Josep Pastells

Inventari de sensacions

Arxiu de la categoria: PENSEM SERIOSAMENT

Depressions i disfuncions sexuals femenines

Llegeixo amb interès una entrevista d’Ima Sanchís a Joan-Ramon Laporte, cap de farmacologia de la Vall d’Hebron. “Els medicaments guareixen o causen qualsevol malaltia”, diu Laporte. Afegeix que a Catalunya es produeixen uns tres mil casos anuals d’hemorràgia gastrointestinal, un 40% dels quals són atribuïbles a l’aspirina o d’altres antiinflamatoris. I alerta, atenció, que “qualsevol malaltia pot ser produïda per un medicament. Infarts, pneumònies, malalties neurològiques, patologies psiquiàtriques…”.

Segons Laporte, “estem hipermedicats”. Posa aquest exemple: “Hem arribat a un punt en què quan una persona està trista es diu col·loquialment que està depre”. Greu error: “Els antidepressius només serveixen per a una depressió profunda. La tristesa no és una malaltia, és una reacció saludable”.

Noves malalties i promoció comercial
Un altre exemple: “Cada any s’inventen noves malalties, sobretot en relació amb la ment i el sexe. Converteixen la timidesa en malaltia i la medicalitzen. Ara s’han inventat la disfunció sexual femenina. En pateixes si en els darrers sis mesos has rebutjat una proposició de relació sexual o no n’has tingut una amb satisfacció plena”. I una última dada que certifica la perversió del sistema: “La indústria farmacèutica dedica el doble (a Espanya, el triple) del seu pressupost a promoció comercial que a investigació”.

Algú es creu que l’Estat espanyol sigui plurilingüe?

Publicat el 22 de juny de 2009 per giusepe

El lingüista i filòleg Joan Solà, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, està treballant en la nova gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans, que actualitzarà la de Pompeu Fabra. Solà, una de les persones que millor coneix la nostra llengua i els perills que l’assetgen, declarava ahir al diari Público que “la classe política mai no s’ha cregut que el català hagi de ser considerat tan important com el castellà i la situació es degrada cada cop més”.

El catedràtic lleidatà lamenta que “en lloc de dir que estem vivint uns anys molt difícils, en un món molt complex, en lloc d’admetre-ho i posar els mitjans per superar-ho, ho neguen perquè no es volen enfrontar al Govern central”. Ell, però, té molt clar que “només recuperant l’autoestima com a poble i com a entitat política, del nivell que sigui, però sense estar subordinat a ningú, et sentiràs més fort per defensar també la teva llengua”.

“Ja no ens enganyen”

En aquest sentit, Solà afirma que “ja no ens enganyen amb la propaganda televisiva i les estadístiques que diuen que el català es recupera. La percepció dels ciutadans no és aquesta, ens adonem que tot és una mentida”.

Situació lingüística podrida

Què cal fer? El lingüista de Bell-lloc d’Urgell opina que la classe política “ha de plantar cara. I l’Estat espanyol, ser plurilingue d’una vegada”. El problema, com bé sap Solà, és que teòricament ja és plurilingüe, però en realitat no acaba de ser-ho. Per exemple: si vius o treballes a Madrid i xerres en català per telèfon és molt probable que et mirin malament o et deixin anar alguna impertinència. A mi m’ha passat unes quantes vegades i, per descomptat, he continuat xerrant en català, però m’emprenya que s’emprenyin per una situació que hauria de ser ben natural. De vegades, si et trobes amb algú que sembla raonable, intentes fer-li veure que el català és la teva llengua materna, que penses en català, que quan parles en català no ho fas amb cap mala intenció. I sovint et donen la raó, però el fet d’haver-ho d’explicar, d’estar justificant una conducta que ni caldria justificar, fa que entenguis que la situació lingüística està podrida.

Cap reconeixement social

El problema, Solà el diagnostica molt bé, és que “tenim una llengua que socialment no és reconeguda a Espanya. Quan surts de Catalunya sempre estàs amb el dubte de si et miraran malament”. El problema, insisteix Solà, “és que portem segles rebent el missatge que la única llengua de veritat és el castellà i l’única pàtria de veritat és Espanya”.

Ignorància

Recordo que fa quatre o cinc anys, quan treballava en un setmanari madrileny, vam rebre el currículum d’un noi que, entre els seus mèrits lingüístics, especificava que dominava el català. Recordo també el comentari despectiu d’una companya: “El català? Però si no és una llengua!”. Com que vaig saltar d’immediat (només ho faig quan no hi ha més remei, en cas contrari em passaria el dia barallant-me), va intentar matisar-ho: “Sí, potser sí que és una llengua, però és una llengua romànica”. I? El fet de ser romànica li resta algun mèrit, potser? O és que el castellà no és també una llengua romànica?, vaig preguntar. No recordo com va acabar la discussió, però sí que tinc gravada la seva mirada de perplexitat, com si estigués parlant amb un marcià que intentava vendre-li l’aire que respirava.

L’única solució

La sortida ideal, ja ho sabem, seria la independència. Però mentrestant (un mentrestant que pot ser tan irònic com vulgueu o, si ho preferiu, pot néixer de la confiança en un futur millor) caldria “tenir una concepció política no subordinada d’aquest país”. Ho diu Solà, que parla de “fórmules intermèdies tan dignes com la independència”. I posa l’exemple de Suïssa, Canadà o Bèlgica, “països on la situació lingüística no està tan podrida com aquí”.

Els deures? Retallo, enganxo i ja està

Publicat el 30 d'abril de 2009 per giusepe

Ni les enciclopèdies ni els pares. Internet. Els joves ho tenen molt clar. Saben que la xarxa és una autèntica meravella quan es tracta de fer els deures amb el mínim esforç, sense pensar ni assabentar-se de res. Retallo, enganxo i ja està.

Reconec d’entrada que, si hagués disposat d’internet a la meva ja llunyana època d’estudiant, hauria fet exactament el mateix. Llavors també podies copiar els treballs, però sempre a partir d’algun llibre que, com a mínim, t’obligava a escriure’l amb la teva pròpia lletra. Com que es tractava d’un procés lent, encara que no ho volguessis acabaves entenent alguna cosa del que escrivies. Ara no, ara retallen, enganxen i ja està.

Treballs a la xarxa

“He de connectar-me un moment”, et diuen. “Per què?,” preguntes tu, només per inèrcia. “Per fer un treball”, és clar. “Sobre què?” Aquí podeu imaginar-vos quasi qualsevol resposta: “Sobre les característiques de l’art barroc, les dunes del desert, els ocells dels Aiguamolls de l’Empordà, la pintura de Miró, les vaques dels Pirineus, l’arquitectura de Gaudí, les rambles de Barcelona…”.

Ni llibres ni enciclopèdies

La pregunta següent quasi sobra, però també la fas. “No pots buscar-ho en un llibre o una enciclopèdia? La casa és plena de llibres i enciclopèdies”. I la resposta, inapel·lable, et confirma que no cal que t’hi escarrassis: “Papa, sisplau, estem al segle XXI!”.

Esforç i resultats

Val, d’acord, admets. Estem al segle XXI, sí, però això implica que cada cop ens haguem d’esforçar menys a fer les coses, que tot es limiti a retallar i enganxar, de vegades sense ni tan sols llegir-se’ls, textos que els professors donen per bons? Perquè després veus les notes i són excel·lents, fins i tot amb anotacions al marge sobre l’interès i l’aplicació a l’hora de fer els deures.

Llei del mínim esforç

No serà que alguns professors també són partidaris de la llei del mínim esforç? Suposo que és relativament senzill descobrir si un treball està copiat, sobretot quan els alumnes d’onze o dotze anys parlen dels “ecos surrealistes” que s’observen en un text determinat, del “pessimisme existencial” que es detecta en un llibre de cert autor o de les “inequívoques influències de Faulkner” en l’obra d’un altre.

Elaborar la informació

Potser el principal problema és que alguns docents (no voldria generalitzar)continuen aplicant esquemes didàctics del passat i no acaben d’estar formats en noves tecnologies. Si l’únic que es demana en molts treballs és informació sobre un tema determinat, quasi convides l’alumne a retallar i enganxar. Massa fàcil, no? Seria molt millor que els estudiants haguessin d’elaborar la informació, contrastar-la i comunicar el que han après. Un parell d’exemples: escriu en tres fulls la biografia d’un dels teus avis i situa-la en el seu context històric; explica com és el carrer on vius i, sobretot, quina classe d’arbres i plantes s’hi poden trobar.

La còpia no pot servir

Tampoc no em sembla tan complicat. Està molt bé poder accedir a qualsevol informació en qüestió de segons, però el més important és aprendre a cercar amb criteri, i això es pot aconseguir a través de preguntes rellevants que obliguin els alumnes a pensar. És clar que abans cal que pensin els professors, que al capdavall són els que han de dissenyar deures on la còpia no serveixi de res, deures personals que generin un aprenentatge actiu i facin arribar els pares a la conclusió que internet és una gran eina.

Obama, l’OTAN, el G-20 i la bilateral amb Europa

Publicat el 3 d'abril de 2009 per giusepe

Mai no m’he empassat que amb quatre reunions es pugui canviar el món, però suposo que les cites d’aquesta setmana gran (el G-20, la cimera de l’OTAN, la trobada bilateral entre Estats Units i Europa i la d’Obama amb el món musulmà) podrien tenir alguna conseqüència en les nostres vides. 

D’entrada, sembla evident que l’OTAN s’ha convertit en una institució obsoleta. Per tant, cal replantejar-se seriosament el concepte de defensa i, sobretot, abandonar la idea d’Occident contra el món.

Filosofia del pragmatisme

La trobada de Barack Obama amb Europa i el  món musulmà es guia, crec, pels valors fundacionals de l’Amèrica contemporània. Com escrivia ahir Josep Ramoneda a El País, es tracta de cercar els arguments “en la tradició filosòfica del pragmatisme, que pren les seves decisions a partir del reconeixement de la realitat i de la capacitat de transformar-la, i no per la imposició d’un projecte amb voluntat d’absolut”.

No a la guerra

En el cas dels musulmans, és evident que Obama no té cap interès a declarar guerres. Ho demostren les vies de comunicació obertes amb l’Iran, que sembla que ha deixat de ser el dimoni, i amb els talibans, a qui voldria integrar en un procés afganès en què ja no es parla de victòria militar, sinó de reconstrucció de l’Estat.

Frustració assegurada

Els països europeus, això que entenem per Europa, es presenten a la cimera del G-20 sense acabar d’articular un poder conjunt real. En temps de crisi, en qualsevol temps, el que esperen els ciutadans és que els dirigents naveguin en la direcció correcta, però sembla que tots tenen brúixoles diferents i, en conseqüència, no es posen d’acord sobre el rumb a seguir. Passi el que passi aquesta setmana, l’únic que tenim assegurat és la frustració, qui sap si la depressió. I és que no tinc gens clar que els dirigents s’entenguin amb el poder financer, principal responsable del desastre. I suposant que entre tots acabessin decidint cap on cal anar, tampoc serà tan senzill canviar en quatre dies els hàbits adquirits durant tants anys.

Espanya, irrellevant

Una altra qüestió, més anecdòtica, és el paper d’Espanya en aquesta setmana gran. Em quedo amb una frase de Henry Kamen a El Mundo:  “El paper d’Espanya en tot això no es posa en dubte perquè, senzillament, Espanya no té paper”. Per molt que Zapatero vagi repetint que “Espanya és la vuitena potència econòmica del món”, la veritat és que ni tan sols és membre de ple dret del G-20. Això sí, Zapatero és un dels impulsors de la peculiar proposta d’una Aliança de Civilitzacions. Obama fa veure que li sembla una gran idea, però el que de debò l’interessa és establir relacions amb Turquia.

Més de tres segles escorxant foques vives

Els mètodes per eliminar-les són tan variats com salvatges (a cops de pal, picot o destral; de vegades, amb sort, a trets), però el més brutal de tot plegat és que sovint escorxen vius exemplars d’entre dues setmanes i tres mesos, incapaços encara de nedar. Parlo de les foques del Canadà. Ja s’ha obert la veda per caçar-les a la façana costanera atlàntica, al Quebec i també al nord d’un país que figura entre els més civilitzats del planeta. Calculen que aquest any en pelaran (mai millor dit) prop de 338.000. Una autèntica massacre que el Govern canadenc minimitza tot recordant que la població de foques s’ha triplicat en els últims trenta anys i arriba als 5,5 milions d’exemplars.

Tot i que el Departament de Caça i Pesca del Canadà imposarà (ja era hora!)noves normes als caçadors (la que més m’ha cridat l’atenció és que hauran d’assegurar-se que els animals són morts abans de treure’ls la pell), el fet que les operacions es realitzin en territoris inhòspits, quasi inaccessibles, dificulta que es dugui a terme un control real per garantir que maten les foques “amb mètodes que no provoquin dolor, angoixa o patiment”. La part entre cometes, que quasi demana  l’impossible, l’he tret d’una proposta de la Comissió Europea, que estudia prohibir la venda de productes derivats de les foques.

Productes de tota mena

Botes, bosses, barrets, guants per esquiadors, motoristes o boxadors, càpsules d’Omega3, vàlvules cardíaques… La llista de productes fabricats a partir dels cadàvers de les foques és molt llarga i omple les lleixes de moltes farmàcies i botigues de moda. Gucci, Versace i Prada han utilitzat o continuen utilitzant pells de foca a les seves col·leccions.

Pobres animals!

El comerç acostuma a ser cruel, però en el cas de les foques del Canadà (que no és, ni molt menys, l’únic d’aquest tipus) la guerra comercial té implicacions tan ferotges que potser la millor manera de fer-se’n una idea és presenciar alguna execució o contemplar la neu i el gel esquitxats de sang al llarg de quilòmetres i quilòmetres, el sinistre recorregut d’uns caçadors que es limiten a fer el que han fet sempre sense que ningú o quasi ningú faci res més que exclamar “pobres animals!”.

Tres ex presidents i un destí: despenalitzar la marihuana

No patiu, cap dels tres ex presidents és José María Aznar. El títol del post fa referència a Fernando Henrique Cardoso (Brasil), Ernesto Zedillo (Mèxic) i César Gaviria (Colòmbia). Aquests tres personatges han impulsat una comissió llatinoamericana sobre drogues i democràcia que, entre altres coses, demana la despenalització de la marihuana que es destini a l’ús personal. La comissió, formada per representants de disset països, es va reunir l’altre dia a Rio de Janeiro per reclamar un “canvi d’estratègia” en la lluita contra les drogues.

Convençuts que la despenalització de l’ús personal de la marihuana tan sols serà efectiva si s’aplica a tot el món, Cardoso, Gaviria i Zedillo es dirigiran no només als responsables dels seus respectius països, sinó també a tots els governs llatinoamericans, als de la Unió Europea i al des Estats Units.

Prejudicis, pors i tabús

Segons ells, cal acabar d’una vegada amb “els prejudicis i les pors que sempre envolten el problema de combatre les drogues sense arribar mai a prendre posicions concretes i eficaces”. També parlen de “superar el tabú i obrir un debat a tot el món”. Afirmen que “la violència i el crim organitzat associat al tràfic de drogues constitueixen un dels problemes més greus d`’Amèrica Llatina” i que “davant d’una situació que es deteriora cada dia amb altíssims costos humans i socials, és imperatiu rectificar les estratègies de la guerra a les drogues aplicades a la regió els últims trenta anys”.

Dos petits dubtes

Perfecte. Només tinc dos petits dubtes, que es poden traduir en dues preguntes: 1) Si parlen d’obrir un debat a tot el món, ¿per què només pensen reunir-se amb dirigents europeus i americans? 2) Com és que ara, de sobte, Cardoso, Zedillo i Gaviria ho veuen tan clar si quan eren presidents dels seus respectius països o no veien res o eren incapaços de moure un dit per redreçar la situació?

Per què l’església no vol deixar morir Eluana Englaro?

Aquesta dona italiana de trenta-set anys en porta disset en coma irreversible. Abans de patir l’accident de trànsit que la va dur en aquesta situació s’havia declarat partidària de l’eutanàsia i, per tant, contrària a viure gràcies a mètodes artificials. El Tribunal Suprem va autoritzar fa més de dos mesos la desconnexió de la sonda naso-gàstrica que la manté en vida, però el Ministeri de Sanitat s’hi oposa i el Vaticà i la poderosa església italiana estan fent tot el possible per impedir que la deixin morir en pau.

Eluana ja s’ha convertit en un símbol de la lluita per l’eutanàsia a Itàlia. El seu pare, Giuseppe Englaro, ha protagonitzat una batalla legal de més de deu anys per posar fi al coma vegetatiu, però després del vist-i-plau del Suprem ha hagut d’enfrontar-se al veto del Govern per no deixar-la morir al país.

Moviment a favor de la Vida

La solució adoptada pel pare ha estat traslladar-la a un sanatori d’Udine que escapa al veto de Sanitat, però el Moviment a favor de la Vida no està disposat a permetre la mort d’Eluana. Aquesta matinada, un grup de manifestants ha intentat aturar l’ambulància mentre cridaven “Està viva!” i els adversaris del dret a l’eutanàsia es mostren disposats a lluitar fins a l’últim moment per aturar el que consideren un assassinat.

El bisbe d’Udine

Com ja us podeu imaginar, tenen el suport del bisbe d’Udine, Pietro Brollo, que ha fet una crida “a la consciència de tots” i remarca que “en aquests moments, l’únic deure de la societat és ajudar a viure Eluana”. Ajudar-la a viure, senyor bisbe? Viure com un vegetal en contra de la seva voluntat i la dels seus familiars? No ho acabo d’entendre, potser és que sóc ateu.

La Quiete

Per sort, no hi ha cap obstacle legal per complir la sentència del Suprem al sanatori La Quiete. Els responsables d’aquest centre han explicat que Eluanna no serà desconnectada immediatament, sinó que esperaran uns tres dies fins que un equip de voluntaris li retiri l’alimentació i la hidratació assistides.  Descansi en pau.

Obama, Jarabe de Palo i el pessimisme de Sèneca

Pau Donés i el seu Jarabe de Palo ja van intuir fa temps que la puresa musical es troba en la mescla, que arriben nous aires, noves cultures, nous ritmes i sons que bé podrien resumir-se amb la paraula fusió. Aquesta tendència va molt més enllà de la música i s’estén a tots els àmbits, fins i tot a la política. Una de les proves més espectaculars és la proesa de Barak Obama, el negre (mulat, matisen alguns) que ha arribat a la presidència dels Estats Units per substituir l’impresentable George W. Bush. I és que Obama, educat en tres continents i fruit indiscutible d’una barreja d’ètnies i cultures, s’ha convertit, almenys per a molts, en la gran esperança del planeta, en una mena d’enviat del destí que, per amable i fotogènic que sigui, de ben segur que tindrà ben presents El Príncep de Maquiavel i el Tractat de la brevetat de la vida de Sèneca.

Les expectatives que s’han creat són tan grans que sembla que Obama sigui l’única esperança per al futur del planeta. L’escriptor Richard Ford parlava l’altre dia d’un acte cívic col·lectiu concertat i desesperat, d’una estaca clavada al cor del racisme nord-americà, d’un home aparentment extraordinari que dirigirà un país en part escèptic, en part clarament oposat i en part entusiasta, potser fins extrems absurds. Però molts que no l’hem votat ni el podíem votar també estem pendents d’aquest home de quaranta-set anys, metre vuitanta-cinc i somriure encantador, d’un personatge que ha entrat a la història per la porta gran i ara s’enfronta a una tasca molt més complicada del que podem imaginar-nos.

Grans expectatives

D’entrada, el mateix Zapatero s’ha mostrat confiat que  l’arribada d’Obama al poder servirà per combatre amb més efectivitat la crisi i la recessió, i n’hi ha molts que pensen que s’acabaran les guerres, la desigualtat, la pobresa i la insolidaritat. No només als Estats Units, a tot el món. També he sentit dir que el superheroi mulat (bé, aquesta denominació és cosa meva) trobarà remeis per al creixement desbocat de la població i del consum i resoldrà les greus mancances del sistema econòmic i d’un mercat global on molts moren de fam i d’altres d’atipament. En resum, que Obama farà més habitable la terra i, amb una mica de sort, aconseguirà que tots siguem una mica més agradables.

Escepticisme

No és que vulgui ser pessimista, però l’altre dia estava rellegint Sèneca (sí, ja ho sé, faig coses molt estranyes) i algunes de les seves frases em van semblar força il·luminadores. “A molts els va desemparar l’edat mentre, enfilant-se al cim de l’ambició, lluitaven amb els principis; a d’altres, després d’haver arribat amb mil indignitats a les dignitats supremes, els arriba el miserable desengany que tot el que han treballat només ha servit per a l’epitafi del sepulcre”. I què?, podem preguntar-nos. Tots envellim o fracassem, tots acabarem enterrats. Doncs això, precisament això és el que vull destacar: Obama és humà com nosaltres i dubto que faci miracles.

Dominades amb jaqueta i corbata

Ara que, vist des de fora, no sembla gens complicat fer-ho millor que Bush. I he d’admetre que Obama té tota l’aparença d’un polític molt preparat, no sé si maquiavèl·lic però sí assequible, càlid i rigorós. I també confesso que algú capaç de posar-se a fer dominades amb jaqueta i corbata abans d’un míting –al maig a Montanasense importar-li que el prenguin per un fantasma exhibicionista, només pendent de sentir-se més en  forma a l’hora de parlar i, per tant, parlar millor, es mereix totes les meves simpaties. Potser per això li recordo un dels millors consells de Sèneca: aprofita el present. És molt breu i alguns diuen que no existeix, que sempre corre i es precipita i deixa de ser fins i tot abans d’arribar, però tu aprofita’l, Obama, pel bé de tots.

Humà, massa humà

Aquest títol de Nietzsche, un llibre brillant i ple de matisos que admet tot tipus d’interpretacions però per sobre de tot ajuda a entendre una mica millor l’ésser humà, em serveix avui per parlar del que des de fa massa temps està succeint a Gaza sense que ningú amb el poder suficient faci res per aturar-ho.

L’amic Joan Vidal Ruggiero em va enviar ahir un allau de correus que coincidien en la necessitat d’aturar un conflicte que, un cop més, ens aboca a les contradiccions d’un sistema que ve a demostrar allò que ja deia Marc Aureli al segle II: “Moltes vegades comet injustícia el que no fa res, no només el que fa alguna cosa”. El conflicte àrab-israelià, matèria de debat permanent des de fa massa temps, pot ser tan complicat com vulgueu, però sembla mentida que no puguin posar fi a la matança de gent innocent. És com si els que podrien fer-ho, els que haurien de fer-ho si donessin la més mínima importància a les vides humanes, es regissin per unes idees tan senzilles com brutals, en la línia del Yahvé del Llibre de Job, a qui tot l’importa ben poc i substitueix la raó pel poder.

Transparència del mal

Però el que està passant a la Franja de Gaza és una vergonya de magnituds siderals que transcendeix l’estratègia i la política per mostrar-nos sense embuts com funcionen les coses en aquest món. Semblen tots ben bojos, deixebles de la força i el terror. La capacitat de fer mal l’adversari, d’esclafar-lo, és el bé més preuat, sinònim de poder i una bona mostra de la cobdícia humana que va dur Calvino (en el segon sermó sobre Job) a dir que, per satisfer-nos, Déu hauria de crear nous mons. Si ens ho mirem fredament, podríem dir que els coets de Hamàs i els tancs i avions israelians són part del caos que dibuixava Baudrillard a les seves Contrasenyes, un indici força clar que el sistema és obscè i es dirigeix a la catàstrofe, un exemple més de la transparència del mal en una espècie que camina desbocada cap a l’abisme.

No hi ha marxa enrere

Dos no es barallen si un no vol, em deia sempre el meu pare quan era petit. Però en aquest cas sembla que tots dos volen. Hamàs i Israel, no pas les persones que moren a diari perquè han tingut la mala sort de néixer en aquella zona bombardejada per terra, mar i aire. Tot indica que no hi ha marxa enrere, que Hamàs no té previst suïcidar-se ni onejar la bandera blanca i que Israel haurà de decidir-se entre la pau (iniciativa àrab que fa sis anys va rebre el suport entusiasta d’Arafat) o la guerra, la prolongació indefinida d’un atac criminal. Ens poden quedar esperances? Si fem cas a Gramsci, que contra el pessimisme de la intel·ligència invocava l’optimisme de la voluntat, hem de pensar que sí, que algun dia tornaran les negociacions. L’arrel del conflicte és el bloqueig de Gaza i l’ocupació de Cisjordània, no pas els coets de Hamàs. El somni de la gran Palestina podria acabar sent real, però a canvi de què? De morts i més morts, de sang i més sang? Cap causa, per justa que sigui, mereix la mort d’un nen.

Qüestió de força

Però al final tot acaba sent una qüestió de força, no de drets. Qui pica més fort acaba guanyant. Qui té més armament imposa les seves raons, per irracionals i salvatges que siguin. La suprema creació robòtica d’Asimov, R. Daneel Olivaw, acaba sent idèntica als éssers humans, però hi ha un detall que delata la seva condició de robot: és molt més intel·ligent, honrat i virtuós del que podria ser-ho mai una persona. Potser ens hauríem de plantejar que ens dirigissin robots, que dos robots s’asseguessin per resoldre d’una vegada per totes el conflicte àrab-israelià?

El pa nostre de cada dia

Esperar molt de la humanitat quan hagi deixat de fer la guerra és una quimera pròpia d’ànimes ingènues. Mirem enrere, sisplau. El camí és ple de cadàvers provocats per la mà de l’home. Moltes comoditats i molts avenços tecnològics, però la Play dels nostres fills costa el mateix que la renda per capita anual d’un etíop. I que potser ha desaparegut aquell odi fred impersonal, aquella sang freda pròpia dels assassins amb la consciència tranquil·la? No, les guerres són el pa nostre de cada dia, igual que les ganes de destruir l’enemic, l’orgullosa indiferència per les vides perdudes, les persecucions i la barbàrie. Sí, molts desitgem amb totes les nostres forces que s’acabi aquest conflicte, però potser som tan humans que ens queda ben poc d’humans.

“El castellà no s’hauria d’ensenyar a les escoles de Catalunya”

L’afirmació, tan radical que potser alguns catalanistes no la compartirien, és del lingüista madrileny Juan Carlos Moreno Cabrera i va sortir publicada ara fa dos mesos i mig a eldebat.cat. No l’havia pogut llegir, però acabo de fer-ho gràcies a l’amic Josep Maria Falgueras, incansable defensor de la nostra llengua. Moreno és catedràtic de la Universitat Autònoma de Madrid i ha publicat un llibre on critica l’agressivitat del nacionalisme lingüístic espanyol i afirma que és l’únic d’aquest tipus que existeix a l’Estat.

Sempre és agradable trobar algú que parli sense embuts de les contradiccions dels nacionalistes espanyols en matèria de llengua. I més encara si aquest algú és madrileny i publica un llibre en castellà El nacionalismo lingüístico (Península) que de ben segur ha provocat i provocarà més d’un calfred entre els incondicionals de la lengua de todos. És evident que molts espanyols no ens entenen ni tenen cap intenció d’entendre’ns, però reconforta comprovar que hi ha persones capaces d’analitzar la qüestió de la llengua amb objectivitat i reflectir les seves conclusions en un llibre que capgira la visió que molts espanyols tenen del català i del costum (per a molts un capritx) de parlar la nostra llengua al nostre país. He d’admetre que no acabo d’estar d’acord amb la frase que dóna títol al post d’avui (a mi, personalment, m’agrada que el meu fill domini el castellà, l’anglès i quantes més llengües millor), però sí que he llegit l’entrevista amb l’entusiasme derivat de reconèixer unes idees molt similars a les meves en boca d’un professor madrileny.

Us recomano, per tant, que si encara no l’heu llegit dediqueu uns minuts a l’entrevista amb Moreno:
http://www.eldebat.cat/cat/notices/_el_castella_no_s_hauria_d_ensenyar_a_les_escoles_de_catalunya_33203.php

Segur que estem segurs?

Potser m’estic acostumant massa a fer preguntes, però és l’únic que se m’acudeix després de llegir la publicitat que m’ha deixat a la bústia una companyia de seguretat molt arrelada i coneguda de qui no diré el nom. El títol del full és Campanya de prevenció de robatoris al Sector 3, la zona de Getafe on visc. Però el subtítol afegeix: “A causa dels robatoris que s’estan produint els últims dies, llancem una promoció especial i exclusiva per a El Bercial”. És a dir, per posar un exemple adaptat a Girona, fan una campanya de prevenció a Montilivi i afirmen que és exclusiva per a un barri que es troba a l’altre extrem de la ciutat, posem per cas Pedret.

 

I aquests són els individus de qui ens hem de refiar? No saben ni quin barri volen protegir i pretenen assegurar-nos la seguretat. Això sí, a un preu “immillorable”. Segons la nota, l’alarma que ens volen vendre valia 299 euros i ara la podem aconseguir només per 49. Quina reducció més bèstia, no? O abans valia massa o ara la posen massa barata; jo més aviat m’inclino per la primera opció. El cas és que després afegeixen que la quota és de 36 euros al mes. Si el que han dit abans és cert, només caldrà pagar dues vegades: 36 i 13 euros, si no em fallen els càlculs. Molt bé.

Estudi ràpid i gratuït

Una altra qüestió: les unitats són limitades i l’oferta només és valida fins al 3 de desembre. Si ens estem plantejant adquirir una alarma, en només cinc minuts ens faran un estudi de seguretat gratuït i sense cap tipus de compromís. Quina rapidesa!, que amables! Sembla ser que l’encarregat de realitzar-lo serà l’especialista de seguretat de la zona, però tenint en compte la contradicció entre el títol i el subtítol és raonable preguntar-se de quina zona.

Oferta especial

El full, que remarca tres o quatre vegades que és una oferta especial, acaba dient que només ens hi podrem acollir si truquem a l’especialista de la zona. Tot, ja ho veieu, molt especial. Tant que, després d’entretenir-me a fer una bola ben compacta amb el full, l’he llançat a la paperera amb tot el cerimonial del món, amb un ganxo que intentava imitar els skay-hook de Kareem Abdul-Jabbar.

Catalunya: entre el somni i la realitat

Ja fa uns mesos que antics alumnes de l’Annexa de Girona (per ser més concrets, companyes i companys de vuitè d’EGB al ja llunyà curs 1979-80) hem creat una espècie de fòrum a través de correus electrònics en què es parla una mica de tot però, darrerament, s’incideix en la situació política i lingüística de Catalunya. Tot i que ja fa uns quants anys que visc a Madrid i algú (gent amb poca perspectiva, per descomptat) em podria considerar una mena de traïdor, la veritat és que em sento tan català com qualsevol i em sap molt de greu comprovar que no acabem de ser un país normal. Les raons són prou conegudes i es redueixen, crec, a una qüestió essencial: ells són més (i, per tant, més forts) i no estan disposats a donar-nos el que volem. Ells? Sí, l’Estat espanyol, bona part dels espanyols entre els quals ens compten pel simple fet de tenir DNI. Aquests dies he pogut llegir reflexions molt brillants sobre aquest tema, comentaris esmolats que posaven de manifest que la realitat catalana no s’acosta ni de bon tros al que voldríem la majoria de nosaltres, els que pensem que tenim una identitat col·lectiva ben diferenciada de l’espanyola.

De vegades em fa por que tots aquests debats siguin estèrils, però després acabo pensant que l’esperit i l’energia dels nostres pensaments de cap manera podran desintegrar-se perquè ens acompanyaran mentre visquem i, de ben segur, mentre visquin els nostres fills i els fills dels nostres fills.

Luis Buñuel explicava a les seves memòries que a l’època del surrealisme era habitual decidir definitivament sobre el bé i el mal, determinar què era just i què era injust, quines coses calia fer i quines altres calia evitar. No és una mala font d’inspiració i segur que tots nosaltres podríem fer una llista prou llarga amb les coses que desitgem i les que preferiríem canviar.

Confesso, però, que no sóc gaire optimista. Em fa por que l’independentisme català acabi convertint-se en una mena de surrealisme que, com deia el principal tèoric d’aquest moviment, André Breton, tingui com a principal objectiu “resoldre les condicions prèviament contradictòries del somni i la realitat en una realitat absoluta, una superrealitat”. Ja m’agradaria, ja, viure en una superrealitat en què per fi fóssim un país com qualsevol altre. Seria magnífic, però em temo que, ara per ara, ens movem en el terreny de la fantasia.

Tot i que no m’agrada parlar de política, m’encanta relacionar-me amb les persones. I moltes de les que he retrobat darrerament, antigues companyes i companys amb qui vaig compartir una educació on amb prou feines podien distingir-se petites espurnes de catalanisme sota la dictadura franquista, desitgen que Catalunya sigui molt més que un somni. M’hi apunto.

Bretxa digital i monopoli de la informació

Bretxa digital? No, ja no existeix. Monopoli de la informació? Tampoc. No ho dic pas jo, sinó el sociòleg Manuel Castells, professor de la Universitat de Southern California i catedràtic emèrit a Berkeley.

Segons ell, “internet no està creant exclusió. Quan desaparegui la meva generació [1942] s’acabarà la bretxa”. Castells també opina que els mitjans de comunicació “han perdut el monopoli de la informació”. Segons ell, “la xarxa ha donat a cada persona la capacitat de comunicar”.

Tot això està molt bé, no? Aviat no hi haurà bretxa digital i ara mateix tots tenim la capacitat de comunicar. Tots els que podem accedir a internet, és clar, perquè en conec uns quants que encara no poden o no volen. Però suposo que quan desaparegui la generació de Castells, i algunes d’anteriors, tothom accedirà a internet i podrà comunicar el que li vingui de gust a la resta del planeta. Teòricament, ja ho sé. Només a Iran hi ha 500.000 blocs, el 40% de noies, i si tan sols volguessis llegir-ne, no sé, un de cada mil, hi hauries d’invertir vint hores a canvi de dedicar menys de tres minuts a cada bloc. Ja ho sé, ja ho sé, hem de ser selectius i només llegirem el que ens interessi de debò, que possiblement no seran blocs de noies iranianes (no per falta d’interès, sinó, entre d’altres raons de menys pes, perquè és molt possible que no dominem prou bé l’idioma). Jo mateix, i mira que m’agradaria mirar-los tots, amb prou feines tinc temps de llegir cada dia sis o set blocs de MésVilaWeb. I, posats a ser francs, el meu només se’l llegeixen diàriament (o vés a saber si li donen un cop d’ull i ja està) entre 400 i 450 persones. A on vull arribar? A concloure que, d’acord, la xarxa ens permet comunicar a tots o quasi tots i el monopoli dels mitjans ja no existeix, però tot està tan fragmentat, tan dispers, que em costa albirar gairé res més que una diversitat monumental.

Ara bé, hi ha gent que sap treure’n profit, de tot plegat. Mireu Obama, per exemple. Sense internet, els joves que l’han votat massivament no haurien estat tan motivats, ni el flamant president nord-americà hauria recaptat els 490 milions d’euros que li han permès arribar a cada poble dels Estats Units. És a dir, sense la xarxa Obama no hauria guanyat. Suposo que els polítics del nostre país n’hauran pres bona nota, però si tots intenten imitar-lo a les pròximes eleccions, posem per cas, potser els joves i no tant joves començaran a quedar saturats de polítics a internet i arribarà un moment en què desitjaran fer qualsevol cosa menys entrar als seus blocs. Amb tot, Castells pronostica que algun dia sorgirà entre nosaltres un Obama i provocarà “un terratrèmol”. Segur que més d’un ja està començant a dissenyar l’estratègia, a calcular el moment més oportú per irrompre a l’escena digital amb la potència d’un tsunami.

Obama, Saramago i els herois intel·lectuals del nostre temps

M’anticipo unes hores, però tant se val.

“Canviarem el món”, proclama Barack Obama en saber-se guanyador. El flamant president nord-americà (1,85, jove, negre, fotogènic i carregat de màgia) assegura que “no podem permetre’ns quatre anys més de la filosofia que ens ha dut a aquest caos”. Ja ha fet història, no hi ha dubte: en acabar amb un passat racista s’ha convertit en un símbol per a milions de persones que semblaven condemnades a la marginació perpètua.

Ara bé… canviar el món? Per molt ambiciosos que siguin els seus objectius, el demòcrata potser té aspiracions massa elevades, difícils de dur a la pràctica. Escoltem un moment a José Saramago: “El món continua dividit entre rics i pobres i aquest és l’únic problema real”.

Algú dubta que Saramago tingui raó? I com ho canviem, això? Obama donarà poder als pobres? Tant de bo. Diuen que el canvi que proclama es tan insòlit i de dimensions tan enormes que resulta impossible fer-ne cap previsió. En tot cas, m’agraden moltes de les seves frases. Per exemple: “Prou d’enfrontar a joves contra vells, regions contra regions, rics contra pobres, homes contra dones, demòcrates contra republicans. Prou als Estats vermells i negres. Som els Estats Units d’Amèrica”. Bonic, oi? Però l’aplicació pràctica… no sé. Segur que Hobbes no tenia raó? De debò que l’ésser humà és com deia Rousseau?

Centrem-nos. Saramago, home lúcid com pocs: “Ara mateix l’únic poder organitzat és el financer i econòmic, al qual tot li és ben  igual: religió, ideologia, cultura, idiomes, tot. El problema ja no són els blancs i els negres, perquè entre un negre ric i un blanc ric no hi ha cap diferència. El blanc pobre d’avui és el negre d’ahir”. Què hi dius, Obama? “Acabem de pujar a l’onada del naixement d’una nova era”. La culminació del somni americà, potser? Tant de bo. Però canviar el món? Aquest és el realisme de què parla Fareed Zakaria? O només es tracta de gestionar millor que altres la decadència dels Estats Units que descriu Francis Fukuyama? Confiem que no. En primer lloc, per molt que la nòria més gran del món sigui a Singapur i el casino més gran a Macau, no crec que sigui massa encertat parlar de la decadència d’un país que continua sent, amb molta diferència, la primera potència militar del món. D’un país amb una participació del 21% en l’economia global que possiblement serà el primer que sortirà de la recessió. I en segon lloc, perquè només cal mirar enrere per confirmar que el passat no va ser tan mític com molts el dibuixen i que la capacitat dels Estats nits de controlar-ho tot no era res més que una utopia.

En fi, que si ho mirem tot amb una mica de perspectiva Obama no ho té tan malament per dur a terme una profunda transformació als Estats Units, passar pàgina i obrir un nou horitzó on, de ben segur, apareixeran els altres països. Però canviar el món? No ho sé. Ara em vénen al cap les paraules de Karl Jaspers sobre els periodistes, a qui definia com els herois intel·lectuals del nostre temps, com l’equivalent contemporani de l’humanista del Renaixement, un home atent que, immers en l’estrèpit de l’actualitat, era capaç de parlar amb una precisió absoluta de l’existència humana. Jaspers s’equivocava, ja ho sabem: l’estrèpit de l’actualitat ha acabat per ensordir-nos a tots i deteriorar la nostra capacitat de percepció.

És cert que mai com fins ara havíem disposat de tantes dades i notícies sobre el que succeeix al nostre voltant i a tot el planeta, però em fa l’efecte que cada cop ens sentim més desorientats en un oceà d’informacions trivials i improvisades que només generen confusió i atordiment existencials. Parlo dels ciutadans en general, però potser també es podria aplicar la frase als periodistes. I ara què farà Obama? De debò canviarà el món? Saramago seria escèptic i jo, gran admirador seu, continuo pensant que, més enllà del que faci o deixi de fer el flamant president nord-americà, serà molt complicat que deixem d’estar atapeïts de coneixements inútils que no ens serveixen per clarificar la nostra situació. Ja ho deia Italo Calvino: “La memòria s’assembla cada cop més a un depòsit de deixalles”. S’acosta una nova era, potser sí, però dubto que la lògica i els instruments del poder (violència, riquesa i coneixement) ens allunyin de Hobbes per apropar-nos a Rousseau. Em sap greu, però la locució Homo, homini, lupus em ve al cap cada dia i unes quantes vegades al dia. A pesar de tot, i amb tota la sinceritat de què sóc capaç: felicitats, Obama!

La patètica passió per la imatge: una fal·lera inútil

Patètica, inútil… Potser m’estic passant? No, em sembla que no. A la seva novel·la La immortalitat, Milan Kundera es pregunta: “Quina importància té que els millors no siguin els més fotogènics?”. En aquesta obra, publicada ja fa més de vint anys, l’escriptor txec descriu i satiritza un nou tipus d’home sotmès a la tirania de la imatge, que dóna més importància a l’aparença superficial de les coses que a l’autèntica i profunda realitat.

La situació no ha canviat gens, em temo. Més aviat ha empitjorat. La prepotència quasi totalitària dels mitjans de comunicació s’agafa de la mà amb el somriure idiota de la publicitat, l’oblit de la natura i la indiscreció elevada a inquietud. Ja ho deia Kundera: els mitjans tendeixen al kitsch per satisfer les necessitats de la massa, de la gent que vol mirar-se en l’engany del mirall embellidor i reconèixer-s’hi amb vulgaritat satisfeta d’ella mateixa.

Però tot és inútil, perquè, com ja sap tothom que s’ha interessat una mica pel tema, la imatge que els altres tenen de nosaltres no té res a veure amb la que cadascú es pensa que s’ha forjat laboriosament. Segur que trobareu més d’un exemple a la vida quotidiana. Un company de feina que es passa tot el sant dia criticant-ne un altre però que quan el té al davant fingeix ser un gran amic seu, l’ensabonament generalitzat a caps i superiors de qui després diem pestes, la hipocresia generalitzada en les relacions de convivència…

Ben mirat, la nostra pròpia imatge és un dels majors misteris. I tan fràgil com nosaltres mateixos. En aquest precís instant, qualsevol boig pot penjar qualsevol cosa a internet per desprestigiar qualsevol persona (posem per cas un polític o un actor) i és quasi segur que se’n faran ressò molts mitjans. De res no servirà que s’acabi demostrant que és una gran falsedat, perquè sempre acabarà quedant el record que aquell polític o actor va ser acusat d’aquella ignomínia.

Però el poder dels mitjans va molt més enllà de tot això. Si un novel·lista recrea mons que no sabem si són reals o ficticis, no té major importància. Només és una novel·la i acostumem a llegir-la per plaer. Si ens interessa el relat, ens és igual que els fets narrats siguin reals o no. Però en el cas dels mitjans de comunicació la cosa es complica, perquè, com ja apuntava Kundera fa més de dues dècades, la nostra època és una batedora que tot ho converteix en pel·lícules, programes de televisió o dibuixos animats. I la pregunta clau és: vivim en la ficció dels mitjans o en la realitat? O, dit de forma més planera: l’aparença de las coses acabarà prevalent sobre la nostra experiència personal?