Un repte, potser un destí (109)
Per fi he tingut l’oportunitat de llegir alguna cosa de Manuel Puig (Buenos Aires, 1932- Cuernavaca, 1990) o, per ser més precís, podria dir que finalment he tret temps de no sé on per llegir un parell de novel.les que m’han agradat més del que esperava: Boquitas pintadas i El beso de la mujer araña. Acostumat com estic, per raons de feina, a llegir autèntiques porqueries que pretenen passar per literatura, capbussar-me en l’obra de Puig ha estat una experiència molt refrescant. Havia llegit que era romàntic i passional, però he estat incapaç de detectar en els seus textos una sola carícia que no es desfés en retrets o un sol petó que no conduís al penediment. En Puig el plaer és una excusa per ferir i desencadenar culpes, una força poderosa que du a la mentida i la traïció.
Aquest matí, després d’un rodatge suau de vint-i-cinc minuts, he fet sis sèries de mil metres i, després, dos quilòmetres més molt a poc a poc. Llevat del vent, fred i desagradable, d’aquells que et vénen de cara prenguis la direcció que prenguis, les sensacions han estat prou bones.