Josep Pastells

Inventari de sensacions

‘Mirant el mar’, un poema de José Luis Esparcia

Publicat el 29 de juny de 2009 per giusepe

El darrer Corrillo de diletantes inclou un poema del meu amic José Luis Esparcia, que també és editor d’Adhara i m’acaba de publicar el llibre de relats L’últim alè de Fidípides. Dedico aquest post a la traducció del seu poema.

No veus, germà, llums a la llunyania?
Sobris reixats d’aigua als ulls
van naixent darrere de cada ona.
Tu creus que és el mar, el mar que ens uneix
d’una riba a l’altra riba certes
desertes o vesprejants de sang.
Però no és el mar, no és el mar, germà.
Tu creus que és el mar, mar que en despertar
t’ofereix vent d’anhelada terra.
Però no és el mar, no és el mar, germà.
Penses que és el mar de les solituds
blanques, com en les nits de cuques de llum.
O potser penses que és el mar d’on
es torna amb la mirada subtil.
Però no és el mar, no és el mar, germà.
No és el mar de la teva fam derrotada,
no el de sorres fetes per al recés
després de la infidelitat de nous déus.
És, germà, el mar de temples endolades.
És, germà, el mar d’ombres sense límits.
Aquelles llums a la llunyania, germà,
no són la teva esperança ni la partícula
d’amor que la teva sagrada calma venç.
Aquest és el mar de taüts alats.
Basta un rostre sobre les seves aigües clares
perquè emergeixi la mort sense temps,
perquè sigui dolor el matí.
Preguntes per la terra promesa?
Mira, germà, com s’esvaeix
entre les teves mans la vida de l’aigua.
 

 

Algú es creu que l’Estat espanyol sigui plurilingüe?

Publicat el 22 de juny de 2009 per giusepe

El lingüista i filòleg Joan Solà, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, està treballant en la nova gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans, que actualitzarà la de Pompeu Fabra. Solà, una de les persones que millor coneix la nostra llengua i els perills que l’assetgen, declarava ahir al diari Público que “la classe política mai no s’ha cregut que el català hagi de ser considerat tan important com el castellà i la situació es degrada cada cop més”.

El catedràtic lleidatà lamenta que “en lloc de dir que estem vivint uns anys molt difícils, en un món molt complex, en lloc d’admetre-ho i posar els mitjans per superar-ho, ho neguen perquè no es volen enfrontar al Govern central”. Ell, però, té molt clar que “només recuperant l’autoestima com a poble i com a entitat política, del nivell que sigui, però sense estar subordinat a ningú, et sentiràs més fort per defensar també la teva llengua”.

“Ja no ens enganyen”

En aquest sentit, Solà afirma que “ja no ens enganyen amb la propaganda televisiva i les estadístiques que diuen que el català es recupera. La percepció dels ciutadans no és aquesta, ens adonem que tot és una mentida”.

Situació lingüística podrida

Què cal fer? El lingüista de Bell-lloc d’Urgell opina que la classe política “ha de plantar cara. I l’Estat espanyol, ser plurilingue d’una vegada”. El problema, com bé sap Solà, és que teòricament ja és plurilingüe, però en realitat no acaba de ser-ho. Per exemple: si vius o treballes a Madrid i xerres en català per telèfon és molt probable que et mirin malament o et deixin anar alguna impertinència. A mi m’ha passat unes quantes vegades i, per descomptat, he continuat xerrant en català, però m’emprenya que s’emprenyin per una situació que hauria de ser ben natural. De vegades, si et trobes amb algú que sembla raonable, intentes fer-li veure que el català és la teva llengua materna, que penses en català, que quan parles en català no ho fas amb cap mala intenció. I sovint et donen la raó, però el fet d’haver-ho d’explicar, d’estar justificant una conducta que ni caldria justificar, fa que entenguis que la situació lingüística està podrida.

Cap reconeixement social

El problema, Solà el diagnostica molt bé, és que “tenim una llengua que socialment no és reconeguda a Espanya. Quan surts de Catalunya sempre estàs amb el dubte de si et miraran malament”. El problema, insisteix Solà, “és que portem segles rebent el missatge que la única llengua de veritat és el castellà i l’única pàtria de veritat és Espanya”.

Ignorància

Recordo que fa quatre o cinc anys, quan treballava en un setmanari madrileny, vam rebre el currículum d’un noi que, entre els seus mèrits lingüístics, especificava que dominava el català. Recordo també el comentari despectiu d’una companya: “El català? Però si no és una llengua!”. Com que vaig saltar d’immediat (només ho faig quan no hi ha més remei, en cas contrari em passaria el dia barallant-me), va intentar matisar-ho: “Sí, potser sí que és una llengua, però és una llengua romànica”. I? El fet de ser romànica li resta algun mèrit, potser? O és que el castellà no és també una llengua romànica?, vaig preguntar. No recordo com va acabar la discussió, però sí que tinc gravada la seva mirada de perplexitat, com si estigués parlant amb un marcià que intentava vendre-li l’aire que respirava.

L’única solució

La sortida ideal, ja ho sabem, seria la independència. Però mentrestant (un mentrestant que pot ser tan irònic com vulgueu o, si ho preferiu, pot néixer de la confiança en un futur millor) caldria “tenir una concepció política no subordinada d’aquest país”. Ho diu Solà, que parla de “fórmules intermèdies tan dignes com la independència”. I posa l’exemple de Suïssa, Canadà o Bèlgica, “països on la situació lingüística no està tan podrida com aquí”.

Somnis d’un fals rebel

Publicat el 18 de juny de 2009 per giusepe

Tot sovint, quan mira enrere,
veu l’ombra d’un llarg pes en el camí,
una empremta que amb prou feines
arriba a rastre desdibuixat,
un silenci idèntic a tots els silencis
d’un món massa cruel i tortuós.

I això que en fer-ne vint, al 69,
estava convençut d’haver nascut
per a les revoltes, de ser un típic
fill dels seixanta i estar predestinat
a obrir les portes a cops de peu.

Però els Doors, els Beatles, Bob Dylan
i aquell remolí d’experiències sexuals
i sensuals van ser poc més que la música
de fons d’una caiguda
que probablement es va iniciar
el mateix dia que va néixer.

El que no entén és per què
fins als seixanta (sí, ja en té seixanta)
no ha descobert que la vida no és res més
que un llarg i lent aprenentatge
ple de tedi i desconcerts,
abundant en moments tan poc sublims
com l’orgasme d’un ase mut,
carregat d’il·lusions tan precàries
com l’estiu a Finlàndia,
els amors perfectes
o els somnis d’un fals rebel.

‘L’Assassina’, traduïda per Toni Góngora

Publicat el 17 de juny de 2009 per giusepe

El gran clàssic de la prosa grega moderna, l’obra mestra del gran Aléxandros Papadiamandis, ha estat traduïda al català per Toni Góngora. L’Editorial El Tall de Palma de Mallorca garanteix així que aquesta petita joia de la literatura universal ens arribi amb tota la seva força i plenitud.

Traduir bé no és gens fàcil. Els bons traductors escassegen tant o més que els bons escriptors. Per traduir del grec modern al català cal dominar a la perfecció ambdues llengües, sí, però també és necessari posseir un talent especial per crear un llenguatge que faciliti (i no destorbi) la recepció de l’obra original. A més, convé dur a terme una interpretació literària encertada, imprescindible per decidir quins trets lingüístics s’han d’emfasitzar.

Dues figures singulars

Papadiamandis, que no va publicar cap llibre en vida, és una figura singular en el panorama de les lletres neohel·lèniques. Toni Góngora, que ha publicat ja un munt de traduccions del grec modern (d’autors tan rellevants com Roïdis, Mirivilis o Alexakis), també és un cas molt especial en el món dels traductors. El rigor i l’interès que posa en cada línia, en cada paraula, es detecten d’immediat quan tens la sort d’obrir algun dels llibres que ha traduït.

El Dickens del neohel·lenisme

La combinació Papadiamandis-Góngora, o Góngora-Papadiamandis, tant se val, ens permet capbussar-nos d’una vegada, en català i sense cap mena de prevenció, en la peça cabdal de la narrativa d’un autor que molts consideren el Dostoievski o el Dickens del neohel·lenisme. 

Temes essencials

Ara no és el moment de parlar de la novel·la, sobretot perquè encara no me l’he pogut llegir, però tinc entès que tracta alguns dels temes essencials en l’obra d’Aléxandros Papadiamandis (els pobres, els orfes, la debilitat, la duresa i el patetisme de la vida) i estic convençut que la traducció mantindrà la màgia i la intensitat d’una prosa que, per sobre de tot, pretenia reflectir i desxifrar els misteris del dolor i l’ànima humana.

Traductor incansable

Acabo amb un parell d’apunts sobre Toni Góngora. A més de ser una de les ànimes de l’Associació Catalana de Neohel·lenistes, ha creat a la xarxa un diccionari grec-català i, com no podia ser d’una altra manera, ja està treballant en noves traduccions que ens ajudaran a conèixer millor alguns dels grans autors del grec modern.

D’internet al Parlament Europeu: Debora Serracchiani

Publicat el 16 de juny de 2009 per giusepe

Em pensava que amb tantes categories ja tenia més o menys coberts tots els àmbits i tots els tons, però en començar a escriure sobre Debora Serracchiani, la revelació de l’esquerra italiana, he hagut de crear un nou apartat que fins ara no havia sentit la necessitat d’incloure en aquest bloc. Política, parlo de política.

Ja sabem que tothom interpreta els resultats d’unes eleccions en funció dels seus interessos personals o partidistes, però a pesar que les europees han certificat l’ascens general de la dreta a la UE i a Itàlia ha guanyat el Poble de la Llibertat de Berlusconi i ha perdut el Partit Democràtic (PD), aquesta última formació pot estar més que satisfeta amb la victòria personal de Debora Serracchiani, la seva candidata d’Udine.

Imatge innocent, resultats espectaculars

Té 38 anys, però n’aparenta molts menys. Si no hagués sabut la seva edat, en veure la foto que publicava l’altre dia El País hauria jurat que no passa dels vint. Ja sé que la seva imatge no hauria de tenir cap importància, però tots sabem que la té. Transmet una certa ingenuïtat, una innocència que encara fa més espectaculars els seus resultats: a la regió de Friuli Venezia Julia ha superat la resta de candidats. Ara serà eurodiputada, pero dins del seu partit ja temen (els partits són així) que acabi aspirant a la secretaria general.

La força de la xarxa

Com ha arribat tan amunt? Gràcies a internet. Amb un bloc on, en conèixer els resultats, va penjar un memorable “He guanyat al Papi!”. Perifèrica i anònima, Debora Serracchiani creu en la força de la xarxa. Com que no podia accedir a la campanya televisiva ni comptava amb el suport material del PD, va optar per escriure una carta, Primavera democràtica, i enviar-la per correu electrònic a totes les llars i empreses de la regió. I va funcionar, i tant que va funcionar.

Publicat dins de POLÍTICA | Deixa un comentari

Audrey Tautou: d’Amélie a Coco Chanel

Publicat el 15 de juny de 2009 per giusepe

Ja han passat vuit anys i continuo enamorat de la noia que protagonitzava la comèdia de Jean-Pierre Jeunet, és a dir, d’Amélie. Havia pogut veure Audrey Tautou en unes quantes pel·lícules més, però no pensava que pogués fer-me oblidar la dolça i excèntrica parisenca que sempre feia tot el possible per ajudar als demés. M’equivocava, almenys en part. A partir d’ara, quan vegi Tautou també pensaré en Coco Chanel.

Des del meu punt de vista, però, Audrey Tautou és, amb diferència, el millor de la pel·lícula dirigida per Anne Fontaine. Les interpretacions d’Emanuelle Devos o Benoît Poelvoorde també estan força bé i, en general, l’ambientació és bona, però la forma d’explicar la història no m’acaba de convèncer .

Un film irregular

Vull dir que de vegades sembla que Fontaine s’entretingui massa amb detalls que interessen ben poc i, en canvi, faci massa curtes algunes escenes que potser requeririen una major atenció. El pas de Gabrielle Bonheur (Coco Chanel) per l’hospici, per exemple, es resol amb una pinzellada massa lleu, i el seu salt al cim del món de la moda és massa ràpid, sense cap mena de transició.

Una intèrpret d’excepció

En qualsevol cas, Tautou ho fa molt bé. Veient-la moure’s, vestir-se o caminar t’imagines perfectament la gran dama de la costura francesa. Maca, petita, discreta, sensual i amb una personalitat irresistible. No et sorprèn gens que pugui passar  d’un cabaret cutre a un castell i, després, acabi convertint-se en una dona adorada i envejada, plena de glamour.

La crisi no afecta Murakami

Publicat el 12 de juny de 2009 per giusepe

La nova novel·la de Haruki Murakami, 1Q84, s’ha esgotat en menys de dues setmanes a les llibreries japoneses. L’obra, que arriba a les 1.055 pàgines i potser per això es divideix en dos volums, ja va per la vuitena edició i acaba de superar el milió d’exemplars venuts.

Tot i això, un portaveu de Shinchosha, l’editorial que ha publicat la novel·la més voluminosa de Murakami, ha declarat que “amb l’aparició d’internet el món editorial ha d’enfrontar-se a un futur de decadència. Quan un llibre arriba a les 50.000 còpies venudes ja és tot un èxit”, ha afegit.

De milió en milió

De moment, la darrera obra de l’autor de Tokio Blues o Kafka a la platja multiplica per vint aquesta quantitat, però això només acaba de començar i Murakami ja està acostumat a xifres que no acaben de quadrar amb la crisi econòmica ni amb la decadència vaticinada pels editors: de Kafka a la platja se n’han venut uns 2,5 milions d’exemplars, i de Tokio Blues, traduïda a 36 idiomes, deu milions només al Japó.

Entre el best-seller i la gran literatura

Tot i produir un best-seller rere l’altre, Murakami acostuma a rebre crítiques força bones. Al seu país el consideren un escriptor comercial de qualitat i Occident el saluda como el gran literat japonès. Potser un dels motius és que els seus personatges sempre van a la recerca de la seva identitat, més o menys com la majoria dels lectors conscients. Són personatges que d’alguna forma estan aïllats i lluiten per comunicar-se amb algú mentre s’endinsen en la complexitat del món.

1Q84

Amb la seva última novel·la, l’escriptor japonès fa l’ullet a la famosa 1984 de George Orwell i, pel que sembla, descriu un univers paral·lel al Tòquio del 84, amb la història de dos joves, l’assassina Aomane i el professor Tengo, a través dels ulls d’una tercera persona. Llegir 1Q84 serà l’única forma d’esbrinar si Murakami continua sent un gran seductor.

Tres nous microrrelats de Carlos Lapeña

Publicat el 11 de juny de 2009 per giusepe

Tres setmanes enrere ja vaig traduir Internacional, el seu primer microrrelat de la sèrie Migracions. Avui he creat al meu bloc una categoria amb aquest nom amb l’objectiu de desar-hi els altres tres microrrelats de Carlos Lapeña sobre un dels grans drames del nostre segle.


Nacional

L’avi sempre desenterrava les seves històries quan passejàvem pel port. La vista de les embarcacions, els enormes vaixells de càrrega, els transatlàntics amb el seu tràfec de passatgers, el transportaven sense remissió a la seva joventut i a la seva gran aventura americana, que va començar amb prou feines amb cent pessetes i una maleta trencada però va acabar amb uns bons estalvis i un equipatge encara més valuós. “Sense els altres no som ningú”, solia repetir per finalitzar els seus relats.
I aquell matí d’agost no va ser tan diferent. La contemplació del port en plena bullícia, amb la llanxa guardacostes, els Patrol de la Guàrdia Civil, les ambulàncies del Samur, el van dur al seu passat amb la mateixa emoció de sempre; però en aquella ocasió no només m’explicava una història, sinó que me la mostrava.
L’avi es va acostar a un dels nois que tremolaven i el va abraçar amb una manta. “El teu viatge no serà en va”, va xiuxiuejar.

Regional

D’esquerra a dreta tenim a Abdul, Alexia, Xiuxiu, Papa Bouba, Marius i Jorge Efrén. Estan disposats a sotmetre’s a les proves que vostè els proposarà, però només un d’ells aconseguirà el cobejat premi, només un d’ells aconseguirà quedar-se. La resta tornarà als seus països. Ho sentim, però les coses són així… En fi, centrem-nos. Senyora Fernández, està preparada? Té clares les proves a què els sotmetrà? Sí? Perfecte. Recordem una vegada més que el guanyador serà el substitut del seu fill en aquesta feina que tant el cansa i el deprimeix, perquè són moltes hores i molt de sacrifici; un substitut perfecte, el sou del qual, sensiblement millorat gràcies al nostre patrocinador, es repartirà entre vostès i ell. Així, senyora Fernández, el seu plançó podrà continuar vivint a casa amb vostès, còmodament, amb l’únic neguit d’haver de buscar on celebrar la pròxima entrompada, ja, ja, ja… Senyores i senyors, aquí comença una nova edició de… Treballa, però segur

Local

Viatges organitzats La raó de viure. L’oferta de multiaventura que cap altra agència ofereix. Viatges als llocs més deprimits del planeta on podrà conviure amb els nadius, compartir la seva misèria i, el millor de tot, buscar-se la vida per tornar a Espanya, subornant funcionaris o pagant a les màfies per fer-se amb una plaça a la pastera o l’avió. L’oferta d’avui és irresistible: dos pel preu d’un. A més, li regalem un kit de supervivència completíssim, amb un diccionari de butxaca, dos documents falsificats d’alta qualitat i un rellotge imitació or que podrà bescanviar per diners o favors. No deixi passar aquesta oportunitat única.

Els homes que no estimaven les dones

Publicat el 10 de juny de 2009 per giusepe

Encara no he llegit la novel·la que enceta la triomfal trilogia Millenium del suec Stieg Larsson (1954-2004), però després de veure la pel·lícula de Niels Arden Oplev em sembla que no trigaré gaire a recuperar-la de la biblioteca dels meus pares (de fet, els la vaig regalar jo) per comprovar si, com acostuma a succeir, encara és millor que un film que m’ha semblat molt entretingut i força ben fet.

Són 150 minuts ben aprofitats. Un thriller que t’atrapa des del principi i t’obliga a seguir amb interès els moviments d’un periodista en plena crisi personal (Michael Nyqvist) mentre investiga la desaparició d’una noia quaranta anys enrere. Sexe i violència, sí, però també una ambientació magnífica i, sobretot, escandinava, molt més interessant (o, almenys per a mi, desconeguda) que la clàssica nord-americana.

Sordidesa i depravació

Nyqvist interpreta un personatge inquietant, però no tant com el de Noomi Rapace, la noia de mirada fosca que l’ajuda a investigar la desaparició. La boira d’una illa perduda al mig del no-res acaba sent l’escenari perfecte per a una trama on també apareixen unes quantes habitacions sòrdides i uns quants depravats.

Falsos finals

L’únic problema, potser, és que el final no acaba d’arribar mai. No vull dir que la pel·lícula es faci llarga, però sí que l’han estirat sense massa criteri, afegint elements innecessaris a un argument que potser mereixia un desenllaç més demolidor. Encara no sé si això és atribuïble als guionistes (Nikolaj Arcel i Rasmus Heisterberg) o a l’autor de la novel·la que ha inspirat el film, però aquests falsos finals es carreguen bona part de la tensió acumulada en més de dues hores.

L’últim alè de Fidípides, segons José Miguel de Barea

Publicat el 9 de juny de 2009 per giusepe

Tradueixo del castellà el text que l’amic José Miguel de Barea, filòsof i poeta, va llegir el dissabte passat amb motiu de la presentació del meu darrer llibre de relats, L’últim alè de Fidípides, al Fender Club de Getafe. Sóc conscient que les lloances i comparacions són desmesurades i que, per tant, no pot acabar de descartar-se que m’estigués prenent el pèl. També entenc que es tracta d’un nou acte propagandístic, però per alguna cosa és el meu bloc.

 

Il·lustríssimes senyores, il·lustríssims senyors, noctàmbuls de dents de préssec, frikis de cor absent, aprenents de torero de saló, molt bona nit i benvinguts al senzill però principal instant en què, en un lloc més proper a Madrid que a la Manxa, concelebrarem juntament amb l’autor la presentació d’un llibre de relats. Un artefacte literari amb què Josep Pastells ens encerta de nou en ple rostre, que és tant com dir a l’epicentre de les nostres teranyines de bucaners de la literatura… Aquí mateix, a Getafe, discorre l’ofici de viure, l’ofici d’escriptor, d’aquest gironí que ja ens va malacostumant a publicar les seves pulsions un any sí i l’altre també, de manera que no hi ha forma de sentir-se orfes de la seva paraula, de la seva tossuda invasió a la nostra línia telefònica, a les nostres llars, a les nostres biblioteques.

Què ens vol comunicar en Josep amb aquests quinze relats?, a quins predis ens convoca perquè puguem sentir molt a prop del nostre alè l’últim alè de Fidípides, hel·lènic personatge que allà pel segle V a.C. va ser capaç de córrer a tota llet la distància que separa Marató d’Atenes per donar la feliç notícia que els perses havien estat derrotats? Crec que justament això: una feliç notícia, la notícia d’una literatura íntegra que, valent-se de diversitat de paisatges (Madrid, Barcelona, Varsòvia, Berlín, Suècia), ens introdueix en un remolí, en una tourné que només acaba quan arribem a les antípodes, a Nova Zelanda, on el pare de la marató moderna, Arthur Lydiard, ens escriu des de la tomba per comunicar-nos que la satisfacció plena, el triomf definitiu, no s’assoleix en arribar primer, sinó en arribar, havent travessat en tan llarg camí tota una experiència vital, un bagatge fructuós. La unitat temàtica d’aquests relats resideix en un dels pilars bàsics de la mostra civilització sense fronteres, d’aquesta postmodernitat que és seducció (cossos elegants, ments individualistes, societats cool en què prima el lliscament: jooging, running, ala delta, surf) i que realça precisament la univocitat, l’aïllament que persegueix l’individu com a tal, emprant al seu antull el màrqueting, la televisió, el món apart que proporcionen diversos mitjans informàtics i mecanicistes. I tots aquests personatges que utilitza Pastells són individus descentrats, outsiders, happy few que, recorrent sempre a la tercera i primera persona del singular (solipsisme?, egocentrisme com a forma de coneixement?), se serveixen del sentit de l’humor, la situació sorprenent, l’angoixa menor, per parlar-nos de les seves circumstàncies en relats tancats però alhora susceptibles d’altres finals. Jo aquí, no sé si en Josep hi estarà d’acord, entreveig tints de Quim Monzó, d’Eduardo Mendoza, d’Arreola, el mexicà perdut, del Juan Marsé d’El embrujo de Shangai. No conec, per raons òbvies, la literatura en català de Pastells, però sí el seu Simpático fracasado i els seus Héroes flacos, ambdós d’alè major en tractar-se de novel·les, i albiro un avenç imaginatiu important, una escriptura menys rebuscada, més feta, senyal inequívoc que l’autor va assolint aquella “veu pròpia” de què parlava Rilke i és per tant un Pastells ja reconeixible, ja original i discernible entre la tribu d’allò que abans es denominava república de les lletres.

Esport, molt d’esport en aquest llibre. Però crec que no és res més que un aparador en què s’entreveuen aquelles ànimes solitàries, convulses, conformistes i resignades amb què ens creuem tots els dies en qualsevol vorera, vagó de tren o carretera on coneixem l’inici però mai no sabem on acaba. I és que Pastells és un introvertit, algú que escriu i després sent un pudor extrem, un neguit conscient quan ha d’enfrontar-se al públic. A L’últim alè de Fidípides aquestes característiques se’ns fan més evidents als cinc relats d’animals (porcs senglars, conills porquins, estruços, una vedella, tres gossos) on, a més de les possibles influències literàries dites anteriorment, la figura Pastells-Kafka apareix amb una omnisciència que ratlla la patologia, on la desraó i la crueltat humanes denuncien, gràcies a un finíssim i assolit simbolisme, la desolació, l’intent de supressió de la personalitat, el terror-pànic, la incredulitat pel que està succeint, per aquella espessa boira que ens cobreix l’anima sense que puguem fer res, inermes, malaurats, ciutadans abandonats com a persones, persones sense un indici de ciutadania, coses posades en moviment, peons d’escacs corrent, corrent, corrent, sense aturar-se a preguntar “qui sóc jo?”, homes sense atributs. Però prou, ja està bé. Quedem, estimats amics, en què aquest llibre de Josep Pastells és un bon llibre, un llibre excel·lent que ens divertirà, ens farà pensar i, perquè ningú no s’enganyi, ens posarà en circulació quilòmetre rere quilòmetre, versta rere versta, milla rere milla, eó rere eó, encara que, com Baudelaire, no ens hàgim mogut del nostre sedentari seient. Moltes gràcies.

La carn dels cucs

Publicat el 8 de juny de 2009 per giusepe

Camins llargs, veus endurides
per l’alcohol, el tabac i els crits
d’una memòria sacsejada pel fracàs.
Silencis infinits, sospirs, una manca
quasi absoluta de tendresa
en gestos,  paraules i petons.
Res de carícies, és clar.
Incerteses, un futur indefinit
que s’estén des del present
per advertir-nos que
no cal cercar refugis en la tempesta,
que som tan efímers
com la carn dels cucs
si és que els cucs tenen carn.

Inexplicable

Publicat el 5 de juny de 2009 per giusepe

Diuen que el temps flueix des del futur
i les gambades són qüestió d’inèrcia,
que de tant córrer sense rumb
acabes arribant a la terra promesa.
Tornaràs a fugir per camins
que ja no recordaves,
sentiràs la bellesa dels paisatges
plens de llum i d’aigua d’un gris sospitós,
pensaràs que tens el cor de préssec
i que res no s’assembla a la vida desitjada.
Conscient que l’alegria és un miracle,
passaràs de la memòria a l’acció,
t’oblidaràs del vent i les tempestes
per venir cap a mi, inexplicablement.

Kella Show Band a l’Explorers Club de Toledo

Publicat el 4 de juny de 2009 per giusepe

Tot i que no sóc un gran noctàmbul, ahir a la nit em vaig desplaçar a Toledo amb la Inés per assistir a l’actuació de Kella Show Band, la nova formació del meu amic Manolo, Manuel Gómez Allende, guitarrista, informàtic i, per sobre de tot, amant de l’art i de la  vida.

Feia quasi dos anys que no ens vèiem, però en Manolo estava igual que sempre. El cabell llarg, la mirada bohèmia i tantes ganes de xerrar que si no hagués hagut de tocar la guitarra ens hi hauríem estat tota la nit.

Mòmies i dinosaures

En ple barri vell de Toledo, just darrere de l’Alcàsser, l’Explorers Club és un local digne de visitar. Parets vermelles, milions de fotos i quadres, dinosaures de quatre metres d’alçada, mòmies, jeeps… Només amb la decoració ja hauríem passat una bona estona, però el principal al·licient era escoltar en Manolo. I la Kella i la resta de la banda, és clar.

Sorgits del My Space

Feia dos mesos no es coneixien de res. Van contactar a través del My Space i, després d’uns quants assajos a una nau del polígon industrial de Toledo, van descobrir que sonaven bé. Molt bé.

Públic fidel i entusiasta

Potser per això, l’Explorers Club es va omplir de gent amb ganes d’escoltar bona música. Un públic fidel que des de la primera cançó va xalar d’allò més amb el directe de Kella Show Band. Temes com Don’t answer me o I will survive eren seguits amb entusiasme creixent.

Textures amb força

Era una reacció lògica en comprovar que el so era autèntic i el color, especial, que les textures tenien força i la fusió del pop i el rock amb el funky, el soul o el jazz produïa efectes que justificaven sobradament l’assistència al local, les consumicions ingerides i les hores robades al son.

Els protagonistes

A més dels ja citats Kella (cantant) i Manolo (guitarra), els altres membres del grup són Tommy (teclat), David (bateria) i Nacho (baixista). El seu repertori es basa en els temes més populars de les tres últimes dècades, però sentint-los intueixes que són capaços de qualsevol cosa. 

Recomanació final

Si us interessa el món de la música, podeu fer una ullada a les dues pàgines d’en Manolo a internet. Hi trobareu detalls propis d’una persona apassionada pel que fa: http://www.mgallende.net   http://www.myspace.com/mgallende

 

 

No et vesteixis per sopar si vas a Badalona

Publicat el 3 de juny de 2009 per giusepe

Reconec que la frase admet diverses i festives interpretacions, però en realitat no és res més que un intent de captar la vostra atenció a partir del títol de l’obra de teatre de què vull parlar avui: No te vistas para cenar. És original de Marc Camoletti (1923-2003) i serà representada aquest cap de setmana a Badalona per la companyia El Duende, dirigida per Isabel Pagán.

Camoletti va ser un gran renovador de la comèdia. Amb peces com Boeing, Boeing o Pijames, sabia molt bé com fer esclatar les riallades del públic sense caure en l’humor més obvi. L’obra elegida en aquesta ocasió per El Duende és un magnífic exemple d’un estil ple de força i troballes interessants.

Festa privada

Un cap de setmana idíl·lic. Aquestes són almenys les expectatives de Bernardo (Josep Anton Fernández) mentre prepara la seva “petita festa privada”. El problema és que no ha tingut en compte un petit detall. El destí o, més ben dit, una dona capritxosa, destrossarà completament els seus plans.

Situacions esbojarrades

L’obra és plena de malentesos i situacions esbojarrades que mostren en què pot acabar convertint-se un cap de setmana a priori tranquil. A més del meu amic Josep Anton, pujaran a l’escenari de la Cooperativa La Moral Xesca Teruel (Josefina), I.M. Pagán (Roberto), Elisenda Vicens (Susana), Esther García (Susi) i Javier Pérez (George).

Actius i amb bloc

El grup ha creat fa poc el seu propi bloc (http://teatrelamoral.blogspot.com) i ja fa uns quants anys que manté una notable activitat que, de retruc, contribueix a millorar l’oferta cultural badalonina.

Una bona estona

Si aquest cap de setmana voleu passar una bona estona (sols o acompanyats, depèn de vosaltres) i viviu a Badalona o esteu disposats a desplaçar-vos-hi, teniu ben a l’abast diversió garantida.

Lloc i horaris

Les representacions tindran lloc a les dependències habituals de la Cooperativa La Moral (Carrer Güell i Ferrer, 86-92). El dissabte 6 de juny, a les deu de la nit, i el diumenge 7, a les sis de la tarda.
 

Les forces armades del segle XXI

Publicat el 1 de juny de 2009 per giusepe

La Vanguardia va publicar ahir un suplement de 64 pàgines titulat igual que aquest post. A la pàgina 3 s’especificava que s’havia editat amb la col·laboració del Ministeri de Defensa, l’Institut Nacional de Tècnica Aeroespacial i una sèrie d’empreses del sector: Thales, Insa, Indra, Navantia, General Dynamics, Isdefe, Airbus i Military. A la pàgina 4, la ministra Chacón agraïa al diari “el seu esforç per oferir aquesta visió actual de les nostres forces armades, per donar a conèixer més i millor com treballen els seus milers d’homes i dones per garantir la nostra seguretat dins i fora de les nostres fronteres”.

Després venien una llarga sèrie d’articles propagandístics (tot plegat, de fet, era un enorme i maldestre publireportatge) amb títols tan eloqüents com De la guerra freda a la societat del risc, La institució espanyola més valorada, Militars en un món global, Professionalitat i proximitat o Emergència civil amb segell militar.

Una oportunitat de futur

A part de l’article d’opinió de Chacón, Historia d’un èxit, n’hi havia un del secretari general de Política de Defensa, Lluís Cuesta, Un servei i un repte, i un altre del secretari d’estat de Defensa, Constantino Méndez, Les forces armades i la seva base industrial i tecnològica. Com és obvi, no me’n vaig llegir cap, però sí quasi tots els sumaris i algun fragment de les cròniques sobre Bosnia, Kosovo, Afganistan o Líban. “Missió complerta”, “Espanya lidera l’actual batalló internacional” o “Un compromís de llarg abast” eren alguns dels missatges que es transmetien en un suplement en què, ja cap a les pàgines finals, és començava a destacar que “la carrera militar és una oportunitat de futur”.

Llarga llista d’avantatges

Per fi començava a entendre el sentit del publireportatge. Inexplicablement interessat, em vaig llegir sencera l’entrevista amb una dona comandant que, quan li preguntaven quina era la seva fita, deia: “La meva il·lusió és estar en cadascuna de les missions de què formi part Espanya”. Superpoders? No ho sabia, però sense saber ben bé per què encara em vaig empassar un reportatge sobre els avantatges de formar part de les forces armades. Resumeixo: “Resulta atractiu des del punt de vista social i laboral. Suposa un horitzó de futur per als joves, que realitzen un treball en equip plenament modernitzat i emmarcat en valors com la seriositat, l’eficàcia i la puntualitat”.

Falten dos mil soldats

I de sobte, a la part de baix de la pàgina 49, poc abans de la informació que destacava el lideratge de la indústria militar (“Líders aeronàutics”) i exalçava les inversions en I+D+i, els avions, blindats i submarins made in Spain i les exportacions al mercat asiàtic, vaig descobrir un títol mig amagat que m’ho acabava d’aclarir tot: “Falten quasi dos mil soldats estrangers per cobrir la quota”. És a dir, falta personal per a l’exèrcit. Requisits? Bàsicament tres: residir legalment a Espanya, no tenir antecedents penals i “ser nacional de 17 països llatinoamericans o de Guinea Equatorial”.

Emocions de tota mena

Si algun possible candidat encara té dubtes, farà bé de mirar la contraportada del suplement d’ahir de La Vanguardia. Quatre imatges i quatre textos que, si no fos perquè ja sóc massa vell, quasi m’animarien a ingressar a l’exèrcit. “07.00. Oceà Índic. Comença un nou dia, una nova missió per combatre la pirateria; 11.00. Antàrtida. S’apropa una borrasca; hem de recollir als científics; 14.00. Afganistan. Patrulla al mercat de Qala i Naw. 18.00. Unitat militar d’emergències. Ens estan cridant a un foc a Ourense, és dels grans”. Lluitar contra els pirates i la neu, patrullar, apagar grans incendis… A què espereu? Afanyeu-vos, afanyeu-vos, que s’acaben les places!