Olor d’estiu
al cos i a la platja.
Gent, moviment,
ritme.
Tant li fa que
sigui (quasi) agost
i que les mirades
llisquin
per la realitat.
Tant li fa que
siguin records,
mentides.
Em sento
l’amo del món.
Imatge i gestos. Teatre. Girem com si busquéssim una línia que no és recta ni ordenada. Busquem novetats a pesar de saber que són més velles que nosaltres, que la naturalesa ens supera, que la raó hauria d’estar al servei de la vida i no a l’inrevés.
De vegades, quan sento que la música dels planetes vola furiosa sobre nosaltres, li acaricio els cabells amb la ment fixa en un altre lloc.
La sento molt de tant en tant, però tendeix a mostrar-me buits i dur-me l’alè de la derrota. Ve a dir-me que no queden aeroports per al retorn ni braços acollidors que m’escalfin, que ja visc al domini estèril de la condemna. Ara bé, no crec que sigui tan diferent dels altres. Tothom hauria d’aturar-se en silenci, mirar enrere i sospitar que la vida té poc sentit. Que la llum pot desaparèixer en qualsevol moment per donar pas a les ombres de l’ànima que ens fa existir.
Sospirs nocturns entre les fulles,
foscor quasi absoluta,
un crit, un nom.
No existiries
si jo no et somiés
dia sí, nit també.
Fràgil, breu,
però carregada
de tendresa i petons.
M’encens la passió,
m’equilibres,
m’arrenques paraules
de discutible agudesa
mentre entro al teu cos
jove i expert.
Et dec la nit,
i també el dia:
tots els instants
d’aquest plaer.
No em fa por tacar-me. Viure ja les té, aquestes coses. Deixa empremtes a la pell i ens permet transgredir els límits de l’educació, aprendre a trencar prejudicis, ser un cos lliure que anhela la llibertat d’esperit.
A més de seguir-me pertot arreu, coneix les meves pors i traïcions, les meves derrotes. Mai no m’abandona ni es fica només en els seus afers (temporals) per oblidar-se de mi.
El temps, sempre el temps. Fa que cada cop en quedi menys, avança implacable i, en un gest de generositat, de tant en tant cura les ferides, modifica els records, ajuda. I sempre me’n queda, de temps, o això crec…
La vida és plena de temes dramàtics, moments angoixants i caòtics que retroalimenten l’esdevenir, entre irrellevant i tràgic, d’una òrbita perversa i inquietant.
Obre els ulls, sisplau. Vull veure-hi el mar abans de dir-te un adéu nostàlgic, litúrgic, definitiu