Josep Pastells

Inventari de sensacions

Una recomanació: 84 Charing Cross Road

Isabel Coixet dirigeix a Carme Elías i Josep Minguel en una obra d’aquelles que et fan pensar que no tot està perdut. L’argument? Helene Hanff i Frank Doel mantenen una correspondència que s’allargarà vint anys i els serveix per parlar de llibres i autors oblidats, però també de farina, ous, penics, centaus, penes, alegries, somnis, esperances i, en definitiva, una sèrie d’insignificants minúcies que conformen dues vides.

El teatre de la quotidinitat mostra, generalment, una absoluta absència de sentit de l’humor: tendeix al drama

Però hi ha alguns actors, poquets, que tendeixen a veure-ho tot des d’un punt de vista subtilment còmic, a través d’una ironia que els permet copsar les coses amb molta més claredat a pesar de col.locar-se sempre en situacions que només són extremes per la seva extrema (i aparent) banalitat.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

L’anunci dels núvols

La mort és un home gran, amb l’esquena geperuda i el cap cot, que treu les herbes d’un jardí. La mort -aquest home gran- porta guants grisos i un petit càvec. Els núvols negres del cel anuncien que d’aquí a un parell d’hores, quan intenti travessar la riera amb el cotxe, la seva vida estarà preparada per acabar.

És possible que els motius més insignificants per enfadar-se creixin impulsats per la tempesta del cor i els músculs?

És a dir, de debò ens costa tant reflexionar i adonar-nos que estem sent víctimes de l’eloqüència de les passions? De debò no ens adonem que massa sovint som aconsellats i conduïts per moralistes d’ocasió que no saben fer res més que delirar i encomanar-nos la seva malaltia?