Josep Pastells

Inventari de sensacions

Arxiu de la categoria: TAN ABSURD COM REAL

La sanitat pública segons un Borbó

Publicat el 12 de maig de 2010 per giusepe

No tenia previst interrompre la sèrie Viagra per a escriptors frustrats, però quan ahir vaig sentir que el rei Joan Carles (per cert, no li hauríem de dir Juan Carlos si convenim que el nom de Carod és Josep Lluís aquí i a la Xina?) destacava la qualitat de la sanitat pública catalana i madrilenya, em va començar a entrar la mala llet i vull deixar escrits dos, no, tres apunts molt breus.

En primer lloc: si tan bona és la sanitat pública madrilenya, quina necessitat tenia el monarca d’anar-se a operar a l’Hospital Clínic de Barcelona?

Com gosa parlar de la qualitat de la sanitat pública, posant com a exemple la  rapidesa i eficàcia amb què l’han intervingut del seu nòdul al pulmó, si tothom sap que en realitat va ocupar una planta privada del Clínic, de fet una clínica vip?

Per què, en ple segle XXI, continua emprant un llenguatge masclista i lloa el magnífic treball realitzat per metges i infermeres?

Mares de més de 60 anys

Publicat el 21 de maig de 2009 per giusepe

És un tema recurrent, ja ho sé, però no deixa de sorprendre’m cada cop que en tinc notícia. Ara es tracta de l’empresària britànica Elizabeth Munro, que tindrà el seu primer fill poc abans de complir els 67 anys. Munro, que dirigeix una fàbrica de plàstic a Suffolk, es va quedar embarassada després de rebre un tractament de fertilització assistida, amb l’òvul d’una donant.

“La meva edat física no importa, ni tampoc el que pensi la gent”, ha afirmat Munro en una entrevista a The Daily Mirror. “No he de defensar el que he fet. És  una cosa entre el meu fill i jo, ningú més”, ha afegit.

Activa i en forma

També ha declarat que “estic més en forma que la meitat de les dones joves que treballen a la meva fàbrica” i que viu un moment de plenitud professional: “Em sento més activa que mai, amb més força que mai”.

Pletòrica

Tot això em sembla molt bé i tampoc no pot descartar-se que Munro continuï sentint-se pletòrica fins als cent anys o més. Si arribés a aquesta edat en plena forma el seu fill ja en tindria 34 i, tècnicament, podríem considerar-lo desmamat.

Però no és massa gran?

De tota manera, no puc evitar pensar que és massa gran per tenir un fill. Digueu-me retrògrad, si voleu, però és el primer pensament que em va venir al cap en llegir la notícia i, sincerament, no he canviat d’opinió.

No és un pèl massa tard?

Diuen que Munro ha prioritzat sempre la seva carrera, la seva empresa, i que fins ara no s’havia adonat que volia un nen. Un pèl tard, no? No hauria pogut pensar-hi, no sé, vint o trenta anys abans? Sembla que no, que la necessitat ha sorgit ara i ja no hi ha marxa enrere.

Xifres i sensacions

Però per molts plantejaments ètics (és moral, tenir un fill a una edat tan avançada?) o judicis de valor (és egoista, aquesta dona?) que ens puguem fer, l’única realitat és que, si tot va bé, quan el nen d’Elizabeth Munro tingui deu anys la seva mare estarà a punt de fer-ne 77. I quan sigui major d’edat, ella ja superarà els 84. Només són xifres, ja ho sé, l’important és com se senti Munro.

Sentir el toreig és un do?

Publicat el 12 de maig de 2009 per giusepe

Ahir al vespre, quan finalment vaig poder fullejar amb una certa calma el diari, en aquest cas El País, i acabava de llegir les declaracions en què l’escriptor britànic Martin Amis afirmava que en certa forma caldria agrair a ETA (“va assassinar Carrero Blanco, l’home que havia de reemplaçar Franco”) que Espanya sigui una monarquia constitucional, vaig fixar-me sense voler en el títol que encapçalava la informació de la Feria de San Isidro. “Sentir el toreo es un don”. Hauria hagut de deixar-ho córrer, ja ho sé, però la curiositat va poder més i em va dur a l’estat d’indignació que avui em fa parlar d’aquest tema.

Tradueixo el primer paràgraf, signat per Antonio Lorca:

Sentir el toreig és un do, que deia el mestre Vidal. Es pot aprendre la tècnica, la col·locació i els terrenys; es pot aprendre a torejar; es pot guanyar en il·lusió i motivació, es poden arribar a conèixer els misteris de la lídia… Però amic, no es pot aprendre a sentir. Es pot ser un lluitador o un artista: es pot ser un professional honest o estar tocat pel pessic, però s’ha de sentir. Es neix o no es neix torero. I així ho ha confirmat el mateix Curro Romero: “No tinc cap mèrit, vaig néixer així”.


I em faig unes quantes preguntes:

1) Néixer com? Predisposat genèticament a matar toros?

2) Sentir què? Un gran plaer en matar públicament animals innocents?

3) Un artista en quina disciplina?, la de fer patir fins a la mort éssers vius que es dessagnen?

No són preguntes que no m’hagués formulat abans, però intento oblidar-les perquè l’únic que aconsegueixo es que em bulli la sang. Potser hauria hagut d’evitar que els ulls m’anessin de la secció de cultura a la de tauromàquia, però és que estan de costat i em va cridar l’atenció el vermell de la capa, les dues banderilles clavades al llom del toro, la sang sobre la sorra, el públic de fons…

Artistes de la sang

Sentir el toreig és un do? Si entenem per do l’habilitat per fer una cosa ben feta, suposo que sí. En saben molt, de fer patir un toro i anar-li clavant banderilles i després la pica per compensar la desigualtat entre l’home i la bèstia (mereix realment aquest nom, en aquest contex?). Si a més ho senten, transmeten una il·lusió desbordant i es nota que han nascut per viure aquest tipus d’emocions, que duen a la sang la necessitat de fer rajar més sang, haurem d’admetre que en aquest terreny són uns artistes, i tant que sí.

“Són animals”

El pitjor de tot plegat és que molta gent no dóna cap importància al dolor dels toros. Fa uns anys, en una conversa amb unes companyes de feina a Madrid (no sé com vaig ficar-m’hi, perquè tinc per norma no parlar de llengua, política, toros o futbol) vaig confessar que  no suportava veure’ls patir i la resposta, acompanyada de gestos d’incredulitat, va ser (tradueixo):

“Els toros no pateixen. Són animals”.

Rajoy, les Navas de Tolosa i els pebrots d’Almeria

El president del PP, Mariano Rajoy, va recórrer al Facebook per preparar la seva participació al programa Tengo una pregunta para usted, emès ahir a la nit per TVE. “Si poguessis participar, què em preguntaries?” és la frase que va penjar en aquesta xarxa social perquè els seus amics (més de 14.000, per cert) l’ajudessin a sortir ben parat de l’interrogatori al plató televisiu, on fins a cent persones podien fer-li preguntes sobre qualsevol tema.

Sembla ser que, a més dels consells que va rebre al Facebook, Rajoy va dedicar força temps a repassar amb els seus assessors temes complicats, possibles qüestions estranyes i coses per l’estil. L’objectiu, lògic o no tan lògic, era demostrar que estava assabentat de tot, que ho coneixia tot, que es preocupava per tot i per tothom.

Fàcil de clissar

La veritat és que només vaig veure una mitja horeta del programa, però ja en vaig tenir prou per clissar-lo. Li preguntessin el que li preguntessin, vingués o no vingués a tomb, Rajoy sempre començava amb una frase similar. Vegem l’inici d’unes quantes respostes. A un agricultor: “Conec molt bé Almeria i els problemes dels productors de pebrots”; a una aturada: “Sóc un gran admirador de la província de Jaén, on al segle XII, a les Naves de Tolosa,  les tropes d’Alfons VIII de Castella van escriure una gloriosa pàgina de la Reconquesta”; a un camerunès sense papers: “Sé perfectament què representa ser immigrant; sóc gallec i els gallecs sempre hem estat immigrants”; a un assistent social: “Conec de primera mà el drama dels cayucos i les pasteres. Encara recordo aquella nit a Canàries; estava mirant el mar i de sobte van aparèixer dues pasteres davant dels meus ulls”.

Enrotllar-se amb qualsevol cosa

En un moment determinat, quan una dona li va dir que era de Múrcia i li va preguntar alguna cosa que ara no recordo però que segur que no tenia res a veure amb el que Rajoy va respondre, ell va dir: “Diu vostè que és de Múrcia. Avui s’ha produït un accident entre Múrcia i Cartagena. Una roca de més de mil tones ha caigut a la carretera i no hi ha hagut morts de miracle”. Feia l’efecte que el líder del PP estava decidit a enrotllar-se amb qualsevol cosa per esgarrapar uns segons preciosos i no haver d’estendre’s amb respostes que difícilment anaven al gra.

L’autèntica naturalesa de l’interès

En un parell d’ocasions li vaig sentir dir “és una pregunta molt intel·ligent” i, en general, es notava que feia un esforç sobrehumà per agradar. Suposo que això és el que vol qualsevol polític, fins i tot si és del PP, però m’inquieta la seva necessitat d’exhibir uns coneixements que no tenien res a veure amb el que li estaven preguntant, la seva obstinació a començar cada resposta amb un preàmbul on deixava clar que la seva perspectiva sempre era més ampla i, per tant, més nítida. I encara m’inquieten més, els seus esforços per mostrar un interès pels temes plantejats que (digueu-me malpensat) era més fingit que real. Ara, l’interès per guanyar vots sí que era sincer, evident, inqüestionable.

L’extraordinari protocol del servei tècnic de Vodafone

Només volia comprar un mòdem USB que em permetés connectar-me a internet des de qualsevol lloc, però deixant de banda el petit disgust que vaig endur-me en constatar que encara anava més lent que amb la banda estreta de casa, ahir vaig aprendre que un tècnic, en aquest cas una tècnica, pot arribar a ser amable fins a l’exasperació. Però més que amable, ara que hi penso, podria definir-la com cerimoniosa, protocolària, quasi robotitzada.

No tinc cap intenció de criticar-la, però sí vull deixar constància d’un sistema (crec que mereix que l’elevem a la categoria de sistema) incompatible amb la més petita manifestació d’espontaneïtat.

Uns quants exemples:

1) Parlàvem en castellà i, quan vaig identificar-me, va començar a anomenar-me “Don Josep”. No una vegada ni dues, sinó cada cop que començava una frase.

2) En un moment determinat, quan ja portàvem parlant ben bé tres minuts, la connexió telefònica es va tallar i va tornar a trucar-me. Al mòbil. Sabia perfectament que era jo, però les seves primeres paraules van ser:

“Buenas tardes. Le llamo desde el servicio técnico de Vodafone. Mi nombre es Carmen. ¿Con quién tengo el gusto de hablar?”

I a continuació:

“Buenas tardes, Don Josep. Le llamo desde el servicio técnico de Vodafone para resolver su problema de conexión. Parece ser que tiene un problema de conexión”.

Tot això ja m’ho havia dit abans, com també la majoria de les coses que em va dir fins que, finalment, vam arribar al punt on abans s’havia tallat la conversa. Però ellac es mantenia fidel a un estil tan fred com efectiu.

3) Durant el procés em va indicar que reiniciés l’ordinador i, com que trigava a engegar-se, vaig començar a dir-li coses per entretenir-la. Va anar més o menys així:

DJ (Don Josep): Es un poquito lento, la  verdad.
TV (Tècnica de Vodafone): Comprendo.

DJ: Ahora la pantalla está completamente negra.
TV: Comprendo.

DJ: Como una noche muy negra, sin ninguna estrella visible
TV: Comprendo.

Les seves respostes mecàniques van animar-me a dir més bestieses:

DJ: Parece que empiezan a aparecer los iconos.
TV: Comprendo.

DJ: Como un ejército salvador en plena noche, algo así como el Séptimo de Caballería en versión online.
TV: Comprendo.

DJ: Ya oigo el sonido de la trompeta, los apaches huyen en desbandada, podríamos decir que el ordenador ya está encendido.
TV: Don Josep, me dice que el ordenador ya está encendido. Proceda ahora a insertar el módem USB…

4) Uns minuts després, quan aparentment s’havia resolt el meu problema, va acomiadarse més o menys així:

“Don Josep, le ha atendido el servicio técnico de Vodafone. Parece ser que su conexión a internet ya está en funcionamiento. ¿Desea alguna cosa más, Don Josep?

Persona o robot?

En penjar no acabava de tenir clar si havia parlat amb una persona o amb un robot que imitava perfectament la veu d’una persona. Però no, era una persona de carn i ossos que responia al nom de Carmen i era capaç de trucar i de pensar. Admeto que la seva forma d’expressar-se, aquella fixació amb uns codis verbals inpirats en la disciplina i el respecte, em va fer certa gràcia, tot i que vaig pensar que es tractava d’un cas extrem, difícilment repetible.

Robot, robot

M’equivocava. Unes hores després vaig rebre una trucada de Vodafone. Volien fer-me una enquesta. A l’altra banda del fil telefònic es podia distingir perfectament la veu d’un robot.

Com més morbós, millor

La britànica Jade Godoy, de 27 anys, es casarà i morirà davant les càmeres. Després d’una llarga trajectòria televisiva, iniciada al 2002 amb la seva entrada a la casa de Gran germà, li han diagnosticat un càncer. Els metges calculen que li queden sis setmanes de vida i Jane, coherent fins al final, ha decidit casar-se aquest diumenge en un luxós hotel rural d’Essex. La cerimònia serà televisada, igual que tot el que faci fins a la mort.

Llegeixo que durant els darrers anys Jane ha assolit el títol oficiós de reina de la televisió escombraries del Regne Unit. Els seus mèrits són indiscutibles: insults racistes contra una concursant índia al Gran germà, practicar sexe davant les càmeres, treure tot el suc possible a la mort del seu pare per sobredosi… coses d’aquestes. I tot amanit amb un llenguatge groller i altes dosis d’incultura, els millors atributs per connectar amb un públic entusiasta que ben aviat plorarà la seva mort.

Només un indici

Em temo que aquest cas només és un indici del que podem esperar-nos en un futur no massa llunyà. Si Jane mor davant les càmeres, per què no ens empesquem un Gran germà amb malalts terminals, per veure com interaccionen entre ells?, o un altre en què un grup de parricides intercanviïn experiències?, es preguntarà aviat alguna cadena d’aquestes de “tot per l’audiència”. I tot, ja ho sabem, vol dir qualsevol cosa. Espectacle, ofertes morboses i mal gust, que és el que ven.

De l’atracament al parricidi

Un concursant de no sé quin programa televisiu acaba d’abandonar-lo després de difondre’s que temps enrere va assassinar els seus pares. L’Ertzaintza ha detingut un noi de disset anys acusat d’agredir brutalment els seus progenitors després d’irrompre, encaputxat, a la seva pròpia casa. Podrien ser dos fets aïllats, quasi segur que ho són, però em serviran per parlar dels crims comesos per fills que han elegit els pares com a víctimes.

En el primer cas, el criminal només tenia quinze anys i va emprar una pistola semiautomàtica. Primer va caure la mare: tres trets quan acabava d’entrar a la casa. Quatre hores després va arribar el pare: set trets més. Al parricida només li van caure tres anys de reclusió.

Ressò social

Alguns testimonis afirmen que al funeral va riure i tot. Ja fa quasi quinze anys, però el cas s’ha destapat amb motiu de la seva participació en un concurs. La pressió mediàtica l’ha obligat a abandonar, però no sense deixar clar que sempre anirà “amb el cap ben alt”. La seva xicota, que també ha abandonat el concurs, ha declarat: “Em molesta haver d’anar-me’n perquè a algú li dóna la gana ficar merda a la vida dels altres”. No sé si cal comentar-ho. Potser no. Només un petit apunt: suposo que això de matar els pares et deu marcar tota la vida i, per molt que ja hagi complert amb la justícia, serà complicat que aquest noi es desempallegui del ressò social del parricidi.

Un noi “normal i educat”

El segon cas no ha tingut un  final tan truculent. Amb l’ajuda d’un amic, el fill, de disset anys, va irrompre al xalet dels seus pares, on de fet vivia ell mateix, per dirigir-se a l’habitació del matrimoni. El pare va rebre uns quants cops de destral al cap. La mare, cops de pal. Es desconeixen els motius de l’atac i els veïns, que descriuen l’agressor com un noi “normal i educat” no entenen com ha pogut arribar a aquest extrem. Potser haurem de deduir que ser (o semblar) normal no garanteix res, que un fill ben educat és ben capaç de partir el cap del seu pare a cops de destral o d’estomacar la mare fins deixar-li el cos ple de contusions.

Cas cinematogràfic

No sé si haureu vist Abans que el diable sàpiga que has mort, una pel·lícula de Sidney Lumet en què dos germans (Philip Seymour Hoffman i Ethan Hawke)conspiren per dur a terme un atracament a la joieria dels seus pares. En principi tot ha de ser molt net, sense pistoles ni violència ni problemes, però les coses es compliquen i… Millor no explicar res més. El que vull dir és que dos anys enrere em va semblar que l’argument no era del tot creïble, que aquells dos fills haurien pogut trobar moltes altres formes d’aconseguir diners sense perjudicar els seus pares. Però els casos del parricida televisiu i l’atracador encaputxat fan que la pel·lícula de Lumet no em sembli tan inversemblant. La naturalesa humana és molt complexa, de vegades molt sòrdida. I Lumet és tan lúcid que sap que el possible dolor intern d’un fill que ataca el pare no atura la ràbia d’un personatge (o d’un individu, si parlem del món real) que, al cap i a la fi, per sobre de tot és un criminal.

Telemadrid, Obama i Pirelli

És possible que els comentaristes de bàsquet de Telemadrid es comportin com aficionats cridaners i maleducats?, i que fer-li l’ullet al president Obama durant la desfilada d’investidura comporti una suspensió de feina de sis mesos?, i que treballadors de Pirelli a Manresa s’assabentin que estan acomiadats a través dels guàrdies de seguretat que els barren el pas quan arriben a la feina?

La resposta sempre és la mateixa: sí, és possible. Tan absurd com real, tan desenraonat com vergonyós. Telemadrid, Obama i Pirelli han protagonitzat, de manera més o menys directa, tres episodis que reuneixen tots els requisits per entrar en aquesta secció.

Comentaristes impresentables a Telemadrid

Eurolliga de bàsquet. Madrid-Barça a Vistalegre. Els blaugranes dominen en el marcador, però cap a la meitat del tercer quart els locals comencen a remuntar i tant el narrador del partit, Siro López, com el comentarista, Josechu Biriukov, es transformen en hooligans. Cada cop que els àrbitres xiulen una falta contra els blancs el critiquen enfurismats, quan algú del Barça llança a cistella criden “No, no!”, quan el Madrid anota salten d’alegria, bramen, munten un xivarri colossal. No és que abans no es notés el seu favoritisme, però és que ara s’han convertit en dos individus impresentables que sembla que estiguint veient el partit des de la tele de casa seva i donin per suposat que tothom pensa el mateix que ells, que tots els espectadors comparteixen el seu entusiasme pels colors blancs i s’enduran un gran disgust si el Barça acaba guanyant el partit. Al final guanyen ells, és a dir, el Madrid, i ho celebren amb una cridòria descomunal, amb aclamacions escandaloses que em fan caure la cara de vergonya. Alguna vegada que he vist retransmissions de bàsquet per TV3 he pensat que Jordi Rovirosa i Nacho Solozábal havien de contenir-se perquè no es notés que anaven a favor del Barça, però després de presenciar l’espectacle de Siro López i Chechu Biriukov, per pura comparació, t’adones del nivell real de cadascú, de la seva competència i professionalitat.

Suspensió de feina per fer-li l’ullet a Obama

John Coleman, membre dels Cleveland Firefighters Memorial Pipes&Drums, desfila davant del president nord-americà, estableix contacte visual i li fa l’ullet. I què?, podríem pensar. I què?, ens respondrien, irats, els bombers de Cleveland? Sis mesos de suspensió de feina! Això és una desfilada militar, les normes són molt estrictes i John no les ha seguit. El codi militar dels bombers és implacable i John, el simpàtic John, incapaç de passar per davant del president de l’esperança sense fer-li l’ullet, s’estarà mig any sense treballar. Ell diu que ho troba exagerat, que no canviaria res del que ha fet, que el president és el president i no podia ignorar-lo. Sembla que John ha acabat renunciant a formar part del cos de bombers de Cleveland i que aquest ha eliminat els telèfons i el correu electrònic de la seva web a conseqüència de l’allau de crítiques que estava rebent per la seva mesura. Ja ho sap, Obama, tot això? Li sembla bé que John hagi perdut la feina només per fer-li l’ullet?

Els primers acomiadaments a Pirelli

Com cada matí, els empleats de Pirelli es presenten a la fàbrica de Manresa. Però no poden entrar tots. Guàrdies de seguretat contractats per l’empresa els demanen les dades personals i barren el pas a una sèrie de treballadors que, en aquest precís instant, s’assabenten que els han acomiadat. Els mateixos guàrdies els donen la carta on se’ls comunica que ja poden anar a fer cua a l’atur. Són les primeres víctimes de l’Expedient de Regulació d’Ocupació. Els afectats critiquen les formes amb què se’ls ha donat la notícia i denuncien l’absència de CCOO i UGT, els sindicats majoritaris al comitè. El delegat sindical de CGT a Pirelli, Xavier de Gregorio, sí que hi és i afirma que l’empresa ha triat “la pitjor manera per fer-ho”. Té tota la raó. Més que desenraonada o absurda, aquesta manera de comportar-se és repugnant. Pirelli té tot del dret del món, suposo, a despatxar qui vulgui, però sembla que ha oblidat que els empleats també són persones.

Història d’una persecució: el 4636 de Movistar

 Hi ha persones que confonen l’expressió “no em tornis a trucar” amb “truca’m en un altre moment”. O “mai més” amb “després”. O “no m’interessa” amb “prova-ho més tard”. Molta d’aquesta gent, pel que sembla, treballa al departament comercial de Movistar.

 

Les trucades del 4636 van començar el dilluns de la setmana passada. Treballo en unes golfes on no hi ha cobertura i, per tant, cada cop que sona el mòbil he de baixar les escales de tres en tres per agafar-lo abans que salti el contestador. És un costum que ja he incorporat al meu entrenament i calculo que, en fer-ho set o vuit vegades cada matí, em permet estalviar-me ben bé dos minuts de carrera contínua. Fins aquí cap problema. Però quan el 4636 va irrompre a la meva vida va fer-ho amb la intenció de quedar-s’hi no diré per sempre, però sí uns quants dies.

Les primeres trucades

Primera trucada. Sembla que arribo a temps però no em responen. Segona i tercera trucades (cinc i quinze minuts després), exactament el mateix. Quarta trucada, al cap d’una hora. Una noia que s’identifica com Mònica no sé què, em diu en castellà alguna cosa de Movistar (poques vegades recordo què em diuen quan tinc el cap en una altra banda) i a continuació em demana com em dic:

Per què ho voleu saber?

–El seu nom, sisplau.

–No vull dir-vos el meu nom. I encara menys si no em dieu per què el voleu.

Volia penjar jo, però se m’avança i penja ella.

–Imbècil! –em sento dir, sense massa convicció.

 Persecució

Tres hores després, quan ja he oblidat l’incident i estic molt ficat en un reportatge que he d’enllestir en menys de 48 hores, sona el mòbil. No és cap de les persones que esperava que em truquessin. 4636, llegeixo a la pantalleta del mòbil. Despenjo amb la intenció d’escridassar-los, però pengen. Escarmentat per l’experiència d’abans, m’entretinc llegint una revista que de tota manera m’havia de mirar. Passen vint minuts i el mòbil no sona. Pujo a les golfes i, just quan m’acabo d’asseure davant l’ordinador, el mòbil reclama la meva atenció. Aquest cop baixo les escales de quatre en quatre, però resulta que no és el 4636, sinó la meva germana, que em pregunta com estic. Tot i que la resposta sincera seria “lleugerament irritat” li dic que “molt bé”. Xerrem una estona i mentrestant sento que algú em truca. Quan finalment ens acomiadem, descobreixo dues trucades perdudes del 4636. Estic a punt de trucar-los jo, però en l’últim moment, quan ja havia marcat el 463, decideixo que no val la pena. Arriba l’hora de dinar i, amb ella, la Inés. M’oblido quasi completament de Movistar. Fins que, a tres quarts de cinc, quan ja és hora d’anar a buscar l’Ivan i la Rebeca al col·legi, sona el mòbil i veig que és el 4636. Penjo.

–No l’agafes? –em pregunta la Inés.

–No, passo.

Camí de l’escola li comento l’afer de les trucadetes i m’explica que coneix casos similars. De fet, li va passar una cosa semblant mesos enrere i, quan ja n’estava farta, es va haver de posar molt seriosa.

–Vaig dir-los que els denunciaria per assetjament. Des de llavors no han tornat a molestar-me –afirma.

 Tranquil·litat

En prenc bona nota, i més encara quan en tornar a casa descobreixo una nova trucada perduda del 4636. Si hi tornen faré el mateix que la Inés, penso. Però passa la tarda i, quasi misteriosament, no rebo cap trucada del 4636. Cada cop que sona el mòbil –fins a tres vegades– l’agafo amb tota la mala llet de què sóc capaç i assajo mentalment alguna frase demolidora que els tregui les ganes de continuar molestant-me. Però mai no és el 4636 i, com és lògic, responc amb l’educació que em caracteritza. El vespre i la nit transcorren amb molta tranquil·litat. Res de mòbils.

Arriba el dimarts i només rebo una trucada del 4636. Al migdia. Despenjo i pengen. Dubto uns segons, però decideixo deixar-ho passar. No puc permetre’m perdre temps amb aquesta història.

 Contraatac

Dimecres hi tornen i l’agafo. Una noia amb accent argentí que s’identifica com a Lucía no sé què i em diu que em truca de Movistar. No deixo que continuï i li dic:

–No m’interessa. I feu el favor de…

No puc acabar la frase, ja m’ha penjat. La mare que la va parir!, crido. Aquest cop no puc reprimir-me i truco al 4636. No l’agafen. Ho provo dues vegades més fins que m’atén una noia amb accent sevillà, Mercedes no sé què, i em demana si vull canviar els meus punts de Movistar. Li dic que no, que l’únic que vull és que em deixin tranquil.

–Però si ha trucat vostè!

Li explico que he rebut milers de trucades del 4636 i que ara truco jo per dir-los que no en vull rebre ni una més, que si continuen molestant-me hauré de denunciar… Penja. Enfurismat, torno a trucar. S’hi posa una altra noia i, amb la màxima correcció de què sóc capaç, intento explicar-li que no vull rebre més trucades. Diu que s’ho apunta i, mentre parlem, sento que truca algú. Sí, ho heu endevinat, el 4636. Paciència infinita, em demano a mi mateix. Ben fet. La resta del dimecres no rebo cap trucada i el dijous sembla que tampoc. Només ho sembla. Poc abans de les dues de la tarda, la pantalleta m’indica que no m’han oblidat. L’agafo i, sorprenentment, no pengen. Li explico la situació a l’operadora de torn i em diu que hauria d’enviar un correu electrònic, demanar-ho per escrit.

–Per escrit?, per què per escrit? Sou vosaltres els que m’esteu emprenyant!
–esclato.

Em diu que potser podria donar-me de baixa a la seva web. Donar-me de baixa d’un servei que no he demanat!, protesto. I el telèfon de què serveix?, tan descoordinats esteu?, pregunto. Suposo que dec fer veu de boig, però ja m’és ben igual. Entro a la web i no trobo cap apartat que em serveixi per donar-me de baixa. Fins que veig que puc aconseguir-ho trucant al 4407. Ho faig amb tota la il·lusió de món, com si per fi estigués a punt d’assolir un dels grans somnis de la meva vida, i quan accepto la baixa m’envien un missatge que diu:

–En aquests moments no és possible realitzar la sol·licitud.

Arriba el divendres i no rebo cap trucada. El cap de setmana, tampoc. Avui és dilluns i encara és aviat, però si sona el mòbil no baixaré les escales de les golfes de tres en tres, ni tampoc de dos en dos. Ho faré a poc a poc, amb el cor encongit, demanant al cel que no sigui el 4636.

Com trencar vidres a un tren de rodalies

No és cap manual per a brètols, ni tampoc una confessió de malifetes d’infantesa. Per no ser, ni tan sols és una conversa imaginària. Gairebé podríem dir que és real. M és la mare, d’uns trenta-cinc anys, i F el fill, que en deu tenir quatre o cinc. L’escena transcorre en un tren de rodalies.

F: Què és això?

M: Una vitrina.

F: Què és una vitrina?

M. Això que assenyales a la paret. Vaja, una mena de vitrina, ja ho veus, una caixa de vidre per desar-hi coses.

F: Coses? Quines coses?

M. No ho veus? Hi tenen guardat un martell.

F: Un martell? Per a què serveix, aquest martell?

M: Si sabessis llegir, ho entendries.

F: Llegeix-m’ho tu, vinga…

M: Diu “Martell trenca vidres. Només utilitzar en casos d’emergència”.

F: Emergència?

M: Sí, si passa alguna cosa, algun accident, i cal trencar el vidre d’una finestra per sortir del tren.

F: Sortiríem per la finestra?

M: Sí, o per la porta, per on poguéssim.

F: I com agafaríem el martell?

M: Ai, fill, fas unes preguntes! Mira, també ho posa: “Trenqueu el vidre per agafar el martell”.

F: Però no era un martell trenca vidres?

M: Sí, i què?

F: Com pots trencar el vidre si no tens el martell trenca vidres?

M: Ai, jo què sé! D’un cop, d’una coça…

F: Però això no pot ser, mama.

M: El què no pot ser?

F: Si tenim un martell trenca vidres no podem trencar un vidre sense el martell. Seríem burros.

M: Mira, no tinc pas ganes de discutir.

F: Però és veritat, mama. Necessitem un altre martell trenca vidres. Mira, aquest senyor uniformat que demana els bitllets potser en té un. Demana-li un martell, mama!

Pobre monstre!

Publicat el 8 de maig de 2008 per giusepe

Josef Fritzl, l’escarceller d’Amstetten, es queixa del mal tracte que rep de la premsa i assegura que no és tan dolent com diuen perquè hauria pogut ser molt més cruel: “No sóc un monstre; hauria pogut matar-los a tots i ningú se n’hagués assabentat”.

Vist així, des d’aquesta lògica implacable, hauríem de donar-li la raó. Sí, Josef, sí, hauries pogut ser més dolent. Matar-los a tots.

Ben mirat, també hauríem de tenir en compte que Josef va decidir dur la seva filla-néta Kirstin a l’hospital “per salvar la seva vida”. Si partim d’aquest gest, convindrem que Josef és un benefactor, un bonàs que no es mereix tants comentaris desagradables. Pobre, Josef, ell que sempre vetllava pel benestar de la seva família!

Conscient de la injustícia que s’està cometent, el seu advocat intenta ara que l’estat mental de Josef serveixi d’atenuant a la seva condemna perquè no ingressi a la presó, sinó en un psiquiàtric. De fet, alguns especialistes contractats pel lletrat afirmen que Josef no és responsable dels seus actes, que té una visió distorsionada de la realitat.

Ell és bo, no ho oblidem. El seu únic problema o, millor dit, la seva principal motivació, és exercir el poder. I potser no n’és ple el món, de gent així? Tan greu és que Josef demanés a les putes que freqüentava que li diguessin professor? O que li agradés donar ordres i tractar-les com a nenes petites mentre mantenien relacions carnals en una cel.la fosca i sinistra? Pobre Josef! “Això ho fa més gent de la que us penseu”, es queixarà amb raó. “O potser posarieu la mà al foc per aquell veí ja maduret que conviu en harmonia amb la seva dona? Esteu completament segurs que no manté amagada al soterrani una filla ja grandeta que li ha donat uns quants fills-néts que no han vist mai la llum del sol?”

“I què tindria de dolent?”, es preguntarà Josef. “Jo mateix ho he fet durant un grapat d’anys i sempre he tingut la sensació de fer el que pertocava, de ser bo i vetllar per la meva família. Per això vaig dur la meva filla-néta a l’hospital i ho tornaria a fer totes les vegades que calgués, perquè l’estimo, sentiu?, l’estimo i no vull que li passi res dolent. Jo només volia protegir-la de la crueltat del món exterior, d’un entorn hostil on vés a saber què li hauria succeïtt. No faríeu vosaltres el mateix, per les vostres filles-nétes? O potser les exposaríeu als terribles perills d’allà afora: segrestadors, violadors… vés a saber amb què es podrien trobar”.

L’Executiu austríac estudia ara  endurir la legislació sobre els delictes sexuals, però de ben segur que si Josef se n’assabenta exclamarà: “En aquest país no hi ha justícia! Com poden acusar-me de violar la meva prole si el que sempre fèiem era l’amor, si els estimava i estimo tant que ni tan sols vaig matar-los!”