Josep Pastells

Isabel Coixet dirigeix a Carme Elías i Josep Minguel en una obra d’aquelles que et fan pensar que no tot està perdut. L’argument? Helene Hanff i Frank Doel mantenen una correspondència que s’allargarà vint anys i els serveix per parlar de llibres i autors oblidats, però també de farina, ous, penics, centaus, penes, alegries, somnis, esperances i, en definitiva, una sèrie d’insignificants minúcies que conformen dues vides.

Però hi ha alguns actors, poquets, que tendeixen a veure-ho tot des d’un punt de vista subtilment còmic, a través d’una ironia que els permet copsar les coses amb molta més claredat a pesar de col.locar-se sempre en situacions que només són extremes per la seva extrema (i aparent) banalitat.

Els discursos, en general, tenen un to desmesurat, són tòpics i avorrits. Però els tòpics acaben sent més forts que els fets

Algú sap de què estan fetes les neurones dels bojos?, o què s’amaga rere les paraules dels homes quan no hi ha silencis per redimir la indolència?

Blau dens, aigües profundes, corrents que no aturen el temps. La pell del mar es mou lenta, com lents passen aquests dies