Josep Pastells

Un company de feina m’ha comentat aquest matí que el diari ‘Público’ regalava la pel.lícula ‘María llena eres de gracia’. En arribar al quiosc, no he vist el diari enlloc.

 – No teniu el ‘Público’? –li he preguntat al quiosquer.

– Sí, entra – m’ha dit amb un gest de complicitat.

Els tenia amagats a dins. Sembla que el seu col.lectiu no està d’acord amb el percentatge que reben i els han ordenat que no en venguin.

– No et causaré cap problema?

– Els amics són els amics –ha afirmat, en un to que quasi ha arribat a commoure’m.

Unes hores més tard, he comprovat que la redacció estava plena de ‘Públicos’, prova inequívoca que el quiosquer té un munt d’amics.

Catalina Sandino (‘Paris je t’aime’) protagonitza ‘María llena eres de gracia’, una pel.lícula coproduïda el 2004 per Estats Units i Colòmbia. Un parell de persones amb un criteri cinematogràfic semblant al meu m’han dit que és molt interessant, de manera que intentaré veure-la aviat. Amb el rerefons del narcotràfic internacional, una dona lluita per sobreviure. El drama de cada dia a molts racons del planeta.

 El meu ‘drama’ particular és tan lleuger que quasi m’avergonyeixo de comentar-ho: avui ho tindré difícil per anar a córrer. Al matí m’ha estat impossible i sembla que a la tarda les coses no milloraran. Però intentaré esgarrapar quaranta minuts d’on sigui, encara que hagi de fer-ho al vespre. Ja sé que sembla una fotesa, però si intentes programar les coses amb un mínim de rigor has de respectar les previsions.

?Molts creuen que l?art és l?art de la veritat, però pocs saben que l?art és l?art de la mentida que revela la veritat?.

Aquesta frase m?ha incitat a veure ?Sóc la solució?, on l?Albert Vidal agafa el timó espiritual de la humanitat i es posa en la pell d?un il.luminat que transmet la seva impressió del món amb ulls de nen però amb la maduresa que dóna el coneixement.

Avui toca descans, però he anat al gimnàs a fer quatre exercicis de cames i una miqueta de tren superior. La veritat és que no he baixat gens de pes, però també és cert que m?ho estic agafant amb molta calma i els rodatges més llargs encara han d?arribar. De moment, ahir vaig medir el camp de futbol que tinc a prop de casa. Cent metres justos. Perfecte per fer les sèries, tot i que hi ha massa pedretes.

De vegades tens la certesa absoluta que estàs perdent el temps, però continues perdent-lo perquè saps que qualsevol altra alternativa seria encara més penosa. No parlo pas de la preparació maratoniana, que fins i tot en el pitjor dels casos serà positiva, sinó d’altres activitats, diguem-ne feines, que arriben a desesperar-me perquè sé que no acabaran sortint com m’agradaria, i no precisament per culpa meva. En fi, caldrà apel.lar a la paciencia, a la resignació encara que no sigui cristiana.

Aquests últims dies m’han preguntat més d’una dotzena de vegades per la crema de fotos dels borbons a Girona. Amb un somriure força ambigu, o això intento, sempre responc: i quin problema hi veus? Acostuma a funcionar. Els desconcertes i et deixen tranquil. Fa anys, quan em vaig traslladar a Madrid, era força més combatiu en les respostes a qüestions de caire polític, però t’acabes adonant que no serveix de res, que l’esforç que inverteixes en les respostes i argumentacions és molt superior als resultats obtinguts, si és que n’obtens algun.

Sembla que respiro una mica millor. Avui he canviat d?horari i he anat a córrer al migdia, just abans de fer una mica de pesos. Trenta minuts en terreny planer i deu més de pujades i baixades. Després, flexions i dominades; només quatre series perquè m?interessa perdre pes. Continuo menjant com un animal, però intento fer-ho una mica més sa. Un mínim de cinc peces de fruita al dia i una miqueta més de verdura.

El meu amic i company de feina Peter Fernaud està escrivint un conte sobre la seva estada d?aquest estiu al nord d?Europa. Hi surten un munt de noies rosses, joganeres i amants de la poesia. Afirma que existeixen. Quan me?l deixi llegir ja en donaré més detalls. Jo continuo sense escriure; em falten ganes i disciplina.

Sinusitis.Quan semblava que la preparació sobre el terreny ja s’assemblava una miqueta a la que havia imaginat sobre el paper, em trobo amb un obstacle que dificulta notablement la meva capacitat de respirar.

Però sóc força tossut i continuo corrent. No al ritme que voldria, però corro. I arribo a casa, em dutxo i, quan ja em disposo a reposar, la Inés em diu que estic molt calent. Físicament calent. El termòmetre marca 38,5 graus. Em dóna no sé quines pastilles i al llit, a llegir suplements dominicals. Tot un plaer, ben mirat.

 I avui, l’endemà dels fets narrats, he anat a la farmàcia a buscar algun remei. I sí, a pesar de tot aniré al gimnàs. Amb molta calma, quasi com si passegés, però hi aniré.

Sensacions i reflexions. Preparació i observació. El mateix recorregut de sempre amb protagonistes similars, però sempre una mica diferents. Vuit quilòmetres (quatre d’anada i quatre de tornada) en quaranta minuts. Aquesta serà la rutina durant gairebé un mes, quan ja començaré a fer sèries, a intentar anar més ràpid i progressar.

Una visió pessimista de l’entorn:

Menjar, vestir-se, tenir un lloc per viure i fer-ho com un robot, confòs amb la massa. Fer el que fan tots, assimilar els tòpics, els corrents d’opinió, les pautes de conducta imposades per la majoria o pels que tenen el poder. I treballar com un ase, sense discutir ni il.lusionar-se, renunciant a la independencia i a la llibertat, sense pensar ni aprofundir en res. I així tota la vida, quaranta o cinquanta anys, per després morir en l’anonimat, com un gos, sense records dignes d’evocar.

Una conclusió més o menys optimista: no m’identifico amb el text d’amunt.

Un dels avantatges indiscutibles de córrer és que tens molt temps per pensar. Això pot ser bo si et serveix per posar en ordre els pensaments, però les coses poden complicar-se si t’obsessiones amb algun tema. En el meu cas, cada cop tendeixo més a deixar passar els fets que em preocupen, no per oblidar-me’n però sí per agafar una major perspectiva o, si és possible, no pensar-hi fins que sigui necessari o imprescindible.

Interrogants. M’agrada obrir interrogants i desconfiar de les respostes clares o tancades. Corro mentre em faig preguntes. Em faig preguntes mentre corro. Les cames comencen a respondre’m bé, però encara em costa agafar un bon ritme. Puc anar a cinc minuts el quilòmetre, sí, però amb massa esforç. Sé que frega el ridícul (12 per hora), però és el meu estat actual.

 Tornem a les preguntes. Com entendre el món contemporani? Quins són els principals enfrontaments militars, polítics, econòmics, energètics i ecològics del món d’avui? Tot és un gran desordre o existeixen lògiques de lectura que ens permeten comprendre millor les dinàmiques que s’enfronten i els interessos que es disputen? Quins són els actors determinants del món contemporani? En quina mesura la globalització liberal està orientant la marxa de la història? La guerra internacional contra el terrorisme és la millor resposta als grans desordres contemporanis? Per què es produeix l’actual despertar de l’Islam? Per què els Estats Units han perdut la Guerra a l’Iraq? Quines conseqüències té per al planeta? Qui mana al món? Què poden fer els ciutadans?

 Si m’endinsés en aquests temes, potser acabaria la marató sense adonar-me’n. De moment, em conformaré amb anar, demà, a una conferencia d’Ignació Ramonet. Parlarà d’aquestes i altres qüestions relacionades amb la geopolítica. També he d’anar a comprar un cobai per a la Rebeca, però d’aquest rossegador (el cobai, no la Rebeca) ja en parlaré un altre dia.

Avui descansaré. De fet, la meva intenció és fer-ho dos o tres cops per setmana. Al gimnàs, això sí, treballaré una mica les cames. Tot molt suau.

Una mala notícia a la feina: han diagnosticat metàstasi als pulmons al pare d’una companya que, lògicament, està destrossada. En situacions així, mai no sé què dir.

Fins i tot arribes a sentir-te culpable perquè les coses et van més o menys bé. Per tenir una dona, família, fills… Perquè per fi has trobat un estat proper a la pau en què la teva principal preocupació és preparar-te per correr la marató!

Si ja quan et sents un desgraciat tens motius sobrats per arribar a la conclusió que hi ha gent que pateix més, molt més, què no has d’experimentar quan et sents raonablement satisfet, quasi feliç, i descobreixes el dolor ben a prop teu?

El fet de sortir a córrer quasi cada dia pel barri on visc ?ple de grans avingudes, parcs i zones verdes, però també infestat de cotxes i autobusos? m?obre noves pespectives d?aquesta zona, sobretot dels seus habitants. Hi ha un munt de gent passejant el gos, per descomptat, però també grups d?homes o dones que caminen i persones que corren o van en bici. Veurem com evoluciona tot plegat quan el temps comenci a canviar, perquè la meva intenció és sortir a córrer encara que plogui o nevi.

Aquest matí les sensacions han estat bones. Procuro no passar de 140 pulsacions per minut, encara que en algunes pujades el cor se?m dispara una mica més. Uns vuit quilòmetres en quaranta minuts i, després, estiraments i abdominals.

 Aquesta tarda, al gimnàs, faré una mica de boxa (amb el sac, sense contrincant) i, després, amb pesos molt lleugers, tríceps i bíceps. Crec que també entraré a la sauna.

Aquest cap de setmana he escoltat el meu cos. M’ha vingut a dir que encara no estava preparat per passar al programa de Martín Fiz per córrer 10 quilòmetres en 40 minuts. Li faré cas. Com que hi ha temps, afegiré a la preparació un mes inicial en què, simplement, m’acostumaré a fer rodatges de 40 quilòmetres setmanals. No implicarà un gran desgast, però em servirà per agafar una mica més de fons. A més, intentaré seguir amb els pesos, però d’una forma molt lleugera.

Aquest matí, cap a quarts de vuit, he corregut 40 minuts per una zona amb algunes pujades i baixades. Potser no he arribat ben bé als vuit quilòmetres (seria una mitjana, ben modesta, de dotze per hora), però he preferit no forçar perquè tenia una butllofa al dit gros del peu esquerre. Divendres m’hi vaig fer massa amb unes vambes noves.

Al migdia aniré al gimnàs per fer un dels tres entrenaments bàsics en què em concentraré durant el pròxim mig any:

Supersèrie flexions-dominades (deu i cinc) quatre vegades

press banca-rem amb ‘mancornes’ 4×15

Obertures amb màquina de pectoral 4×15

Pull-over 4×15

Rem màquina 4×15

L’objectiu és no quedar completament xuclat. Qui em vegi ara pot pensar que exagero, però d’aquí a uns mesos, quan dediqui més temps a córrer i comenci a fer quilometratges més llargs, sèries, canvis de ritme… és quasi segur que, per molt que mengi, perdré força massa muscular.

En fi, ja ho aniré anotant tot. Val més anar pas a pas perquè, òbviament, això és una carrera de fons.

Un cop presa la decisió, ja importa poc el que diguin els altres, però en les respostes que he rebut aquests dies quan s’assabenten que vull ver la marató es detecta, com a mínim, un cert escepticisme.

– De debò t’hi veus capaç?

– Ufff, són més de quaranta quilòmetres, no?

– Ja n’estàs segur?

– Vols dir que podràs?

I unes quantes més d’aquest estil. És clar que també he rebut opinions favorables, com la d’un amic que m’ha recomanat que m’acostumi a córrer 50 quilòmetres, perquè així el dia de la cursa aniré sobrat, o un altre que pronostica que el meu cos acabarà sent una barreja de velocista nord-americà i etíop maratonià.

En qualsevol cas, tinc molt clar que es tracta d’un repte personal i, per tant, serà millor que m’oblidi del que diguin la dona, la família, els amics o coneguts…

La faré i punt.

Per a mi seria una proesa sense precedents, ho admeto, però també és cert que (fa una vintena d’anys) vaig fer alguna triatló i unes quantes mitges maratons. La veritat és que des del meu primer matrimoni (1992) m’he centrat més a aixecar pesos, encara que en els darrers anys he tornat a córrer i anar en bici, sempre d’una forma tan moderada que per plantejar-me arribar en condicions a París, d’aquí a mig any, caldrà un entrenament dur i rigorós.

D’entrada, hauré de perdre alguns quilets. Els 88 actuals (lluny ja dels 104 de l’època de musculació desenfrenada en què per molt que em mirava al mirall sempre em veia esquifit) són excessius per córrer els 42.195 metres amb una mínima dignitat. El meu objectiu -força a l’abast, segons el meu parer- és baixar de les quatre hores, i crec que ho podré fer bé amb 82 ó 83 quilos.

De moment, d’aquí al desembre, em dedicaré a agafar fons. L’objectiu immediat és córrer 10 quilòmetres en 40 minuts. Seria anar a quinze per hora, molt per sobre de la meva velocitat de creuer actual, que amb prou feines supera els 12 per hora. És molt probable que no ho aconsegueixi, però si em quedo en 13 ó 14 ja m’anirà bé. Al capdavall, el dia de la marató en faré prou amb una mitjana d’11 per hora per assolir el meu objectiu. Sí, ja sé que els bons van a més de 20 per hora, però jo em conformo amb acabar la marató i, si és possible, baixar dels 240 minuts.

M’enrotllo massa? No importa. De fet això ho escric per a mi. És una forma d’obligar-me, de comprometre’m. És un intent de descriure les meves sensacions físiques, potser també mentals, en relació a la marató.

Anem al gra. Aquest matí m’he llevat a les set per córrer mitja horeta, a bon ritme. Al principi m’ofegava, però després ja m’he sentit més còmode. En arribar al camp de futbol he fet cinc esprints de cent metres i, després, trenta dominades penjat de la porteria. Dir que estic mort seria poc. Segur que demà tindré agulletes. Aquest cap de setmana el dedicaré a descansar i, a partir del dilluns, iniciaré el programa dissenyat per Martín Fiz per córrer 10 quilòmetres en 40 minuts.

Un bon dia et lleves i descobreixes que no ets precisament Haruki Murakami. Intueixes que és molt possible que mai no escriguis un gran llibre. I et preguntes: té sentit continuar escrivint? Sí, és clar que sí, respons, però amb molta més calma, sense presses. Aquest dia em va arribar ja fa uns quants mesos, però no fa ni una setmana que vaig prendre una decisió ben diferent, que variarà de forma radical el meu dia a dia, fins i tot, durant ben bé mig any, la meva constitució física.

Vull correr una marató. La de París. A partir d’ara, aquest bloc em servirà per anar explicant com m’entreno, com ho visc. Fins arribar a París.