Josep Pastells

Inventari de sensacions

Els deures? Retallo, enganxo i ja està

Publicat el 30 d'abril de 2009 per giusepe

Ni les enciclopèdies ni els pares. Internet. Els joves ho tenen molt clar. Saben que la xarxa és una autèntica meravella quan es tracta de fer els deures amb el mínim esforç, sense pensar ni assabentar-se de res. Retallo, enganxo i ja està.

Reconec d’entrada que, si hagués disposat d’internet a la meva ja llunyana època d’estudiant, hauria fet exactament el mateix. Llavors també podies copiar els treballs, però sempre a partir d’algun llibre que, com a mínim, t’obligava a escriure’l amb la teva pròpia lletra. Com que es tractava d’un procés lent, encara que no ho volguessis acabaves entenent alguna cosa del que escrivies. Ara no, ara retallen, enganxen i ja està.

Treballs a la xarxa

“He de connectar-me un moment”, et diuen. “Per què?,” preguntes tu, només per inèrcia. “Per fer un treball”, és clar. “Sobre què?” Aquí podeu imaginar-vos quasi qualsevol resposta: “Sobre les característiques de l’art barroc, les dunes del desert, els ocells dels Aiguamolls de l’Empordà, la pintura de Miró, les vaques dels Pirineus, l’arquitectura de Gaudí, les rambles de Barcelona…”.

Ni llibres ni enciclopèdies

La pregunta següent quasi sobra, però també la fas. “No pots buscar-ho en un llibre o una enciclopèdia? La casa és plena de llibres i enciclopèdies”. I la resposta, inapel·lable, et confirma que no cal que t’hi escarrassis: “Papa, sisplau, estem al segle XXI!”.

Esforç i resultats

Val, d’acord, admets. Estem al segle XXI, sí, però això implica que cada cop ens haguem d’esforçar menys a fer les coses, que tot es limiti a retallar i enganxar, de vegades sense ni tan sols llegir-se’ls, textos que els professors donen per bons? Perquè després veus les notes i són excel·lents, fins i tot amb anotacions al marge sobre l’interès i l’aplicació a l’hora de fer els deures.

Llei del mínim esforç

No serà que alguns professors també són partidaris de la llei del mínim esforç? Suposo que és relativament senzill descobrir si un treball està copiat, sobretot quan els alumnes d’onze o dotze anys parlen dels “ecos surrealistes” que s’observen en un text determinat, del “pessimisme existencial” que es detecta en un llibre de cert autor o de les “inequívoques influències de Faulkner” en l’obra d’un altre.

Elaborar la informació

Potser el principal problema és que alguns docents (no voldria generalitzar)continuen aplicant esquemes didàctics del passat i no acaben d’estar formats en noves tecnologies. Si l’únic que es demana en molts treballs és informació sobre un tema determinat, quasi convides l’alumne a retallar i enganxar. Massa fàcil, no? Seria molt millor que els estudiants haguessin d’elaborar la informació, contrastar-la i comunicar el que han après. Un parell d’exemples: escriu en tres fulls la biografia d’un dels teus avis i situa-la en el seu context històric; explica com és el carrer on vius i, sobretot, quina classe d’arbres i plantes s’hi poden trobar.

La còpia no pot servir

Tampoc no em sembla tan complicat. Està molt bé poder accedir a qualsevol informació en qüestió de segons, però el més important és aprendre a cercar amb criteri, i això es pot aconseguir a través de preguntes rellevants que obliguin els alumnes a pensar. És clar que abans cal que pensin els professors, que al capdavall són els que han de dissenyar deures on la còpia no serveixi de res, deures personals que generin un aprenentatge actiu i facin arribar els pares a la conclusió que internet és una gran eina.

La pluja no és el mar

Publicat el 29 d'abril de 2009 per giusepe

La pluja no és el mar, no,
però de vegades t’hi apropa
i et recorda que la sal
de la vida has de posar-la tu,
que l’amor habita més enllà
dels antics refugis
i sovint és com la música
que espera ser despertada.

Suor, pols, cansament…
Ni un núvol al cel, res,
però saps molt bé
que la realitat no és
tan sols el que batega,
que la pluja tornarà
per esborrar fronteres
i recordar-te que terra endins
també hi ha mar, que encara
pots navegar per la pell de les ones.

Només cal que t’imaginis
el color de la tendresa i la calma,
que vegis cada gota com un petó
d’algú que t’estima i sap que l’estimes,
que comprenguis d’una vegada
que les llàgrimes són en realitat
un gest del mar que t’enyora,
el batec d’una llunyania que
definitivament et sedueix.

Serra, Coetzee i la democràcia de l’estètica

Publicat el 28 d'abril de 2009 per giusepe

L’escultor nord-americà Richard Serra va proclamar trenta anys enrere que l’art no és democràtic. Per què? Una votació pública acabava de decidir que es desmantellés la seva peça Tilted Arc, instal·lada en una plaça novaiorquesa. No és gaire agosarat suposar que si la gent hagués votat a favor de mantenir l’escultura a la plaça, Serra hauria proclamat que l’art és democràtic. Però sembla que després de tants anys continua pensant que no i ahir mateix, en una entrevista a El País, feia referència a una cita de Brodsky que deia que no s’ha d’assumir que la investigació científica és democràtica. “Tampoc s’ha d’assumir que l’estètica és democràtica, perquè exigeix la mateixa preparació que la ciència. Si la gent votés quin tipus d’art vol en una plaça pública, elegirien a Walt Disney”, afirmava Serra amb una vehemència plena de ressentiment.

Les opinions de Richard Serra parteixen del supòsit que la gent no té gust artístic, o com a mínim un bon gust artístic. I també pressuposen que les seves escultures són bones, indiscutiblement bones digui el que digui el públic, aquesta massa amorfa que ell denomina la gent. No creu en la democràcia de l’art perquè tem les conseqüències dels seus possibles vots, tem que s’acabin exhibint a les places públiques escultures d’autors que no li arriben ni a la sola de les sabates. No diré que no tingui gens de raó, i res més lluny de la meva intenció que insinuar que les seves obres no tenen cap mèrit artístic, però la veritat és que em sento molt més proper a opinions completament diferents.

Mosaic d’interrogants

Parlo, per exemple, de les del premi Nobel sud-africà J.M. Coetzee, que al seu assaig Mecanismes interns analitza l’obra de 21 autors de primera fila. No es descartable que Coetzee pensi que la majoria de la gent, la gent, no té cap interès en l’obra de V.S. Naipaul, Bruno Schulz, W.G. Sebald o Hugo Claus, però aquesta hipòtesi no es pot deduir de cap dels seus textos, que més aviat conviden a la lectura i obren tot un mosaic d’interrogants i suggeriments.

Literatura democràtica

Lluny de les frases categòriques de Richard Serra, convençut de posseir l’autèntica veritat sobre l’art i l’estètica,  una cosa així com l’única visió correcta i encertada del món i de les coses, Coetzee defensa que “quan un llibre es llança al món es converteix en propietat dels seus lectors, que, a la més mínima oportunitat, alteren el seu significat d’acord amb els seus propis conceptes i desitjos”. Coetzee, per tant, opina que la literatura és democràtica, que els lectors, cada lector, tenen o tenim la capacitat suficient per pensar el que vulguem de qualsevol llibre, sigui de García Márquez o de Corín Tellado.

Lector devot

Suposo que Coetzee ja sap que si la gent votés els millors llibres de la història no elegiria precisament els seus, ni tampoc els d’Italo Svevo, Walter Benjamin o Robert Walser, per citar tres dels autors de què parla al seu assaig. Però dubto que això l’inquieti en absolut. Perquè a part de defensar la llibertat de cadascú per decidir si una obra li agrada o no, l’escriptor sud-africà no perd el temps amb aquestes qüestions i es limita a llegir i llegir amb la intenció d’aprendre’n més. I després escriu novel·les com Terres de ponent o assajos en què s’interna amb sabiduria i empatia en l’obra d’altres autors per demostrar-nos que, a més d’un gran escriptor és, sobretot, un lector devot.

L’últim alè de Fidípides

Publicat el 23 d'abril de 2009 per giusepe

Reprenc aquest bloc després de quinze dies molt intensos que m’han servit per desconnectar de la vida quotidiana amb activitats tan diverses com córrer cent quilòmetres (Sant Feliu de Guíxols-Olot) en tres dies per preparar una crònica per a la Revista de Girona, assistir al casament de la Laura i en Jordi al Mas d’Osor, retrobar la família i visitar Milano amb la Inés. Però avui és Sant Jordi, toca parlar de llibres i, per una vegada a la vida, em ve de gust parlar de la meva darrera obra, L’últim alè de Fidípides.

No us proposo pas que el compreu per Sant Jordi. M’agradaria fer-ho, però seria força absurd: encara no ha arribat a les llibreries. L’editorial, Adhara, preveu que estigui a punt d’aquí a quatre o cinc setmanes i jo començo a preparar el terreny. Si després de la diada d’avui enc ara us queda algun caleró, potser em podríeu fer un petit favor, ajudar-me a sortir de la misèria i, per què no, enlairar-me d’una vegada al cim de la literatura en català.

La crua realitat

M’afanyaria a dir que és broma, però no seria ben bé cert. Sóc pobre com un rosegador i ja fa anys que escric (serà el setè llibre en solitari) sense anar gaire més enllà del cercle d’amics (grans amics, bons amics, els millors) que, em llegeixin o no, em compren tots els llibres que publico amb l’esperança que algun dia sigui prou conegut com per oblidar-me de convidar-los a les presentacions. La fita queda prou lluny: el meu rècord de vendes supera per poc el miler d’exemplars d’un llibre. Si us dic que a mi m’arriba el deu per cent del que costa un volum, no us costarà massa fer-vos una idea de la migradesa del meu compte corrent.

Potser us agrada

Prou de plorar, però. Encara pensareu que vull convèncer algun lector incaut, entendrir-lo perquè d’aquí a un mes o un mes i mig pregunti per L’últim alè de Fidípides. I no, aquest no és pas el meu objectiu. Segur? Home, si ens posem així hauré d’admetre que potser sí que voldria que el compréssiu, però és que en el fons penso que us pot agradar. De debò. Com us el podria vendre? Ufff, ara em costaria molt improvisar un parell de frases coherents i convincents, però sí que us puc donar unes quantes dades objectives:

– Són quinze contes. De fet, catorze, perquè el primer text no és res més que el relat de la meva primera marató, correguda aviat farà un any a Madrid.

– La majoria són molt curts, un avantatge indiscutible si no us acaben de fer el pes.

– Tots tenen en comú que els protagonistes corren, però les similituds s’acaben aquí.

– Són força variats o, si ho preferiu, variacions d’un mateix acte.

– Hi surt Fidípides.

– Hi surten uns quants animals.

– Hi surto jo.

– Per primer cop a la història, em publiquen un llibre bilingüe: català-castellà.

– L’editor és madrileny.

– Els dos últims apartats acumulen, crec, uns mèrits indiscutibles.

Mala i bona notícia

Ho deixo aquí, perquè ja començava a introduir brometes que no vénen al cas. En fi, ja sabeu la mala notícia: aquesta diada no podreu comprar cap llibre meu. (A veure, si esteu molt interessats segur que encara se’n pot trobar algun d’altres anys; un parell d’idees: Héroes flacos, Pell de cilici). Però passat Sant Jordi, quan comenci a insinuar-se l’estiu, us estarà esperant L’últim alè de Fidípides. Demano solidaritat, companyes i companys!

Parèntesi primaveral

Publicat el 8 d'abril de 2009 per giusepe

Per una sèrie de raons que tenen força a veure amb l’oci i l’aventura, també una mica amb les obligacions, m’estaré ben bé dues setmanes sense escriure en aquest bloc. Com que sé que hi ha gent (poqueta) que em segueix de dilluns a divendres, escric aquesta nota apressada per acomiadar-me, si tot va bé, fins al 23 d’abril, quan aprofitaré per parlar de llibres i, amb sort, de la meva pròxima obra, que no sortirà per Sant Jordi però espero que es pugui comprar abans de l’estiu. Salut!

El Khimki de Garbajosa i Scariolo

Publicat el 7 d'abril de 2009 per giusepe

El bàsquet és un dels esports que m’agraden més, però moltes vegades, per falta de temps o pel que sigui, no puc seguir els partits. Un exemple: el diumenge passat es va jugar a Torino la final de l’Eurocup, entre el Lietuvos lituà i el Khimki rus, i fins fa cinc minuts no m’he assabentat del resultat: 80-74 a favor dels primers. Però el que m’interessa destacar no és qui ha guanyat o ha perdut aquesta final, sinó l’uniformitat quasi absoluta dels titulars periodístics als mitjans de comunicació espanyols.

Evidentment, tots comencen dient que el Lietuvos Rytas s’ha proclamat campió, però a continuació, quasi sense excepcions, afegeixen “després d’imposar-se al Khimki de Garbajosa i Scariolo”, “en guanyar al Khimki de Garbajosa i Scariolo” o, com a diferenciació màxima, “en superar al Khimki d’Scariolo i Garbajosa”. Per si algú encara no se n’havia assabentat, m’afanyo a aclarir que el Khimki rus és entrenat per l’italià Sergio Scariolo i hi juga l’espanyol Jorge Garbajosa.

El Khimki és de més gent?

No sé de què m’estranyo, però. Els periodistes acostumen (acostumem, potser hauria de dir) a ser poc originals. Em queixo dels espanyols, però és que si donem un cop d’ull a la premsa digital argentina trobarem un munt de titulars que diuen que el Lietuvos Rytas s’ha proclamat campió de l’Eurocup en guanyar “al Khimki de Carlos Delfino”. I si ens fixem un moment en els diaris digitals veneçolans descobrirem que anuncien que el Lietuvos Rytas ha quedat campió de l’Eurocup després de batre “al Khimki d’Óscar Torres”. Podríem seguir amb més nacionalitats i segur que no quedaríem decebuts. Perquè el Khimki és de més gent: el Khimki és de qualsevol que hi jugui o hi treballi.

Els Lakers són de Gasol. I els Grizzlies també

Tot ben normal, suposo. I si no, fem la prova a Catalunya. La pròxima vegada que llegiu alguna cosa dels Lakers, fixeu-vos-hi una mica. Quasi segur que parlen “dels Lakers de Pau Gasol.” O si es tracta dels Grizzlies, “dels Grizzlies de Marc Gasol”. Els exemples són tan nombrosos que començo a pensar que no té cap sentit cercar fórmules ja no sé si originals però sí mínimament diferents en un món on tothom tendeix a parlar igual i dir el mateix en el mateix ordre.

Obama, l’OTAN, el G-20 i la bilateral amb Europa

Publicat el 3 d'abril de 2009 per giusepe

Mai no m’he empassat que amb quatre reunions es pugui canviar el món, però suposo que les cites d’aquesta setmana gran (el G-20, la cimera de l’OTAN, la trobada bilateral entre Estats Units i Europa i la d’Obama amb el món musulmà) podrien tenir alguna conseqüència en les nostres vides. 

D’entrada, sembla evident que l’OTAN s’ha convertit en una institució obsoleta. Per tant, cal replantejar-se seriosament el concepte de defensa i, sobretot, abandonar la idea d’Occident contra el món.

Filosofia del pragmatisme

La trobada de Barack Obama amb Europa i el  món musulmà es guia, crec, pels valors fundacionals de l’Amèrica contemporània. Com escrivia ahir Josep Ramoneda a El País, es tracta de cercar els arguments “en la tradició filosòfica del pragmatisme, que pren les seves decisions a partir del reconeixement de la realitat i de la capacitat de transformar-la, i no per la imposició d’un projecte amb voluntat d’absolut”.

No a la guerra

En el cas dels musulmans, és evident que Obama no té cap interès a declarar guerres. Ho demostren les vies de comunicació obertes amb l’Iran, que sembla que ha deixat de ser el dimoni, i amb els talibans, a qui voldria integrar en un procés afganès en què ja no es parla de victòria militar, sinó de reconstrucció de l’Estat.

Frustració assegurada

Els països europeus, això que entenem per Europa, es presenten a la cimera del G-20 sense acabar d’articular un poder conjunt real. En temps de crisi, en qualsevol temps, el que esperen els ciutadans és que els dirigents naveguin en la direcció correcta, però sembla que tots tenen brúixoles diferents i, en conseqüència, no es posen d’acord sobre el rumb a seguir. Passi el que passi aquesta setmana, l’únic que tenim assegurat és la frustració, qui sap si la depressió. I és que no tinc gens clar que els dirigents s’entenguin amb el poder financer, principal responsable del desastre. I suposant que entre tots acabessin decidint cap on cal anar, tampoc serà tan senzill canviar en quatre dies els hàbits adquirits durant tants anys.

Espanya, irrellevant

Una altra qüestió, més anecdòtica, és el paper d’Espanya en aquesta setmana gran. Em quedo amb una frase de Henry Kamen a El Mundo:  “El paper d’Espanya en tot això no es posa en dubte perquè, senzillament, Espanya no té paper”. Per molt que Zapatero vagi repetint que “Espanya és la vuitena potència econòmica del món”, la veritat és que ni tan sols és membre de ple dret del G-20. Això sí, Zapatero és un dels impulsors de la peculiar proposta d’una Aliança de Civilitzacions. Obama fa veure que li sembla una gran idea, però el que de debò l’interessa és establir relacions amb Turquia.