Josep Pastells

Dues frases. La primera, pronunciada. La segona, per escrit. Ara ho explico, i també el que m’ha passat després.

Pujo a córrer per les Gavarres, en direcció al puig de Sant Miquel. Un bon solet, temperatura agradable. Quan estic arribant a Can Lliure, sento algú que crida “Vigila, un senyor!”. És un ciclista d’uns vint-i-cinc anys que sens dubte es refereix a mi. Ell i el seu company, més o menys de la mateixa edat, afluixen el ritme per deixar-me passar. Em saluden educadament i em somriuen.

D’acord, vaig camí dels quaranta-sis. D’acord, si no em tenyeixo els pocs cabells que em queden els tinc ben blancs. Però senyor? Intento oblidar la frase i quasi ho aconsegueixo, fins que en tornar a baixar lligo caps.

Passo pel costat d’aquella mena de galeria de tir improvisada que hi ha a tocar la Font del Ferro i llegeixo a les rajoles, escrit amb pintura negra: “Saluda i somriu a la gent gran”. No puc evitar relacionar aquesta frase amb els ciclistes. L’han llegit i, en veure’m, m’han saludat i somrigut. M’han vist gran, concloc.

Continuo baixant en direcció a Sant Daniel i, passat el cementiri, em trobo amb el camió de les escombraries ben a prop d’uns contenidors. El conductor està fent maniobra per recular, però un dels seus companys em veu i l’avisa que s’esperi. Com a mínim aquest cop no han dit res de senyor, penso mig alleujat. Poc després el camió m’avança i, en arribar al monestir, torno a avançar-lo jo. La situació comença a posar-me nerviós. Sense gaire sentit, relaciono els ciclistes amb la frase de la paret i amb els escombriaries que, aparentment, em segueixen. Després recordo el poc valor que en aquesta societat donem a la gent gran. I sento altra vegada, ben a prop, el motor del camió. Accelero.

És l’inici d’un conte suggerit per les amigues Eva Gavarró i Nausica Masó. Ni recordava que l’hagués escrit i dubto que algun dia el continuï, però no se sap mai.

Un matí de juny va aparèixer el cadàver d’una dona flotant a l’Onyar al seu pas per Girona. El primer que la va veure, o com a mínim el primer que va avisar la Policia Local, va ser un home que passejava el gos pel Pont de l’Eiffel. La dona tenia la boca molt oberta, com si en morir hagués xisclat amb tota la força dels seus pulmons. La cabellera negra destacava sobre l’aigua grisa en la direcció de l’escàs corrent que duia el riu. Els braços –més que blancs, nivis– s’estenien al costat del vestit verdós amb tanta naturalitat que qualsevol observador imparcial hauria admès que aquell cadàver sabia flotar amb estil. Quan els agents la van treure de l’aigua van apreciar que li faltaven els dos ulls. També era obvi que li havien engegat un tret just al mig del coll. Així ho certificava un forat de bala que li havia sortit pel clatell. De seguida van arribar els primers periodistes i ben aviat es va saber que la morta era la mestressa d’una de les fleques més concorregudes de la ciutat.