Josep Pastells

Inventari de sensacions

Martí Batlle presenta ‘Vida i miracles d’Odell Kraus’

Publicat el 15 d'abril de 2011 per giusepe

Periodista, jardiner, escriptor i, per sobre de tot, ésser entranyable entre els éssers entranyables, Martí Batlle Amat (Girona, 1969) va presentar ahir al vespre a la Llibreria Abacus de Figueres la meva novel·la ‘Vida i miracles d’Odell Kraus’. Reprodueixo aquí el text que va servir de base a la seva intervenció, molt aplaudida pel selecte grup d’amics que van assistir a l’acte.

L’altre dia, bé, el 10 de febrer, vaig baixar expressament de Figueres a Girona per ser present a la presentació del darrer llibre d’en Josep Pastells a la Llibreria 22, la d’en Guillem Terribas, al carrer Hortes. Vaig pensar que ha de ser fotut presentar un llibre i que no hi hagi ni Déu. Em vaig prometre que, almenys, seriem quatre: En Josep, en Terribas, qui fos que fes la presentació, i un servidor. La llibreria, al final, va quedar petita. No hi cabia ni una agulla. Els exemplars de Vida i Miracles… es van exhaurir. Jo, com que sóc puntual, en vaig poder comprar un. Mira Josep, el que va passar, no que jo comprés el teu llibre, sinó que la llibreria estigués plena a vessar, no va ser cap miracle. És el que té ser un bon Jan. Si la presentació fos d’un llibre meu…no sé que hagués passat..

¿I jo per què havia d’agafar el cotxe per ser al costat d’un paio, que al cap i a la fi, feia anys que no veia?

Eren les Fires de Girona de l’any 2002 i em vaig trobar en Josep Pastells a les portes de la Planeta, on es feia l’entrega de premis del Casero: “Hola Martí, que hi fas aquí?”, em diu. Jo me li apropo i, a cau d’orella, li explico: “He presentat una novel·la i en Guillem Terribas em va trucar ahir i em va dir que seria bó que avui vingués a l’entrega de premis”. En Jep es va posar vermell, és una cosa que li passa sovint, es va torbar un xic i em va dir; “A mi també m’ha trucat”. La resta és història. En Jep va afegir el Just M. Casero a la seva llarga llista de premis i jo em vaig quedar amb un pam de nas, i una novel·la, “La Cicatriu”, encara per publicar. L’endemà, el Diari de Girona destacava que dos plomes sorgides de la seva redacció havien copat la nit dels Casero.

Aquest és un altre punt que em va fer agafar el cotxe per ser al costat d’en Josep a la presentació del llibre.

Tots dos vam treballar al Diari de Girona, al “Sitios”, quan el Diari era un rotatiu provincià, de províncies, caspós i rònec. Sé del cert que ara no és així. Compartíem un destí miserable en una redacció miserable, on l’únic que es podia salvar eren els companys de naufragi. En Josep, en Jordi, l’Alfons, en Lluís Freixas, avui director de la Casa de la Cultura, l’Albert Requena, ara delegat de Catalunya Ràdio a Girona…i molts altres. Alguns, avui, fins i tot tenen professions honorables. En David Quintana, el fotògraf, per exemple, és bomber i salva vides…

Jo no tinc cap professió honorable. En Josep, tampoc, que jo sàpiga.

Compartir destí miserable, com compartir cel·la a la presó, però, crea uns vincles perennes, com un tatuatge o una cicatriu. Potser se’n podria dir amistat. I això també va fer que agafés el cotxe i anés a la presentació d’un llibre, uns actes que acostumen a ser pesats a més no poder! Per això avui m’he proposat ser breu.

Si podia ser inexplicable que jo anés a la 22, però, encara ho és més que jo estigui fent la presentació a Figueres. Suposo que és perquè no ha trobat ningú més! Segur que no és per la meva capacitat oratòria, nul·la: de fet he de llegir perquè sinó em quedaria en blanc.

Una altra explicació es podria trobar en la simpatia que en Jep sempre ha sentit cap als fracassats. De fet, és autor d’un llibre amb un títol revelador: “Simpático fracasado”, i la presentació de Girona va anar a càrrec de Mercè Saurina, una altra finalista del Casero. És una condició, la de finalista, que per un autor d’èxit és un fracàs, però que per a un fracassat, en canvi, és un gran èxit. Veieu la diferència?

Ja us he dit abans que vaig ser a la presentació que va fer la Mercè Saurina. I que abans havia comprat el llibre. La Mercè va fer una presentació brillant i ens va donar uns quants tastets, dels moments més sorprenents de “Vida i miracles”. Va arribar un moment, però, que vaig estar a punt d’aixecar-me de la cadira i dir-li: “Si em rebentes el final, et faré pagar el llibre! Per això jo no us llegiré cap fragment. No vull que ningú em faci pagar el seu exemplar! En tot cas destacaré la pàgina 73  del capítol L’Institut. No té pèrdua!

Us vull fer una confessió. A casa tinc pocs llibres. No és que llegeixi poc, o que no n’entrin molts. El que passa és que visc en un pis petit, un pis de single, que en diuen ara, i l’espai és limitat. A més, els llibres, són magatzems d’àcars i fongs, a més de saviesa, uns pocs, i bestieses, els molts.

Així que fa temps que només guardo els llibres que sé que rellegiré (de fet rellegeixo més que llegeixo), o que puc recomanar i deixar a algú sense que em caigui la cara de vergonya. Els que no passen aquest examen, sever, van a dues caixes. I en aquesta selecció no hi ha amics que valguin. Els llibres d’en Josep son examinats amb igual duresa que qualsevol altre. La primera de les caixes, la dels indultats, els regalo a la biblioteca o els abandono a alguna cafeteria. Els altres, van directes al contenidor blau, per fer pasta de paper.

Per això en Josep va fer una cara estranya quan em va dedicar el llibre. Li vaig demanar que posés la dedicatòria a la primera fulla del llibre. És aquella pàgina en blanc que hi ha abans del títol del llibre. L’objectiu d’aquest comportament estrambòtic era poder arrancar la pàgina de la dedicatòria si decidia enviar-lo a la biblioteca. Us podeu imaginar un dia en Jep fullejant un llibre seu a la biblioteca i llegint la seva afectuosa dedicatòria a en Martí? Podria ser el final d’una llarga amistat.

Ja podeu haver endevinat, veient que no he arrencat la pàgina, que “Vida i Miracles d’Odell Kraus” m’ha agradat. I molt. Ús la recomano. De fet, crec que és la millor novel·la escrita fins ara per en Josep Pastells. I té un lloc a la meva biblioteca, entre Vicenç Pagès i Manuel de Pedrolo. Si, ordeno els llibres per ordre alfabètic de l’autor.

Moltes gràcies.

La fi de les obres a l’antiga Pabordia

Publicat el 13 d'abril de 2011 per giusepe

Aviat farà nou mesos que vaig tornar a Girona i començava a témer que les obres a l’edifici del costat s’eternitzarien, que l’estàtua de Subirachs estaria tapada per sempre més, que el primer tram de l’escalinata de la Pujada de la Catedral quedaria cobert pels segles dels segles per aquell horrible ciment. Però avui, ara mateix, m’acaben de dir que s’acaben les obres!

Quan he vist que el paleta romanès (amb qui fa temps que parlo com si fóssim grans amics) deixava al descobert l’estàtua de Subirachs i desmantellava la protecció de l’escalinata, he preferit no fer-me il·lusions. Potser ho treuen provisionalment per l’exposició de flors del maig, he pensat. Després he recordat que encara falten molts dies pel maig i, animat per aquesta idea, li he preguntat:

– Ja acabeu les obres?

– Sí -ha respost sense vacil·lar.

– De debò?

– De debò.

M’ha faltat poc per saltar-li a sobre, abraçar-lo i omplir-lo de petons. Tot i la contenció, he exterioritzat la meva alegria amb un “Increïble!” que ha sonat una mica estrany i m’ha obligat a afegir “Em pensava que no acabaríeu mai”. El paleta ha somrigut i m’ha dit que ells marxaran en tres o quatre dies, que després vindran els fusters i els pintors.

Caliu humà
Llavors he comprès que això encara no s’ha acabat del tot, però em consola pensar que la fi és imminent, que el so de les maces i els trepans deixarà de martellejar-me el cervell amb una insistència inhumana. Sí, sempre quedaran els crits plurilingües, les legions d’escolars i turistes i  l’evidència que viure al cor del barri vell equival a trobar-te cada dos per tres amb ramats que trepitgen les pedres, però prefereixo mil vegades el caliu humà al so de les màquines. La fi de les obres em permet anunciar que aquesta primavera promet, que l’estiu s’acosta i ha arribat l’hora de viure sense miraments.