Josep Pastells

Inventari de sensacions

Viagra per a escriptors frustrats (V): impotència literària

Qualsevol escriptor pot ser víctima de la impotència literària, entesa com la falta de poder per fer alguna cosa. L’èxit de vendes, les bones crítiques o la popularitat de l’autor no garanteixen de cap manera que aquest no se senti impotent i, per tant, frustrat davant la impossibilitat d’aconseguir el que pretén. Cadascú es fixa els seus propis objectius, que tant si semblen senzills d’assolir com si són molt elevats es converteixen en una mena de llistó que si no arriba a ser franquejat pot provocar diferents graus de frustració, tan variables com el nivell d’exigència de l’escriptor o la intensitat amb què viu la seva carrera literària. És obvi que ningú no té una disposició d’ànim prou estable per no caure en canvis d’humor més o menys justificats en funció de les circumstàncies, però també resulta indiscutible que la majoria dels escriptors es troben sotmesos a conflictes interns que interfereixen en la seva capacitat per ser més productius o, sovint, els impedeixen ser més feliços.

La vanitat condueix a la impotència

Hi ha moltes formes d’impotència literària, però totes tenen en comú un motiu que alhora pot ser considerat un dels trets característics de qualsevol escriptor: la vanitat. L’obsessió per destacar, per demostrar que són millors que la resta o com a mínim que formen part del grup dels elegits, acaba provocant en molts escriptors una mena d’insatisfacció permanent amb la seva obra i amb ells mateixos. La pressa i la vanitat han estat sempre els dos grans enemics dels autors novells, però mentre la primera quasi sempre desapareix amb el temps la segona acostuma a mantenir-se. Així, tant els autors inexperts i desconeguts com els prestigiosos i consagrats tendeixen a prendre’s massa seriosament. Per això, quan xoquen amb els límits que sempre imposa la realitat s’acaben enduent un disgust en comprovar que no són tan poderosos (o bons) com voldrien. I el problema és que aquest disgust no és momentani, sinó que es manté i fins i tot creix. Com que els autèntics escriptors (suposarem que la majoria dels membres d’aquest col·lectiu) dediquen bona part del temps a pensar en la seva obra i en la seva trajectòria, és inevitable que si conserven un mínim de lucidesa s’adonin que de cap manera han aconseguit el que havien pensat i planificat. La impotència per algun fet concret acaba conduint-los a una frustració que en molts casos acaba sent crònica.

 

Exemples de frustració literària

La llista pot ser tan llarga com vulgueu, però em limitaré a citar alguns dels casos més freqüents:

 L’escriptor que no escriu; per les raons que sigui, no troba el moment de posar-s’hi. Se sent escriptor i està convençut que pot fer-ho molt millor que la majoria, però per molt que ho intenta és incapaç d’acabar res. Pot ser que sigui inèdit, però també que hagi quedat bloquejat després de publicar un o més llibres.

 L’escriptor que no escriu tan bé com voldria; és una figura habitual entre els novells, però també entre els consagrats. En tots dos casos, però, es tracta d’autors conscients; és molt possible que rebin crítiques i comentaris positius, però el seu afany de perfecció els condemna a ser realistes i comparar-se amb els millors. Evidentment, la frustració està assegurada.

 L’escriptor que no aconsegueix editor; amb internet seria una figura en vies d’extinció, però ens estem referint a l’edició convencional, en format llibre. Els editors, tots els editors amb qui ho ha provat, rebutgen totes les seves obres. De vegades li comenten que té qualitat però no s’ajusta a la seva línia editorial; en moltes altres ocasions, es limiten a no dir-li res.

 L’escriptor que s’autoedita les obres; acostuma a fer-ho després d’acumular un munt de negatives. Independentment de si queda arruïnat o no, és quasi segur que el simple fet d’haver-se hagut de costejar ell mateix l’edició d’una obra que en la major part dels casos ni arribarà a les llibreries el situarà en un estadi força avançat de frustració. De tota manera, hi ha més d’un autor d’economia solvent que ho fa per sistema i (almenys en públic) es mostra molt satisfet d’ell mateix.

 L’escriptor que no guanya cap premi; fa anys que es presenta a multitud de convocatòries, però mai n’ha guanyat cap. Al principi intenta convèncer-se que els jurats són uns ineptes, que bona part dels premis estan adjudicats, però amb el pas dels mesos o els anys les teories de la conspiració van donant pas a la certesa que no té prou qualitat.

 L’escriptor que no guanya el premi que vol guanyar; és possible que acumuli una bona col·lecció de guardons, però acostumen a ser de segona fila. L’impossibilitat d’obtenir els que voldria obtenir és un motiu permanent de frustració, tant mentre ho intenta com quan deixa d’intentar-ho. També es dóna el cas d’autors que ja han guanyat algun premi prestigiós però ho intenten reiteradament amb un altre de nivell similar o superior sense obtenir cap resultat. El grau d’obsessió acostuma a ser notable i en la immensa majoria dels casos només du a una frustració de nivells còsmics.

 L’escriptor que no ven; pot ser que publiqui amb certa facilitat i no és descartable que els crítics en parlin bé, però els seus nivells de venda són paupèrrims.

 L’escriptor que no destaca; publica sempre que vol, no té males crítiques, les seves xifres de venda se situen en nivells força dignes… però no el coneix quasi ningú.

 L’escriptor que no rep ni una crítica; ja ha publicat uns quants llibres, però mai no han despertat l’interès de cap crític.

 L’escriptor que rep una mala crítica; està content que algun diari s’hagi fixat en ell, però la crítica és tan àcida i corrosiva que no sap ni si guardar-la. En la majoria dels casos ho fa i acaba rellegint-la unes quantes vegades al llarg del temps, sempre per frustrar-se una mica més.

 L’escriptor que col·lecciona males crítiques; ni una sola vegada ha pogut llegir una lloança d’una obra seva. Amb cada nou llibre té noves esperances que ràpidament queden frustrades.

 L’escriptor que voldria millors crítiques; no hauria de queixar-se perquè no el deixen gens malament, però considera que encara no l’han catapultat als nivells que es mereix.

 L’escriptor que voldria vendre més llibres; des dels més desconeguts als més consagrats, hi ha pocs escriptors que no desitgin vendre més. Alguns ni que sigui per compassió, i els autors de best sellers, perquè la cobdícia també és humana.

 

Viagra per a escriptors frustrats (IV): nivells de ressò

En aquest post em refereixo, per descomptat, als autors que com a mínim han publicat un llibre, ja que els potencials i els inèdits només provoquen, com a molt, expectatives.

Per simplificar, podem parlar de tres graus de repercussió de les obres. De menys a més, tenim les que no obtenen cap o quasi cap ressò (només se n’assabenten els amics i familiars de l’autor, la premsa no en parla, es venen menys de cinquanta llibres), les que no passen del tot desapercebudes (el llibre surt a la premsa local o regional, se’n publica alguna crítica, el compra gent que ni tan sols coneix a l’autor, se’n venen entre cinquanta i mil exemplars) i les que són rebudes amb un cert entusiasme. És complicat descriure aquesta darrera categoria, perquè també convindria dividir-la en uns quants apartats, però a grans trets podem dir que els autors que venen poc més de mil llibres d’una de les seves obres (a Catalunya no és una xifra tan baixa com podria pensar algun profà) formen part de la cua d’un grup que també inclou als (pocs, molt pocs) que en venen més d’un milió.

Fama, prestigi i qualitat
En general, com més vendes, més surt el llibre a la premsa, ja no només a nivell local i regional sinó també nacional, continental i planetari. Les crítiques poden ser bones o no, però és segur que se’n publiquen moltes. És, evidentment, la categoria dels best sellers, i també quasi sempre de les obres escrites per autors consagrats. No és gens fàcil definir a un escriptor consagrat, però tampoc és la meva intenció. Només vull aclarir, suposo que innecessàriament, que la fama, el prestigi i la qualitat no van sempre junts i que els grans autors escassegen en la mateixa mesura que els grans llibres.

Frustracions
D’altra banda, tot i que el nivell de ressò pot tenir certa incidència sobre l’aparició de frustracions, la veritat és que no és tan determinant com podria semblar. Hi ha escriptors (pocs, és cert) que omplen totes les seves expectatives amb la publicació d’un llibre i concedeixen ben poca importància a les vendes, la manca de propaganda o les crítiques negatives. I també n’hi ha que per molt que venguin, apareguin als mitjans de comunicació o col·leccionin elogis i lloances, mai no estaran satisfets. La complexitat de la conducta humana es fa encara més evident en el cas dels escriptors, molts dels quals no admetran mai sentir-se frustrats i mantindran en secret un malestar que amb el temps acostuma a intensificar-se.

Viagra per a escriptors frustrats (III): tècnica, talent i ganes d’escriure

Són, al meu parer, tres elements que tenen en comú tots els escriptors. Les ganes d’escriure semblen d’entrada les més fàcils de posseir, però no són tan habituals com podríem suposar. De fet, la seva mancança constitueix un dels principals motius de frustració.

Vegem un exemple. Un autor determinat vol escriure una novel·la concreta i ja té decidits els personatges, l’enfocament, els girs argumentals i fins i tot el final. El problema és que mai no troba el moment de posar-s’hi. O pitjor encara. S’asseu sovint davant l’ordinador o el full en blanc i és incapaç d’escriure ni una línia. Per empipadora que sigui, aquesta incapacitat acostuma a ser temporal. Tard o d’hora l’escriptor recupera la fluïdesa perduda i és capaç de posar fil a l’agulla. Amb la tècnica i el talent no succeeix el mateix. Tot i que resulta complicat posar-se d’acord sobre el grau de tècnica o de talent de determinats autors, sí que és cert que els escriptors conscients tenen una idea molt aproximada de les seves carències i, en detectar-les, poden tenir motius raonables per sentir-se frustrats. En el cas de la tècnica, sempre es pot millorar a base de treball i, per tant, les frustracions dels autors conscients acostumen a ser momentànies. No és el cas del talent, que ni s’aprèn ni s’explica i, en conseqüència, quan no existeix o és poc abundant pot conduir a terribles frustracions, sobretot quan un escriptor poc dotat compara la seva obra amb la d’un gran autor. Tot això, però, és molt teòric. El cert és que els autors conscients són poc abundants. En general, als escriptors els costa detectar les seves mancances, els dol haver d’admetre que el marge de millora tècnica és immens i que el seu talent és quasi inapreciable en comparació amb el de determinats autors.

Viagra per a escriptors frustrats (II): quatre models

Publicat el 8 de març de 2010 per giusepe

Hi ha escriptors de tota mena i moltes formes de ser escriptor. Qualsevol reducció de les persones que escriuen amb voluntat literària a uns models determinats, a unes categories que ens permetin dividir-les en tres o quatre grups a partir d’alguna similitud bàsica, no és res més que un intent de descriure-les de forma genèrica abans d’entrar en el tema central d’aquest assaig. Amb tot, crec que els quatre models que proposo poden ser aplicats als escriptors des de fa uns quants segles, almenys des que Gutenberg va inventar la impremta. Potser no caldria remuntar-se tant enrere, però estic convençut que cap revolució tecnològica ha modificat en absolut el temperament humà ni, per tant, la manera de ser i de reaccionar de les persones, escriguin o no. És clar que d’això, i molt especialment de l’enorme percentatge d’escriptors que tard o d’hora, de vegades sempre, se senten frustrats, ja en parlaré més endavant. En aquest capítol només em referiré als quatre models d’autor que em serviran de punt de partida, d’objecte d’estudi al llarg d’aquest treball.

Autor potencial

Per a molts ni tan sols és escriptor, però m’interessa incloure’l en aquesta classificació perquè, des del meu punt de vista, no només escriu qui realment escriu, sinó també qui pensa que algun dia escriurà o qui és reclamat per escriure (i, per tant, es planteja ni que sigui per un moment aquesta possibilitat). Com indica el seu nom, l’autor potencial potser es convertirà algun dia en escriptor. O potser no. Podríem dividir-los en dues grans subcategories: els que mantenen més o menys en secret els seus projectes literaris i els que de tant en tant reben ofertes d’editors o són reclamats per escriure alguna obra per part de persones que donen per descomptat que són capaços de produir obres de mèrit. No és el prototipus més castigat per les frustracions, però tampoc en queda exempt.

 

Autor inèdit

Encara no ha publicat res, però sí que ha escrit com a mínim un llibre, sovint més. Aquest grup permet tota classe de matisos, però podem establir dos pols oposats: els autors que a pesar de tots els seus esforços no aconsegueixen publicar i els que ni tan sols ho han intentat. Com veurem després, és un dels grups més propensos a les frustracions.

 

Autor d’un sol llibre

Ha publicat només una obra. És possible que no tingui cap intenció de repetir o que, per molt que ho intenti, no trobi cap editor disposat a apostar per la seva segona obra. De fet, els autors d’un sol llibre també acostumen a acumular grans col·leccions d’inèdits que, per raons òbvies, els converteixen en bons candidats a les frustracions.

 

Autor de més d’un llibre

Aquesta quarta classe d’escriptor, que tanca el model proposat, és potser la més arbitrària, perquè engloba des dels que només han publicat dos llibres als que n’han produït un centenar o més. En qualsevol cas, em sembla que el fet d’haver escrit almenys dos llibres ja situa a l’autor, com a mínim teòricament, en un nivell més avançat que, com és obvi, no té res a veure amb la seva qualitat literària. De tota manera, sigui quina sigui l’extensió de l’obra o el ressò obtingut per aquesta, els membres d’aquest grup no són pas invulnerables a les frustracions, sinó més aviat al contrari.