Josep Pastells

Inventari de sensacions

Segur que estem segurs?

Potser m’estic acostumant massa a fer preguntes, però és l’únic que se m’acudeix després de llegir la publicitat que m’ha deixat a la bústia una companyia de seguretat molt arrelada i coneguda de qui no diré el nom. El títol del full és Campanya de prevenció de robatoris al Sector 3, la zona de Getafe on visc. Però el subtítol afegeix: “A causa dels robatoris que s’estan produint els últims dies, llancem una promoció especial i exclusiva per a El Bercial”. És a dir, per posar un exemple adaptat a Girona, fan una campanya de prevenció a Montilivi i afirmen que és exclusiva per a un barri que es troba a l’altre extrem de la ciutat, posem per cas Pedret.

 

I aquests són els individus de qui ens hem de refiar? No saben ni quin barri volen protegir i pretenen assegurar-nos la seguretat. Això sí, a un preu “immillorable”. Segons la nota, l’alarma que ens volen vendre valia 299 euros i ara la podem aconseguir només per 49. Quina reducció més bèstia, no? O abans valia massa o ara la posen massa barata; jo més aviat m’inclino per la primera opció. El cas és que després afegeixen que la quota és de 36 euros al mes. Si el que han dit abans és cert, només caldrà pagar dues vegades: 36 i 13 euros, si no em fallen els càlculs. Molt bé.

Estudi ràpid i gratuït

Una altra qüestió: les unitats són limitades i l’oferta només és valida fins al 3 de desembre. Si ens estem plantejant adquirir una alarma, en només cinc minuts ens faran un estudi de seguretat gratuït i sense cap tipus de compromís. Quina rapidesa!, que amables! Sembla ser que l’encarregat de realitzar-lo serà l’especialista de seguretat de la zona, però tenint en compte la contradicció entre el títol i el subtítol és raonable preguntar-se de quina zona.

Oferta especial

El full, que remarca tres o quatre vegades que és una oferta especial, acaba dient que només ens hi podrem acollir si truquem a l’especialista de la zona. Tot, ja ho veieu, molt especial. Tant que, després d’entretenir-me a fer una bola ben compacta amb el full, l’he llançat a la paperera amb tot el cerimonial del món, amb un ganxo que intentava imitar els skay-hook de Kareem Abdul-Jabbar.

Arribaran al nostre país els mètodes de Paul Sacco?

Suposo que coneixeu el cas. Un jutge del tribunal municipal de Fort Lupton (Colorado) s’ha inventat una nova condemna que, segons el seu criteri, és especialment terrorífica: escoltar durant una hora sencera cançons de Barry Manilow o el tema del programa infantil de televisió Barney and friends. Les víctimes, és a dir, els condemnats, són culpables d’escoltar música (imagino que ni de Manilow ni de l’esmentat programa) a un volum excessiu o de molestar els veïns amb els seus assajos. I tot plegat de forma reincident: tornaven a fer el mateix després d’haver estat multats. Segons el jutge Paul Sacco (el nom és tan propens a rebre brometes que m’he arribat a plantejar que tot era fals; però no, sembla que no), es tracta d’una forma “d’ensenyar modals a la gent”. Recórrer a la tortura, al que podríem denominar Mètode Sacco, no em sembla pas mala idea si es tracta d’escarmentar uns quants taral·lirots, però m’inquieten els criteris musicals del jutge.

No vull pas insinuar que m’agradi especialment l’estil de Manilow, que als seus 65 anys ha venut més de 75 milions de discs per tot el món, ni encara menys la música que acompanya les aventures d’un adorable dinosaure morat, però em pregunto si Sacco ha escoltat mai, per exemple, gent com Ozzy Ousborne, Mariah Carey o Celine Dion, que l’any passat van ser considerats els tres pitjors cantants de la història en una enquesta de la revista anglesa Q. És clar que el gust del jutge no ha de coincidir pas amb el de la majoria, però és molt suposar que el que ell considera horripilant mereixi la mateixa consideració per part dels condemnats.

Efectivitat dubtosa

En tot cas, Sacco afirma que el seu mètode ha servit per reduir el nombre d’infractors reincidents. Si ell ho diu serà cert, però hi ha una cosa que em fa ballar el cap. El jutge de Fort Lupton ha avisat que si als infractors els agrada la música amb què els mortifica optarà per una selecció diferent, ja que “han de ser castigats amb música que no els agrada perquè ells fan el mateix amb altres persones”. Sacco pot ser realment tan ingenu com per pensar que els condemnats li diran la música que els agrada o no? No veu que qualsevol que es trobi en la terrible situació d’haver d’escoltar forçosament una hora de música li dirà que li agrada el que no li agrada i que no li agrada el que li agrada?

Un ampli ventall de possibilitats

D’altra banda, la voluntat de castigar-los amb la mateixa malifeta que han comès obre un amplíssim ventall de possibilitats en molts altres camps. Si un ciutadà esclafa un parell d’ous a la cara d’un altre, Sacco el condemnarà a ser empastifat amb dos ous de la mateixa mida?, si algú llença escombraries al riu i aquest se les endú aigua avall, Sacco obligarà l’infractor a llançar-se a l’aigua i seguir el mateix camí que les deixalles? O, posant-nos en una situació una mica més bèstia, si una persona n’atropella una altra, ni que sigui per accident, Sacco ordenarà que l’estirin al terra perquè un cotxe li passi per sobre i li parteixi la tíbia i el peroné?

Un model a seguir?

Haurem de seguir de prop les actuacions de Paul Sacco. I també podem començar a preguntar-nos si crearà escola, si els jutges del nostre país prendran nota del seu exemple i, per començar, obligaran els infractors a escoltar durant una hora sencera, no sé, l’últim disc de… Sabeu què? Millor no dic cap nom, que si algun dia em castiguen per dur la música massa alta encara em tocaria el rebre.

Catalunya: entre el somni i la realitat

Ja fa uns mesos que antics alumnes de l’Annexa de Girona (per ser més concrets, companyes i companys de vuitè d’EGB al ja llunyà curs 1979-80) hem creat una espècie de fòrum a través de correus electrònics en què es parla una mica de tot però, darrerament, s’incideix en la situació política i lingüística de Catalunya. Tot i que ja fa uns quants anys que visc a Madrid i algú (gent amb poca perspectiva, per descomptat) em podria considerar una mena de traïdor, la veritat és que em sento tan català com qualsevol i em sap molt de greu comprovar que no acabem de ser un país normal. Les raons són prou conegudes i es redueixen, crec, a una qüestió essencial: ells són més (i, per tant, més forts) i no estan disposats a donar-nos el que volem. Ells? Sí, l’Estat espanyol, bona part dels espanyols entre els quals ens compten pel simple fet de tenir DNI. Aquests dies he pogut llegir reflexions molt brillants sobre aquest tema, comentaris esmolats que posaven de manifest que la realitat catalana no s’acosta ni de bon tros al que voldríem la majoria de nosaltres, els que pensem que tenim una identitat col·lectiva ben diferenciada de l’espanyola.

De vegades em fa por que tots aquests debats siguin estèrils, però després acabo pensant que l’esperit i l’energia dels nostres pensaments de cap manera podran desintegrar-se perquè ens acompanyaran mentre visquem i, de ben segur, mentre visquin els nostres fills i els fills dels nostres fills.

Luis Buñuel explicava a les seves memòries que a l’època del surrealisme era habitual decidir definitivament sobre el bé i el mal, determinar què era just i què era injust, quines coses calia fer i quines altres calia evitar. No és una mala font d’inspiració i segur que tots nosaltres podríem fer una llista prou llarga amb les coses que desitgem i les que preferiríem canviar.

Confesso, però, que no sóc gaire optimista. Em fa por que l’independentisme català acabi convertint-se en una mena de surrealisme que, com deia el principal tèoric d’aquest moviment, André Breton, tingui com a principal objectiu “resoldre les condicions prèviament contradictòries del somni i la realitat en una realitat absoluta, una superrealitat”. Ja m’agradaria, ja, viure en una superrealitat en què per fi fóssim un país com qualsevol altre. Seria magnífic, però em temo que, ara per ara, ens movem en el terreny de la fantasia.

Tot i que no m’agrada parlar de política, m’encanta relacionar-me amb les persones. I moltes de les que he retrobat darrerament, antigues companyes i companys amb qui vaig compartir una educació on amb prou feines podien distingir-se petites espurnes de catalanisme sota la dictadura franquista, desitgen que Catalunya sigui molt més que un somni. M’hi apunto.

Totes les respostes

“En aquest llibre trobaràs totes les respostes”, proclama la contraportada de La cultura, de Dietrich Schwanitz. Quina meravella!, penso jo. Totes les respostes en un llibret de mig pam que no arriba a les 200 pàgines. El fullejo i, per molt lúcids que siguin els resums que conté, arribo a la conclusió que potser dóna alguna resposta, però no les que jo esperava.

Si encara espero trobar totes les respostes en un llibret potser vol dir que alguna cosa no va bé, que encara no he acabat d’entendre que sóc humà i passejo sol sota la pluja, que res ni ningú m’acompanya mentre trepitjo les fulles caigudes que omplen les voreres i els parcs.

Si encara confio que Schwanitz i els seus lúcids resums m’ajudin a entendre alguna cosa potser vol dir que encara no he entès res, que no he après a escoltar el so de les llàgrimes quan em ballen al palmell de les mans o regalimen pels abismes d’un món fet d’espais i petons, d’escales i temps.

Si en algun moment he sospitat que arribaria a conèixe’m millor, que la lectura dels clàssics em serviria per arribar al fons de la qüestió, potser hauré d’admetre d’una vegada que estic condemnat a continuar investigant-me, a sorprendre’m cada matí en esbrinar que ni sé qui sóc.

Història d’una persecució: el 4636 de Movistar

 Hi ha persones que confonen l’expressió “no em tornis a trucar” amb “truca’m en un altre moment”. O “mai més” amb “després”. O “no m’interessa” amb “prova-ho més tard”. Molta d’aquesta gent, pel que sembla, treballa al departament comercial de Movistar.

 

Les trucades del 4636 van començar el dilluns de la setmana passada. Treballo en unes golfes on no hi ha cobertura i, per tant, cada cop que sona el mòbil he de baixar les escales de tres en tres per agafar-lo abans que salti el contestador. És un costum que ja he incorporat al meu entrenament i calculo que, en fer-ho set o vuit vegades cada matí, em permet estalviar-me ben bé dos minuts de carrera contínua. Fins aquí cap problema. Però quan el 4636 va irrompre a la meva vida va fer-ho amb la intenció de quedar-s’hi no diré per sempre, però sí uns quants dies.

Les primeres trucades

Primera trucada. Sembla que arribo a temps però no em responen. Segona i tercera trucades (cinc i quinze minuts després), exactament el mateix. Quarta trucada, al cap d’una hora. Una noia que s’identifica com Mònica no sé què, em diu en castellà alguna cosa de Movistar (poques vegades recordo què em diuen quan tinc el cap en una altra banda) i a continuació em demana com em dic:

Per què ho voleu saber?

–El seu nom, sisplau.

–No vull dir-vos el meu nom. I encara menys si no em dieu per què el voleu.

Volia penjar jo, però se m’avança i penja ella.

–Imbècil! –em sento dir, sense massa convicció.

 Persecució

Tres hores després, quan ja he oblidat l’incident i estic molt ficat en un reportatge que he d’enllestir en menys de 48 hores, sona el mòbil. No és cap de les persones que esperava que em truquessin. 4636, llegeixo a la pantalleta del mòbil. Despenjo amb la intenció d’escridassar-los, però pengen. Escarmentat per l’experiència d’abans, m’entretinc llegint una revista que de tota manera m’havia de mirar. Passen vint minuts i el mòbil no sona. Pujo a les golfes i, just quan m’acabo d’asseure davant l’ordinador, el mòbil reclama la meva atenció. Aquest cop baixo les escales de quatre en quatre, però resulta que no és el 4636, sinó la meva germana, que em pregunta com estic. Tot i que la resposta sincera seria “lleugerament irritat” li dic que “molt bé”. Xerrem una estona i mentrestant sento que algú em truca. Quan finalment ens acomiadem, descobreixo dues trucades perdudes del 4636. Estic a punt de trucar-los jo, però en l’últim moment, quan ja havia marcat el 463, decideixo que no val la pena. Arriba l’hora de dinar i, amb ella, la Inés. M’oblido quasi completament de Movistar. Fins que, a tres quarts de cinc, quan ja és hora d’anar a buscar l’Ivan i la Rebeca al col·legi, sona el mòbil i veig que és el 4636. Penjo.

–No l’agafes? –em pregunta la Inés.

–No, passo.

Camí de l’escola li comento l’afer de les trucadetes i m’explica que coneix casos similars. De fet, li va passar una cosa semblant mesos enrere i, quan ja n’estava farta, es va haver de posar molt seriosa.

–Vaig dir-los que els denunciaria per assetjament. Des de llavors no han tornat a molestar-me –afirma.

 Tranquil·litat

En prenc bona nota, i més encara quan en tornar a casa descobreixo una nova trucada perduda del 4636. Si hi tornen faré el mateix que la Inés, penso. Però passa la tarda i, quasi misteriosament, no rebo cap trucada del 4636. Cada cop que sona el mòbil –fins a tres vegades– l’agafo amb tota la mala llet de què sóc capaç i assajo mentalment alguna frase demolidora que els tregui les ganes de continuar molestant-me. Però mai no és el 4636 i, com és lògic, responc amb l’educació que em caracteritza. El vespre i la nit transcorren amb molta tranquil·litat. Res de mòbils.

Arriba el dimarts i només rebo una trucada del 4636. Al migdia. Despenjo i pengen. Dubto uns segons, però decideixo deixar-ho passar. No puc permetre’m perdre temps amb aquesta història.

 Contraatac

Dimecres hi tornen i l’agafo. Una noia amb accent argentí que s’identifica com a Lucía no sé què i em diu que em truca de Movistar. No deixo que continuï i li dic:

–No m’interessa. I feu el favor de…

No puc acabar la frase, ja m’ha penjat. La mare que la va parir!, crido. Aquest cop no puc reprimir-me i truco al 4636. No l’agafen. Ho provo dues vegades més fins que m’atén una noia amb accent sevillà, Mercedes no sé què, i em demana si vull canviar els meus punts de Movistar. Li dic que no, que l’únic que vull és que em deixin tranquil.

–Però si ha trucat vostè!

Li explico que he rebut milers de trucades del 4636 i que ara truco jo per dir-los que no en vull rebre ni una més, que si continuen molestant-me hauré de denunciar… Penja. Enfurismat, torno a trucar. S’hi posa una altra noia i, amb la màxima correcció de què sóc capaç, intento explicar-li que no vull rebre més trucades. Diu que s’ho apunta i, mentre parlem, sento que truca algú. Sí, ho heu endevinat, el 4636. Paciència infinita, em demano a mi mateix. Ben fet. La resta del dimecres no rebo cap trucada i el dijous sembla que tampoc. Només ho sembla. Poc abans de les dues de la tarda, la pantalleta m’indica que no m’han oblidat. L’agafo i, sorprenentment, no pengen. Li explico la situació a l’operadora de torn i em diu que hauria d’enviar un correu electrònic, demanar-ho per escrit.

–Per escrit?, per què per escrit? Sou vosaltres els que m’esteu emprenyant!
–esclato.

Em diu que potser podria donar-me de baixa a la seva web. Donar-me de baixa d’un servei que no he demanat!, protesto. I el telèfon de què serveix?, tan descoordinats esteu?, pregunto. Suposo que dec fer veu de boig, però ja m’és ben igual. Entro a la web i no trobo cap apartat que em serveixi per donar-me de baixa. Fins que veig que puc aconseguir-ho trucant al 4407. Ho faig amb tota la il·lusió de món, com si per fi estigués a punt d’assolir un dels grans somnis de la meva vida, i quan accepto la baixa m’envien un missatge que diu:

–En aquests moments no és possible realitzar la sol·licitud.

Arriba el divendres i no rebo cap trucada. El cap de setmana, tampoc. Avui és dilluns i encara és aviat, però si sona el mòbil no baixaré les escales de les golfes de tres en tres, ni tampoc de dos en dos. Ho faré a poc a poc, amb el cor encongit, demanant al cel que no sigui el 4636.

JCVD: ocàs i confessions del catxes de la vella Europa

Tots coneixem Superman i sabem que no és res més que un mite de consolació. La dualitat Clark Kent-Superman, amb un personatge tímid, frustrat i amb ulleres i el seu triomfal alter ego volador, proposa, com ja ha apuntat Romà Gubern, una aparença grisa com a màscara d’una personalitat fascinant. Es tracta de suggerir a l’espectador acomplexat i ple de sentiments d’inferioritat fins a quin punt els altres desconeixen la seva autèntica i enlluernadora (i amagada) personalitat real.

Jean Claude Van Damme no és cap Superman ni, de fet, cap personatge de ficció, perquè gairebé sempre s’ha interpretat a ell mateix. També és molt possible que sigui un dels actors menys expressius de la història del cinema, però al seu últim film, JCVD, és capaç de confessar-se davant la càmera i mostrar-nos el seu declivi d’una forma tan natural que ens deixa sense alè. Sembla que l’addicció a la cocaïna i el trastorn bipolar que pateix des de fa anys el catxes de la vella Europa no l’impedeixen admetre que s’està fent vell i ja no tornarà a ser el d’abans.

No és fàcil admetre l’ocàs, gens fàcil. Un dels primers intèrprets de Superman, George Reeves, que a la dècada dels anys 50 va interpretar per a l’ABC una sèrie de més de cent capítols sobre el superheroi, no va poder suportar la caiguda de la seva popularitat i va acabar suïcidant-se. 

Weismuller, Sandow i Miló

Tots coneixem la bogeria que va acompanyar el Tarzan Jonhy Weismuller fins a la fi dels seus dies i recordo que un dels forçuts del final del segle XIX, Eugene Sandow, que exhibia una imatge propera a la dels antics atletes grecs, va ser víctima de la seva mística de mascle i, una vegada que va patir un accident i el seu cotxe va sortir de la carretera, es va veure obligat a demostrar la seva força i treure’l de la cuneta ell tot sol. Aquell mateix dia va morir d’una hemorràgia cerebral. També diuen que a l’Atenes de Pericles, Miló de Crotona  -famós per matar bous a cops de puny-, incapaç d’assumir la seva decadència, va quedar atrapat en un troc en intentar partir un roure amb les seves pròpies mans i se’l van acabar menjant les feres.

Van Damme té cor

Però sembla que Van Damme ha estat capaç d’adonar-se que no passa res, que ser vulnerable és ben natural, que al cap i a la fi així és com funciona la vida i fins i tot els lluitadors de més talent han de caure alguna vegada i potser no es tornaran aixecar. No és que sigui una pel·lícula brillant, però JCVD ofereix uns minuts memorables en què Van Damme, sol davant la càmera, ens confessa que també té cor i pateix; ens demostra que no només sap donar cops amb les mans i les cames, sinó també amb les paraules.

El sopar de l’Annexa a Cal Bosquetà

Feia mesos que l’estàvem preparant i crec que no m’equivoco si dic que va ser tot un èxit. Es mereixeria fer-ne una novel·la, però de moment escriuré una crònica a corre-cuita, la meva visió d’una nit memorable que romandrà per sempre més entre els nostres records. Una nit en què l’Imma Frigola ens va trucar per dir-nos que acabava de tenir el seu tercer fill. Felicitats, Imma, felicitats, companyes i companys!

Quan estic a punt d’arribar a casa d’en Josep Bosch sona el mòbil i em diu que acaba d’entrar a l’autovia de Banyoles, que trigarà deu minuts. Afegeix que segurament l’Anna (la seva dona) és a casa i que passi a saludar-la mentre l’espero. La casa és ultramoderna i el timbre també. No sé ni on he de pitjar, però al final s’encén una llumeta que m’il·lumina, com si algú m’estigués mirant des de dins. Dic alguna cosa sense rebre cap resposta. L’Anna no hi és. Decideixo esperar passejant pel carrer. Un gosset que no havia vist comença a lladrar-me com una fera salvatge des d’una casa veïna; algú mira des de la finestra, passa un cotxe dels mossos. Per un moment penso que amb el poc cabell que em queda rapat al dos dec oferir una imatge prou sospitosa i acabaré al calabós, però el gos deixa de lladrar, a la finestra ja no hi ha ningú que miri i el cotxe de la policia passa de llarg. Tot va bé i en Josep arriba puntual. M’allarga la mà des de dins del cotxe i em diu que després d’entrar-lo al garatge m’obrirà la porta de la casa. Puja, que m’he de canviar, em diu de seguida. Mentrestant intercanviem impressions sobre el sopar, que ha generat una expectació inesperada. Diuen que serem uns trenta-cinc, més o menys la meitat dels que vam fer vuitè d’EGB a l’Annexa el curs 1979-80, fa 28 anys!

L’antiga Annexa

Mentre ens dirigim a l’antiga Annexa parlem del running, de la primera mitja marató que correrà al gener a Granollers, de la família i els amics comuns. Aparco el cotxe de la meva germana a uns dos-cents metres i hi anem caminant. En arribar, ens costa reconèixer la nostra antiga escola. L’enorme pati que recordàvem és ple de barracons i de cotxes aparcats. No sabem ni per on entrar, però al final trobem unes escales i busquem el bidell. No hi és. Veiem un rètol que indica la sala d’actes i pugem més escales. La porta és tancada. Tornem a baixar i, aquest cop sí, trobem al bidell. Ens indica el camí correcte, una altra escala. Sentim veus i sí, són ells.

Primeres salutacions

La primera que em saluda és la Dolors Reig, que em reconeix perquè fa poc ha llegit un reportatge meu (amb foto inclosa) a la Revista de Girona. Després em surt al pas en Carles Masó, que m’abraça eufòric. En Miquel Àngel Serrat l’imita i em recorda que s’estimava molt el meu gos Trobat. Un altre noi, podríem dir que un home, em saluda efusivament. Qui deu ser? De seguida l’identifico: en Francesc Nadal. Se’l veu molt content, sempre ha estat molt agradable. Rere seu hi ha un paio que no identifico, però em costa fer-me a la idea que els estralls del temps puguin haver afectat d’aquesta manera un de la nostra generació. Qui deu ser, qui deu ser? Aquests ulls clars… Hòstia, sí, és ell, en Gerard Duran, el dels cops de puny, els capsigranys i les ànimes de càntir. Quan em van dir que venia al sopar per un moment se’m va passar pel cap la possibilitat de fotre-li un parell de mastegots, però en veure’l l’abraço i tot. Diu que sóc l’únic que l’he reconegut. Rere seu hi ha en Josep Maria Pèlach, un altre bon amic de la infantesa que m’abraça amb tota la seva corpòria. I en Ritxi Guich, antic entrenador de bàsquet i esperit jove entre els esperits joves. De seguida distingeixo en Xavi Pla, a qui ja havia saludat pel barri vell el dia abans, i a dos dels principals responsables de la trobada: en Manel Romà, amb qui comparteixo aficions literàries, i en Quim Meléndez, el presi, el nen més guapo de vuitè d’EGB i, ho admeto, encara el més guapo de tots nosaltres. Em deixo dues nenes, perdó, dones, la Montse Ramos i l’Eloy Serra, pseudònim d’Elvira Álvarez, una de les grans animadores de l’espècie de fòrum que hem muntat els darrers mesos amb els correus electrònics. I no podia faltar en Moi, que arriba un pèl tard, abraça tot déu com si li anés la vida i comença a fer fotos a tort i a dret.

Cava i power point

Què hi fem aquí, Dolors? De moment beure cava, respon. I de seguida comença la projecció d’un power point fabulós, on podem reconèixer d’immediat moltes de les claus de la nostra infantesa: els bonnis i tigretons, la mercromina, els homes de Harrelson, Heidi, Marco, palmeres cremades, garnatxa, futbol, escacs, amenaces de bomba, llibres que exalcen Franco i la Falange, la cal·ligrafia d’en Nadal als cinc anys… I fragments dels emails dels últims mesos, l’Enrique, les gamberrades de la Susi Pla, el vell Citroën blau dels Vilamitjana, la visita al museu Darder, els pastorets, un altre cop la Susi Pla, els comentaris d’en Pep Masias (que arriba un pèl tard des de Barcelona i ens sorprèn amb el seu aspecte de filòsof turmentat, d’artista sensible amb barba i cabells llargs) i les inevitables intervencions d’en Moisès Ponce (Moi, Moi, sempre Moi). I fotos i més fotos. Rioleón Safari, Mijas, Elche, Granada… Descobreixo astorat que en aquella època jo tenia molt de cabell, d’un castany que ja no recordava, i que pel que sembla sentia un afecte especial per un horrible jersei marró de ratlles. Les fotos dels companys que ja no hi són (Ricard Perpinyà, Montse Bernis i Alexandre Antúnez) posen el necessari contrapunt reflexiu a l’excitació i alegria que envaeix la sala d’actes. Només per això ha valgut la pena venir. Felicitats, Quim i Manel. I als poetes Elvira i altre cop Manel, que obren i tanquen la presentació amb creacions molt reeixides, convincents, de gran valor.

Cal Bosquetà

Camí de Cal Bosquetà ens acompanya en Josep Maria Pèlach. Ens posem al dia en el trajecte fins al cotxe i després fins a Quart. L’alcalde, Lluís Lloret (CiU), pèl-roig d’ulls clars, ens havia dit que era al quilòmetre tres, però s’havia deixat com a mínim una milla anglesa. Tant se val. Quan arribem ja hi són quasi tots. El que veig primer és en Dani Lloret, no recordava que fos tan alt. I en Pau Pérez, un altre portent físic, que diu que m’ha reconegut pel bloc de marató però que no tinc res a veure amb el Pastells dels seus records. Què voldrà dir? Prefereixo no preguntar. De seguida apareix en Josep Duran, que sí que em reconeix; els últims anys ens hem vist força. Igual que amb en Ramon Fàbrega, ai en Ramon!, o l’Anna Barneda. Però després… qui és aquesta noia? la Susi Pla, potser? No, idiota (li falta dir), la Bet Codina. I tu? En Pastells? No ho hauria dit mai. Ai, ai, ai. I aquests qui són?  En Jordi Busquets i en Francesc Pijoan. Ni jo els reconeixia ni ells a mi. En Busquets diu: però si tu eres molt bon nano, mira quina cara de malparit que fas ara! En Joan Bonnin va tan rapat com jo, però encara el reconec, igual que a en Lluís Lloret, ben mirat el meu alcalde, que sóc ben creuetenc. També recorden qui sóc. Gràcies, cel!, penso mirant la foscor. I aquestes dones? La Montse O., és clar, ens hem trobat aquest matí rere la catedral, Teresa Carrasco, Llum Moreno… I tu? Maria Josep Bonacasa. I tu? Dolors Gras. Continuen sense recordar-me, ben mirat només vam estar junts un curs. Però em sento estrany, de sobte envellit. És només un instant. Arriba l’Anna Pibernat i em diu és clar que et recordo, pels ulls, aquests ulls verds, ets en Lloret. No, en Pastells. Sí, això, en Pastells. I vet aquí que arriba un altre noi que no conec. Hòstia, en Jordi Sabater! Ni em coneix ni el conec. Em falta saludar l’Anna Ferrer. Qui ets? Una pista… Comença per p, ni idea, per pa, no sé, per pas. Ah, en Pastells, no pot ser! Ja m’hi estic acostumant, però encara em falta en David Tibau: t’he conegut pel bloc de maraton.es, que si no… I la Nuri Vidal, i la Susi Palol. Que vam fer primer de BUP junts dius? No, home no. I que jugaves a bàsquet? No, home, no. Però has canviat molt, eh.

Devessall de sensacions

Comença el sopar. Magnífica idea la de canviar de lloc a cada plat. Així podem parlar amb més gent. I mirar. I escoltar. Un devessall de sensacions que tenen un punt de melangia i molta alegria. El temps passa tan ràpid que ni me n’adono i ja tornen a posar el power point. Abans parlo amb en Juan Antonio Lanzas, que me l’havia deixat. Un gran llançador de pedres, sí, però també un bon jan. I després diplomes. A veure si ho dic bé. El més pallasso en Moi, el més gamberro en Pijoan, l’empollon en Quim, l’artista en Pep Masias i el més bo jo? La bona nena l’Anna Barneda i la gamberra, és clar, Susi Pla. I què passa amb en Ramon i el grapat de votacions al més cabró?, em pregunto jo. I tot es precipita de tal manera que entre bromes i rialles ja sembla que arriba el comiat. No, no, encara no. Falta en Miquel Àngel Serrat, un Batman negre amb veu de tro que salta sobre la taula i desafia en Gerard. Comptes pendents des de fa 28 anys, un zero pel garnatxa, me les pagaràs! i no sé què més crida irat. És un fenomen, en Serrat. En Gerard aguant el xàfec com pot i acaba posant-se un tricorni, com en Ritxi. Bona escena, un bon final. No, no, falta en Moi, imatges de futbol a Sant Pere Màrtir. Són de l’any 80, però semblen d’en Zarra a Maracanà. I després una foto de grup, a veure si a la pròxima em coneix algú. Confio que no triguem 28 anys més, que ja en tindríem setanta… Adéu, adéu, no vens a Platea? No, tinc 42 anys, demà a primera hora he d’anar a buscar en Pol a Banyoles, diumenge tinc la mitja marató de Ripoll. Val, val, no m’expliquis la teva vida. Fins el pròxim sopar.

El ‘coaching’ o la decadència del sentit comú

Els meus amics ja saben que no sento una gran simpatia pels psicòlegs. Admeto que poden ajudar algú, però descarto que aquest algú sigui jo. Ara ja puc dir que em passa el mateix amb els professionals del coaching.
Ja ve de lluny, suposo. Però la idea es va concretar ahir en llegir un anunci al Diari de Girona.

El reprodueixo quasi tot, sense posar les dades ni el nom del coach personal:

“Desitges resoldre les teves inquietuds o assolir objectius personals i professionals?

Vols arribar més lluny amb els teus propis coneixements?

Necessites trobar les teves pròpies respostes per aportar solucions a les dificultats que et planteja el dia a dia?

El coaching és una nova metodologia que ens permet afrontar reptes, superar problemes i gestionar recursos humans obtenint resultats fora del comú”.

 

Que bé, no? A partir d’ara, si contracteu un coach ja podeu donar per fet que no només resoldreu les vostres inquietuds o assolireu objectius personals i professionals, sinó que arribareu més lluny amb els vostres coneixements i trobareu respostes pròpies per resoldre les dificultats que us planteja el dia a dia. Plas, plas, plas.

Amb el coaching no haureu de patir quan us enfronteu a algun repte, sabreu com superar els problemes i gestionareu recursos humans amb resultats extraordinaris. Plas, plas, plas.

No sé a vosaltres, però a mi m’estan entrant unes ganes boges de contractar un coach personal. Ni que sigui per comprovar que no em diu res que no sàpiga ni m’amplia la visió des d’una perspectiva més àmplia que la que ja tenia. Per confirmar, en definitiva, que són tan prescindibles com tots els psicòlegs del món.

L’últim recital poètic de Pedro Fernaud

L’últim de moment, és clar, perquè en vindran més, molts més. Va ser el dimarts al vespre a Madrid. Per ser més concrets, a la taverna La Inquilina del carrer Ave María de Lavapiés.
I em ve de gust parlar-ne perquè en Pedro, amic meu des de fa anys, està fent un esforç notable per trobar el seu lloc a la selva literària.
De moment, mentre espera amb tota la paciència del món que algun editor s’adoni de la magnitud del seu talent, en Pedro es dedica a fer recitals. Cada cop més sovint i amb més èxit. Aquest últim, per exemple, va omplir de gom a gom el local mentre ell, encara més relaxat que de costum, més que recitar es deixava interpretar pels seus propis poemes. La gent aplaudia sense parar i el poeta, crescut, motivat com mai, es delectava amb cada síl·laba i aconseguia que la força dels mots arribés en la seva justa mesura als oients.

Suposo que es tracta d’això, no? D’assaborir cada instant del recital, cada moment de la vida. Viure l’ara, que com repeteix sovint el meu amic Juan Yuste és l’únic que tenim. 
I els versos d’en Pedro, creieu-me, ens apropen a una realitat tan particular que només es pot entendre a través del filtre de la seva mirada, d’unes paraules carregades d’intenció i de sentit.

Us en posaré un únic exemple, per als que heu après a gaudir de la poesia més enllà de l’idioma:

Sólo tres viajes

Niña, enséñame las mariposas de tu garganta.

Ponte a cuatro ideas

y ensuciemos juntos el libro viejo de nuestro

futuro.

Sólo tres viajes

y me dura la sensación de vela incendiada

en algún lugar de la piel

que sólo acierto a sentir cuando te tengo

delante.

Escapar al consum del temps

L’antropòleg i etnòleg francès Marc Augé (Poitiers, 1935) acaba de publicar Casablanca, un assaig sobre la motivació dels records. Una de les idees més interessants que transmet és que el miracle d’algunes pel·lícules antigues, que tornem a veure perquè ens permeten reviure una emoció intacta, és escapar al consum del temps.

Tots tenim gravades a la memòria escenes o imatges d’aquest tipus, que sovint són en blanc i negre però ens semblen molt més reals que tots els colors de l’univers. Il·lusions? Segur que sí, però què seria la vida sense elles?

En realitat, Augé considera que repetir és fracassar, que el drama a la vida és la repetició, encara que rarament aconseguim tornar a començar. Segons ell, malgrat que sempre és possible una altra història, no podem reviure la mateixa i, per tant, la il·lusió del retorn està condemnada a la decepció. Segur?, pregunto jo. Conec unes quantes històries reals, no sé si poc o molt cinematogràfiques, que semblen fetes de repeticions gens decebedores.
I em consta que, cada cop que es retroben, els seus protagonistes escapen al consum del temps.

Com destruir cartes d’amor

Es tracta, imagino, de posar les misèries i catàstrofes en una taula per il·luminar-les amb un focus. Assumir el que ha passat i tirar endavant. Una bona forma de familiaritzar-se amb aquesta manera d’actuar és llegir Misteriosament feliç, l’últim poemari de Joan Margarit.

Per destruir cartes d’amor, d’altra banda, no cal massa imaginació. Els sistemes al nostre abast són quasi infinits. Conec una noia que, directament, les cremava a la xemeneia després de rellegir-les entre sanglots. Una altra es limitava a llençar-les a les escombraries, sense importar-li gens ni mica que qualsevol persona tingués l’oportunitat de descobrir-les i passar-hi una bona estona. I un amic meu, de qui no diré el nom però sí recordaré que estava especialment ofès per una traïció cruel, brutal i malignament planificada, va decidir ficar-les en un sac (sí, un sac), lligar-les a una ampolla i llançar-les al mar des del Cap de Creus. El sac pesava tant que l’ampolla es va enfonsar quasi a l’acte. I el meu amic, que no s’esperava un recorregut tan curt, va exclamar: “Ja us ho fareu!”.

Jo, ara que hi penso, mai no he destruït cap carta, però sí que tinc una gran facilitat per perdre-les, o potser és que me les roben. No importa. Des de fa un temps no m’escriuen cartes d’amor i, com diria Margarit, sóc misteriosament feliç.

Bretxa digital i monopoli de la informació

Bretxa digital? No, ja no existeix. Monopoli de la informació? Tampoc. No ho dic pas jo, sinó el sociòleg Manuel Castells, professor de la Universitat de Southern California i catedràtic emèrit a Berkeley.

Segons ell, “internet no està creant exclusió. Quan desaparegui la meva generació [1942] s’acabarà la bretxa”. Castells també opina que els mitjans de comunicació “han perdut el monopoli de la informació”. Segons ell, “la xarxa ha donat a cada persona la capacitat de comunicar”.

Tot això està molt bé, no? Aviat no hi haurà bretxa digital i ara mateix tots tenim la capacitat de comunicar. Tots els que podem accedir a internet, és clar, perquè en conec uns quants que encara no poden o no volen. Però suposo que quan desaparegui la generació de Castells, i algunes d’anteriors, tothom accedirà a internet i podrà comunicar el que li vingui de gust a la resta del planeta. Teòricament, ja ho sé. Només a Iran hi ha 500.000 blocs, el 40% de noies, i si tan sols volguessis llegir-ne, no sé, un de cada mil, hi hauries d’invertir vint hores a canvi de dedicar menys de tres minuts a cada bloc. Ja ho sé, ja ho sé, hem de ser selectius i només llegirem el que ens interessi de debò, que possiblement no seran blocs de noies iranianes (no per falta d’interès, sinó, entre d’altres raons de menys pes, perquè és molt possible que no dominem prou bé l’idioma). Jo mateix, i mira que m’agradaria mirar-los tots, amb prou feines tinc temps de llegir cada dia sis o set blocs de MésVilaWeb. I, posats a ser francs, el meu només se’l llegeixen diàriament (o vés a saber si li donen un cop d’ull i ja està) entre 400 i 450 persones. A on vull arribar? A concloure que, d’acord, la xarxa ens permet comunicar a tots o quasi tots i el monopoli dels mitjans ja no existeix, però tot està tan fragmentat, tan dispers, que em costa albirar gairé res més que una diversitat monumental.

Ara bé, hi ha gent que sap treure’n profit, de tot plegat. Mireu Obama, per exemple. Sense internet, els joves que l’han votat massivament no haurien estat tan motivats, ni el flamant president nord-americà hauria recaptat els 490 milions d’euros que li han permès arribar a cada poble dels Estats Units. És a dir, sense la xarxa Obama no hauria guanyat. Suposo que els polítics del nostre país n’hauran pres bona nota, però si tots intenten imitar-lo a les pròximes eleccions, posem per cas, potser els joves i no tant joves començaran a quedar saturats de polítics a internet i arribarà un moment en què desitjaran fer qualsevol cosa menys entrar als seus blocs. Amb tot, Castells pronostica que algun dia sorgirà entre nosaltres un Obama i provocarà “un terratrèmol”. Segur que més d’un ja està començant a dissenyar l’estratègia, a calcular el moment més oportú per irrompre a l’escena digital amb la potència d’un tsunami.

Yo no me llamo Javier

Segur que a molts us sonarà aquesta cançó, popularitzada ja fa més de vint anys pels Toreros Muertos de Pablo Carbonell. Doncs ahir vaig estar a punt de cantar-la després de rebre al mòbil un missatge de Bancaixa que deia:

– Feliç aniversari, Javier!

A pesar de l’error, he d’admetre que el missatge em va tranquil·litzar força. I és que, tot i que mai no he tingut res a veure amb Bancaixa, de tant en tant rebo, també al mòbil, missatges del tipus:

– Li recordem que el deute acumulat puja a 900 euros
– Passi’s per la nostra oficina per parlar de l’estat del seu compte corrent

Res de bo, vaja. Però ara ja sé que el destinatari dels missatges que esborro metòdicament cada cop que m’arriben és un tal Javier que, vés a saber si per casualitat o per què, els va donar el meu número de mòbil.

En fi, millor no capficar-se, perquè de tant en tant també m’arriben missatges amb altres intencionalitats sense que jo recordi haver fet o dit res que justifiqui que me’ls enviïn. Parlo, per exemple, de dones ucraïneses a la recerca de mascles solvents, o de bruixes i tarotistes que em pronostiquen canvis immediats en la feina i l’amor. M’imagino que no és res mes que una nova via per a l’allau publicitari amb què ens bombardegen tot el sant dia.

El cas és que des d’avui, cada cop que rebi un d’aquests missatges, diré ben alt, quasi cridant: “¡Que yo no me llamo Javier!”.

No espero res, no temo res, sóc lliure

Fa molts anys, en un viatge a l’illa de Corfú, em vaig comprar una samarreta negra que portava gravades en blanc aquestes paraules de Nikos Kazantzakis, en realitat el seu epitafi. Estava escrit en grec i, evidentment, jo no entenia res, però el meu amic Toni Góngora m’ho va traduir: “No espero res, no temo res, sóc lliure”. El missatge em va entusiasmar, potser perquè no vaig dedicar més de tres segons a reflexionar-hi. Ben mirat, qui pot subscriure de debò aquesta afirmació? Qui tingui l’humor suficient per demanar que l’escriguin a la seva làpida del cementiri i, potser, un moribund que ja no tem la mort, si és que això (la manca de temor davant la mort) existeix. Ningú més, crec.
Tots esperem alguna cosa. I dubto que hi hagi algú que visqui sense temors. Pel que fa a la llibertat, qualsevol persona amb un mínim de lucidesa sap que sempre és relativa, que mai no acabem de ser lliures del tot. A pesar d’això, conservo la samarreta de Kazantzakis. Em recorda Corfú, les seves aigües transparents, les oliveres i el sol.

Es confirma que ha guanyat Obama. Perfecte. Fins i tot McCain l’ha qualificat com un gran home. I de seguida penso en uns textos de Nietzche sobre el gran home de la plebs, on diu que “la plebs ha de tenir la impressió que la governa una voluntat poderosa i indomable; o com a mínim ha de semblar que ho és”. No sé d’on em surt, ara, aquesta cita quasi maquiavèlica. Estic pessimista, avui? Suposo que sí, com ahir, com aquell vers de Neruda que diu una cosa així com “vinc trist de veure el món que no canvia”. Què m’empatollo ara? Que potser no estic content que hagi guanyat Obama? Sí, sí,  és clar que sí. Però ara em cal comprovar que s’acaben els enganys, que els discursos no són buits, que el discurs de la democràcia no està carregat de falsedats. Que el gran home, els grans homes del món, si és que de debò n’hi ha algun, legislen i governen per al poble i no per obtenir bons resultats macroeconòmics per quedar bé en els fòrums internacionals.

Ja sé que mai no podré dur la samarreta de Kazantzakis convençut que abans de traslladar-les a la tomba puc sentir com meves, quan escara respiro i penso que em queda molta vida, les paraules del seu epitafi, però deixeu-me que somiï una mica i digui un cop més: “No espero res, no temo res, sóc lliure”.