Josep Pastells

Inventari de sensacions

La veu interior

La sento molt de tant en tant, però tendeix a mostrar-me buits i dur-me l’alè de la derrota. Ve a dir-me que no queden aeroports per al retorn ni braços acollidors que m’escalfin, que ja visc al domini estèril de la condemna. Ara bé, no crec que sigui tan diferent dels altres. Tothom hauria d’aturar-se en silenci, mirar enrere i sospitar que la vida té poc sentit. Que la llum pot desaparèixer en qualsevol moment per donar pas a les ombres de l’ànima que ens fa existir.

Fràgil, breu

Sospirs nocturns entre les fulles,
foscor quasi absoluta,
un crit, un nom.
No existiries
si jo no et somiés
dia sí, nit també.
Fràgil, breu,
però carregada
de tendresa i petons.
M’encens la passió,
m’equilibres,
m’arrenques paraules
de discutible agudesa
mentre entro al teu cos
jove i expert.
Et dec la nit,
i també el dia:
tots els instants
d’aquest plaer.

El temps, sempre el temps (en clau més o menys depressiva)

A més de seguir-me pertot arreu, coneix les meves pors i traïcions, les meves derrotes. Mai no m’abandona ni es fica només en els seus afers (temporals) per oblidar-se de mi.
El temps, sempre el temps. Fa que cada cop en quedi menys, avança implacable i, en un gest de generositat, de tant en tant cura les ferides, modifica els records, ajuda. I sempre me’n queda, de temps, o això crec…