Josep Pastells

A punt de fer cent posts des que em vaig embarcar en el projecte de la marató, potser és oportú recórrer a la poesia, o almenys a paraules que a mi em sonen a poesia:

Mira que fàcil és tallar-se
la pell.
És tan senzill
com observar el sol i acabar
ferit per la llum.
És tan simple com avançar sense rumb
per un camp enfangat
on el teu rastre no arriba ni a anècdota.
Tan previsible com mirar enrere
i no trobar les teves petjades.

Toni Gisbert (Alzira, 1967) acaba de publicar a Edicions del Bullent ‘El mico destronat',
que dedica vuitanta pàgines a aprofundir en una sèrie de qüestions que acaben 
desembocant en una constatació molt saludable: hauríem de deixar de mirar-nos el 
melic. Segons Gisbert, els éssers humans ens hem fabricat una imatge de nosaltres 
mateixos i de la natura molt equivocada: ni som tan importants, ni la realitat és tan 
senzilla com ens pensem, ni la natura és un objecte passiu que depèn de nosaltres. 
Durant l'últim segle, continua el coordinador d’Acció Cultural del País Valencià, la 
ciència ens ha ensenyat els nostres límits, la nostra ignorància i, sobretot, la riquesa, d
iversitat i força de la vida. Ja és hora que comencem a assumir humilment el nostre 
lloc en l'univers. Formiguetes insignificants? Potser sí, i què? O és que no poden ser 
felices, les formiguetes? 

Fa una estona m’ha trucat una noia de l’empresa que ens du la web del diari per dir-me que havien canviat el número del FTP. M’he vist obligat a dir-li que no sabia de què m’estava parlant, però ella ha repetit exactament les mateixes paraules que abans. Com que no em venia de gust confessar-li -en una conversa que seguien ben bé mitja dotzena de persones- que no tenia ni idea de què és el FTP, he optat per passar la trucada a un company informàtic que, de ben segur, l’haurà atès millor. Després, això sí, he buscat a Google què significa FTP: File Transfer Protocol o, en català, Protocol de Transferència de Fitxers, una eina que, a través d’Internet, permet copiar fitxers d’un ordinador a l’altre. Tan senzill que m’he sentit avergonyit i ara, en un gest de mortificació pública, comento al meu primer post de la setmana. 

La sortida del diumenge, d’una vintena de quilòmetres, m’ha servit per constatar que cada cop m’aproximo més al ritme que vull dur a la marató, d’entre cinc minuts i quinze segons i cinc minuts i quaranta segons per quilòmetre. Tot i que, en principi, és un ritme lent, que m’obliga a anar més a poc a poc del que estic acostumat, penso que és bo que el cos el memoritzi. Alguns experts recomanen cobrir la primera part de la marató més a poc a poc que la segona. Suposo que seria l’ideal, però en el meu cas intueixo que serà a l’inrevés o que potser, en el millor dels casos, aconseguiré anar sempre al mateix ritme, com un dièsel. Encara falten més de dos mesos, però ja em començo a mentalitzar per a la data: 27 d’abril. 

Perdre l’oremus, l’expressió perdre l’oremus, vull dir, em ve al cap amb molta facilitat, potser perquè d’alguna manera ho he estat fent durant quaranta-dos anys menys dos mesos de vida. Segons el diccionari, equival a desorientar-se, perdre la memòria o l’esment d’allò que cal fer o dir. En el meu cas, perdo l’oremus quan no sé què fer ni cap on anar, cosa que em succeeix amb una certa freqüència en sortir dels camins fressats o, simplement, en aprofundir més del compte en les circumstàncies de la meva vida. I perdre l’oremus no em desagrada, sempre que sigui momentàniament i en poca estona –o en poques hores, pocs mesos i, en casos extrems, pocs anys– recuperi una certa lucidesa que m’indiqui el camí a seguir. Recuperi, he escrit? Potser no és exactament això, el que volia dir. Sempre m’ha costat molt saber què vull; sovint no he tingut ni la més remota idea de què perseguia amb determinats actes i m’he deixat endur per rampells, per la recerca del plaer immediat, per hams més o menys suggerents que m’acabaven conduint a la insatisfacció. Parlo en passat? Potser és perquè des de fa un temps començo a veure més clar l’horitzó, començo a valorar els petits detalls i estic aprenent a fruir de la màgia que ens ofereix una vida incerta però emocionant, lletja i depriment però també plena d’alegries i fragments d’intensa felicitat.

Quan he començat a escriure aquest post volia parlar de polítics que perden l’oremus, però sembla que he preferit escriure mirant-me el melic i ara només em queda temps per preguntar: en coneixeu algun que no l’hagi perdut?, me’n podríeu donar algun detall?

Alguns corredors m’havien recomanat que entrés a Google Earth per determinar amb la major exactitud possible les distàncies que recorro als meus rodatges. Em vaig penedir de no haver-ho fet abans, perquè, com ja sabeu tots, aquesta pàgina permet que t’aproximis –visualment, és clar– a quasi qualsevol racó del planeta a través d’imatges captades per satèl.lit que et permeten distingir mapes, terrenys i fins i tot edificis en tres dimensions. Forçant una mica la imaginació, pots sentir-te com un ocell o un superheroi capaç de volar cap on vulgui. Jo, per exemple, he planejat fins a la Creueta i, més concretament, fins a Can Mascort, tant la casa del poble com la de la muntanya. També he resseguit la ruta del Carrilet fins a Sant Feliu de Guíxols o he aterrat a l’estany de Banyoles després de sobrevolar els volcans de la Garrotxa. Una bonica experiència virtual, sí, però la veritat és que no acabo de sortir-me’n en el càlcul de les distàncies que més m’interessen, les dels recorreguts que freqüento en preparar la marató. El fet que sigui en milles no és cap obstacle, però malgrat que he demostrat una certa destresa amb el regle quan es tracta de medir rectes, he d’admetre que les giragonses em plantegen més problemes. Encara no sé manejar el tiralínies en els revolts, però segur que tard o d’hora me’n sortiré, per analfabet informàtic que sigui. Mentrestant, continuaré refiant-me dels meus càlculs, basats en podòmetres, punts quilomètrics, comptaquilòmetres de la bici o el cotxe i, per què negar-ho, la meva pròpia intuïció, el primer referent (estalvieu-vos els comentaris, sisplau) en cas de dubte.

Aquest cap de setmana potser tindré l’oportunitat d’escoltar en directe a Florenci Rey, home del temps i divulgador científic, en un fòrum que es farà a Fuenlabrada per debatre sobre el canvi climàtic. També hi participarà la física india Vandana Shiva, una prestigiosa ecologista i filòsofa de la ciència. Després del documental d’Al Gore (premi Nobel de la Pau 2007) sembla que, molt a poc a poc, alguns polítics comencen a ser conscients de les conseqüències d’un canvi climàtic que tots els que tenim una certa edat (uff, que malament sona això!) hem anat notant d’una o altra manera. I per molt que en Rajoy o el cosí d’en Rajoy diguin que no n’hi ha per tant, la realitat és que ens estem carregant el planeta a marxes forçades. Potser ja va sent hora que siguem conscients d’un procés que dificultarà encara més la lluita contra la fam i la misèria de milions d’éssers humans. Com és obvi, no n’hi ha prou amb les mesures que adoptin els poders públics. També cal alguna forma d’implicació personal, una renúncia del nostre benestar, per petita que sigui. Ja sé que tot plegat sonarà utòpic, però és molt trist que els països rics, que es consideren superiors als altres, encara siguin incapaços, esclavitzats com estan per les lleis de l’economia i del mercat, d’aturar el cercle infernal de la crueltat, l’ambició de poder i la violència. Algú pensarà que això no té res a veure amb el canvi climàtic, però jo em pregunto: segur?

Em sorprèn la facilitat que tenen algunes persones per xiuxiuejar als racons. I encara em sorprèn més que, tot i aparentar que estan molt concentrades en algun afer, moltes altres persones forcin al màxim l’oïda amb l’objectiu d’esbrinar de què coi estan parlant. Però el més sorprenent de tot, el que més m’emprenya, siguem clars, és descobrir que sóc una d’aquestes últimes persones i que ara mateix, mentre escric aquestes línies, estic fent tot el possible per assabentar-me del que diuen aquell parell, més que res perquè sospito, vés a saber si amb raó o sense, que és força probable que alguna de les coses de què parlen té relació amb mi.

La sortida d’ahir va ser més accidentada que de costum. Tot i que només havia de córrer durant noranta-cinc minuts (seixanta a ritme molt lent, vint-i-cinc un pèl més ràpid i els deu últims encara una mica més ràpid, però sense baixar de quatre minuts i quaranta segons per quilòmetre), els peus, especialment l’esquerre, em van començar a fer la punyeta quan no portava ni una hora. Primer, una butllofa enorme sobre el dit gros i, després, unes quantes ungles masa llargues que vaig detectar massa tard i van convertir el tram final de l’entrenament en una cosa molt semblant a una tortura. En arribar a casa, força fresc de cames i pulmons però molt adolorit de peus, vaig poder comprovar l’abast de la desfeta. La butllofa, com era lògic, s’havia rebentat. Les dues ungles negres del peu esquerra s’havien convertit en tres i al peu dret n’hi havia sortit una, a més d’un parell d’ungles tortes que es clavaven a la carn amb més força de la desitjable. Després de la dutxa va venir el pitjor. Vaig tallar la pell de la butllofa amb unes tisores que també em van servir per retocar, amb tota la destresa (poca) de què vaig ser capaç les ungles (totes) susceptibles de millora. I després, iode a la ferida, que picava força més del que havia suposat. A pesar de tot, sóc conscient que són petites incidències quasi inevitables, però que demostren que cal tenir-ho tot molt controlat, especialment amb vista al dia de la marató.

Cilindre, campana o diàbolo. Segons l’estudi antropomètric de la població femenina que ha elaborat el Ministeri de Sanitat, aquesta és la tipologia de les dones espanyoles, que imagino que també inclou les catalanes. Molts mitjans de comunicació es fan ressò avui d’un estudi que, després de prendre les mides a més de 10.000 dones de totes les edats, estableix que el 86% de la població femenina es troba dins dels paràmetres de normalitat establerts per l’OMS, però que la resta estan massa primes o massa grasses. Però més enllà de qüestions de salut, l’estudi, pioner al món, dibuixa com és la dona espanyola i dóna una idea de com hauria de ser el futur patronatge. La seva principal conclusió és que cal canviar el tallatge de la roba, definit el 1972, perquè no s’ajusta al perfil físic actual de les espanyoles. Tot va començar quan es va detectar que el 40% de les dones té dificultats per trobar la seva talla perquè sovint són massa petites. 

Com és lògic, les intencions del ministeri dirigit per Bernat Sòria estan provocant tot tipus de comentaris. Algunes persones opinen que els nous paràmetres que es volen introduir -amb tres codis de dígits per al pit, la cintura i els malucs- no serviran de res, perquè una noia que ara tingui una talla gran, que es vegi massa grassa i pugui caure en l’anorèxia, continuaria en la mateixa situació. D’altres pensen que tot plegat és una xorrada, que, al cap i a la fi depèn més de la indústria que dels polítics, que cada cop ens assemblem més als Estats Units i hi ha més gent grassa…

Hi ha opinions de tot tipus, però la pregunta que se m’acudeix a mi és: què sentirà una dona que sempre hagi tingut la tipologia diàbolo (pit i malucs més o menys simètrics i cintura més estreta) i de cop i volta necessiti una cilindre (pits, malucs i cintura d’una mida similar)? O, per dibuixar un horitzó presumptament més desolador: quines sensacions experimentarà una dona que, gairebé sense adonar-se’n, deixi de ser cilindre i passi a ser campana, és a dir, detecti que els seus malucs ja tenen més perímetre que el pit i la cintura? No cal fer un gran esforç per imaginar-se els terribles drames personals que es viuran a moltes cases, les duríssimes sessions davant el mirall o les formidables frustracions que moltes dones, potser companyes o amigues nostres, experimentaran potser sense esperar-s’ho quan vagin a qualsevol botiga amb l’únic objectiu de comprar-se roba. 

Senyors del Ministeri de Sanitat: tan difícil era optar per tipologies o denominacions menys bastes? No sé, una cosa tan simple com A, B i C o, si prefereixen noms més evocadors, fil, corda i cable o potser tija, canya i pi? 

Per molt que ens agradi pensar que ho tenim tot o quasi tot força controlat, sabem perfectament que, en el millor dels casos, la nostra capacitat de decidir s’insereix en una dinàmica prefixada, en un engranatge vital on sovint s’inclouen els nostres actes més quotidians. És evident que la feina, per a quasi tots, no és res més que la repetició d’una sèrie d’actes mecànics que s’assemblen molt més del que voldríem admetre, i que si hi ha algun marge per a la sorpresa aquesta acostuma a ser desagradable.

He tingut un mal dia, es nota? O, per ser més precís, un mal matí, perquè el gimnàs del migdia m’ha anat molt bé per desfogar-me amb els pesos i les mancornes. Feia temps que no agafava les de trenta quilos per fer bíceps i m’ha sorprès comprovar que encara puc manejar-les amb certa soltura. Ara que, pensant-ho bé, potser era per la ràbia acumulada, per la necessitat de descarregar d’una forma més o menys civilitzada la gran quantitat de mala llet que se m’havia acumulat a les neurones (serà correcta, aquesta última expressió?, algun erudit d’entre els lectors –poquíssims- que tinc m’acusarà de dir beneiteries?, m’és ben igual; escric el que em dóna la gana perquè és el meu bloc).

Com anava dient, l’entrenament de braç (també he fet una mica de tríceps, ja amb menys intensitat) i la sauna posterior m’han anat bé. I si a més descobreixes que un dels companys de gimnàs, precisament aquell que hauries jurat que mai no ha agafat un llibre, és un apassionat de l’arqueologia i s’acaba de llegir la Metafísica dels costums de Schopenhauer, encara millor. De vegades les sorpreses són agradables, ho admeto. Fins els individus en aparença més bàrbars poden llegir filosofia! Que Schopenhauer sigui el filòsof que ens parla amb més lucidesa del patiment i l’avorriment de la vida és una qüestió accessòria, diria que casual. Em quedo amb l’alegria de saber que hi ha bèsties dels ferros que també llegeixen, pensen i, de ben segur, pateixen.

Espectacular debut de Pau Gasol amb els Lakers: 24 punts i 12 rebots en només 35 minuts i victòria al camp dels Nets (90-105). A més, sembla que en Pau s’entén molt bé -dins i fora de la pista- amb Kobe Bryant, de manera que tots els indicis apunten que el seu futur pot ser esplendorós. El problema, un problema que ni tan sols és problema però aquests dies, tinc ganes d’explicar-ho, comença a carregar-me una mica és l’enfocament que molts mitjans espanyols donen a la fita d’en Pau, sobretot quan afirmen, amb una insistència extraordinària, que és “el millor esportista espanyol de tots el temps”. I no sé si arribarà a ser-ho, però tinc molt clar que ara mateix no ho és.

Admetent la dificultat de mesurar els mèrits d’un esportista o la impossibilitat de comparar-los amb els d’un altre que es dedica a una altra disciplina, i més encara quan comparem esportistes individuals amb jugadors d’equip, penso que en Pau no ha demostrat ni de bon tros ser millor del que, per exemple, va ser-ho Indurain durant cinc Tours consecutius. Cinc anys seguits guanyant la millor volta ciclista del món (això sí que és indiscutible) no poden comparar-se amb la lliga, la copa del rei i el mundial que fins ara ha guanyat Gasol, que no crec que pugui ser qualificat per ningú com el millor jugador de bàsquet del món. De fet, qualsevol entès en la matèria podria fer una llista de sis, vuit o deu noms, pel cap baix, que són considerats millors que Gasol. Si parlem de pívots potser la llista es redueix, però tampoc seria el primer. I a part d’Indurain, que tan sols és un exemple, hi ha uns quants esportistes espanyols i catalans que han quedat unes quantes vegades campions del món i de ben segur, si ho mirem des d’aquest punt de vista, han reunit més mèrits objectius que Gasol pel que fa a la particular jerarquia de cada esport.

Ara bé, dit tot això també admeto que no es pot comparar la repercussió de jugar amb els Lakers amb la de ser quinze vegades seguides campió del món de taekwondo, d’hoquei sobre patins o de tir amb arc. Gasol surt constantment a la tele, apareix a totes les portades, protagonitza milers d’informatius i, en fi, ara mateix és el rei del mambo. Em sembla perfecte, però no entenc aquesta necessitat de classificar-ho tot, d’establir rànquings tan genèrics i inevitablement injustos. Felicitats al noi de Sant Boi, per descomptat. Seguiré sempre que pugui les seves actuacions a la (indiscutible, aquesta sí) millor lliga de bàsquet del món.

El cronòmetre és un instrument útil, vàlid i fiable, però només quan funciona. Si s’atura de sobte, malament rai. Si primer s’atura, després funciona i més tard torna a funcionar, encara pitjor. Però el més molest és que aquest procés esdevingui capritxós i variable, que fluctuï en funció de l’atzar o de vés a saber què. Tot plegat és encara més empipador si es tracta d’un cronòmetre que sempre havia demostrat la seva eficàcia, que mai no havia merescut cap retret. Imagineu-vos-ho: surts a córrer amb la intenció de fer quinze minuts de carrera contínua i el cronòmetre s’atura quan en portes set; s’atura i no torna a posar-se en marxa, com a molt et permet visualitzar el rellotge, que més o menys et serveix per completar els quinze minuts inicials. Ara toca fer sèries de mil metres, que has de cobrir en un temps determinat. Sembla que el cronòmetre torna a funcionar i, per tant, l’actives, però quan portes set-cents metres s’atura de nou i et quedes, aquest cop sí, amb les ganes de saber quant has trigat a recórrer la distància. Encara et falten unes quantes sèries de mil metres i, després, 25 minuts de carrera contínua, però decideixes prescindir dels serveis del cronòmetre i, en conseqüència, deixar-te guiar per les sensacions i la intuïció. Imagineu-vos que el procés es repeteix unes quantes vegades, amb algunes variants que sempre acaben amb el cronòmetre aturat. Es llavors, només llavors, quan penses que ja va sent hora de canviar-li les piles.

No vaig poder seguir la cerimònia dels Goya i encara no he vist la pel.lícula guanyadora, ‘La soledad’, de Jaime Rosales, que també s’ha endut el premi al millor director. Suposo que ara que ha obtingut aquest reconeixement la podrem trobar a la cartellera. Un amic que sí que l’ha vist afirma que és tan bona que sembla francesa. També diu que s’integra amb naturalitat en un temps, un espai i una societat i que transforma tot això en art amb majúscules. Ufff, dic jo. Tot el contrari, afegeixo, del film que vam veure l’altre dia amb la Inés i en Pol, ‘Monstruoso’, de Matt Reeves, una autèntica porqueria que no recomano a ningú.

Avui estic un pèl cansat pel rodatge d’ahir al matí a Girona. Em vaig llevar a les set per fer cent rectes al camp de futbol de la Creueta i, a continuació, pujar pel darrere del poblat ibèric fins arribar a l’estadi del GEiEG, baixar pel camp del Girona fins al quarter de la Guàrdia Civil i tornar a la Creueta per la perllongació d’Emili Grahit. Com que em semblava poc, vaig prosseguir fins a Quart per la via del carrilet i, en arribar al rètol del terme municipal de Llambilles, vaig girar cua per tornar a la Creueta. Després dels estiraments de rigor, a dos quarts de deu ja m’havia dutxat i estava a punt per esmorzar amb la família. Calculo que devia recórrer uns 24 quilòmetres a un ritme força lent, molt similar al que hauria de dur a la marató, però puc adduir en defensa pròpia que m’interessa fer-ho així i, a més, no havia esmorzat res, en un intent d’imaginar-me què deu ser això de quedar-te sense forces passat el quilòmetre trenta. La veritat és que cap el final ja estava un pèl marejat, però començo a visualitzar els quaranta-dos quilòmetres, el primer pas per creure’m que els puc córrer.

La mitja marató de Getafe em va permetre comprovar que vaig pel bon camí, però també que encara em falta molt per assolir l’objectiu. Una hora i trenta-nou minuts per fer els 21.097 metres equival a un ritme aproximat de 4’42’’ per quilòmetre, que extrapolat a la marató seria més que suficient per baixar de les quatre hores. Ara bé, cal tenir en compte que a Madrid hi ha moltes pujades, que la distància serà el doble i que, lògicament, les forces aniran minvant. Ja ahir, quan anava pel quilòmetre divuit o dinou, se’m va començar a fer molt dur, però en cap moment vaig pujar dels cinc minuts per quilòmetre, un ritme que seria perfecte per afrontar la marató amb una mica de marge. El que començo a tenir clar és que amb vista als 42 quilòmetres i 195 metres serà millor dosificar-se des del principi, anar a un ritme més lent que el d’ahir (5’10’ o fins i tot 5’20’’ seria perfecte) i, si queden forces, incrementar-lo a mesura que avanci la cursa, encara que ja començo a intuir que mantenir-lo seria tot un èxit.

D’entrada, he decidit reprogramar els entrenaments. En lloc de sis sessions setmanals en faré quatre, però més intenses. Falten tres mesos i encara em queda temps per millorar una miqueta. M’aniria molt bé perdre un parell de quilos, però crec que em serà molt difícil baixar dels 87. Tothom em diu que estic molt prim, però deu ser perquè no m’han comparat amb els kenyans que ahir van quedar primer i segon de la mitja marató (en una hora, dos minuts i cinquanta segons, a 2’58” el quilòmetre!), que no devien passar dels 50 quilos. Ah, per cert, continuo en la línia de quedar per la meitat del pilot, de manera que la posició final (1.440!) no és tan escandalosament desastrosa com podria semblar a primera vista.

Jo també t’estimo (37)

No va caldre. Perquè un dia, quan passava per Dalt Murada com una ànima en pena, vaig descobrir que potser no estava tan boja. Era ell, n’estava segura. Alt i morè, amb els cabells arrissats i la mateixa camisa lila de mesos enrere. Semblava distret, capficat, trist. Anava tot sol amb un diari a la mà i en veure que m’hi acostava amb un excés d’entusiasme i quasi l’envestia va fer cara d’espantat. Devia pensar que volia diners, perquè va apartar-se molt ràpid fent que no amb el cap. Si hagués continuat caminant a aquell ritme m’hauria estat impossible seguir-lo, però es va aturar en sec quan li vaig dir:

–Et vaig veure amb l’Agnès.

–Perdò?

–Ja m’has sentit. Us vaig veure junts. Portaves la mateixa camisa. Eres tu.

–I tu de què la coneixes? –va preguntar-me mentre s’acostava. Tenia els ulls humits i em mirava amb curiositat.

Aquest matí m’he tallat el dit mentre tallava pernil. Primer ni me n’he adonat, però al cap d’uns segons, quan ja havia preparat l’entrepà, la mà tacada de sang m’ha permès localitzar la ferida. No molt profunda però sí allargada, en una zona on deuen confluir moltes venes petites. Com que no parava de rajar, he optat per embenar-me el dit després de desinfectar-me la ferida amb tintura de iode. Minuts abans, en afaitar-me, també m’havia fet un petit tall just sota el nas, però pràcticament no rajava i no he tornat a pensar-hi fins al migdia, quan el plàtan que menjava s’ha tenyit de vermell. Distret per alguna trucada telefònica, la meva extraordinària habilitat amb les mans deu haver propiciat que el plàtan impactés amb la ferida en lloc d’introduir-se a la boca. Se suposa que els plàtans són tous, però aquest ha estat capaç d’obrir-me la lleu ferida que m’havia fet el matí i, a continuació, fer-me perdre uns quants centilitres més de sang. Per sort, al lavabo hi havia iode, i també apòsits.

Jo també t’estimo (30)

No descarto que aquest relat us deixi una falsa sensació de fets vertiginosos, però la veritat és que va ser a l’inrevés: els esdeveniments es dilataven, sotmesos a una espera insaciable que allargava de forma inhumana els minuts, les hores i els dies. Mentre esperava notícies del detectiu vaig tancar-me en una pensió prop de la catedral. Tenia una habitació molt petita, però se m’havia fet infinitament gran i per més que em movia no podia arribar als extrems. Ja no parlava amb ningú. Menjava poc i malament.