Viagra per a escriptors frustrats (VI): deu tipus d’autor
El caràcter de cada escriptor i les experiències que acumula al llarg de la vida, el que podríem resumir com l’herència i l’ambient, incideixen d’una manera directa en la forma de viure les situacions que poden fer-lo sentir impotent i conduir-lo a la frustració. Però la veritat és que cada persona és diferent i les mateixes situacions que per a determinats autors poden tenir una lectura positiva que els ajudi a enriquir-se i perfeccionar-se, en altres poden provocar reflexions negatives i desvaloradores amb efectes clarament destructius. En qualsevol cas, cada escriptor té una forma de sentir i d’actuar pròpia i peculiar que en certa forma el fan únic i irrepetible. Per aquest motiu, qualsevol intent de classificar-los en diferents tipus presenta força dificultats.
En primer lloc, els tipus purs no existeixen; molts escriptors poden ser alhora insegurs o mesells, o histriònics i envejosos, per citar només quatre dels tipus que proposo a partir de la meva pròpia experiència i, sobretot, de la lectura i l’observació. De fet, en molts casos hauríem de parlar de tipus intermedis, ja que en la realitat els trets característics de cadascun es troben barrejats. A més, pot donar-se la circumstància que un escriptor sigui clarament infeliç durant bona part de la seva vida i que en algun moment, per qualsevol raó de pes relacionada amb la repercussió de la seva obra, passi a ser optimista. O que un altre sigui covard de mena i de sobte es converteixi en un il·lús. Els trets característics de qualsevol escriptor poden romandre invariables, però també canviar al llarg de la seva vida. I és ben possible que molts d’ells destaquin per algun motiu que permet classificar-los d’una determinada forma però també mostrin en major o menor grau característiques pròpies d’altres tipus. Així mateix, quan parlem d’escriptors frustrats ens referim una reacció molt personal que en alguns casos sí que pot ser apreciada i avaluada des de fora però en molts d’altres, en tractar-se de qüestions íntimes, només permet especulacions que poden aproximar-se de forma poc precisa a la realitat. En certa forma, el meu objectiu és aportar una certa orientació dins d’un laberint prou complicat, ple de matisos i de persones que de vegades es mostren tal com són i en moltes altres ocasions fan tot el possible per ocultar els seus pensaments més profunds. No obstant això, crec que els deu tipus descrits, de cap manera excloents, ens poden ser útils si pretenem conèixer una mica millor les frustracions dels escriptors.
El covard; li fa por escriure, però encara més mostrar o publicar el que escriu. Acostuma a dir que és pudorós, però sovint li falta valor per enfrontar-se a la possibilitat de no aconseguir l’èxit que pensa que es mereix. Incapaç d’arriscar-se, tem amb mesos d’antelació les diferents proves a què tard o d’hora s’acaba sotmetent, més que res perquè la seva vanitat és encara més gran que la falta de valor. Li fa por presentar-se a premis davant la possibilitat de no guanyar-los, però també publicar un llibre que potser no agradarà als lectors, rebre crítiques que podrien ser negatives o participar en tertúlies on algú es pugui mostrar més brillant. Per estrany que sembli, no és un tipus del tot infreqüent entre els escriptors consagrats, però abunda més entre els novells i els poc reconeguts. La seva frustració és quasi permanent: poques vegades gosa fer el que de debò li agradaria fer.
L’insegur; quasi sempre és molt susceptible i acostuma a patir per multitud de detalls en què la majoria dels autors ni tan sols es fixarien. Sovint és negatiu i pessimista, però això no impedeix que actuï mogut per les ganes de destacar. La seva manca de confiança desemboca en dubtes de tota mena que poden aparèixer en qualsevol moment del procés creatiu i, per descomptat, després de publicar un llibre. Mai no està convençut d’haver aconseguit els seus propòsits, ni de que els afalacs de la gent siguin sincers. Podríem dir que l’escriptor insegur aplica el dubte metòdic a qualsevol qüestió relacionada amb la seva activitat literària. Dins d’aquest tipus podem distingir dos sotstipus ben diferenciats: els autors que d’una manera o altra revelen la seva inseguretat i els que fan tot el possible per mantenir-la oculta.
L’insatisfet; és el tipus d’escriptor que pateix amb més constància i freqüència els efectes del desengany i la decepció. En realitat, és un autor que sembla condemnat a la frustració permanent, ja que faci el que faci o passi el que passi és quasi impossible que vegi acomplerts els seus desitjos. Té molts menys dubtes que l’insegur, però viu permanentment estressat per motius que en molts casos no passen de ser banals. Sempre es troba molt a prop de l’angoixa i de vegades cau en profundes depressions que tenen en comú la seva insatisfacció per algun error més o menys aparatós o per qualsevol situació que considera indigna del seu talent. Una errada insignificant en qualsevol pàgina del seu llibre més exitós (una paraula que hauria de dur accent i per alguna raó que s’escapa a la seva comprensió no en du, per exemple) pot mortificar-lo durant mesos, igual que una crítica malèvola o qualsevol referència inadequada a la seva obra. Fins i tot quan qualsevol observador objectiu afirmaria que no té ni la més mínima raó per estar disgustat, és capaç de trobar algun motiu que el durà de forma automàtica a la frustració.
L’envejós; competitiu des de sempre, el seu interès per destacar només es veu superat per la consternació que l’envaeix quan qui sobresurt és qualsevol altre escriptor, especialment si és amic seu. Des del seu punt de vista, totes les persones que escriuen poden ser considerades rivals. No és gens estrany, per tant, que es passi la major part del temps de mal humor, ja sigui perquè algú acaba de rebre un premi que ell mai no ha obtingut (si ja l’ha guanyat també sentirà enveja, però una mica menys), perquè algú altre participa en un programa televisiu o perquè un tercer encapçala la llista de vendes amb el seu últim llibre. Els èxits o les alegries dels companys d’ofici es converteixen per a l’escriptor envejós en un motiu de tristesa, una tristesa que, per raons òbvies, apareix molt sovint i, amb l’única excepció dels seus moments de glòria particulars (suposant que en tingui algun), el converteixen quasi sempre en una persona infeliç.
L’il·lús; és potser una de les figures més patètiques dins del món dels escriptors frustrats. Completament bolcat en la seva obra, convençut de posseir una qualitat indiscutible, o com a mínim de comptar amb tots els elements necessaris per assolir-la a base de constància i esforç, es presenta a tots els premis i s’entrevista amb tots els editors amb la seguretat que tard o d’hora acabaran reconeixent-li els seus mèrits. La seva ingenuïtat no té límits, ni tampoc un optimisme que ningú no acaba d’explicar-se d’on neix, sobretot perquè tothom que coneix la seva obra i ha viscut més o menys de prop la seva evolució té molt clar que no té fusta d’escriptor. El problema és que ningú no gosa dir-li-ho i ell, aliè a la realitat, manté (o això diu) l’esperança de triomfar. Aquest tipus d’autor abunda especialment entre els inèdits i els novells, però també és detectable entre els que han aconseguit publicar un o més llibres però no han vist satisfetes les seves expectatives.
El mesell; en certa forma s’assembla a l’il·lús, però amb la diferència que ja ha deduït ?o li han dit més d’una vegada? que li costarà molt destacar de la manera que ell voldria. A pesar de que es fa ben poques il·lusions i sap que és molt possible que mai no aconsegueixi els seus objectius, no pot deixar d’intentar-ho una vegada rere l’altra. Alguns escriptors d’aquest tipus semblen gaudir amb pràctiques que molts considerarien masoquistes, però en general provoquen més admiració que compassió. Igual que els il·lusos, creuen cegament en les seves possibilitats i són capaços d’apostar tot el temps que calgui per una obra que consideren meritòria. La diferència és que mentre els primers es limiten a cercar nous lectors o editors amb el convenciment que tard o d’hora algú s’adonarà de la qualitat de la seva creació, els mesells són conscients que els convé millorar-la i demanen consells a tort i a dret. Acostumen a ser treballadors compulsius i sovint, després de molts esforços, acaben obtenint el que desitgen. Tot i que la seva fama d’insensibles sembla prou justificada (per moltes garrotades que rebin no paren de lluitar), la veritat és que bona part de la seva força neix de la ràbia i la frustració.
El resignat; és l’antítesi de l’il·lús, i en certa forma del mesell. Té un punt de covardia, però de cap manera és insegur: sap perfectament que mai no aconseguirà el nivell o el reconeixement que havia somiat. Malgrat que presenta sovint símptomes d’insatisfacció, aquests acostumen a ser lleus, ja que està ben dotat per encaixar les adversitats i conviure amb el patiment. Avesat a la manca de bones notícies, ha après a no esperar res. Si fos possible comparar un literat amb un esportista, podríem dir que és un bon perdedor. Això no implica, naturalment, que en el seu interior no tingui unes ganes enormes de triomfar, de manera que el seu sotmetiment a la fatalitat, la seva resignació davant l’infortuni o les circumstàncies desagradables que acompanyen la seva carrera d’escriptor, no són res més que un bàlsam per combatre la frustració.
El fals humil; li encanta parlar d’ell i de la seva obra, quasi sempre per assenyalar que no acaba d’escriure tan bé com li agradaria i que el marge de millora encara és molt gran. De vegades costa distingir el fals humil de l’autèntic humil, però aquesta última figura (en els casos purs, gens sospitosa de patir frustracions) és tan poc habitual que farem bé de dubtar de la sinceritat dels autors que, per exemple, ens diguin que la seva última novel·la no acaba de funcionar, que encara tenen moltes mancances tècniques o que sempre han tingut moltes dificultats amb l’estructura de les seves narracions. En la majoria dels casos, el que pretenen amb aquestes queixes és que l’interlocutor els digui que són massa modestos i exigents, que en realitat la seva obra està molt i molt bé, que possiblement es troben entre els millors escriptors de la seva generació. Els falsos humils són autèntics mestres en l’art de provocar afalacs i sovint no paren d’autoflagel·lar-se fins que els obtenen. El pitjor del cas és que semblen convençuts que els altres s’empassen la seva falsa modèstia i l’atribueixen a un sentit de la perfecció desmesurat. El grau de frustració que poden arribar a experimentar quan algú els dóna la raó i els diu obertament que la seva obra deixa molt que desitjar és directament proporcional a la seva vanitat.
El superb; l’orgull desmesurat, la necessitat d’atraure l’atenció i deixar clara la magnificència de la seva obra en comparació amb la dels demés, que acostuma a menysprear sense contemplacions, provoquen que sigui el tipus d’escriptor que desperta més antipaties. Tot i que sempre hi ha alguna excepció, l’escriptor superb no acostuma a ser un gran autor, de manera que les seves exageracions resulten encara més còmiques i lamentables. Histriònics, sovint histèrics, adopten en tot moment un paper que els dóna protagonisme, conferint a totes les seves declaracions una teatralitat que sempre necessita espectadors. Depenen dels altres d’una manera malaltissa, i això els du a fanfarronejar, mentir, exagerar i fer tot el que calgui per enaltir unes obres i una trajectòria que se situen molt per sota del que havien imaginat en els seus somnis. També pot donar-se el cas d’autors superbs que realment tenen o han tingut èxit i que no tindrien cap necessitat de vantar-se’n ni d’emfasitzar els seus mèrits. En aquests casos, l’orgull i l’egocentrisme són tan excessius que de seguida es converteixen en personatges detestats fins i tot pels seus lectors més fidels. Tot i que d’entrada sembla l’antítesi del fals humil, l’escriptor que no para de presumir persegueix exactament el mateix: afalacs que si no arriben el condueixen al territori de la frustració.
El retirat fracassat; és el tipus d’escriptor que veu amb major claredat que ha estat incapaç de tirar endavant els seus projectes amb l’encert previst. L’acumulació de decepcions i desenganys acaba conduint-lo a una mena de carreró sense sortida on només és capaç de distingir un rètol enorme amb la paraula fracàs. Tot i que es tracta d’un terme molt relatiu i sovint s’aplica de manera injusta, l’autor sap millor que ningú que no ha aconseguit el que pretenia. Llavors pren una decisió tan noble com dolorosa: no escriurà ni una línia més. És una decisió a l’abast de qualsevol escriptor, des dels inèdits o novells fins als més reputats, que a pesar d’haver rebut un munt de reconeixements també poden tenir la impressió d’acabar xocant amb un mur infranquejable. El fet de reconèixer que no poden saltar-lo és en certa forma un alleujament, però també garanteix la frustració.