de David Fincher, El curiós cas de Benjamin Button, ferm candidat a endur-se l’Oscar a la millor pel·lícula de l’any.

Brad Pitt, Cate Blanchett i Julia Ormond protagonitzen una història gens creïble i força previsible, que parteix d’una premissa impossible i d’un final anunciat. Inspirada en un conte de Scott Fitzgerald, mostra com podria ser viure a l’inrevés: un nadó (el futur Pitt) té les característiques físiques d’un ancià de noranta anys (quasi cec, amb la pell arrugadíssima, artritis i una llarga sèrie de xacres pròpies de la vellesa) i amb el pas del temps es va fent cada cop més jove. I més alt. I més guapo.

Un drama diferent

Com totes les vides, la de  Benjamin Button és dramàtica, una contínua barreja de situacions còmiques i tràgiques que, en el seu cas, adquireixen un regust una mica més amarg que de costum per la senzilla raó que sempre aparenta ser el que no és. Quan és un nadó l’adopta la responsable d’una residència d’ancians. Té l’aparença d’un vell, però també l’actitud inquieta d’algú que esta descobrint-ho tot. D’algú amb ganes de jugar i explorar. Quan es fa més jove (o més gran, depèn de com t’ho miris) sent la necessitat de viatjar, va a la guerra, s’enamora i participa tant com pot d’una vida molt diferent a la dels altres. Però també molt similar, i aquest és un dels grans encerts del film: ens ajuda a pensar. Ens planteja una hipòtesi inversemblant i fa que reflexionem sobre la nostra vida, la fugacitat de l’amor, la importància dels éssers estimats i el sentit (o la manca de sentit) del nostre pas per aquest món.

Reflexió

Tot i les reserves inicials, confesso que m’ha agradat. Els 166 minuts estan molt ben aprofitats: hi trobes humor, profunditat, alguna escena memorable i, a més, unes quantes perspectives de lectura que, insisteixo, inciten a la reflexió. Magnífica, com sempre, Cate Blanchett, i no menys magnífic Brad Pitt, el nadó que neix vell i es va fent jove mentre aprèn que mai no aprendrà a viure.

KNT, crític de cinema frustrat, acudeix a la festa dels premis Goya. Superada la trentena, ja fa uns quants anys que l’acompanya el ressentiment per no haver aconseguit publicar cap de les seves crítiques i haver de dedicar-se a feines que no tenen res a veure amb la seva passió. No sap ben bé què hi està fent, en aquell bar del madrileny carrer d’Echegaray, ell que sempre ha pensat que el cinema espanyol és dolent i sectari, que les subvencions i els premis sempre se’ls enduen els mateixos. El cas és que passa les hores entre el fum i els licors que envolten els premiats, fills del nepotisme i, per això mateix, membres d’un món tancat on si no tens padrins és impossible aconseguir feina. I encara més impossible guanyar un Goya, és clar. O potser no, pensa KNT quan decideix anar-se’n de la festa. A les cinc de la matinada tot és possible, s’autoconvenç i, en arribar al rober i veure una estatueta al terra, li diu a la noia “Dona’m l’abric i el Goya”. Ella obeeix sense pensar-s’ho i, pocs minuts després, KNT arriba a casa, deixa el Goya sobre una lleixa i es fica al llit amb un somriure pertinaç.

L’endemà, KNT es lleva i veu el Goya a la lleixa. Recorda el que va fer la nit anterior i comprova que l’estatueta és propietat d’Albert Solé, guanyador del premi al millor documental per Bucarest. La memòria perduda. Decideix tornar-la, però sempre deixant clar que no és cap lladre i que tots els seus actes tenen un rerefons reivindicatiu. 

Malifeta mediàtica

Pensa que la seva petita malifeta pot interessar la premsa. No s’equivoca. Es deixa fer fotos d’esquenes al Temple de Debod i exposa les seves opinions sobre la indústria cinematogràfica. Quan ja s’ha desfogat, els periodistes se’n van i KNT lamenta que ni li hagin comentat la possibilitat de publicar alguna de les seves crítiques.

Fastiguejat

La veritat és que massa fa temps que no n’escriu cap. Va acabar fastiguejat de tant provar-ho sense cap sort, convençut que ben poca gent sap valorar el cinema de qualitat i, com a conseqüència lògica, molt poques persones estan preparades per llegir una crítica amb sentit.

Els mateixos criteris

L’endemà KNT surt a tots els diaris. D’esquenes, és clar, com ell volia. Però li fa ràbia que els periodistes només hagin captat la part anecdòtica de la notícia (el segrest quasi casual del Goya) i no hagin aprofundit en les seves denúncies. Possiblement l’han pres per un fracassat, per un mediocre amb afany de notorietat. Ara que… amb quins criteris funciona la premsa? No són tant diferents dels del cinema, lamenta.

Un projecte amb cara i ulls

Quan torna a casa decideix trucar a l’Albert Solé. Primer es disculparà i després, si té l’oportunitat, li plantejarà un projecte de documental, qui sap si el guió d’una pel·lícula. Aniria sobre el segrest d’un Goya per part d’un artista fins llavors desconegut que protagonitza el film KNT: l’eclosió d’un geni i acaba convertint-se en un referent mundial de la crítica cinematogràfica.