Segurament és un bon consell, el seu:
escriu sobre aquells moments
en què els ponts de l’amistat
aparenten ser més duradors
que la desesperació.
Entre estacions no succeeix res,
passatges
de cap ciutat.
La llum en un túnel.
La vida,
de pas.
Cau, desde mai,
una paciència blanca.
Fa fred, als somnis?
El cos
fa un gest impacient
que inventa una ciutat.
No, perquè sé que així és impossible trobar-te.
Et deixaré així, com oblidada,
pensant en altres per no pensar en tu,
però pensant en tu;
a qui vull enganyar?
I penso que potser sí,
que les paraules absurdes,
fosques i rebels,
són el reflex d’un esperit
més pervers
que el del més pervers dels dimonis.