Josep Pastells

Inventari de sensacions

La sordesa i la incomprensió universals

Publicat el 31 d'agost de 2009 per giusepe

A l’anterior post vaig dir que intentaria escriure com a mínim cada deu o quinze dies. Des de llavors m’han passat pel cap desenes de temes aprofitables, però sempre han aparegut altres prioritats: llegir, passejar, córrer, nedar, xerrar, riure, estimar i, en definitiva, viure. Això no és incompatible amb renovar de tant en tant el bloc, ja ho sé, però aquest estiu estic gaudint més que mai d’activitats que m’allunyen de l’ordinador. Avui, però, tinc ganes, de parlar una mica, molt per sobre, d’una novel·la de Milan Kundera: El llibre del riure i de l’oblit.

Ara fa trenta anys que la va publicar l’editorial Gallimard, però jo la vaig llegir força després, quan en tenia vint-i-tres. Parlo de vint anys enrere, quan la meva visió de la vida i de les coses era força diferent a l’actual. Recordo que en aquella època em seduïa la possibilitat de convertir-me en un escriptor de renom; ara només penso que potser algun dia reuniré el valor necessari per convertir-me en un escriptor de veritat.

El concepte de veritat

La veritat i el renom són coses molt diferents, ja ho sabem. I també sabem que el concepte de veritat és molt relatiu i admet múltiples matisos. Jo em refereixo, però, a ser un escriptor veritable, real, de debò. Com és natural, tot això no té res a veure amb la qualitat de l’obra. O sí. Depèn, com sempre.

L’essència de l’activitat literària

A El llibre del riure i de l’oblit, el gran Kundera explica que una conversa amb un taxista que escrivia la seva vida (la història d’un home que es va passar tres dies i tres nits nedant, que va lluitar amb la mort, va perdre la son i tanmateix conserva les ganes de viure) li va aclarir de cop i volta l’essència de l’activitat literària. “Escrivim llibres perquè els nostres fills no s’interessen per nosaltres. Ens adrecem al món anònim perquè la nostra dona es tapa les orelles quan li parlem”. Per sort, no és el meu cas. O això crec. Mai no podem estar segurs de res, ni tan sols de l’interès que provoquem entre els nostres fills (suposant que tinguem més d’un fill) i la nostra dona (en el cas que només en tinguem una).

Grafomania

Però si aquest no és el meu cas, o això crec, per què escric?, per què goso fins i tot escriure que algun dia m’agradaria convertir-me en un escriptor de debò? Ingenuïtat?, inconsciència?, ganes de cridar l’atenció?, una mica de tot? Ni jo mateix conec la resposta, però començo a sospitar que pateixo grafomania, el que Kundera descriu com l’obsessió d’escriure llibres. Si no us sembla tan greu, potser caldrà que us recordi el que el mateix Kundera deia trenta anys enrere: “A l’època de la grafomania generalitzada cadascú està envoltat per les seves lletres com per un mur de miralls que no deixa filtrar cap veu forana”.

El més important

Tot i que pot semblar que Kundera només es refereix als escriptors, em fa l’efecte que, en certa forma, la majoria de la gent es comporta com els grafòmans. Feu la prova. Fixeu-vos en les persones que us envolten. Amants, fills, amics, coneguts, saludats amb qui de sobte, pel motiu que sigui, manteniu una conversa… S’interessen realment per vosaltres o a la més mínima oportunitat parlen d’ells mateixos, convençuts que en el món no hi ha res tan important com el que ells han viscut o volen dir?

Tots som escriptors

Cadascú tindrà la seva resposta, però jo torno un cop més a Kundera: “La incontenible proliferació en massa de la grafomania entre els polítics, els taxistes, les parteres, els amants, els assassins, els lladres, les prostitutes, els prefectes, els metges i els pacients em demostra que tots els homes sense excepció porten dins seu un escriptor en potència, de manera que la humanitat podria amb tot el dret irrompre en els carrers i cridar: Tots nosaltres som escriptors!”.

Univers de paraules

I és que en el fons (continua Kundera) “cadascun de nosaltres pateix pensant que desapareixerà sense que ningú l’hagi escoltat i desapercebut en un univers indiferent, i per això vol transformar-se a temps en un univers de paraules”.

Sordesa i incomprensió

El pronòstic de Kundera és tan lúcid com inquietant: “Quan un dia (i això serà ben aviat) es desperti l’escriptor en tots els homes, arribarà l’època de la sordesa i de la incomprensió universals”.

Camí de Donosti

Publicat el 10 d'agost de 2009 per giusepe

Tot i que fa uns dies vaig acomiadar-me del bloc de maraton.es, la veritat és que em costarà no parlar de la meva preparació per a la marató de Sant Sebastià. Falten quasi quatre mesos, però ja he començat a entrenar.

Crec que la pròxima vegada que escrigui sobre aquest tema crearé una categoria que es dirà Camí de Donosti. Em servirà per anar comentant com preparo el repte del 29 de novembre.

Objectiu modest

Ja tinc decidit què faré fins que arribi el gran dia. A grans trets, es tracta de córrer quatre cops a la setmana, amb un rodatge una mica més llarg els diumenges. En cap cas passaré de les dues hores, però. El meu objectiu és modest però per a mi força complicat: rebaixar les 3h 42′ 54” que vaig aconseguir cinc mesos enrere a Barcelona.

Setze semanes

Queden setze setmanes justes i a poc a poc aniré augmentant la intensitat. De tota manera, no crec que passi dels seixanta quilòmetres setmanals. Amb el meu pes (noranta quilos irrenunciables; els dies que no corri aixecaré pesos, ni que sigui vint minutets, només per mantenir la poca massa muscular que em queda) no em sembla necessari castigar-me més.

L’última vegada?

Després de Madrid (abril 2008) i Barcelona (març 2009) serà la meva tercera marató i, en funció del temps que aconsegueixi, és possible que també sigui l’última. Entenc que els 42.195 metres són excessius per a la meva constitució i crec que en un futur serà preferible limitar-me a les mitges maratons o a les curses de deu quilòmetres. De moment, però, tot són especulacions.

‘Arráncame la vida’, el film més car del cinema mexicà

Publicat el 6 d'agost de 2009 per giusepe

És una adaptació de la novel·la homònima d’Ángeles Mastretta (Puebla, 1949) dirigida per Roberto Sneider, ha costat 6,5 milions de dòlars i conté un grapat d’elements que garanteixen que no sortiràs del cinema amb la sensació d’haver perdut el temps.

La principal protagonista és Catalina (Ana Claudia Talancón). Quan comença la pel·lícula representa que té quinze anys i cap al final més del doble, però en tots dos casos resulta ben creïble. Un general amb inquietuds polítiques (Daniel Giménez Cacho) s’enamora d’ella i acaben casant-se poc després. Catalina descobreix ben aviat l’autèntica cara del seu marit, un ésser masclista i menyspreable. De fet, per a ell no és res mes que una joguina; mai no parlen de temes seriosos, la tracta com si fos un objecte de la seva  propietat i no s’esforça en absolut per disimular que té multitud d’amants i de fills.

De submissa a rebel

La corrupció política, el caciquisme, les tortures i els assassinats habituals al Mèxic dels anys 30 i 40 del segle passat són el teló de fons d’una història on Catalina parteix de la submissió més extrema, d’una mena d’esclavitud matrimonial, per acabar recuperant l’enteresa i la dignitat. Llavors comença a mostrar-se rebel, contestatària, intel·ligent. I s’enamora d’un altre home, és clar. D’un director d’orquestra (José María de Tavira) amb idees polítiques completament oposades a les del seu marit. Més jove, més atractiu i, per descomptat, molt més vulnerable.

Amor i ambició

L’ambientació, el vestuari, la música i la fotografia són dignes d’una pel·lícula de pressupost elevat que potser no meravella però és ben capaç de satisfer les expectatives de la majoria. Senzilla però també complexa, trista però amb tocs d’humor, Arráncame la vida és en certa forma una història de poder i estratègia política i social, però sobretot parla d’amor i d’ambició, dels múltiples camins que pot prendre la recerca de la felicitat.

Lectures d’estiu: ‘Perdona si et dic amor’, de Moccia

Publicat el 3 d'agost de 2009 per giusepe

La tercera novel·la de Federico Moccia ja ha venut més d’un milió d’exemplars. Em va caure a les mans quasi per casualitat i, no sé ben bé per què, em vaig acabar empassant les quasi set-centes pàgines.

El poder de l’amor i els carrers de Roma són els eixos d’un best-seller que sens dubte tindrà la seva versió cinematogràfica, com ja ha succeït amb les dues anteriors novel·les de Moccia.

Ganes d’acabar

El seu valor literari és força dubtós, però enganxa. Al principi tenia ganes de deixar-ho per dedicar-me a alguna de les desenes d’activitats més productives que se’m passaven pel cap mentre devorava sense adonar-me’n pàgines i més pàgines lleugeres i plenes de diàlegs insubstancials. No vaig poder. Era massa àgil, massa ràpid, i quan vaig ser conscient que ja portava més de 400 pàgines que per al meu gust estaven escrites massa a raig, amb un estil insuls que recorre amb una freqüència extenuant als clixés, era obvi que tenia ganes d’acabar el llibre, de veure què passava amb els personatges.

Trobar la fórmula

M’anava repetint que només ho feia per curiositat, que era una manera com qualsevol altra de perdre el temps, però la veritat és que m’hauria costat deixar el llibre sense saber com acabava. No puc dir que em sorprengués; ni tampoc, encara menys, que m’agradés, però és innegable que me’l vaig llegir. Per plaer? Segur que no. Més aviat per tafaneria, potser per intentar trobar la fórmula de Moccia per tenir tants lectors i vendre tants llibres.

Enveja i desconcert

Suposo que, en el fons, és enveja. Amb els grans literats em passa sovint, però com a mínim tinc el consol (suposo que absurd) de pensar que tenen més talent. Amb Moccia tot és més desconcertant. És directe i senzill, sí, però no sóc capaç de veure-li cap mèrit literari. De fet, Perdona si et dic amor em sembla una novel·la ensucrada i plena de defectes que no tindria gaire sentit detallar aquí.

Només per passar l’estona

Tampoc no em flagel·laré per haver-la llegit, però reconec que no ha estat una de les millors idees de l’estiu. Només us la recomano si sou molt romàntics i poc exigents, si el vostre únic objectiu és passar l’estona i després de sospesar totes les opcions al vostre abast decidiu que no teniu res millor a fer.