Josep Pastells

Inventari de sensacions

Xavier Mínguez i la ressenya tardana de ‘Pell de cilici’

Xavier Mínguez (València, 1970) i jo ens vam conèixer fa dos mesos i escaig a Agullent, amb motiu del lliurament del XIX Premi de literatura eròtica de la Vall d’Albaida. Ell havia guanyat l’edició de l’any passat amb la deliciosa novel·la La flor de Hanako, on es narren els viatges d’un comerciant alcoià al Japó, i formava part del jurat que finalment va decantar-se pel meu recull de contes Vides lascives. El cas és que, mentre endrapàvem canapès a l’auditori Josep Maria Bru, pocs minuts abans que en Xavier signés dos-cents exemplars llargs del seu llibre, em va explicar que gairebé nou anys enrere, al setembre del 2003, havia escrit una ressenya de Pell de cilici Postdata, el suplement cultural del diari Levante-EMV. Li vaig confessar que no l’havia llegit. Com que no es pot trobar a l’hemeroteca, me l’ha enviat en un arxiu word i aprofito per publicar-la aquí.

Josep Pastells (2003), Pell de cilici, Empúries, Barcelona.

Dolors i temors

Josep Pastells ens ofereix en aquesta novel·la una interessant visió del patiment a través de la comparació entre el pas per l’Opus Dei i per una comissaria de policia.

D’entrada, cal dir que la proposta de Josep Pastells és, si més no, ambiciosa. A Pell de cilici se’ns retrata la complexa personalitat d’algú que sempre ha seguit els designis que han sigut marcats per a ella i dels quals ha tractat d’eixir sense més ajuda que la seua consciència. Així, l’Alícia de la narració és una dona en certa mesura turmentada pel seu passat però no tant per allò que ha viscut, o hauríem de dir sofert, sinó més prompte per allò del que no s’ha desfet, ço és, la seua pell de cilici, la seua condició de dona resignada i patidora. I és aquest el major encert de la novel·la, el dibuix del personatge de l’Alícia i els seus dubtes que, al capdavall són tots dos –dubtes i Alícia– els protagonistes. També l’esquizofrènica i en algun punt paranoica personalitat de Koldo resulta atraient pel seu retrat desenfadat dels xats d’internet i dels ambients tecno. Encara que aquest altre personatge, que apareix amb intenció de constituir un segon registre, l’altra cara d’una realitat sempre esbiaixada, no arriba a assolir la contundència del personatge principal

Pastells utilitza un recurs senzill (i poc original, també s’ha de dir) per a fer transcórrer la història, amb la juxtaposició de dos històries paral·leles –el pas per l’obra i per la comissaria de policia  i el monòleg interior d’un segon personatge, com dèiem abans, no tan ben dibuixat com el primer. En tot cas, a pesar de ser un recurs conegut, l’autor li sap traure partit i el lector es deixa transportar per aquestes històries paral·leles amb el convenciment que cap al final convergiran. Precisament aquest deixar-se portar és un altre dels valors d’aquest llibre ja que la lectura enganxa pràcticament des del principi, amb la detenció clarament injusta i injustificada de l’Alícia a la qual se li aplica la llei antiterrorista.

És d’agrair que el marc de la novel·la: el terrorisme d’ETA, l’abús i crueltat de les forces de seguretat de l’estat, etc. no es convertisca en una gàbia on només es puguen declarar tòpics sobre la pau, els maltractaments policials i el poble basc. La cruesa de l’acció no lleva ni posa en el conflicte basc i Pastells aprofita la circumstància per cenyir-se a l’àmbit literari i fer una arriscada comparació entre les vexacions infligides en la comissaria i l’aprenentatge de la resignació i la convivència amb el dolor que la protagonista va sofrir durant el pas per l’Opus Dei. I cal dir que se n’ix amb certa elegància, sobretot en allò que toca a l’anàlisi del dolor. Això no vol dir que l’esgarrifosa descripció dels mètodes de tortura no tinga un valor de denúncia, és clar, però no constitueix el seu principal objectiu.

En conjunt, una interessant proposta que es llig amb interés i que conté valors literaris (i no sols de recreació de la realitat) més que suficients per justificar la lectura.

                                                                                           Xavier Mínguez 


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.