Josep Pastells

“Fa uns anys Richard va fer una observació que Alma ha tingut present sempre més, i no per casualitat: que per tal de ser feliç cal veure les coses més boniques del que són en realitat, i que amb els anys aquesta capacitat no tan sols es perd, sinó que poc a poc es converteix en tot el contrari”.

Alma i Richard són dos dels personatges que apareixen en aquesta novel.la d’Arno Geiger (Bregenz, Àustria, 1968) editada per Empúries. El text, que ressegueix la història de tres generacions a través de records, cartes i documents, és ple de reflexions sobre els efectes del pas del temps i les dificultats en les relacions humanes. M’ha encantat.

Primavera típica, per fi.

Quasi em fa por veure-ho tot tan bonic, ara.

L’ànima viu aquesta nit la pau.

Eres desconeguda i ja ets part de mi.

Has tornat com si res, ningú, ens separés.

Et reconec. Sentim música celestial junts.

Carícies irrepetibles que es repeteixen.

Alegries de mil colors. I un nom: Inés.              

Ja veus que no sóc jo, no sóc el mateix. El que era abans ja no hi és, no existeix. Sóc un altre.

Ho escrivia l’altre dia Luis Antonio de Villena en referir-se a l’últim llibre de Sandro Penna (1906-1977) editat per Lumen. I no és una imatge desencertada, perquè el que sobresurt al final és el seu bon ús d’una poesia tancada però gens hermètica, que sovint li serveix per descriure la bellesa d’adolescents i nois púbers, d’amors tan purs com clandestins, inevitablement fugaços.

‘Diari de Bergen Belsen’, de Hanna Lévy, i ‘El cant del poble jueu assassinat’, de Itsjok Katzenelson.

Tot i que ja circulaven per Europa des de feia dècades, el primer l’acaba d’editar Galaxia Gutenberg i el segon, Herder. Són dos nous testimonis de l’Holocaust, dos llibres plens d’horror però també d’humanitat i resistència. Com s’acostuma a dir, tot un antídot contra la indiferència.