Josep Pastells

Cameron Mitchel (Texas, 1963) acaba de dur a les pantalles una pel.lícula que no té res a envejar a la singular ‘Hedwig and the Angry Inch’, que sis anys enrere va dur una mica d’aire fresc a un panorama cinematògrafic massa capficat en mantenir les formes. A ‘Shortbus’ retrata el microcosmos marginal d’una societat hedonista i desencantada que es resisteix a ser esclafada pel govern dels idiotes. Sexe a dojo, sí. Sexe en estat pur, natural, desinhibit. Imatges que transmeten vida, que bateguen al ritme de la frenesia emocional contemporània.

El que més m’ha cridat l’atenció és la rapidesa amb què els personatges de la pel.lícula, ambientada a l’Holanda nazi, es treuen la màscara. Bé i mal són les dues cares d’una mateixa moneda, perquè la moneda només té una cara. És un cinema de les entranyes, el de Verhoeven, un director que afirma que la guerra és més natural que la pau i que les dones (amb això molts hi estarem d’acord) són més fortes i intel.ligents que els homes. Al film, la cantant jueva Rachel Steinn (Carice Van Houten), s’uneix a la Resistència i acaba enamorant-se d’un oficial alemany a qui ha utilitzat per treure informació secreta de la Gestapo. És la primera d’una cadena de paradoxes i dilemes morals que converteixen la pel.lícula en una muntanya russa emocional en què no hi ha bons ni dolents, sinó tot el contrari.

Autora radical, incòmoda, Elfriede Jelinek camina sovint pels terrenys de la paradoxa. El conflicte i el diàleg tendeixen a diluir-se per afavorir un discurs narratiu rítmic, quasi musical, que sense caure en el dramatisme aconsegueix desgranar les principals contradiccions de l’ànima humana. A Clara S., per exemple, es parla de la trobada anacrònica entre Clara i Robert Schumann i Gabriele D’Anunzio, poeta hedonista i heroi nacional italià. En el relat de Jelinek, Clara i el seu marit, ja completament dement, visiten D’Anunzio per demanar-li diners. L’escriptor italià és descrit com un vell verd que ven el seu suport a canvi dels favors de Clara, que no accedeix a les seves peticions. I ella, potser, és feliç en la triple condició de mare, parella i cos del geni.