Josep Pastells

Inventari de sensacions

Arxiu de la categoria: VA DE LLETRES

Segon recull de relats eròtics d’Eva Bussalleu

Publicat el 17 d'abril de 2014 per giusepe
Crònica publicada a l’Ara.cat  de la presentació de ‘Receptes per anar al llit al primer crit’, segon llibre de contes d’Eva Bussalleu.

Tres anys enrere, Eva Bussalleu (la Cellera de Ter, 1980) va publicar amb El Llop Ferotge el celebrat recull de relats humorístico-eròtics ’11 raons per no anar a dormir’, situat per Lluís Muntada en la línia de ‘Memòries d’una cantant alemanya’ (Wilhelmine Schröder-Devrient), en el to de lubricitat explícita d’un Charles Bukowski, d’un Marquès de Sade, d’un Rabelais o d’un Boccaccio. Dimecres al vespre, la Llibreria 22 de Girona va acollir la presentació –en plena Semana Santa, per reforçar el caràcter subversiu de l’obra– del segon llibre de l’autora, també publicat pel Llop Ferotge. El títol, ‘Receptes per anar al llit al primer crit’, podria fer pensar que són textos similars als anteriors, però l’editor Jorge Morales assegura que els supera amb escreix. “I no només perquè siguin disset contes en lloc d’onze [bromeja], sinó perquè l’Eva ha madurat literàriament. Cada cop en sap més, de treure punta al llapis. És una literatura escrita i viscuda a flor de pell, com si de sobte aparegués una fada bona que amb la seva vareta màgica fes realitat els nostres somnis més lúbrics i amagats, on sempre, al final de l’orgasme, ens trobem de nassos davant del mirall amb la nostra ànima despullada”. Morales va recordar que “fa molt poc que les dones poden parlar de sexe en llibertat, que poden ser protagonistes del seu cos, el seu desig i la seva sexualitat. Per a qualsevol persona amb la ment una mica oberta, escoltar-les, llegir-les, és tot un plaer”.

Interpretació hilarant

Després d’agrair a Xavi Casadesús, il·lustrador de la portada, un dibuix –cafè i melindros erotitzats, podríem dir– que, en veure’l, de seguida va suggerir-li el títol del llibre, Eva Bussalleu va explicar que ‘Receptes per anar al llit al primer crit’ va ser concebut a Pennsilvània, “enmig de la neu i envoltada de vaques i cavalls. Allà tot és XXL i es desperta la imaginació”, va afegir. Tot seguit, l’autora va repartir entre el públic que omplia la 22 unes polseres blaves, verdes i vermelles molt relacionades amb la lectura teatralitzada del conte ‘L’enginyera’, en què una dona es construeix un robot fet a la seva mida i programat per actuar de maneres diferents segons el color del braçalet que li col·loquen. La hilarant interpretació de Rosa Cullell (enginyera) i Alexandra Pazos (robot) va fer esclatar de riure els assistents mentre Bussalleu llegia el conte. Vegem-ne alguns fragments: “Quan faig prou pressió se li aixeca el sexe, que no he pas dissenyat ni petit ni prim i que s’adapta perfectament a la meva boca (…) Al final, quan ja toco un punt molt ben delimitat que li he situat a sota la natja dreta, ejacula llet de coco (…) Quan ja estic cansada de tant plaent exercici físic i l’èxtasi està a punt d’arribar, llanço el crit de guerra final: Tots els colors!”.

Bacanal al carrer Hortes?

A continuació, Rosa Cullell va llegir el relat ‘El virus’, que comença així: “Fa dies que estic preocupada; tampoc exactament amoïnada, més aviat astorada però sumant-hi un deix d’inquietud. Farà qüestió de dues setmanes, un dimarts qualsevol, em vaig llevar amb una picor anormal a l’entrecuix”. Entre espasmes i orgasmes cada cop més sorollosos, Cullell va aconseguir que tothom que passava pel carrer Hortes es preguntés si Guillem Terribas havia organitzat una bacanal. L’última lectura del vespre va combinar els plaers literaris amb els gastronòmics. Abans de llegir ‘Fortune cookies’, Bussalleu va repartir galetes de la sort amb el seu paperet corresponent. El del que signa aquestes línies posava “Somriu”. La gran afortunada va ser una noia a qui li va tocar un llibre de regal. Un bon obsequi, sens dubte; disset relats en què tot és possible, on ningú es pot escapar “quan ressona el salvatge crit de la selva que desperta l’èxtasi i el desig sexual, arrasant les nostres pors i vergonyes, trencant les convencions i instal·lant-nos de ple en una voràgine vertiginosa d’històries i aventures on el sexe és llibertat i on el plaer és el premi de viure”.

Llibertat

Un bon dia decideixes dir adéu a moltes coses: marit, fills, casa, feina, horaris, moda, barbacoes, partits del segle, cirurgià plàstic, creuers, avions, estrès, Twenti, Youtube, iphone, parabòlica, GPS, cotxàs, saunes, sabates de sis mil euros, sexe comprat, viatges, ansiolítics i antidepressius… Tan senzill com deixar enrere el que et feia infeliç. Ara només vols desmarcar-te, viure al marge, filosofar. Per això, des de fa mesos, et vesteixes amb quatre parracs, camines descalça sense rumb, canvies de casa cada nit, t’ajeus a observar i pensar, menges el que arreplegues allà on pots, cardes amb autèntics animals, ets lliure i natural.

Terra groga

(Relat que m’acaba de publicar la revista El Celrè de Quart)

Les fites més desitjades acostumen a ser també les més inabastables. Requereixen tants d’esforços durant tant de temps que, en assolir-les, es converteixen quasi en un miracle o, si més no, en un fet extraordinari que costa molt d’assimilar, sobretot si es produeix abans del previst, no acaba de correspondre’s amb el que s’havia somiat i, per postres, comporta girs tan increïbles que més aviat semblen una broma del destí.

 

La data triada pels xinesos, sempre atents als detalls, és l’onze de setembre del 2014. Just quan s’acompleixen tres-cents anys de la derrota davant les tropes borbòniques, en plena efervescència del debat sobre la imminent consulta sobiranista, el Govern de Pequín mou fitxa i demostra un cop més que els diners regeixen el món. La fallida de l’Estat espanyol i la compra del seu deute extern per part dels xinesos obliga Madrid a renunciar a la sacrosanta indissolubilitat de la nació i a signar l’acord pel qual Catalunya deixa de ser espanyola i passa a formar part del gegant asiàtic.

Catalunya comprada pels xinesos, sí. I fora de la UE, naturalment. Sense euro, però amb iuan. Catalunya alliberada per fi de les cadenes espanyoles però subjugada de cop i volta per la República Popular de la Xina. Catalunya convertida contra tot pronòstic en una regió especial de la cada cop més indiscutible primera potència mundial.

Des de Barcelona fins a l’últim racó del municipi més petit, el procés de xiniïtzació esdevé imparable. La bandera comunista substitueix la senyera. Abolida la Generalitat i suprimit el domini .cat, el mandarí es converteix en l’únic idioma oficial. Els xinesos surten de sota les pedres. Ja no es limiten a regentar restaurants, basars, botigues de moda, perruqueries, cafès i bars, sinó que controlen col·legis, hospitals, bancs, supermercats, gasolineres i tot el que us pugueu imaginar. Sota el comandament únic del general Liang Suco Pa, la regió autònoma catalana s’omple de tancs i militars i adquireix un to groguenc amarat de saviesa oriental. Tot molt legal, això sí, producte d’una transacció comercial.

Centrem-nos en un cas concret, però, que la història sempre és una suma de petits detalls i  un dels més remarcables el trobem al municipi de Quart.

La Creueta —aquest petit nucli de població situat entre l’Onyar i l’antic Parc Tecnològic de la UdG, reconvertit en una fàbrica d’ordinadors— experimenta una metamorfosi més que notable. El jaciment ibèric del puig d’en Rovira és completament excavat i es converteix en una atracció turística de primer ordre. La farinera Nostra Senyora Auxiliadora es transforma en un museu per il·lustrar el funcionament de les indústries vinculades amb el sector primari a principis del segle XX. Amb el trasvàs de l’aigua del Roine (comprada a França en el que sembla un preàmbul de l’adquisició del país sencer) l’Onyar recupera el cabal d’altres èpoques i la seva riba s’omple d’urbanitzacions de luxe. Els creuetencs descobreixen, encantats, que les seves terres tripliquen o quadripliquen el valor, situant-se al bell mig del que els xinesos rics denominen “un paratge estrambòtic de la vella Europa”. El carrer Major s’omple de joieries i botigues de roba caríssima; les masies acullen discoteques i after hours i els pisos Barceló es transmuten en un parc temàtic sobre el racisme i els contrastos econòmics i socials als inicis del segle XXI.

Deu anys després de la compra de Catalunya, superades les complicacions d’aprendre la demoníaca llengua xinesa (més de 10.000 caràcters!), pot afirmar-se que, en general, els creuetencs que romanen al poble es mostren prou satisfets. També és veritat que n’hi ha alguns que enyoren l’època en què encara no s’havia anihilat qualsevol rastre audiovisual o escrit del català. Només són quatre romàntics, certament. Gent que, exposant-se a condemnes severíssimes, amaga sota les rajoles llibres de Rodoreda o Pairolí i recorda amb un punt de melangia l’època en què Catalunya aspirava a ser independent.

La dissolució de l’argument

Crònica publicada a l’edició digital de l’Ara sobre la presentació a la Llibreria 22 de Girona de la novel·la Totes les estacions de França, amb què Oriol Ponsatí-Murlà va guanyar el premi Just Manuel casero 2013. La foto és obra de Gerard Bagué.

“Si me’n surto, la proliferació d’històries irreconciliables que giraran al voltant de la mateixa maleta [carregada de lingots d’or] han de portar a la dissolució de l’argument, a una mena d’autodestrucció per saturació”. Aquesta afirmació de l’escriptor O al desè capítol de Totes les estacions de França arriba en el moment precís i situa el lector en un nou escenari. Ens ho explicarà millor Josep Maria Fonalleras: “Amb l’aparició d’O, el joc i les exhibicions estilístiques s’embranquen en una dialèctica endimoniada en l’espai i el temps i desemboquen en un exercici metaliterari que trasbalsa i converteix la broma inicial en reflexió”.

Peça d’orfebreria

Fonalleras, portaveu del jurat que va atorgar a Oriol Ponsatí-Murlà el Premi Just Manuel Casero 2013, ha presentat aquest vespre a la Llibreria 22 una obra que l’editor d’Empúries, Josep Lluch, considera “pròpia d’un veterà”. Segons Lluch, “l’ús de la llengua, la consciència d’estil, el domini de l’estratègia narrativa i l’equilibri entre el to d’intriga i un joc irònic sempre a favor del lector” converteixen aquesta novel·la curta en una narració “mil·limetrada i perfecta, en una notable peça d’orfebreria”.

L’habilitat d’embolicar-ho tot

Semblava difícil que Ponsatí-Murlà pogués acaparar més elogis que tres mesos enrere, quan el jurat va qualificar la seva obra com a “un brillantíssim exercici d’estil que fa pensar en els llibres de Raymon Queneau i algunes peces de complicada estructura formal de Cortázar”. Després de rellegir-la, però, Fonalleras en té una nova percepció (entre altres matisos, hi incorpora “la presència de la música, amb variacions, ‘ritornellos’, que recuperen no només situacions i personatges, sinó també frases i descripcions en una espiral narrativa de primer ordre”) que li permet intensificar les lloances. “L’autor podria haver optat per una solució fàcil, explicar com ha aparegut la maleta en un vagó de rodalies de París, però té l’habilitat d’embolicar-ho tot, de renunciar a la possible resposta i fer un pas més que provoca que el lector acabi sent més feliç i més savi”.

Borges, Queneau i Fonalleras

El nou premi Casero tampoc no ha fet curt en referir-se a l’autor d’obres com Botxenski i companyia, Llarga vista i Climent: “Aquests dies, quan em pregunten per les possibles influències, surten noms com Cortázar, Borges, Queneau i Perec, però em sembla que no és difícil detectar la meva voluntat d’apropar-me –i sóc conscient que ens separen anys llum– a un model com el que proposa Josep Maria Fonalleras”.

La corbata

Ponsatí-Murlà ha explicat, no se sap si seriosament o en coherència amb la “gran broma” que acaba sent la seva novel·la, que tenia encarregada una corbata especial per a l’ocasió, plena de vies de tren com les que apareixen a la portada del seu llibre, però que finalment no li ha arribat a temps. Pensant-ho bé, però, dubtar que ho digués de debò equivaldria a no haver-se fixat en la corbata amb què va recollir el Casero més parisenc.

Premi insubornable

L’escriptor (i doctor en filosofia, editor de l’Ela Geminada, traductor i rapsode, entre altres coses) considera que “si vols fer res seriós en el món de la literatura has de guanyar el Casero, un premi insubornable que es caracteritza per l’honestedat i transparència del procés”. També ha destacat que en els darrers anys “m’han passat moltes coses: he presentat una tesi doctoral, he trobat una dona que em suporta, he tingut dos fills i he creat una editorial que ja ha publicat quinze llibres. Enmig d’aquest batibull vital, entre Aristòtil, bolquers i xumets, m’he posat a fer literatura”.

Un tast

Per concloure l’acte, que ha omplert de gom a gom la Llibreria 22, Oriol Ponsatí-Murlà ha llegit un ‘excursus’ del capítol sisè del llibre en què es parla de la gent que assisteix amb assiduïtat als concerts de música clàssica. Vegem-ne un tast: “Si hi ha quelcom que fa perdre irremissiblement la fe en l’espècie humana és veure una senyora septuagenària dempeus, després d’haver escoltat una bona sonata de Brahms, cridant bravo com una bacant enfollida, colpejant el terra amb els peus i aplaudint neuròticament, en lloc de guardar un silenci reverencial davant del miracle d’una obra ben executada”.

L’evolució del talent

Dimarts passat vaig assistir a la presentació d’Alteracions, l’últim llibre d’Adrià Pujol, a la Llibreria 22. La matinada de divendres a dissabte me’l vaig cruspir amb interès creixent i després vaig escriure per al diari Ara el text que reprodueixo aquí.

L’antropòleg i escriptor Adrià Pujol (Begur, 1974) va presentar dimarts passat a la Llibreria 22 la seva darrera obra, ‘Alteracions’, un recull de set contes breus i una ‘nouvelle’ editat en format butxaca per ‘Males Herbes’. El volum, de 127 pàgines i tapes verdes com l’herbei més rebel, sorprendrà els lectors que esperin trobar-hi alguna semblança amb l’anterior llibre de l’autor, ‘Escafarlata d’Empordà’. Com explicava el mateix Pujol a la presentació que es va dur a terme a Girona, “després d’Escafarlata, que s’ha convertit en un llibre de culte i sobretot ha agradat a gent més gran que jo, em venia de gust publicar alguna cosa que agradés a gent més jove que jo. I si ‘Escafarlata’ vaig escriure’l com a persona adulta que paga impostos, ‘Alteracions’ l’he fet pensant en divertir-me”.

Sàtira versemblant

I si Adrià Pujol es diverteix, el lector segurament també ho farà, tot i que ja sabem que hi ha moltes menes de lectors. El que signa aquestes línies, per exemple, va dedicar unes quantes hores de la matinada de dissabte a llegir els contes i pot assegurar… no, espereu un segon… No sé què em passa, ara… Suposo que té alguna cosa a veure amb les alteracions del títol, amb el contingut del llibre, no ho sé, ara no ho sé… El cas és que em sento una mica estrany parlant de mi mateix en tercera persona i… Sabeu què? Em passo a la primera, a veure si així em trobo millor. Continuem. I perdoneu, eh, però és obvi que després de llegir un d’aquests volums de cobertes verdes com l’herba més feréstega, o almenys aquest volum de què parlo ara, pateixes una espècie de metamorfosi i ja no saps si escrius una crònica o una ressenya o què; ni tan sols acabes d’estar segur que siguis tu el que escrius, de fet. Però va, prou de bajanades! El que volia dir abans és que llegint l’últim llibre de l’Adrià (em sembla que serà millor tutejar-lo, no?; sí, va, m’hi sento més còmode), llegint el teu últim llibre, dic, m’ho he passat molt bé. Ja sé que potser no t’acabarà de fer el pes que ara afegeixi que he rigut molt amb les peripècies de Jordi Capelleta, la jove promesa literària que protagonitza ‘L’esborrany’, el relat més llarg i, sens discussió, el pal de paller d’un llibre en què curiosament no hi ha palla; però és que, de debò, m’ha semblat molt divertit. I això, intueixo, et desconcertarà una mica. O almenys és el que penso en recordar el que vas comentar l’altre dia: “Molta gent m’ha dit que amb ‘L’esborrany’ ha rigut molt, però la veritat és que jo l’he fet molt seriosament. Amb una mordacitat assumible, tot molt mesurat; és un llibre treballadíssim”. El més curiós del cas, i seguim amb les teves explicacions, Adrià, és que quan el vas escriure, quan et vas decidir a retratar el món literari barceloní, no el coneixies, només te l’imaginaves “des de la distància”. Però amb el temps, quan entres en aquest món, t’adones que “tot el que havia satiritzat és versemblant: les ganivetades per l’esquena, l’obsessió per publicar, la gent que fa veure que es llegeix un llibre i no se’l llegeix… Llavors, m’adono que la sàtira és molt poderosa per retratar la realitat”.

Relats multiformes

Per descomptat, aquesta sàtira no apareix només a ‘L’esborrany’, sinó també als altres set relats, alguns dels quals són tan breus —cas de ‘Després del senyal’ i ‘Finestres passant’— que bé podríem qualificar-los de microrelats. El material narratiu, en tot cas, és multiforme, exuberant. El Quixot que es revenja de Cervantes; el Diable, Nostre Senyor, un pagès sorrut i un matrimoni de pixapins que conflueixen sota una figuera; contes dins d’altres contes amb un saxofonista de jazz i un músic guapot que tan aviat son autèntics com de ficció; un advocat defensor que es remunta fins a l’inici dels temps en apel·lar a les circumstàncies prèvies d’un crim… Fas bé de reivindicar aquests altres contes, Adrià. Com va dir l’altre dia Ramon Mas, un dels editors de ‘Males Herbes’, us ha quedat “un recull molt coherent, perquè les diverses peces es complementen.” També estic d’acord amb Mas quan apunta que “és un llibre ple de jocs d’enginy i de girs finals”. Per sobre de tot, però, jo en destacaria la voluntat de trencar motlles, la determinació d’assumir riscos i no caure en l’autocomplaença. Com vas dir a la 22, vols que es noti “l’aposta personal per coses diferents. ‘Escafarlata’ té èxit entre els erudits? Molt bé, però jo faré coses diferents. I al pròxim llibre tampoc no hi trobareu res d’aquest”.

Gent que creu en l’ofici

Parlem una mica més d’Alteracions’, però: “S’hi tracten els temes (quatre, cinc, deu) de sempre en la literatura, temes com l’amor, l’amistat o la mort, temes massa grossos com per parlar-ne seriosament. Tampoc és vàlid frivolitzar-los, però”. Per això has buscat un punt entremig: la ironia, entesa com “una adhesió incompleta”. Aquesta adhesió incompleta contrasta espectacularment amb el punt de partida de l’obra, no m’ho negaràs. Em refereixo a la complicitat autor-editor, que va néixer el mateix dia que els responsables de ‘Males Herbes’ van posar-se en contacte amb tu per demanar-te textos. Deixem que ho expliqui Ramon Mas: “Catorze mesos enrere, quan vam posar en marxa aquest projecte, vam contactar amb l’Adrià. Havíem llegit coses seves i intuíem que tindria alguna obra que encaixaria amb la nostra línia editorial. Ens va fer arribar un fotimer de material de tota mena i d’estils literaris molt diferents”. Els vas enviar tot el que tenies al calaix, Adrià! Ben fet, eh, jo hauria fet exactament el mateix. I és que, com vas remarcar l’altre dia, “no passa gairebé mai, això que un editor et truqui o t’enviï un correu per demanar-te coses”. En el teu cas, ho vas rebre “amb afalagament i vertigen”. Fins ara, entre assajos (‘El poder i la màscara’, per exemple), ficció (‘Quin déu enamora’) i biografies (‘Joseph Pujol, el Petòman’), has publicat dotze llibres i has acumulat prou experiències com per assegurar que “els editors acostumen a moure’s força al marge de l’univers”. En els dos últims llibres, però, has tingut la sort de trobar-te “amb editors [els anteriors van ser Judit Pujadó i Xavier Cortadellas, de Sidillà] que m’han fet sentir molt especial. Els hi és igual, si el teu llibre es ven o no, però els hi va la vida, en el teu llibre. És gent que creu en l’ofici, que sap que el llibre s’acabarà venent potser no de seguida, però sí al llarg dels mesos i els anys, a través del boca-orella, dels blogs, de les xarxes socials”. Sobre això, destaques que “és la primera vegada que un llibre meu ha estat promocionat gairebé només pels lectors”.

Fugir d’estudi

Si em permets, ja per anar acabant, que transcrigui una cita que em sembla pertinent, Jules Renard va escriure al seu ‘Diari’ que “el talent és qüestió de quantitat. El talent no es demostra escrivint una pàgina, sinó escrivint-ne tres-centes. No hi ha cap novel·la que una intel·ligència mitjana no pugui concebre, ni frase tan bella que no la pugui construir un principiant. Però cal empunyar la ploma, preparar el paper, anar omplint-ho pacientment. Els forts no dubten. S’asseuen a la taula, disposats a suar. Arribaran al final. Acabaran la tinta, gastaran el paper. Aquesta és l’única diferència entre els homes de talent i els covards que mai no començaran”. Tu ja fa temps que vas començar, Adrià. I saps molt bé que “a algú que escriu en català li resulta impossible no seguir les petjades de certs autors. No pots deslligar-te d’aquelles veuetes que sonen a Monzó, Pàmies o, si mirem més enrere, Calders o Rodoreda”. Tu ets valent, Adrià. I penses que “l’objectiu de tot escriptor ha de ser fugir d’estudi. Evidentment, això comporta molta feina, perquè es tracta d’aconseguir una òptica que almenys no sigui identificable”. Tu tens talent, Adrià.

El relat ‘Nus’, d’Esther Blanco, escenificat a Montornès

L’Espai Cultural Montbarri de Montornès del Vallès passarà a la història per ser el primer indret on s’ha representat una peça teatral basada en una obra —en aquest cas un microrelat: Nus— de l’escriptora gironina Esther Blanco Ribot. L’escenificació, que va anar a càrrec d’alumnes de l’Aula de Teatre de Montornès, es va dur a terme dijous al vespre amb motiu del lliurament del V Premi Font de Santa Caterina de Microcontes.

Veient la foto, i sobretot llegint-vos el microrelat que transcric a continuació amb el permís de l’autora, us podeu fer una idea força aproximada de l’efectiva posada en escena de l’obra de l’Esther, mereixedora del premi en l’edició anterior. El microrelat ja és bo, però en veure’l representat amb tanta solvència em va semblar encara millor.
 

Nus

Sento la clau al pany. S’enferritja. No he passat la balda! Joan estossega. Va cuit. Sempre hi va. Entra. Suo molt. Nua i paralitzada pel terror escolto com grinyolen les xarneres de l’habitació dels nens. Dormen, ells rai… Els fa un petó? Tanca. Camina insegur pel passadís. Empassega amb el sabater. Tot és tan previsible! Ara és al lavabo. Al de cortesia. Em fa l’efecte que des del meu patíbul ensumo el pixum fètid de cervesa. Fa ombra a l’escletxa de sota de la porta del nostre dormitori. El cor m’explotarà. Per què no ho he aturat abans? Tenir aquest home aquí és del tot suïcida. La maleïda rotija l’ennuega. Se seu als peus del llit per descordar-se les Tod’s. Les rebot contra el sòcol. Malaguanyades! Tinc tots els músculs engarrotats. Si em moc per desentumir-me sabrà que estic desperta. No em convé. Gens. Noto el fregadís de la roba mentre es despulla. La llença a terra. En picar-hi, la sivella del cinturó fa una fressa metàl·lica que m’esmussa. S’estira, nu, sobre del llit. Volta cap aquí, volta cap allà. Que s’aturi, si us plau!

Tres quarts d’hora més tard, quan els ronquets ja són eixordadors, a les enfosques, acompanyo Pere a l’entrada. Ja s’havia adormit. També nu, sota del llit.

La felicitat s’encomana

Ja l’he penjat a l’Ara.cat, però em ve de gust publicar aquí l’article on parlo de la presentació a la llibreria Context de l’antologia de poemes d’Aleksander Kúixner, editats per l’editorial gironina Llibres del Segle i traduïts per Xènia Dyakonova.

És un dels millors poetes russos vius i fins ara no hi havia cap llibre seu traduït al català. Ho hem fet nosaltres i n’estem molt contents”. Roger Costa-Pau, editor de la col·lecció Culip de Llibres del Segle, resumeix amb aquestes paraules, dijous passat, la satisfacció derivada de publicar per primer cop en la nostra llengua poesies d’Aleksander Kúixner. L’antologia de poemes ‘És tot el que tenim’, presentada a la llibreria Context, ha estat traduïda al català per Xènia Dyakonova, que aprofita l’acte per exhibir les seves dots de recitadora juntament amb una rapsoda de luxe: l’actriu Cristina Cervià.

Mestre i alumna

Dyakonova destaca que “és el meu primer acte literari a Girona i estic emocionada, com si fos un llibre meu. Hi he posat molt d’esforç i il·lusió”, afegeix la traductora, que també subratlla que Kúixner va ser mestre seu. “Quan jo tenia quinze o setze anys [pels volts de l’any 2000] ens vam conèixer per casualitat en un programa de ràdio de Sant Petersburg en què participàvem un grup de joves que escrivíem poesia”. Temps després, quan ja havien adquirit la confiança suficient, Kúixner li va confessar que aquell dia, en avaluar els aspirants a poeta, es va deprimir força: tothom escrivia molt malament, però no podia dir-ho. Tot i això, la va animar a continuar escrivint i li va donar “molts consells que encara avui em serveixen”, afirma. De fet, mai no han perdut el contacte. “Tenim una relació càlida i ens hem escrit molt. Quan vaig a Sant Petersburg el visito al seu pis, modest però ple de llibres d’art”, destaca la poeta russa.

Les petites coses

Aleksander Kúixner, que actualment té 77 anys, és molt conegut al seu país, en part perquè “poemes seus han sigut musicats per cantautors”, explica Xènia Dyakonova. “Tenen una qualitat melòdica especial, són rítmics i dolços”, assegura. El seu èxit popular arriba a l’extrem que uns quants directors de dibuixos animats han fet servir textos dels seus poemes infantils. “Són divertidíssims, brillants i plens d’imatges fresques”, comenta la traductora de la seva obra al català. Pel que fa a la poesia lírica, adulta, la poeta russa té la sensació que “ve a dir-nos que amb molt poca cosa en tens prou per ser feliç. Per exemple: es fixa en una finestra i en unes cortines, en el vent que mou les cortines i en les figures que es formen a la tela i amb això en fa un poema. O va pel carrer i veu un arbust, un gessamí blanc preciós, i és com si fos la gran revelació de la seva vida”. Això contrasta amb l’actitud de molta gent, opina Dyakonova: “Sovint somiem amb coses increïbles, volem més i més, però ell ve a dir-nos que amb molt poc (la llum del dia, un ocell que canta) pots sentir-te feliç, agraït de trobar la placidesa i la pau, de sentir el caliu i tenir els llençols nets”. I no només ho diu, sinó que “ho sent i transmet una sensació contagiosa de felicitat”, remarca. En la seva obra, Kúixner també parla de les persones que estima. Ho fa “d’una forma planera i natural, senzilla i sincera. Per a ell, veure la seva dona posar-se un vestit és tot un espectacle mereixedor d’un poema”.

Poemes musicals

Els poemes de Kúixner tenen una estructura molt clàssica, amb rima i mètrica. “Són musicals, et vénen ganes d’aprendre’ls de memòria”, assenyala Dyakonova. “Als anys 60, quan començava a publicar, la gent va quedar enlluernada. I encara manté la vitalitat; amb gairebé 78 anys conserva una gran energia”. El Premi Nobel rus Joseph Brodsky entenia que el poema no era res més que el mitjà d’existència de la llengua; és a dir, l’últim reducte per defensar-se de l’Estat totalitari és la poesia. En aquest context opressor, que va marcar durant molts anys l’existència de Kúixner, és encara més notòria la força del contrast, l’autonomia del llenguatge i la poesia davant la cruesa de la realitat.

Meravella acústica

L’antologia publicada per Llibres del segle es divideix en quatre seccions: ‘Dels grecs, gaudir la vida; dels romans, morir’, ‘Ser un clàssic vol dir ser damunt l’armari’, ‘L’ardor d’aquestes ombres’ i ‘És tot el que tenim, i amb això basta’. En la presentació a Context, Cristina Cervià recita uns quants poemes amb el to precís. Xènia Dyakonova en llegeix uns quants més afegint-hi comentaris ben pertinents. I per acabar, duet de rapsodes que intercalen versos. Primer en rus i després en català. Dues llengües molt diferents, dues diccions impecables, una meravella acústica. Vegem-ne uns fragments: “Morir vol dir moure remors amb el saule / al vent desolat i obscur. / Morir vol dir ser convidat a la taula / potser de Ricard, o d’Artur. / Morir és la manera de veure de sobte / les causes del tot i els motius. / Morir vol dir ser coetani de tota / la gent, menys d’aquells que són vius”. Paraula de Kúixner, qui també escriu en alguna part del llibre una frase, uns versos, que bé podrien resumir la seva actitud vital: “He imaginat que m’he quedat damunt la Terra tot sol, i que podria ser feliç”.

Mercè Saurina i les cinquanta-tres llunes de Saturn

La llibreria cafè Context ha acollit aquest vespre la presentació de la novel·la Com llunes de Saturn, de Mercè Saurina. No ha sigut una presentació gaire convencional, com a mínim pel que fa a la meva intervenció. Tot seguit explico què he dit i per què parlo de 53 llunes.

En realitat, es tractava de la segona presentació del llibre a Girona. La primera, que es va dur a terme mig any enrere a la 22, va anar a càrrec de Lluís Muntada, que va fer una anàlisi profunda i minuciosa de l’obra, finalista del XXX Premi de Novel·la Curta Just Manuel Casero. Descartada de totes totes la possibilitat d’emular-lo, quan la Mercè em va proposar que l’acompanyés a Context se’m va acudir que, en lloc d’embrancar-me en un discurs llarg i dens sobre Com llunes de Saturn, parlaria de la novel·la i també de l’autora i de pensaments derivats de la lectura del seu llibre com si estigués piulant a Twitter, amb cinquanta-tres missatges de no més de 140 caràcters. Per què cinquanta-tres? Per la senzilla raó que, ara mateix, aquest és el nombre de llunes de Saturn reconegudes i batejades al web de la Nasa.

Heus ací els 53 tuits:

Mercè Saurina, antiga companya de l’institut Vicens Vives, ha escrit una novel·la que s’enlaira molt amunt, fins a les llunes de Saturn.

Té volada i ambició, el llibre finalista del Casero: surt del nostre planeta i equipara els protagonistes amb satèl·lits plens de ferro.

La foto de la portada és maca i ben triada: les escales de la Mare de Déu de la Pera, a baix de tot de les quals s’hi troba casa meva.

L’obra relata el viatge d’una filla i una mare, la Laia i l’Alegria. També hi surt l’àvia Itxaso, filla d’un capità de Sant Sebastià.

Fora de la línia genealògica apareixen altres dones, una de les quals es lliura al mar i adquireix en la trama una rellevància determinant.

El recorregut és físic i mental, històric i espiritual. S’hi convoquen molts dels grans temes que amplien la perspectiva i fan pensar.

La guerra i la fam, l’exili i la llunyania, són mostrats amb tota cruesa sense renunciar en cap moment al contrapunt de la tendresa.

El llibre té factura clàssica; terra, aire, foc i aigua són capítols elementals que ens remunten a la Grècia antiga, a la natura més essencial.

Déus, emperadors, astres, nereides, sibil·les… fins i tot els forats negres tenen cabuda al pensament de la Saurina.

La novel·la té alè poètic. Es nota que l’autora ha rebut el premi Carminis i que en posar-se a escriure té presents els bons designis.

Domina els pronoms febles i els registres del cor, demostra que es pot ser acadèmica sense renunciar als plaers de l’amor.

Sap que la vida acostuma a tractar-nos a patacades, però també fa concessions a instants memorables, de bellesa sense traves.

Un dels protagonistes, en Grau el pèl-roig, arriba al camp d’Argelers el dia de Sant Narcís i sembla un espectre pujant el pendís.

Sense revelar més detalls de l’argument, sí que podem dir que hi troba l’estimada i s’hi atansa a poc a poc, amb delicadesa i passió.

El que passa després ho recorda l’Alegria sense deixar de resseguir martiris propis durant el viatge amb la filla.

La mare de la Laia mai no ha pogut oblidar un amor impossible que, al capdavall, s’ha mantingut encès amb una força increïble.

Ella sap què és patir una pèrdua, pensar a totes hores en aquella persona i sentir els budells que, fets un nus, es recargolen.

És la força dels contrastos, el que mou el món. I permet que una dona de Bàscara que ara viu a Quart creï una novel·la capaç de torbar.

Una dona que, per cert, té els ulls d’un blau oceà, “com un estol inquiet de mil pampallugues de plata damunt l’aigua calma”.

Com no aprofitar alguns dels seus mots, l’elegància en les descripcions, l’exactitud d’uns relats nets i esfereïdors?

La multitud dormia damunt la sorra humida, alguns enclotant-s’hi per trobar una tebior impossible”, escriu Saurina; poesia fina!

De la Mediterrània a l’Atlàntic, de Veracruz a Sant Feliu, el llibre ressegueix escenaris de la memòria, instants de pena i glòria.

Tot condensat en pocs dies: anys de lluites i agonies; el temps es dilata i es contreu al ritme marcat per harmonitzar present i passat.

La novel·la té el ritme just per seguir-la ben a gust; satisfà llegir-la en veu alta i comprovar que sona bé, que llisca de forma envejable.

No pot ser casual, que el fil l’estiri l’Alegria; el nom pot semblar incongruent, però prova que el destí més agre conté una lliçó de vida.

En noranta-dues pàgines, l’ardor conviu amb la frustració i la crueltat amb la devoció. La memòria en estat pur ajuda a afrontar el futur.

Com llunes de saturn és una novel·la realista, perfectament creïble, salpebrada del punt just de dolçor per no caure en l’abisme.

La guerra civil i l’exili ens han marcat tant i durant tant de temps que s’agraeixen noves visions que n’enriqueixin la visió.

Hi ha exilis de moltes menes, aïllaments que causen distàncies insalvables, drames individuals marcats per desfetes gens lloables.

Hi ha algú que no s’hagi sentit mai com les llunes del títol, proper i allunyat alhora d’una persona estimada?

La felicitat no és completa; ho sap l’Àngel Mauri de Vicenç Pagès i ho saben els personatges d’aquest llibre i els lectors de la Saurina.

Potser sí, que alguns protagonistes són ingenus, però la vida n’és plena, de gent innocent i bonhomiosa que desconeix la malfiança.

Les guerres mostren la part més fosca del nostre esperit, la ignomínia de la naturalesa humana. Malgrat tot, sempre emergeix l’esperança.

Les novel·les poden ser com les guerres, amb l’indiscutible avantatge que no provoquen morts; si de cas, plors i reflexions.

Galàxies, planetes, estrelles… Voleu dir que tots plegats no som res més que víctimes d’una fatalitat que ens obliga a girar i girar?

Com llunes de saturn, vet aquí la troballa! Incomunicats malgrat la proximitat, condemnats a sentir-nos desconeguts tot i ser germans.

La primera novel·la de la Mercè ens acosta a la certesa que som una suma d’actes i paraules, de silencis i contencions.

L’escriptora atrapa els lectors mostrant-nos sense embuts la condició humana, les dificultats per suportar ser com som.

Som responsables de les nostres decisions, algú gosa discutir-ho?; som lliures d’elegir, com a mínim, el grau exacte de la nostra dignitat.

Recordar de vegades és molt més que rememorar. És reviure, és repetir les experiències viscudes, els patiments i l’alegria.

Com llunes de saturn és la història d’un viatge, però també el resultat un notable esforç literari, d’un tour de force a favor de l’oblit.

Les ambivalències sentimentals, les desfetes de l’ànima, les estratègies per tirar endavant… Tot és material narratiu, tot és viu.

Prosa al servei de la sensibilitat. O poesia infiltrada en el relat. Dues visions ben plausibles, com llunes que no es freguen mai.

S’agraeix l’estil àgil i amè, la cura pels detalls, el missatge que, per moltes sotragades que rebis, sempre pots tenir fe.

Escriptura ferma i delicada; ortodoxa, indagadora i benintencionada, com si li hagués donat un premi la Maria Àngels Anglada.

El Casero ja és prou garantia, la constatació que el seu valor és real, però si llegiu aquesta obra descobrireu que no li cal cap aval.

Revela la complexitat de vida i amor, la capacitat d’estimar en circumstàncies adverses, l’art de veure bellesa en qualsevol situació.

Cada lector en traurà les seves conclusions, és clar. Jo només m’hi he atansat amb la voluntat de no treure’n l’entrellat.

Ja em queda ben poc, per acabar amb aquest exercici de dement, però us ben asseguro que un dels meus objectius és no rebentar l’argument.

Com llunes de saturn m’ha agradat, em sembla que ho he deixat clar; el que ara comença a costar-me és arribar a l’apunt cinquanta-tres.

No patiu. Si no m’he descomptat només me’n queden tres, el que vol dir que d’aquí a ben poc, d’una vegada, callaré.

Ja és mala sort, que n’hagin batejades tantes! Llunyes punyeteres, que no es freguen però m’espremen, que somriuen amb la meva suor freda!

L’últim tuit ja és aquí, a temps per fer-me feliç. Més d’un ja em mira de biaix; una mica més i començo a parlar de Rèquiem per a contrabaix!

Lletres bestials: Damià Bardera

Justament ahir al vespre, en Josep Campmajó i jo vam presentar a la Llibreria 22 de Girona el darrer llibre d’en Damià Bardera, els nens del sac. Això no és cap crònica de l’acte, sinó un text que vaig escriure fa una setmana per parlar de les bestialitats barderianes, d’uns relats plens de color que, malgrat la sordidesa de les històries, confirmen l’existència a les lletres catalanes d’un humorista ben capaç de pertorbar.

Tot va començar fa un parell de mesos, més o menys. Amb un missatge d’en Josep Campmajó —sí, sí, l’escriptor i empresari gironí, aquell que va guanyar el Casero i sempre fa olor de violetes— a Facebook. Em diu que necessita contactar amb mi; em demana el número de mòbil. En donar-l’hi, em pregunta si tinc Whatsapp. Com que la resposta és negativa, m’anuncia que em trucarà quan pugui. Passen dos dies i res. Al tercer dia, just quan la manca de notícies comença a intrigar-me una mica, ens trobem per casualitat a la terrassa d’un bar. Allà, davant d’un whisky escocès, em demana sense majors preàmbuls si estic disposat a copresentar amb ell l’últim llibre d’en Damià Bardera. “Coneixes en Bardera, no?”,  inquireix en adonar-se de la meva sorpresa. “Sí… vaja, no. Sé qui és, però no hem parlat mai. Ni tampoc no he llegit cap dels seus… no, espera… sí, he llegit els contes amb què va quedar finalista del Premi de Narrativa de Sant Narcís, ara ho recordo!”, exclamo davant dels ulls estupefactes d’en Campmajó. “Molt bé. Sabràs, per tant, que és àcid i cruel”,  conjectura ell. “Per això hem pensat en tu —afegeix—. És perfecte perquè el presentis tu!”. Aquest cop, la mirada d’estupor deu ser meva, però em limito a dir: “Em sembla molt bé. Podeu comptar amb mi”.

 
Primer contacte

Al cap d’un mes i escaig, quan quasi m’he oblidat de la presentació a què m’he compromès, rebo un parell de trucades d’un número desconegut. Naturalment, no en faig cas. L’endemà, un correu electrònic m’informa que les trucades eren d’en Damià Bardera. Vol parlar amb mi. Aquest cop li truco jo. M’afalaga que s’hagi llegit un parell de llibres meus —Witxi i Pell de cilici, per ser més exactes— i que me’n faci comentaris prou elogiosos i afuats. Li confesso que conec poc la seva obra i que, abans de presentar els nens del sac, m’agradaria contextualitzar-la. Em recomana que em llegeixi els dos llibres anteriors, també editats pel Cep i la Nansa. En penjar, m’adono que l’hora llarga de conversa telefònica m’ha passat volant.
 

Benvingut empatx

Tot i que m’agradaria posar-m’hi més espaiadament, les complicacions de la vida quotidiana m’obliguen a llegir-me en una setmana més de cent cinquanta contes d’en Bardera. Primer, els seixanta de fauna animal. Després, els trenta-tres d’els homes del sac i, finalment, els seixanta d’els nens del sac. Un empatx important que, malgrat tot, em fa profit. De seguida detecto coincidències en els tres llibres: els ingredients narratius —la mainada i els animals— són sempre els mateixos però sempre diferents; les temàtiques brutíssimes contrasten amb la pulcritud del llenguatge, que permet contar autèntiques bestialitats amb una nitidesa indiscutible; la inventiva de Bardera, sovint al servei de la crítica o el sarcasme, li serveix per ajudar-nos a pensar l’existència.
 

Lliures, salvatges, irreverents

Els contes de Bardera són lliures, salvatges, irreverents. Burxen en les misèries de la naturalesa humana, emfasitzen el patetisme d’unes vides marcades per ferides i contradiccions. Això no impedeix que sedueixin, que emocionin o estremeixin gràcies a la claredat d’un estil que es nodreix d’una inventiva tan formidable com el desig de l’autor de produir un efecte moral; el que sigui. A els nens del sac, per exemple, els  barrufets pervertits i els llops que ensetrillen caputxetes, les decapitacions i els actes de canibalisme, els óssos de peluix que parlen amb poetes i els mandrils executats obren un ventall d’interpretacions tan ampli que, més enllà del joc macabre proposat per l’autor, es percep la voluntat de superar el sedàs dels anys i mostrar-nos la cara més lletja de la nostra societat.
 

Qüestió de paràmetres

Homes que mengen gossos, duen ulls de vidre i enculen travestis amb les seves cigales gegantines; nens que xuten gallines, apallissen vells encorbats i cacen l’home del sac; la matança de la vaca, àpats a base de rates de claveguera, hipopòtams que esbudellen elefants amb la ganiveta del pa… La imaginació desfermada de Bardera només coneix els límits de l’eficàcia narrativa. Mentre el relat tingui coherència interna, tot és possible. Des d’acudir a l’escola disfressat de preservatiu usat fins a dur a l’extrem el paper de dimoni del pessebre, desenterrar els morts amb la intenció de cruspir-se’ls o ser blasmat per abandonar una nina inflable. “No em jutgis amb els paràmetres dels altres”, diu en algun moment el protagonista del seu conte més llarg, l’espantaocells, però és una advertència que bé podria ser formulada pel mateix autor.
 

Algú com ara jo

Aquest és el títol d’un microrelat de fauna animal que, des del meu punt de vista, pot entendre’s com un embrió de la narrativa barderiana. No el reproduiré sencer, però sí que en transcriuré unes quantes línies: “Si en féssim una pel·lícula, el protagonista hauria de ser algú de nosaltres ara que ja som grans (…) algú com ara jo (…) començarien a aparèixer els flaixos d’una experiència remota, mig iniciàtica, mig traumàtica, una espècie de ritual atàvic en què ens lliuréssim a la bogeria d’una petita rotllana de foc, tots nosaltres dins d’una casa desocupada, en ruïnes, a la part vella del poble (…) i la tramuntana fent petar la porta, i a dins de la rotllana, un grapat d’escorpins embolcallats de l’odi, la sang i —respirant— el verí de la mirada humana”.
 

Provocació i crítica social

Bardera és un provocador, un crític empedreït que, mitjançant les seves ficcions, ordeix un univers ple de violència, abusos de poder i gestos grotescos i decadents, un univers en què nens, bèsties i adults de tota mena s’assemblen tant que de vegades és impossible distingir-los. I Bardera s’hi recrea, es complau a presentar-nos amb tota la seva cruesa les conseqüències de deixar-nos endur per instints irracionals i, alhora, ben naturals. És la part fosca i destructiva de la nostra espècie, la constatació que les atrocitats, fictícies o no, no són gens casuals.
 

Del riure al desassossec

Tant els nens del sac com els dos llibres anteriors de Bardera (els altres dos —i alguns contes per llegir-los d’amagat i el penúltim vòmit— encara no me’ls he llegit) ofereixen una àmplia gamma d’interpretacions. En última instància, com sempre, tot dependrà del lector. Per a alguns, l’autor pot destacar per les seves obscenitats o transgressions; per a d’altres, per l’escatologia o la maldat que impregnen alguns dels seus relats, o també per l’habilitat a l’hora d’inquietar i crear incerteses i desassossec. Fins i tot hi haurà qui rigui amb el seu humor, qui trobi divertides imatges i escenes que, si no fos pel notable distanciament que proporcionen el to i l’estil, serien esborronadores. El més probable, però, és que llegir-lo equivalgui a rebre un cop de roc que t’estaborneix i, un cop recuperat el sentit, et permet contemplar la realitat amb uns altres ulls, contemplar-te a tu mateix com si mai abans t’haguessis vist.
 

Intensitat i tensió

Tot i que molts contes de Damià Bardera destaquen pels seus finals sorprenents i per una inventiva que sembla inesgotable, el que més m’atrau de les seves narracions és la capacitat per mantenir la intensitat i la tensió i, més enllà d’això, l’habilitat per crear unes estructures on cada relat sembla lligat indissolublement a tots els altres. Sense ser novel·les, els seus llibres posseeixen una atmosfera que transcendeix la trama de cada conte i crea l’efecte d’una història compacta que, tot admetent lectures de tota mena, aconsegueix suscitar algun tipus d’emoció i plantejar interrogants.
 

Possibles influències

Si rastregeu una mica per la xarxa, hi trobareu més d’un text que relaciona l’obra de Bardera amb la de creadors de la talla de Borges i Kafka. No gosaria pas posar-ho en dubte, però em fa l’efecte que té més influències de Nietzsche —“l’animal salvatge que vam ser fa milers d’anys viu i prospera dins del sàpiens actual”— o de Bataille, que força el lector a contemplar un món dens i confús. Des del punt de vista narratiu, però, m’ha semblat detectar-hi semblances amb Carver o De Quincey, fins i tot amb Delibes i Monterroso. Pel que fa als escriptors catalans, em recorda una mica —per la contundència i la precisió— Manuel Baixauli, l’autor d’Espiral.

 

El valor de l’ambició

Bardera és ambiciós. Es nota en els seus contes i en les seves paraules. I és prou agosarat com per afirmar que “tard o d’hora esclataré”. La frase, la predicció, ressona amb la potència d’un llampec. I el seu aire desafiant, quasi bel·ligerant, permet conjecturar com a mínim dues coses: potser lamenta no haver assolit encara el ressò que es mereix i està convençut que tard o d’hora tothom haurà de rendir-se al seu talent.

Albert Soler presenta ‘Vides lascives’ a Girona

Publicat el 19 de juny de 2013 per giusepe
Reprodueixo aquí el text escrit per Albert Soler Bufí amb motiu de la presentació de Vides lascives a la Llibreria 22 de Girona. Ha agradat tant que l’ha hagut de llegir dues vegades. La foto és de l’amic Jossi Font.

Quan veig un llibre de literatura eròtica, sempre penso:  vaja, un altre pajillero que té a bé fer-ho públic. No és broma. Sé del que parlo. Fa temps vaig escriure un llibre d’aquests.

I tanmateix, no és el cas d’en Pastells. Entenem-nos, no vull dir que no sigui pajillero, que ell sabrà i en tot cas no és tema a tractar en una llibreria, sinó que no ho aboca –amb perdó– en aquest Vides Lascives, que és molt més. Cosa que es nota ja des de l’inici, fins i tot abans de començar a llegir-lo, ja que no només s’assegura en una nota que aquesta obra ha guanyat el Premi de Literatura Eròtica La Vall d’Albaida, sinó que s’hi afegeix que el president del jurat es deia Filiberto Tortosa. No tinc ni la més remota idea de qui és, però segur algú que du per nom Filiberto s’ha d’agafar les coses de manera seriosa, per no donar doble motiu de riota. 

Així doncs, amb la garantia d’en Filiberto ja des de la primera pàgina, no em va costar gens endinsar-me en la lectura de Vides Lascives. I a fe que ho agraeixo. Vides Lascives, més que vides, són moments de vides. És a dir, que ningú esperi en cada capítol el relat de tota la vida d’un prohom, sinó el d’un moment concret d’aquesta vida. Una mena de “Moments verros de la humanitat” que el mateix Stephan Zweig hauria escrit si no hagués estat tan ocupat en els moments estelars. Comença amb un cromanyó anònim, anonimat comprensible ja que se l’acusa d’ejaculador precoç, i acaba amb un indignat que mor d’un atac de cor en plena Porta del Sol mentre intenta batre el rècord de polvos seguits, i que em perdonin els puristes per la paraula polvo. Principi i final, com s’observa, completament contraris; l’ejaculador precoç i el recordman del folleteig; la cara i la creu d’una moneda sexual; el ying i el yiang del folleteig; l’anvers i el revers de la folgança; el contrast total, en definitiva. Com començar un llibre parlant dels interessos dels polítics i acabar-lo amb els interessos dels ciutadans.
 
Entre mig, entre el cromanyó i l’indignat i per rigorós ordre cronològic, desfilen pel llibre tot un seguit d’homenots i de donotes amb el denominador comú de l’incandescència de baixos. Llegint-lo, un no pot menys que preguntar-se què té el poder que atorgui tanta calentura a qui l’ostenta. Més enllà dels exemples que en Pastells ha escrit, tothom té frescos a la memòria casos de personatges poderosos que han sortit als diaris per afers d’aquests, des de reis espanyols a presidents d’institucions tan poderoses com el govern dels estats units, el Fons Monetari Internacional i la Diputació de Girona.

Així, hi apareix Sòcrates, que contràriament al que és costum en aquestes pàgines no es beu un got d’esperma sinó de cicuta, i això demostra l’escrupulós respecte que l’autor manté en tot moment pels fets històrics. Hi apareix Praxíteles tan excitat amb l’estàtua de marbre que acaba d’esculpir que intenta posseir-la, en un episodi que jo interpreto, primer, com el més clar precedent de l’invent de la nina inflable; segon, com un també clar precedent d’una dislocació del membre de l’eximi escultor; i tercer, com un avís important: a Josep Pastells, del cervell del qual ha sorgit aquest intent de violació marmòrea, no l’acompanyaré mai de la vida a fer una visita al Museu Britànic. Per si de cas.

Però anant als que sí surten a Vides Lascives, hi apareix per exemple Nefertiti, gairebé oculta darrere la verga de 25 centímetres del seu esclau predilecte. Un petit incís: el cromanyó de l’inici tenia un membre de 15 centímetres, segons l’autor. Més endavant ens explicarà que la d’Atila era curta però gruixuda. Té l’autor alguna fixació per les mesures dels membres masculins? Corre sempre amb una cinta mètrica a la butxaca? Vet aquí preguntes que quedaran sense reposta, però jo, per si de cas, a banda del museu britànic tampoc no el penso acompanyar al lavabo. 

Aquesta curiosa fília que demostra en Pastells cap el membre erecte provoca que, per evitar reiteracions, durant aquestes divertides pàgines hagi de fes ús de gran quantitat de sinònims per no afartar el lector (o la lectora) de polla. Em refereixo a que resultaria pesat anomenar sempre polla a la cigala. I ell ho sap. En Pastells, bon escriptor com és, demostra dominar abastament el lèxic referit a aquesta part de l’anatomia masculina i es serveix de moltes de les paraules que la llengua catalana té per referir-se a la pastanaga (té, aquesta no la fa servir). Sempre en situacions d’alta càrrega eròtica, ens parla de fal·lus, verga, cigala, titola, l’esmentada polla i inclús de penis. Doctors té l’església i en Pastells sembla tenir el doctorat en erotisme. Però a mi particularment el mot penis no em desperta en absolut la líbido. Ans el contrari, l’identifico sobre tot amb el vocabulari mèdic: “senyor Soler, aquesta taca al penis no té gaire bona pinta”. De tal manera que estic convençut que si un dia –déu no ho vulgui– una senyoreta s’em dirigís al nap anomenant-lo penis, no només em seria impossible complaure-la sinó que fugiria cames ajudeu-me pel temor que intentés col·locar-me una sonda.

Però no ens apartem de les vides lascives. Mentre la història avança literalment a cops de cigala per les pàgines del llibre, apareix Aristòtil enculat per un deixeble. I també un crucificat empalmat. Val a dir que l’exquisida educació de l’autor provoca que en aquest cas no es tracti de l’autèntic Jesucrist, que realment no estaria per gaires pensaments obscens al mont Calvari, sinó de l’actor que el representa en la passió. També Eric el Roig masturbant-se a la proa del seu vaixell, i aquí trobo a faltar un consell per als qui el vulguin imitar, com és el de procurar no fer-ho mai de cara al vent.

Picasso, Miró, el mateix Franco, Hitler, Borges, Cortázar, per descomptat Freud i Kingsey. Ningú se’n salva. Pastells els descobreix a tots en el moment de més escalfor de la seva vida i ens ho explica. Ja vindran historiadors a intentar rebatre’l. Però serà una tasca abocada al fracàs. La veritat és aquí, i tot el que no estigui aquí, és mentida.

Abans d’acabar, voldria elogiar Josep Pastells. En primer lloc, per divertir-nos alhora que ens il.lustra i al temps que escriu bé, tres fets que si ja un per un serien motiu de felicitació, tots tres junts mereixen un aplaudiment. I en segon lloc, cosa que encara mereix un aplaudiment més intens, per tenir el valor de presentar aquest llibre a Girona. I no perquè Girona tingui merescuda fama de ciutat casta i avorrida. Ho dic perquè s’ha de tenir valor per promoure la vida lasciva en una ciutat en la que ens acaben d’apujar de tal manera el preu de l’aigua, que ens surt més a compte rentar-nos els baixos amb Moet Chandon que en el bidet de tota la vida.

Vides lascives

Publicat el 15 de maig de 2013 per giusepe
Ja tinc portada per al meu nou llibre de contes, Vides lascives, editat per Bromera després de guanyar el Premi de Literatura Eròtica La Vall d’Albaida 2012. El dimarts 18 de juny, a les vuit del vespre, el periodista Albert Soler el presentarà a la Llibreria 22 de Girona. Reprodueixo aquí el text de la contraportada.

I si el somriure enigmàtic de la Gioconda fos causat per un artefacte intensificador del plaer sexual inventat per Leonardo da Vinci? I si Napoleó no hagués tingut un micropenis, hauria construït el seu imperi amb tant d’ímpetu? Vides lascives ens sorprèn amb una galeria de personatges cabdals de la història de la humanitat tan diversos com l’home de Cromanyó, Nefertiti, Picasso o Hitler. Filòsofs, governants, artistes i altres celebritats desfilen per aquesta obra seduint el lector amb la seva actitud més provocadora i desvergonyida. Somnis eròtics, perversions i alguns desitjos inconfessables –tot presentat amb originalitat i ironia– ens descobreixen, entre altres històries, les frustracions de Cèsar en la relació amb Cleòpatra, la secreta font d’inspiració de Cervantes i Shakespeare per crear algunes de les seves obres més conegudes i a Anníbal com el general més viril que ha conegut el món.

‘En la pell d’un mort’, bona novel·la de Xevi Sala

Publicat el 19 d'abril de 2013 per giusepe
Reprodueixo aquí el text que he escrit per preparar la presentació de la segona novel·la de Xevi Sala, En la pell d’un mort, a la Sala de lectura Miquel Pairolí de Quart. 

Bona tarda a tothom.

Sempre és un plaer ser en un espai com aquest, que du el nom de l’admirat i enyorat Miquel Pairolí, a qui en certa forma homenatgem cada cop que trepitgem aquesta sala.

També vull agrair a en Xevi Sala que hagi pensat en mi per presentar la seva segona novel·la, exposant-se a que digui qualsevol bajanada que pugui comprometre la seva reputació.

Conyes a banda, la veritat és que quan m’ho va proposar de seguida li vaig dir que sí. Encara no m’havia llegit el llibre –de fet encara no existia físicament– però vaig dir que sí sense dubtar-ho. Al capdavall, és periodista com jo, viu a Quart com jo i, a més, em cau bé. De tota manera, Xevi, aquest migdia, quan m’has trucat per confirmar que em recordava de la presentació, diria que no has acabat de respirar tranquil fins que t’he dit que En la pell d’un mort m’ha agradat i, per tant, em sentia capaç de presentar-la i parlar-ne amb total llibertat, perquè diria exactament el que pensava, sense cap necessitat de fer equilibris per deixar-te bé.

De fet, potser caldrà que abans d’entrar en matèria et feliciti públicament per aquesta segona novel·la. I no només pels seus mèrits literaris, sinó perquè, tot i que vist des de fora pugui semblar el contrari, per publicar avui al nostre país, per publicar en català, no n’hi ha prou amb el talent, sinó que també cal tenir sort. I un cop has aconseguit editar, encara cal més sort perquè tractin la teva obra com si tinguessin ganes de vendre-la. I aquest, sens dubte, és el cas d’En la pell d’un mort, que això sí, ja venia avalada per l’èxit de Les causes perdudes, la novel·la amb què vas quedar finalista del premi Prudenci Bertrana.

Per a mi, ho confesso, aquella primera novel·la va ser una sorpresa molt agradable. D’entrada, per l’escenari: Font de la Pólvora. I després, sobretot, per l’habilitat en recrear les peripècies d’un mestre traslladat en aquell barri després de d’un presumpte abús sexual comès a Barcelona.

Suposo que tots l’heu llegit. Si no és així,us la recomano.

Bé, el cas és que avui toca parlar d’En la pell d’un mort, toca presentar-la.

L’ideal, em sembla, seria parlar d’un llibre amb gent que ja l’ha llegit. No dubto que molts dels que sou aquí ja ho heu fet, però segur que n’hi ha uns quants que encara no i, és clar, per respecte a aquestes persones, tots els comentaris que es facin sobre l’obra han de partir d’una certa contenció i de la voluntat de no desvetllar cap dels secrets, diguem-ho així, del llibre, i menys encara si tenim en compte que basa bona part de la seva eficàcia en la intriga.

En aquest sentit, avui en Xevi pot estar tranquil perquè, pel que fa a l’argument, no aniré gaire més enllà del text de la contraportada o de la frase que acompanya el títol a la portada.

Abans de centrar-me en la novel·la, però, voldria destacar la condició de periodista d’en Xevi.

Per què ho dic? No fa gaires anys encara estava força estesa la idea que els periodistes, acostumats a la immediatesa i a la necessitat d’escriure cròniques apressades que en pocs casos resistien la caducitat de la notícia, no eren especialment aptes per crear literatura. En altres paraules, que, en general, no escrivien prou bé per ser escriptors de ficció. A mi sempre em va semblar que aquesta teoria era una autèntica bestiesa, entre altres raons perquè sempre hi hagut escriptors mediocres que mai no han practicat el periodisme i no ens falten exemples de periodistes que han escrit novel·les memorables. No parlaria d’això si no estigués convençut que en Xevi forma part d’aquest grup de periodistes que s’endinsen en el món literari amb una àmplia varietat de recursos que els permeten crear obres molt interessants.

Per la raó que sigui –això potser ens ho aclarirà ell després– en les seves dues primeres novel.les s’ha decantat per històries que, a grans trets, es poden encabir sense majors objeccions en el gènere de la literatura negra. Sempre hi trobem algun crim, un enigma a resoldre i, també, un fort component social, un interès innegable per analitzar i, tot sovint, criticar, per incitar-nos a reflexionar sobre el món en què ens ha tocat viure. Perquè parlar de Font de la Pólvora, o de Salt, o de Girona, és parlar del nostre món, de la realitat més propera, sense defugir en cap moment temes importants que permeten que aquells fets d’àmbit local que s’expliquen al lector adquireixin una volada universal.

Però tornant a la professió de l’autor, després m’agradaria que en Xevi, si vol, ens expliqués si en un moment en què el periodisme –o almenys el periodisme com l’hem conegut fins ara– es troba en crisi, en un moment en què la corrupció és el pa nostre de cada dia, si ell pensa que la novel·la negra pot esdevenir en certa forma una via paral·lela per denunciar la realitat.

Evidentment, això ho sabem tots, el periodisme és una cosa i la literatura negra una altra de molt diferent. El periodisme es limita a enunciar uns fets, a explicar-los amb la major objectivitat i precisió possibles, mentre que la literatura destil·la aquests fets i, si realment funciona, pot arribar a convertir-los en un model de reflexió i anàlisi.

En tot cas, d’això, si ho consideres oportú, en podràs parlar molt millor tu.

La novel·la, va.

Ja ho he insinuat abans. Tot i que sóc un lector voraç, també sóc molt crític i cada cop menys generós. No tinc cap problema a abandonar un llibre si, jo què sé, per exemple, a la pàgina tres o a la que sigui, hi trobo un detall que no em quadra o em desagrada, ja sigui per embafament lèxic o per la impossibilitat d’entrar en la ficció, de creure-me-la, d’imaginar-me que, dins del pacte que sempre s’estableix entre un escriptor i un lector, aquella història és real i, per tant, versemblant.

En la pell d’un mort en cap moment m’ha caigut de les mans. I això que pot semblar que és fins a cert punt fàcil –escriure una novel·la llegible– no ho és gens, en realitat. No només es tracta de trobar un tema, provocar una intriga i recrear uns escenaris determinats, no només cal escriure bé, amb un estil eficaç i adient a la història que s’està explicant. Tot això ja és complicat, però és que fer una novel·la, una bona novel·la, requereix a més un treball previ, una planificació, una construcció; és com construir una  edificació que forçosament ha de ser sòlida i restir el pas del temps. I a més a més, cal que la història llisqui amb fluïdesa i, naturalment, d’una forma entenedora.

A veure, desenganyem-nos, una novel·la no és o no hauria de ser fruit de rampells o d’una suposada inspiració. Una novel·la, una bona novel·la, insisteixo, és un producte intel·lectual, i això vol dir intel·ligent, i això requereix una feina, una feinada, que no té res a veure amb la improvisació.

Tot això potser a algú li semblarà molt obvi, però estic fart de l’actitud de certs autors que escriuen de qualsevol manera, pensant-se que tot val, que només es tracta d’omplir pàgines com sigui. Per a mi, aquesta actitud, aquesta manca de treball i de rigor, és una falta de respecte als lectors.

A mi m’agraden els llibres com aquest. Pensats, sincers, premeditats, els llibres que transmeten alguna cosa –inquietuds, emocions, el que sigui– sense renunciar a fer passar una bona estona.

Una de les coses que més m’han interessat d’En la pell d’un mort és que ens parla de fets reals, quotidians, propers. I, a més de proposar-nos una trama ben treballada, fa una radiografia descarnada de la societat en què vivim.

En qualsevol novel·la, però més encara en una d’aquest gènere, l’inici és fonamental. I en aquest cas és molt potent. El protagonista, Víctor Campoblanco, acaba de sortir de la presó, després d’estar-hi tancat vuit anys per un crim que el lector ignora, i es retroba amb el seu fill de dinou anys, un fill retardat a qui pràcticament no coneix perquè s’ha passat tot aquest temps amb famílies o en centres d’acollida. De seguida descobreixen que el seu pis de Salt ha estat ocupat per algú que, a més, ha usurpat la personalitat del pare; i, per postres, aquest algú, el seu cadàver, vull dir, apareix surant al riu Ter.

L’arrencada és molt suggerent, ja ho veieu, però serviria de ben poc si l’autor no fos capaç, com tantes vegades passa, de mantenir el nivell tota l’estona. En aquest cas, per sort, a mesura que vas llegint t’adones que la trama creix, s’amplifica, es diversifica. D’entrada, tenim la història d’un exconvicte i el seu fill, en Jem, que lluiten per tirar endavant. També, naturalment, el misteri inicial i les seves ramificacions i el procés d’investigació pertinent. Però és molt més que això, la novel·la. També és la història d’una ciutat que en els darrers anys ha canviat radicalment la seva fesomia; és la crònica d’una època complicada, plena de canvis i d’incerteses de tota mena; i ens parla dels immigrants i de les seves dificultats per aclimatar-se, del paper de l’escola com a pilar de la cohesió social, de la policia, dels polítics, dels generadors d’odi, d’una llarga sèrie de personatges més o menys sinistres que evolucionen enmig d’un clima de conflictivitat social que, durant uns dies, converteix Salt en un dels principals epicentres informatius del país.

I el millor de tot és que tots aquests elements, i algun altre que em deixo, es barregen i es mantenen al llarg de la novel·la, que com ja he dit guanya densitat a mesura que passes pàgines sense perdre en cap moment, més aviat al contrari, el fil de la intriga, d’un enigma que es manté ben bé fins al final i que acaba resolent-se d’una forma convincent i reeixida. No penso entrar en detalls, però subratllaré unes quantes coses que m’han agradat.

Si això fos el facebook, n’hi hauria prou clicant l’icona amb el dit polze cap amunt, però com que som a la sala Miquel Pairolí intentaré raonar-ho mínimament.

El tractament i l’evolució dels personatges principals, pare i fill, la seva peculiar relació d’amor-odi, la seva forma de comunicar-se, el lent aprenentatge mutu que es desencadena en retrobar-se. La certesa que, malgrat que han tocat fons, continuen lluitant. I no només per la supervivència: mai no abandonen l’afany per aconseguir una vida millor.

La condició polifònica de la novel·la i la solvència dels diferents narradors: pare, fill i també la sergent Corbera, una mossa amb conflictes personals, familiars, que enriqueixen notablement la lectura. Entre tots ens ofereixen diferents punts de vista complementaris i perfectament relligats que acaben formant un text sòlid i coherent.

La sobrietat, pulcritud i claredat de l’estil, sense renunciar en absolut a un llenguatge precís i variat. I, per sobre de tot, l’eficàcia narrativa. En una època poc propícia per a la lentitud i les feines ben fetes, és d’agrair que l’autor s’hagi repensat les paraules i que, quan ha convingut, les hagi suprimit sense clemència

El realisme i la versemblança. El lector coneix de primera mà com és la vida dins de la presó, com és la relació entre un pare i un fill que es troben en una situació límit, com és el dia a dia d’un agent de policia, com actuen els criminals despietats, com pensa l’extrema dreta i en definitiva, com respira la ciutat i, un cop més, la societat.

I és que la cita de Kropotkin que obre el llibre no és cap casualitat.

Entre moltes frases per a la història, aquest teòric anarquista va escriure: “Enmig d’aquest mar d’angoixa i de la marea que creix al teu voltant, enmig d’aquesta gent que es mou, tu no pots romandre neutral”.  

Tampoc no és cap casualitat el paper rellevant del mestre de l’escola d’adults, Agustí Solano, potser el personatge més real de la novel·la tot i que no aparegui amb el seu nom autèntic, Sebas Parra, que va dirigir durant trenta anys l’escola d’adults de Salt. Sempre crític amb l’administració i amb el fet que es doni tanta importància a perseguir petits delinqüents reincidents mentre “ningú no ha perseguit mai els espoliadors bancaris, responsables d’haver provocat molts més drames socials”.

En fi, que en Xevi Sala ha fet exactament la novel·la que volia fer. Una novel·la negra molt correcta, molt digna, una novel·la que, deixant de banda els gèneres, que a mi mai no m’han preocupat gaire, funciona, interessa i, a més, analitza amb molta lucidesa la nostra societat i ho fa des d’aquí mateix, des de Salt, des de Girona, des de Quart.

Salvador Oliva: “La gent que estimes i l’art són les úniques coses per les quals encara val la pena viure”

Fa divuit anys llargs vaig escriure un retrat de Salvador Oliva. L’he recuperat, escurçat i actualitzat per publicar-lo en aquest bloc. 

 

Salvador Oliva Llinàs acaba de complir setanta anys, però la seva mirada de noi entremaliat revela que ens trobem davant d’un jove etern, d’una persona essencialment feliç que captiva ràpidament l’interlocutor. Home de mirada profunda, se’l podria definir com un enamorat de la literatura, un art que ha conreat des de la triple condició de poeta, traductor i professor universitari. Recentment jubilat de la seva tasca pedagògica, confessa que “no trobo a faltar les classes. Trobo a faltar els alumnes amb talent”. Però ara té més temps per llegir i escriure, que és el que li agrada més. I treballa més hores que abans de jubilar-se. Afirma que si tornés a néixer només es dedicaria a escriure i postula la llibertat de l’autor com a punt de partença irrenunciable per a la creació. Parla de pressa i barreja sovint la ironia amb la broma, tot i que es posa molt seriós quan sosté que totes les persones són artistes en potència, totes tenen la possibilitat d’aportar una llum nova, una perspectiva íntima. Considera que la inspiració no és res més que una idea romàntica beneita, i defensa que darrere de qualsevol obra literària ha d’haver-hi sempre un treball rigorós, la feina de cada dia. Per tant, la configuració final de l’obra és un procés molt llarg, malgrat que tampoc no cal seguir al peu de la lletra el consell d’Horaci de no donar per acabat un llibre fins al cap de nou anys d’haver-lo escrit. No obstant això, compleix en part les recomanacions del poeta llatí, ja que tres de les obres que ha elaborat fins ara li han representat nou anys de feina cadascuna. Es tracta d’un Diccionari Anglès-Català/Català-Anglès, la traducció al català de les trenta-set obres dramàtiques de Shakespeare (per a TV3 i l’editorial Vicens Vives) i la novel·la en vers Fugitius. Segons ell mateix admet, “són tres projectes [equiparables en dificultat a la traducció en prosa i en vers dels 154 sonets de Shakespeare] que només podria tirar endavant un boig com jo”. Però no trobem cap indici que hagi perdut la raó, amb prou feines algun contrasentit que delata que és un home fascinat per l’existència, un home que rebutja el romanticisme tan literàriament com a la vida real però que és capaç de plorar escoltant música de Verdi, Puccini o Wagner. És el poder de l’art, la constatació que una melodia pot donar forma a una determinada tristesa i et pot fer saltar les llàgrimes sense saber ben bé per què.

Un xoc molt bèstia
Tot sovint se sent dir que els poetes ja neixen poetes, però el cas de Salvador Oliva deu ser una excepció: fins passats els vint anys no va sentir la necessitat d’escriure; de fet, el seu interès per la lectura es va despertar quasi per accident i al mateix temps que la descoberta de l’absurd, és a dir, del servei militar. El seu pare era botiguer i la mare, que feia de modista, tenia entre els seus clients l’esposa del general de brigada del Govern Militar de Girona. Casualment, Oliva va complir amb la pàtria en el mateix edifici on anys després impartiria classes de Filologia Catalana. Tot i que fer la mili va representar “un xoc molt bèstia”, aquest destí li deixava moltes hores lliures i va ser llavors quan va començar a familiaritzar-se amb les biblioteques i els llibres.

Valverde i Ferrater
Potser per això va matricular-se de Filologia Hispànica –que en aquella època incloïa gallec, portuguès i castellà– a la Universitat de Barcelona, on juntament amb Gabriel Ferrater va tenir l’oportunitat de participar en les tertúlies literàries organitzades des de la direcció de la Residència Sant Antoni,que es realitzaven a la casa del poeta José María Valverde a Sant Cugat del Vallès. Al 1965, Valverde va dimitir com a catedràtic d’Estètica per solidaritat amb els professors de Madrid José Luis Aranguren, Tierno Galván i Calvo Serer, expulsats per motius polítics. Mentre recorda aquells dies amb una veu nasal que sona ferma i decidida, Oliva es passa les mans pels cabells blanquinosos i s’inventa curiosos i efímers manyocs amb un estil força original de despentinar-se. Quan una de les seves nétes interromp de tant en tant la conversa, reprèn sense problemes el fil narratiu i obsequia l’entrevistador amb alguna picada d’ullet que li serveix per destacar alguna idea. Reconeix la influència rebuda de Ferrater i Valverde, que cada dia els encarregava algun treball, com ara “en la próxima clase me van a traer un soneto sobre el otoño”.

Vichy i Oxford
Quan feia la carrera, el poeta va obtenir dues beques per estudiar a Vichy i Oxford. La terra natal pot esdevenir un mecanisme de control i el jove Oliva, freturós d’experiències vitals i creatives, va optar per canviar d’entorn durant uns mesos. “Jo ho aconsellaria a tothom, que marxés. Perds els tics del país, i això va molt bé”, subratlla.

De Nottingham a la UdG
Després de treballar un any a la Universitat Autònoma de Barcelona com ajudant del doctor Comas, el 1969 se’n va anar a viure temporalment a Nottingham, on feia de lector d’espanyol a la universitat, i va iniciar el doctorat en el camp de la lingüística moderna. Allà es va enamorar d’Angela Buxton, una noia anglesa que havia viscut molts anys al Canadà però va tornar a la Gran Bretanya per fer el doctorat. Es van casar en una església gòtica de Gedling el desembre del 1973, poc abans d’establir-se primer a Banyoles i molts anys després a Fontcoberta. La tornada d’Oliva al Pla de l’Estany –en aquella època encara era el Gironès– es va accelerar en assabentar-se que la seva mare tenia càncer. De seguida va trobar feina com a professor al Col·legi Universitari de Girona, l’embrió de l’actual UdG, on va treballar durant quasi 40 anys.     

Els primers poemes
L’estada de quatre anys a Nottingham va exercir una gran influència en la gestació de Marees del desig, recull de poemes que va ser publicat al 1975 per l’editorial Pòrtic i s’inspira en models anglesos de reflexió sobre l’experiència moral del desig amorós. Amb tot, el primer llibre que va escriure va ser Ritmes i música de jaç, rebutjat tant per Edicions 62 com per Tusquets. En aquest sentit, Oliva recorda que “el director literari de Tusquets (un capellà, ni més ni menys que Ricard Torrents) em va escriure dient que el llibre era immoral i no es podia publicar, però Jaume Creus, que era director d’una col·lecció de Pòrtic, em va dir que li agradava molt i que ja me l’editarien”. Llavors va excloure molts poemes de la primera obra i va crear Marees del desig, introduint-hi una antologia de poemes d’amor. Trenta-vuit anys després, opina que “el pròleg rimat de  Ritmes i música de jaç tenia una certa gràcia”, però malgrat que encara el conserva en algun calaix descarta publicar-lo per la senzilla raó que “ara sóc capaç de fer-ho més bé”. I és que “quan arribes a fer un poema que funciona és bastant fàcil repetir els mateixos esquemes, però això seria molt avorrit”. Per aquesta raó, va deixar passar sis anys abans de publicar Terres perdudes (1981), més exigent formalment però també més desolat. Precisament, amb aquesta obra va guanyar el premi Miquel de Palol, “l’únic al qual m’he presentat. Es veu que durant la deliberació va haver-hi bufetades, perquè un dels candidats era amic d’un membre del jurat”, explica Oliva.

Follia cultural
Més tard va redactar Carta a Pompeu Fabra, “que va ser publicat a Olot per Miquel Plana. És un llibre de bibliòfil molt estrany, com un acordió”, i al 1986 va ser incorporat a El somriure del tigre, un recull de poemes satírics dirigits a diferents persones i situacions. “La idea era fotre’m de la follia cultural del país i d’una sèrie de gent, tot i que també m’interessava que el poema s’aguantés encara que el lector no conegués la persona a qui anava adreçat”. Li resulta fàcil escriure aquest tipus de poesia. N’ha fet molta, i gairebé sempre “després que m’hagin excitat o provocat. És un antídot excel·lent contra les agressions”, assegura abans de precisar que actualment només recorre a aquesta fórmula “per riure amb els amics, no pas per publicar”. En qualsevol cas, la seva tendència al sarcasme continua sent temuda i ha provocat una forta animadversió respecte a la seva persona per part de les víctimes ocasionals. Vegem-ne una brevíssima mostra extreta del poema Novel·lista locutor: “Més anestèsic que no pas narcòtic / ensopeix brutalment l’impuls eròtic / i és capaç de capar el desig més fort”.

Salt qualitatiu
L’evolució de la seva obra posa de manifest que Oliva sempre intenta innovar, que fa tot el possible per no repetir-se, tot i que és conscient que “cada vegada és igual de problemàtic trobar una cosa nova, perquè en saps una mica més però també et proposes un repte més complicat”. Potser per això, en girar la vista enrere s’adona que gairebé ha oblidat completament alguns dels seus poemes, que ha superat les idees que contenen i que fins i tot no les comprèn. Des d’aquest punt de vista, no és gens agosarat afirmar que amb Retalls de sastre (1988) es va produir un salt qualitatiu i, a més, la seva primera incursió en la poesia narrativa –al poema La remunta, per exemple, explica detalladament com es va trencar el menisc i l’operació resultant d’aquest “accident delirant”–, que més endavant el va dur a Fugitius (1994).

Tour de force
Li costa estar-se quiet. De tant en tant, s’aixeca de la cadira per cercar algun llibre a les lleixes que omplen les parets de l’estudi. Els seus moviments són àgils, ràpids, la prova més fefaent que les sessions de natació i, sobretot, les caminades el mantenen en forma, que l’exercici físic és indestriable de l’energia que alimenta el seu procés creatiu i intel·lectual. Tot i que ja fa dinou anys que es va publicar, un dels millors exemples dels tour de force literaris d’Oliva és el ja esmentat Fugitius, on va seguir un camí per fins llavors només havien transitat Puixkin i Vikram Seth. Es tracta de 5.502 versos octosil·làbics amb estrofes rimades, una tasca duríssima en què va prendre com a referència uns esquemes formals extremament rigorosos. A criteri de l’autor, “és necessari trobar el punt dolç entre la disciplina que imposa la forma i el món virtual del poema, perquè et resulti interessant a tu mateix i també als altres”. Per aquesta raó, va recórrer a una llengua viva i a un llenguatge intel·ligible, literari, sense caure en hermetismes, amb l’objectiu “que el lector no hagi de recórrer constantment al diccionari”. És una constant en la seva obra, una qüestió més ideològica que d’estil i que parteix del convenciment que “la gent ha deixat de llegir poesia perquè no s’entén”.

Shakespeare
De tota manera, el més important quan escriu és “construir un objecte bell, bonic i creïble”. No es refereix pas a la bellesa que ens encisa de sobte, a la que només actua mitjançant escomeses fogoses i embriagadores, sinó a la que s’insinua lentament, a la que s’apodera de nosaltres gairebé sense que ens n’adonem fins que un dia la tornem a trobar als nostres somnis. És la bellesa que, després d’haver ocupat un lloc humil al nostre cor, acaba dominant-nos completament i omplint-nos de llàgrimes els ulls. Com quan Oliva va plorar traduint el quart acte de Hamlet, o quan es va impressionar profundament en veure la versió d’Otel·lo d’Orson Wells, “una meravella total”. I és que Shakespeare és la seva obsessió constant, permanent. No és una obsessió abstracta o basada purament en l’experiència decisiva que va representar la traducció de l’obra dramàtica completa del poeta i dramaturg anglès, sinó una vinculació emocional, una voluptuositat dels sentits i de l’intel·lecte. Dos retrats de Skakespeare, “nostre senyor”, presideixen el seu estudi, i una quantitat enorme d’assajos sobre aquest autor, “que té alguna cosa que és més que humana”, omplen els prestatges per mostrar la fascinació que sent pel creador de la sèrie més gran d’obres teatrals i el més prodigiós conjunt de personatges que hagi concebut mai una sola persona. És clar que ha rebut moltes més influències, tot i que “és difícil enumerar-les perquè assimiles lectures i escrius potser sense adonar-te’n”. No obstant això, admet que W.H. Auden, de qui ha traduït  una antologia de poemes, és com “una ànima bessona meva”.

La generació de Quim Monzó
L’escriptor, que també ha traduït altres autors de llengua anglesa, com ara Oscar Wilde o Dylan Thomas, no amaga que se sent “més a prop de poetes estrangers que no pas de catalans”, però considera que “Josep Carner és dels grans poetes de la tradició europea. Carner ha fet tots els poetes d’aquest país; la gent es pensa que és cursi i floralesc, però si el llegeixes bé ja veus que no és així”. Pel que fa a la prosa catalana, Oliva es decanta per la generació de Quim Monzó, i cita els noms de Sergi Pàmies, Ferran Torrent o Ramon Solsona. En canvi, és poc inclinat a llegir els novel·listes de la seva pròpia generació, perquè “tenen un estil una mica envellit i un to transcendental que em cansa. Les noves fornades són capaces d’explicar coses igualment serioses però en un llenguatge més lleuger”. O potser és que Salvador Oliva prefereix fer-se amb persones molt més joves, “que són més divertides”. En el llibre que celebrava el desè aniversari de Quaderns Crema (1990) va escriure una instància en vers demanant que el traslladessin a la generació següent. Antics alumnes seus encara recorden que vint-i-cinc anys enrere, un dia especialment assolellat, va proposar-los canviar la classe de lingüística general per una excusió a Cadaqués per seguir el camí que Josep Pla descriu a Pa i Raïm

Fidelitat i qualitat
Extravertit i afable, d’alçada respectable i cara eixuta, Oliva està convençut que la llengua catalana es troba només en camí de posseir l’instrumental necessari per expressar tots els matisos del pensament i de l’emoció. Possiblement per aquest motiu s’ha convertit en traductor (magnífic, prestigiós) d’obres escrites en anglès. Assegura que traduir és un afer difícil, complex, de vegades un turment, perquè no es pot sacrificar ni la fidelitat al text original ni la qualitat de la forma. Ell, però, s’agafa aquesta feina amb l’optimisme d’un poeta i amb la seriositat d’un treballador disciplinat i eficaç. Els seus ulls foscos, plens de vida, ressegueixen el vol d’una mosca que trenca el silenci d’un matí humit de tardor, però no fa cap gest per eliminar-la. Sempre sembla mirar més enllà, i això li dóna un aire distret quasi permanent i gens incompatible amb un tracte obert i cordial.

Activitats similars
Oliva troba apassionant tant traduir com escriure, però sosté que “són dues activitats molt similars. Quan escrius has de posar forma a les coses que vols dir, i quan tradueixes ja tens allò que vols dir però li has de posar forma exactament igual”. Només pot treballar durant la nit. Necessita una quietud absoluta. Pràcticament cada dia, s’hi posa fins a les dues o les tres de la matinada, tot i que adverteix que no és gens metòdic i sovint treballa a batzegades. Malgrat que anys enrere va dir que quan es retirés de la docència escriuria una novel·la, ara ha canviat d’opinió: “Les novel·les requereixen una dedicació exclusiva, que no tindré mai”. A més de les traduccions i de l’obra de ficció, Oliva ha publicat nombrosos articles especialitzats de lingüística i crítica literària, i també llibres que per primer cop aplicaven la gramàtica generativa a la mètrica en català: Introducció a la mètrica (1986), del qual al 2008 en va fer una reedició augmentada amb el nom de Nova introducció a la mètricaLa mètrica i el ritme de la prosa (1992), Introducció a Shakespeare (2001, premi Octavi Pellissa d’assaig 1998) i Tractat d’elocució (2006). Així mateix, al 1982 va obtenir la Viola d’Or i Argent als Jocs Florals, al 1988 el premi Crítica Serra d’Or de traducció de teatre per l’obra completa de Shakespeare i al 2003 el premis Cavall Verd i Ciutat de Barcelona per la traducció al català dels Sonets de Shakespeare. 

Cultura pervertida
Tot i que no ha tingut mai el carnet de cap partit polític, durant les primeres eleccions democràtiques (1979) va formar part de les llistes d’ERC a Banyoles i, quan aquesta formació va guanyar els comicis, va ser regidor de Cultura durant un any, exactament el temps que va aguantar la seva esquena. “En aquella època es feien unes comissions permanents que duraven fins a les cinc de la matinada i un  dia em vaig despertar gairebé paralitzat: tenia una contractura muscular a causa de la tensió que em generava aquella manera de funcionar tan bèstia”. Deixant de banda aquesta anècdota, que va precipitar la seva renúncia al càrrec, destaca que “no sé fer política i, de fet, no m’interessa gens. Els polítics em provoquen ira. En lloc d’una democràcia, tenim una partitocràcia (una mena de dictadura de partits). Els polítics s’aprofiten del poder per aconseguir uns sous molt inflats i alguns d’ells són molt corruptes. Realment em fan un fàstic indescriptible”. Pel que fa a la possibilitat que Catalunya assoleixi la independència,  assegura que “em fa molta por. Culturalment ens convertiríem en un país encara més tancat que ara. Els polítics nacionalistes (i els nacionalistes en general) han pervertit la cultura d’aquest país. Un exemple de la follia organitzada: tenim més premis literaris aquí que no pas a Anglaterra que tenen deu vegades més d’habitants que nosaltres. Crear tants premis no fa sinó estimular la mediocritat. No sé si econòmicament hi guanyaríem, però culturalment, ho veig arriscat”. Segons ell, “el problema és que els polítics del PP fan tot el possible per convertir tots els catalans en independentistes. La follia és general, repicada; és com una inundació que posa en perill el seny. És dolent haver de dependre de gent com Aznar, Rajoy, Wert, etc. I veig perillós dependre de polítics nacionalistes”. 

L’amor i l’art
En qualsevol cas, des de fa uns anys veu la vida i el món “d’una manera més deseixida que mai. Quan un arriba a aquesta edat ho relativitza tot (menys els valors artístics). La gent que estimes i l’art són les úniques coses per les quals encara val la pena viure”.

Felicitació nadalenca a La Bona Confitura

Per una vegada, penjo també aquí el microrelat que l’amic Jordi Masó Rahola m’ha publicat a La Bona Confitura. Es titula Felicitació.

Arriba el Nadal i, com cada any, l’aspirant a poeta escriu una llarga i peculiar felicitació a les mil tres-centes vuitanta-sis amistats del Facebook, als quatre-cents catorze seguidors del Twitter i als centenars de contactes que té emmagatzemats al correu electrònic i a l’iphone. Comença dient-los que ha arribat l’hora d’edificar somni sobre somni. Que cal interpretar les paraules i els silencis, les esperes contingudes i  les emocions convulses que sacsegen el cor mentre l’aire ens omple els pulmons. I afegeix serà millor transcriure-ho fil per randa, tampoc no és tan llarg: “Som humans, renoi! La mateixa aventura biològica en milers de milions de cossos i rostres que tenen en comú un destí intangible, les ganes de rebentar el temps i un munt de signes i metàfores que serveixen de ben poc quan es vol atrapar un amor impossible. Podem saludar-nos eufòrics, emborratxar-nos i cantar, edificar imperis o fer allioli com els bons artesans. Podem fer tantes coses que s’acabarien les festes i encara no hauríem acabat d’enumerar-les. Però fem el que fem, massa sovint oblidem que un gest ho decapita tot, que una senzilla decisió ens desborda i el temps no s’atura per inacabable que sembli la cançó. I ho acceptem o no, les cendres en què ens convertirem tard o d’hora són tan reals com els llibres mai escrits, el múscul de la inconsciència, el ja ens trucarem de fa quatre anys o els volcans interiors que difuminen les ombres quan encara no ha nascut el nou any. Rialles, sí, però també plors que harmonitzen amb milers de plors, amb la fugida de l’assassí, amb carícies que anticipen runes i l’esclat d’una llum tan poderosa que per força haurem d’acceptar l’ardent realitat: el foc a l’iris ens apropa la fi del misteri“. Com fa cada any, abans d’enviar la llarga i peculiar felicitació a totes les seves amistats, l’aspirant a poeta li deixa llegir el text a la seva dona. En sentir la seva pregunta (“No et podries limitar a desitjar-los Bon Nadal i bon any nou, com fa tot Déu?“) comença a difondre la felicitació amb el somriure d’un dement.