Josep Pastells

Inventari de sensacions

BAH IV: escarabat gegantí a Lisboa

Estiu de 1998. Xantal i el seu amant assaboreixen un pastís de Belém mentre passegen amb el tramvia 28 (el groc) pels carrerons de Lisboa. Pugen i baixen, miren i remiren, fan  fotos i més fotos. Fins que a les sis de la tarda entenen que no poden demorar més la seva tornada a l’hotel.

És el seu quart dia a la ciutat, però les urgències sexuals no minven. Primer es dutxa l’amant. Rapidíssim. Després, Xantal. Més lenta, com si volgués gaudir de cadascuna de les gotes que li refresquen la pell a menys de trenta metres de l’església de San Vicente da Fora, en ple cor d’Alfama. Plaer físic, sí, però també estètic i espiritual, pensa Xantal en sortir de la banyera. Té ganes de cridar de satisfacció, però en el moment de la veritat llança un xisclet terrorífic que trasbalsa l’amant i, molt probablement, l’escarabat gegantí que ha provocat el crit. Tres segons després ja és mort. El seu cadàver arriba a recepció enganxat a la sabatilla de Xantal, que després de deixar clar que considera intolerable haver-se de trobar cara a cara amb un coleòpter d’aquelles dimensions en un hotel de cinc estrelles, exigeix amb veu ferma que li preparin la factura.

Empúries, de nou

Més que lleialtat, és amor. Estimo aquesta platja, aquesta llum, cada gra de sorra i cada pi. Assegut a les roques, deixo que la tramuntana em refresqui els pensaments mentre intento desxifrar els missatges del vent.

Hotel Empúries. Entre glop i glop de Perro verde em perdo en la intensitat dels seus ulls. Em miren sense parar. Intensos, feliços. Em miren com si fossin els ulls de Penèlope el dia que va tornar Ulisses.

Brevíssims apunts històrics (II): la relliscada de 1985

Barcelona, hivern de 1985. Gran nevada. El trànsit ferroviari queda col·lapsat, però després de no sé quantes hores aconsegueixo arribar a Girona. Els carrers semblen una pista de patinatge. Avanço amb moltes precaucions. Les cames em trontollen. Tinc les mans gelades i moltes ganes d’arribar a casa.

Somio en una dutxa calenta, en un bon brou, en ajeure’m un munt d’hores al sofà amb l’últim llibre de Kundera. En arribar a la Gran Via camí de la Rambla o, més ben dit, en treure el peu de la vorera per posar-lo a l’asfalt, rellisco i travesso el carrer completament estirat. D’una banda a l’altra en menys de dos segons. Amb un estil tan impecable que sembla que ho tingui assajat. Per sort no passava cap cotxe. Sóc viu. M’aixeco d’un salt, comprovo que ningú no m’ha vist i camino cap al barri vell sense saber que vint-i-cinc anys després ho explicaré en un bloc.