Josep Pastells

De vegades em sento com una planta ben arrelada: inamovible, eterna, pols, terra

Aquest matí m’he tallat el nas mentre m’afaitava i no ha parat de sagnar durant mitja hora. La meva habilitat no té límits!

Ignoro si la meva malaptesa em permetrà que el perpetu demà dels meus somnis deixi de ser un futur inabastable

Mai no em queixaré de cremar dins teu, i confio que tu tampoc de cremar-te amb mi

L’erosió del temps

De vegades voldria
oblidar els llibres,
les histories,
tancar-me en mi mateix
i crear al meu voltant
tanta indiferencia
que tothom acabés oblidant-me
o, si més no, pensés
que sóc una mostra molt clara
de la imperfecció dels humans.

Tant de bo no hagués de tornar
sempre a la concreció
d’una materia que,
més enllà dels meus batecs,
em fa pujar, baixar, circular
i desvetllar-me
mentre cerco vés a saber què,
eternament condemnat
a l’amargor d’una mirada
massa acostumada
als fums de la derrota,
a una sèrie de desastres
que no tenen res de sublim.

Però ni el temps inestable
que m’acompanya
des que vaig néixer
m’ha fet oblidar
que em convé restar dempeus,
amb el cor obert i els ulls pendents
d’un canvi inesperat
que em permeti fugir per sempre,
a la velocitat d’una sageta
capaç de travessar la vena dels segles
i allunyar-me d’un vertigen
que encara avui em sorprèn i m’erosiona.

Les paraules, sobretot si s’escriuen, poden ser una bona manera de continuar descobrint qui som

Quan ha de néixer algú que, per les raons que sigui, és considerat important, sempre apareixen teòlegs de circumstàncies