Josep Pastells

Inventari de sensacions

Un vianant providencial

L’amic Gerard Bagué em proposa que l’acompanyi a Palafrugell, on ha d’entrevistar la directora de la Fundació Josep Pla, Anna Aguiló, per preparar una sèrie de reportatges per a La Vanguardia. Després dinarem al Pa i Raïm, com acostuma a fer Miquel Pairolí, em comenta mentre ens dirigim cap al Baix Empordà. El que encara no sabem és que tindrem la sort de conèixer un palafrugellenc sol·lícit, un ciutadà exemplar, un guia gastronòmic de primer ordre.

Dia gris, molt gris, però no plou. Parlem de feina i de dones, de diaris i futbol. El trànsit no és gens fluid i arribem a Palafrugell amb cert retard. No passa res. Anna Aguiló no té pressa i respon a les preguntes amb una eficàcia admirable, quasi diríem que planiana. Després en Gerard li fa unes quantes fotos. Visitem l’exposició sobre les complicitats entre Pla i Vicens Vives i, en tornar al carrer, constatem que el Pa i Raïm està tancat.

A la recerca de Les Palmeres
Caldrà buscar un altre restaurant. El problema és que tots semblen tancats i, ara que ens hi fixem, els carrers de Palafrugell són deserts. Caminem uns metres pel centre. Res. Ningú. És com si tots els habitants haguessin fugit de la ciutat, com si el fred dissuadís els possibles vianants. En Gerard fa una trucada que aporta una mica de llum. Les Palmeres, diu en penjar. Hem de buscar el restaurant Les Palmeres. És molt a prop. Donem uns quants tombs. Ni rastre.

Vianant providencial
Quan ja estem tan despistats que la lògica més elemental aconsella tornar cap al cotxe i cercar qualsevol local de carretera, apareix un vianant amb barret. El Restaurant Les Palmeres?, li pregunta en Gerard. Sí, seguiu-me, ens indica. Un simple comentari sobre l’absència de vianants basta perquè ens expliqui que ahir (diumenge) totes les botigues eren obertes i ens engegui un discurs torrencial sobre els costums dels ciutadans, la història d’alguns edificis notables i el completíssim menú de Les Palmeres. Recorrem ben bé mig quilòmetre fins que s’atura en sec i ens assenyala el restaurant. Moltes gràcies, li diem a l’uníson abans que desaparegui a gran velocitat per una cantonada.

Peix i civet
Un luxe, un autèntic luxe: trobar algú que et condueixi fins al restaurant que busques als carrers deserts, comentem abans d’entrar a l’establiment, també conegut com can Quim. De primer plat en Gerard demana una amanida i jo, sopa de peix, com segur que faria Miquel Pairolí si fos a Palafrugell. Clàssica, saborosa, perfecta per oblidar-se del fred. De segon coincidim: civet de senglar. Amb vi negre i cebes. Dens, proteínic, indubtablement nutritiu. Postres, un cafetó i cap a Girona, que hi falta gent.

Dotze traduccions d’Ernest Riera

De vegades, quan comences a pensar que el camí fa tanta baixada que mai més no tornaràs a pujar, la vida t’obsequia amb gestos inesperats, actituds que t’ajuden a millorar la teva opinió de la naturalesa humana. No parlo de diners ni de possessions espectaculars, sinó de petits detalls que t’aixequen la moral amb l’eficàcia del millor dels reconstituents, dels dotze llibres que l’Ernest Riera (Cassà de la Selva, 1966) em va regalar ahir mentre li feia una breu visita al seu despatx del barri vell de Girona.

Un matrimoni amateur, Al turó negre, Escorxat viu, El virrei d’Ouidah, Emboscada a Fort Bragg, Una dona difícil, Els diaris d’Adam i Eva, L’àlbum negre, I els hipopòtams es van escaldar vius, La vella escola, Experiència i El sindicat dels policies jueus. Anne Tyler, Bruce Chatwin, Tom Wolfe, Mark Twain, Martin Amis, Michael Chabon, Hanif Kureishi, John Irving, Edmund White, Tobias Wolff, William S. Burroughs i Jack Kerouac. La llista impressiona i, en el meu cas, també mostra les meves carències com a lector. Dels dotze llibres només n’havia llegit un (Una dona difícil, i no pas la traducció d’Ernest). També he llegit obres de Wolf, Twain, Tyler, Amis, Chabon, Burroughs i Kerouac, però ara mateix seria incapaç de citar-ne cap. La meva falta de memòria es va posar de manifest dues setmanes enrere, en un sopar d’ex alumnes del Vicens Vives en què, després de molts anys, em vaig retrobar amb el reputat traductor cassanenc.

– Coneixes Michael Chabon? -em va preguntar l’Ernest mentre bevíem una cervesa.

– Sí, i tant! -vaig respondre, convençut.

– Quines obres?

– Glups. Ara mateix no me’n recordo -vaig haver de confessar.

Wonder boys?, El sindicat de policies jueus?

– No, no… Ja me’n recordaré.

Uns dies després em va venir al cap un títol, una imatge, i li vaig comentar a l’Ernest via Facebook:

– Chicos prodigiosos
. He llegit Chicos prodigiosos. Publicada per Anagrama amb les cobertes grogues. Potser algun dia d’aquests recordaré algun detall de l’argument…

– Va d’un escriptor fracassat que ensenya a la universitat, un parell dels seus alumnes i una visita del seu editor -em va respondre de seguida, amb l’elegància necessària per no remarcar que Wonder Boys i Chicos prodigiosos és la mateixa novel·la i jo no tinc ni punyetera idea d’anglès.- Passa un dia pel despatx i et regalaré un parell d’exemplars de les meves traduccions -va afegir.

Un talent especial
Dit i fet. Dos dies després vaig passar a veure’l i em va allargar dues bosses plenes de llibres, els dotze que he citat abans. Evidentment, l’Ernest n’ha traduït molts més (passa de la vuitantena) que, treball rere treball, el confirmen com un professional de primer nivell. De moment ja m’he llegit els tres primers contes d’Escorxat viu i l’habilitat estilística de White, la fluidesa d’unes frases plenes d’humor i tragèdia, es trasllada amb una gran eficàcia al català. I és que traduir bé no és gens fàcil. Els bons traductors escassegen tant o més que els bons escriptors. Per traduir de l’anglès al català cal dominar a la perfecció ambdues llengües, sí, però també és necessari posseir un talent especial per crear un llenguatge que faciliti (i no destorbi) la recepció de l’obra original. A més, convé dur a terme una interpretació literària encertada, imprescindible per decidir quins trets lingüístics s’han d’emfasitzar.

El plaer de la lectura
Davant el meu agraïment per la muntanya de llibres, l’Ernest es va limitar a respondre “A casa estaven criant pols. De tota manera no crec que te’ls llegeixis tots”, va afegir. Primer em pensava que no, però aquests dies que tinc temps i ganes estic començant a pensar que potser sí, que hi ha poques maneres més plaents de passar el temps que llegint literatura de qualitat traduïda per Ernest Riera.

Pairolí d’alta volada

Primer vaig pensar que no era del tot objectiu, que el meu entusiasme obeïa a l’amistat amb Miquel Pairolí, a les nombroses referències al municipi on vaig viure fins als 26 anys, a les contínues descripcions d’una natura que sempre he sentit molt propera. Però a mesura que devorava les pàgines d’Octubre els dubtes s’esvaïen per donar pas a la certesa que el tercer dietari de Pairolí –un quadern d’apunts i reflexions sobre la vida quotidiana,  la música i els llibres, el pas del temps i les estacions– és una magnífica crònica de la seva intimitat, un artefacte creat per reflexionar sobre la vida i la mort, una proesa literària nascuda de la determinació d’explorar el seu entorn.

Parlar d’un Pairolí d’alta volada pot semblar redundant, sobretot per als que han llegit novel·les com Cera o el Manuscrit de Virgili. Tothom sap que l’autor de Quart escriu molt bé, que domina perfectament l’estructura de les seves obres, que sempre es posa un llistó molt alt i sovint aconsegueix superar-lo. Lúdic i exigent, sincer i realista, errant però mai erràtic, Pairolí aprofita els seus dots d’observador  per oferir en aquest tercer dietari (editat per A Contravent, l’editorial de Quim Torra, en la col·lecció dirigida per Xevi Planas) la seva visió d’un món que complerts els cinquanta anys comença a mostrar-te el camí de baixada. Resseguint un any sencer de la seva vida, amb una primera peça que relaciona La Creació de Haydn amb un pit-roig jove i vigorós que s’atura a l’ampit de la finestra i una darrera que al·ludeix Montaigne i la llibertat de morir, l’escriptor quartenc no estalvia reflexions de caire filosòfic per oferir una visió calidoscòpìca d’una realitat tan complexa com inextricable.

Memòries fragmentades i autoretrat
Algú pot pensar que, en tractar-se d’un dietari, Octubre és per sobre de tot un text sobre el mateix Miquel Pairolí. No és pas una visió desencertada (el mateix autor va admetre durant la presentació a la Llibreria 22 de Girona que, tot i no ser-ne massa conscient mentre ho escrivia, podria parlar-se d’unes memories fragmentades, i també va referir-se a les peces del diari com a formes d’autoretrat), però crec que Octubre és molt més que això. També és un llibre sobre escriptors i per a escriptors, un llibre sobre músics i per a músics i un llibre sobre Quart que no només interessarà els quartencs, sinó qualsevol lector capaç de valorar uns textos aliens a la solemnitat, escrits amb la senzillesa dels grans mestres, elaborats amb la cura pròpia de qui sap que un dietari pot convertir-se en una de les formes més elevades de literatura.