Josep Pastells

Admiro les persones que lluiten contra la seva decepció

La redacció és buida, o no exactament. Tots són a la planta baixa, als estudis de ràdio, on segueixen el partit d’Espanya des d’unes pantalles enormes. Han cridat gol quatre vegades, cada cop més fort. I jo, mentrestant, intento concentrar-me en un article sobre la selectivitat a la Comunitat de Madrid. Començo a sospitar que no sóc com la majoria, que per a ells sóc, diguem-ne, estrany, però no saben que molts anys enrere jo també cridava davant pantalles potser no tan enormes. Quan jugava el Barça, això sí, o fins i tot la selecció espanyola de bàsquet, espero que ningú s’enfadi. Però ara he perdut l’interès i de vegades em pregunto: deu ser greu?

T’he escrit el meu nom sota la pell

perquè no m’oblidis.

Quan altres llavis et ressegueixin el cos

o gemeguis per altres carícies,

quan la meva absència deixi d’afectar

els batecs del teu cor,

sempre que plogui vull que et molesti

la cicatriu del meu record.

I quan em vegis algun dia, vull que diguis adéu

i pensis amor.

El meu present ets tu.

Amb aquest cos magnífic que em fa embogir

per culpa d’un desig dolorós:

el de submergir-me dintre teu, nina tendra

i plena d’amor carnal, vida i joventut.

Algú podria dir que aquesta nit es metafísica,

conquerida per una pluja fina, incessant,

sense passat ni futur,

però ara ets aquí i, a pesar que de vegades

em sento cansat de tot, fins i tot de tu,

el cert és que sense els teus ulls seria cec.