Josep Pastells

Inventari de sensacions

Retorciments emocionals

Josep-Pastells

Damià Bardera ha publicat a Núvol una ressenya del meu darrer llibre, Cacic de fireta. Acabo de recordar que fa molt que no escric en aquest bloc i he decidit fer-ho encara que només sigui per donar pas al text del salvatge Bardera. Ah, la foto me la va fer el meu amic Sixt Viñas.

 

Josep Pastells. Retorciments emocionals

Josep Pastells (Girona, 1966) acaba de publicar el seu onzè llibre, Cacic de fireta (Pagès, 2014), obra que va merèixer el Premi de Novel·la Breu Ciutat de Mollerusa 2014, un fet destacable perquè entre el jurat hi havia escriptors de la talla de Pep Coll, autor de l’extraordinària novel·la Dos taüts negres i dos de blancs (Proa, 2013).

Pastells és un autor irregular, enginyós i polifacètic que se sent més còmode en la mitja distància de les novel·les breus (o en els relats més o menys llargs), que en les novel·les de més de cent cinquanta pàgines. De la seva trajectòria literària, destacaríem les novel·les Witxi (Llibres de l’Índex, 2002), una petita joia, i Pell de cilici (Empúries, 2003), a més dels llibres de relats Vides lascives (Bromera, 2012) i Simpático fracasado (Alfasur, 2006), en detriment de novel·les com ara Vida i miracles d’Odell Kraus (Empúries, 2010), obra guardonada amb el premi Marian Vayreda 2010.

Costa detectar un estil propi en les obres de l’autor, tan diferents entre elles, tan camaleòniques, però l’estil hi és. I encara diria més: en la mesura que Pastells s’allunya de la seva veu pròpia i fa «experiments narratius», les seves novel·les perden força, intensitat i interès. És el que passa en la quarta part de Cacic de fireta, titulada «Testimonis previs al desenllaç», una professió de veus poc justificada, tal vegada inclosa per cenyir la novel·la als requeriments de les bases del premi a què optava.

Això no obstant ––un detall menor al capdavall––, Cacic de fireta és una obra de bon llegir, amena, àgil i de to inequívocament irònic, burleta, i força desesperançat. En la contracoberta podem llegir-hi que es tracta d’una sàtira de la degradació del món laboral i del paper del periodisme quan s’ha de vendre als interessos dels poderosos. És cert, però a la novel·la hi ha «alguna cosa més». Hi ha, per exemple, una burla de totes les pseudofilosofies de l’optimisme ––amb regust empresarial–– que ens ronden en l’actualitat. Per exemple, en el capítol «La gran oportunitat», un títol irònic, el narrador i alhora protagonista es diu a ell mateix: «no oblidis mai que la pitjor bancarrota és el desànim, que l’error més gran és donar-se per vençut». Potser si s’hagués donat per vençut, les coses no haurien anat a mal borràs i la sang no hauria arribat al riu…

Hi ha també una crítica no només al món periodístic i a l’amateurisme que l’envolta i el conforma ––un món que l’autor coneix bé––, sinó al llenguatge periodístic en si, tan semblant al llenguatge dels discursos polítics, buit i opac alhora, sense cap referent «real». Cal tenir en compte que l’obra no se situa ni en unes coordenades d’espai-temps concretes, ni tampoc en unes coordenades socioculturals clares i/o inequívoques, i per tant, la crítica burleta ––o satírica, si es vol–– no és una crítica d’arrel marxista-realista adaptada al segle xxi, sinó que es tracta més aviat d’una crítica psicologista passada pel sedàs de les emocions.

De fet, no és gens estrany que sigui així, atès que en el nucli de la veu narrativa de Pastells no hi trobem els ecos d’un realisme social, o els d’una crítica militant, ideològica, sinó que el seu discurs literari està (con)format per individus amb una sexualitat hipertrofiada, morbosament introvertits, gimnasos de disseny, conductes lascives, gestos degradants, personatges fracassats, covards i acomplexats, trets esquizoides, accions sociopàtiques, infidelitats conjugals i divorcis, una amalgama que conflueix en el retorciment emocional i en la venjança íntima i autodestructiva, sobretot en la venjança, un dels gran temes de l’autor.

Ara bé, es tractarà sempre d’una venjança per la qual s’acabarà pagant un preu alt, molt alt, potser excessiu. A Cacic de fireta, víctima i botxí representaran els seus rols d’una manera estereotipada, talment titelles, empesos en tot moment per les pròpies passions i emocions, fins al desenllaç final, fins a les darreres conseqüències, tal com ja passava a Witxi. I és precisament en el desenvolupament d’aquesta tortura emocional a dues bandes ––més que no pas en la crítica al món del periodisme o en el retrat psicològic del cacic de fireta, un personatge potser massa extravagant––, on rau bona part de l’encert d’aquesta peça literària.

                                                                                                       

Publicat dins de General | Deixa un comentari