Josep Pastells

Inventari de sensacions

La mort de l’abella peluda

 

Tot i que en Gerard m’ha trucat per si volia anar a córrer aquesta tarda per la vora del Ter amb ell i en David, he preferit fer-ho abans de dinar, com tenia previst. El que no sabia és que la meva decisió em convertiria en un assassí d’abelles o, més concretament, d’una abella peluda que volava tranquil·lament per les Gavarres abans de creuar-se amb mi. Ara explicaré com l’he pelat.

Eixam i pujades
En sortir del carrer de la Força he d’esquivar un eixam de turistes. Premonitori. Passo per davant de la Catedral i, tot i que em vindria de gust pujar i baixar un parell de vegades els noranta esglaons, ho descarto de seguida. Massa gent. Sota Portes avall, decideixo que en lloc d’anar a la Devesa em dirigiré a Sant Daniel per enfilar-me per la muntanya. Dit i fet. Amb l’ajut del sol, que m’escalfa amb la suavitat pròpia de finals de setembre, quan arribo a la font del Ferro ja estic a punt per enfrontar-me a les primeres pujades.

Fins al puig de Sant Miquel
Tot i que mai no he estat un escalador, m’encanta patir amb els pendents. Incapaç de mantenir el ritme que duia al terreny planer, intento forçar al màxim sense posar en risc la meva integritat física. El cor respon prou bé. Les cames també. A pesar que no ho tenia previst, arribo fins al puig de Sant Miquel. Pujo al mirador. Una vista magnífica. Per una banda, més enllà de les muntanyes, Girona. Per l’altra, el mar, les illes Medes, un cel amb tots els matisos del blau.

De l’eufòria a l’assassinat
Com és habitual, a la baixada m’accelero d’una forma brutal. Gairebé em sento com si volés. De tant en tant obro els braços per equilibrar-me a les corbes. Em deixo envair per l’eufòria dels bons moments, quan tot sembla a l’abast i notes que la vida et somriu. Llavors, sense voler-ho, em converteixo en un assassí d’abelles. En l’assassí d’una abella peluda, més ben dit.

Els detalls del crim
Podria dir que ha estat involuntari, però no sé si em creuríeu. Em limitaré a donar-vos la meva versió. Tinc la boca lleugerament oberta. Hi entra a tota velocitat. L’impacte és molt violent, però no deixo de córrer. Es mou. És molt peluda. Sense pensar-ho ni un segon, l’escupo amb tota la potència de que sóc capaç. De seguida noto que m’ha clavat el fibló. Al llavi superior. Amb l’ajut de les dents, l’extrec sense majors miraments. També l’escupo. El llavi em cou com si m’hi haguessin llançat àcid sulfúric. Continuo corrent.

Les conseqüències del xoc
No puc descartar que fos una abella suïcida, ni tampoc que haguem xocat per pura casualitat, si és que la casualitat existeix. El cas és que quan arribo a casa m’observo al mirall abans de fer els estiraments de rigor. Tinc el llavi superior inflat. Més que una abella, sembla que hagi ensopegat amb un boxador enfurit. Em dutxo amb aigua freda. Després em poso gel al llavi. I una mica d’alcohol. Cou molt. Ben dinat, comprovo que l’únic rastre de l’incident és un petit forat al llavi, com si m’hi haguessin clavat una agulla de cosir.

Labordeta: el do de l’amistat

Recordes aquelles tardes
d’ulls brillants
al bar del Congrés,
José Antonio?
Un devessall d’anècdotes
divertides que assaboríem
com el licor dels bons temps.
Somriures còmplices,
consells paternals,
paraules plenes d’amor per la vida,
d’instants intensos embolcallats
pel do de l’amistat.
Hauríem volgut que duressis
per sempre,
que la teva mirada franca i noble
il·luminés tots els camins
i ens ensenyés a estimar
causes perdudes,
rumbs minoritaris,
tot allò que faci olor a llibertat.
Però ningú millor que tu sap
que ja no hi ets
però sempre hi seràs:
la teva absència no és res més
que una aparença forçada
per les llàgrimes.
I les teves cançons i llibres,
totes les hores que vam
gaudir de la teva veu
de ferm aragonès,
de persona afable,
senzilla i acollidora
com els grans de debò,
quedaran per sempre
en el record
de la gent que t’estima,
com per exemple jo mateix.
 


La sorra d’Empúries

Deia Bauçà que la memòria
no serveix per recordar els fets,
sinó per mantenir el contacte.
Això o alguna cosa per l’estil,
deia Bauçà,
però recordo bé
que parlava de desori,
de la tribu que ens ve a dir
què i no què,
de l’interès propi
que queda en segon terme.
Malgrat tot, tinc ben presents
els teus peus
sobre la sorra d’Empúries,
aquell somriure verd 
i els xisclets d’alegria
compassats
amb el ritme de les ones.
Dues o tres hores d’un furor
col·lectiu només en part:
l’esclat de dos jos
entusiasmats
amb la idea de
ser un sol,
potser immortal.