Josep Pastells

Inventari de sensacions

Rajoy, les Navas de Tolosa i els pebrots d’Almeria

El president del PP, Mariano Rajoy, va recórrer al Facebook per preparar la seva participació al programa Tengo una pregunta para usted, emès ahir a la nit per TVE. “Si poguessis participar, què em preguntaries?” és la frase que va penjar en aquesta xarxa social perquè els seus amics (més de 14.000, per cert) l’ajudessin a sortir ben parat de l’interrogatori al plató televisiu, on fins a cent persones podien fer-li preguntes sobre qualsevol tema.

Sembla ser que, a més dels consells que va rebre al Facebook, Rajoy va dedicar força temps a repassar amb els seus assessors temes complicats, possibles qüestions estranyes i coses per l’estil. L’objectiu, lògic o no tan lògic, era demostrar que estava assabentat de tot, que ho coneixia tot, que es preocupava per tot i per tothom.

Fàcil de clissar

La veritat és que només vaig veure una mitja horeta del programa, però ja en vaig tenir prou per clissar-lo. Li preguntessin el que li preguntessin, vingués o no vingués a tomb, Rajoy sempre començava amb una frase similar. Vegem l’inici d’unes quantes respostes. A un agricultor: “Conec molt bé Almeria i els problemes dels productors de pebrots”; a una aturada: “Sóc un gran admirador de la província de Jaén, on al segle XII, a les Naves de Tolosa,  les tropes d’Alfons VIII de Castella van escriure una gloriosa pàgina de la Reconquesta”; a un camerunès sense papers: “Sé perfectament què representa ser immigrant; sóc gallec i els gallecs sempre hem estat immigrants”; a un assistent social: “Conec de primera mà el drama dels cayucos i les pasteres. Encara recordo aquella nit a Canàries; estava mirant el mar i de sobte van aparèixer dues pasteres davant dels meus ulls”.

Enrotllar-se amb qualsevol cosa

En un moment determinat, quan una dona li va dir que era de Múrcia i li va preguntar alguna cosa que ara no recordo però que segur que no tenia res a veure amb el que Rajoy va respondre, ell va dir: “Diu vostè que és de Múrcia. Avui s’ha produït un accident entre Múrcia i Cartagena. Una roca de més de mil tones ha caigut a la carretera i no hi ha hagut morts de miracle”. Feia l’efecte que el líder del PP estava decidit a enrotllar-se amb qualsevol cosa per esgarrapar uns segons preciosos i no haver d’estendre’s amb respostes que difícilment anaven al gra.

L’autèntica naturalesa de l’interès

En un parell d’ocasions li vaig sentir dir “és una pregunta molt intel·ligent” i, en general, es notava que feia un esforç sobrehumà per agradar. Suposo que això és el que vol qualsevol polític, fins i tot si és del PP, però m’inquieta la seva necessitat d’exhibir uns coneixements que no tenien res a veure amb el que li estaven preguntant, la seva obstinació a començar cada resposta amb un preàmbul on deixava clar que la seva perspectiva sempre era més ampla i, per tant, més nítida. I encara m’inquieten més, els seus esforços per mostrar un interès pels temes plantejats que (digueu-me malpensat) era més fingit que real. Ara, l’interès per guanyar vots sí que era sincer, evident, inqüestionable.

Els anuncis a doble pàgina de Nueva Rumasa

Ja fa quatre o cinc setmanes que apareixen a molts diaris. “Li oferim una magnífica oportunitat d’inversió”, afirmen per convidar a l’adquisició de pagarés corporatius. L’import mínim per inversor és de 50.000 euros i els pagarés emesos no es poden revendre. Això sí, et garanteixen una rendibilitat anual del 8%. No és que m’ho estigui pensant, però ahir em vaig quedar mirant una estona la foto de José María Ruiz-Mateos i els seus sis fills i vaig pensar que era una bona excusa per parlar de les aparences i el risc.

Sembla que Ruiz-Mateos ja no té ganes de vestir-se de Superman, però qualsevol dels seus fills podria rellevar-lo amb eficàcia si es tracta de fer de superheroi. Si ens basem en la fotografia que acompanyava l’anunci d’ahir, tots els fills de l’empresari són més alts que el seu pare. N’hi ha tres que semblen molt simpàtics, un que obre la boca però no somriu, un que somriu però fa por i un altre que fa por sense somriure.

Ha tornat

I ell, el mateix home que ja fa més d’un quart de segle va patir l’expropiació de les seves 700 empreses i mitja dotzena de bancs per part del primer Govern de Felipe González, apareix al centre de la fotografia amb cara seriosa però no ben bé seriosa, com de murri, com si digués: “He tornat i ja tinc 107 societats, 10.000 empleats directes i 6.000 indirects, relacions comercials amb 78 països i una facturació que supera els 1.500 milions d’euros”.

Més de 3.000 milions d’euros

Amb tres fills a la dreta i tres a l’esquerra, davant d’unes escales envoltades de vegetació verda i rogenca, Ruiz Mateos ens anuncia també que “totes les empreses són 100% propietat de Nueva Rumasa i cap d’elles cotitza a la borsa”. I per si encara tenim dubtes afegeix: “La nostra valoració patrimonial neta supera els 3.000 milions d’euros en companyies líders en sectors consolidats i estables de la nostra economia: alimentació, bodegues i begudes, distribució, hotels, agrícola, ramadera i patrimonial”.

El Superman de les abelles

És el mateix home que aparentment havia quedat arruïnat, que va anar a la presó i es va disfressar de Superman per picar Boyer, que va ser eurodiputat una legislatura sencera i va abandonar l’Opus Dei en sentir-se víctima d’una conspiració. Torna amb el seu anagrama en forma de rusc i ens proposa que li confiem els nostres diners.

Un parell d’opcions

És difícil saber si es tracta d’una bona oportunitat o d’una estafa. Si algú vol esbrinar si es pot confiar en els set Ruiz-Mateos de la foto té un parell d’opcions al seu abast. La primera i més arriscada és comprar algun dels seus pagarés, a veure què passa. La segona, la meva, és no comprar-ne cap. Per dues raons bàsiques: 1) ara mateix no disposo dels 50.000 euros, 2) prefereixo saber com acaba tot a través dels mitjans de comunicació.

Miracle a Badalona el primer cap de setmana d’abril

El bon amic i actor Josep Anton Fernández (Badalona, 1966) m’informa que del 3 al 5 d’abril tornarà a pujar als escenaris per representar l’obra Anna Sullivan (El Miracle). En aquest cas, a més de veure bon teatre hi ha un altre motiu per desplaçar-se a la Cooperativa La Moral (C/Güell i Ferrer 86-92 de Badalona, Metro L-2 Pep Ventura): la recaptació de la funció del divendres 3, que comença a dos quarts d’onze de la nit, es destinarà a finançar beques d’investigació per al tractament de malalties degeneratives, com la mucopolisacaridosi i síndromes relacionats, que afecten sobretot a nens perquè la majoria dels afectats no arriben a l’edat adulta.

Inspirada en una obra escrita per William Gibson a partir d’un cas real, la peça elegida en aquesta ocasió per la companyia La Moral ens parla entre altres coses de l’inquietud humana per l’aprenentatge i la capacitat de superació davant les adversitats. És la història de Helen Keller, una noia cega i sordmuda, sense tractament ni educació fins els catorze anys.

De l’aïllament a la claror

Helen, per tant, viu tancada en un terrible món de silenci i foscor des de la seva infància. Mai no ha sentit la veu de la seva mare, ni tampoc l’ha vist. Fins que apareix Anna Sullivan una jove mestra que ha recobrat la vista fa molt poc temps i que, agafant a Helen de la mà, la porta exclusivament pel tacte, l’única eina que té per comunicar-se, a un viatge miraculós. Des del temor i l’aïllament fins la felicitat i la claror.

Missatge d’esperança

Portada a la gran pantalla el 1962 per Arthur Penn, l’obra de William Gibson ha estat versionada moltíssimes vegades. No és gens estrany, perquè per sobre de tot transmet un missatge d’esperança. Segur que l’adaptació de la companyia La Moral està a l’altura de la història. El dissabte 4, l’obra es representa a les deu de la nit i el diumenge 5, a les sis de la tarda. Si podeu, però, aneu-hi el divendres 3. La causa s’ho val.

Més de tres segles escorxant foques vives

Els mètodes per eliminar-les són tan variats com salvatges (a cops de pal, picot o destral; de vegades, amb sort, a trets), però el més brutal de tot plegat és que sovint escorxen vius exemplars d’entre dues setmanes i tres mesos, incapaços encara de nedar. Parlo de les foques del Canadà. Ja s’ha obert la veda per caçar-les a la façana costanera atlàntica, al Quebec i també al nord d’un país que figura entre els més civilitzats del planeta. Calculen que aquest any en pelaran (mai millor dit) prop de 338.000. Una autèntica massacre que el Govern canadenc minimitza tot recordant que la població de foques s’ha triplicat en els últims trenta anys i arriba als 5,5 milions d’exemplars.

Tot i que el Departament de Caça i Pesca del Canadà imposarà (ja era hora!)noves normes als caçadors (la que més m’ha cridat l’atenció és que hauran d’assegurar-se que els animals són morts abans de treure’ls la pell), el fet que les operacions es realitzin en territoris inhòspits, quasi inaccessibles, dificulta que es dugui a terme un control real per garantir que maten les foques “amb mètodes que no provoquin dolor, angoixa o patiment”. La part entre cometes, que quasi demana  l’impossible, l’he tret d’una proposta de la Comissió Europea, que estudia prohibir la venda de productes derivats de les foques.

Productes de tota mena

Botes, bosses, barrets, guants per esquiadors, motoristes o boxadors, càpsules d’Omega3, vàlvules cardíaques… La llista de productes fabricats a partir dels cadàvers de les foques és molt llarga i omple les lleixes de moltes farmàcies i botigues de moda. Gucci, Versace i Prada han utilitzat o continuen utilitzant pells de foca a les seves col·leccions.

Pobres animals!

El comerç acostuma a ser cruel, però en el cas de les foques del Canadà (que no és, ni molt menys, l’únic d’aquest tipus) la guerra comercial té implicacions tan ferotges que potser la millor manera de fer-se’n una idea és presenciar alguna execució o contemplar la neu i el gel esquitxats de sang al llarg de quilòmetres i quilòmetres, el sinistre recorregut d’uns caçadors que es limiten a fer el que han fet sempre sense que ningú o quasi ningú faci res més que exclamar “pobres animals!”.

L’extraordinari protocol del servei tècnic de Vodafone

Només volia comprar un mòdem USB que em permetés connectar-me a internet des de qualsevol lloc, però deixant de banda el petit disgust que vaig endur-me en constatar que encara anava més lent que amb la banda estreta de casa, ahir vaig aprendre que un tècnic, en aquest cas una tècnica, pot arribar a ser amable fins a l’exasperació. Però més que amable, ara que hi penso, podria definir-la com cerimoniosa, protocolària, quasi robotitzada.

No tinc cap intenció de criticar-la, però sí vull deixar constància d’un sistema (crec que mereix que l’elevem a la categoria de sistema) incompatible amb la més petita manifestació d’espontaneïtat.

Uns quants exemples:

1) Parlàvem en castellà i, quan vaig identificar-me, va començar a anomenar-me “Don Josep”. No una vegada ni dues, sinó cada cop que començava una frase.

2) En un moment determinat, quan ja portàvem parlant ben bé tres minuts, la connexió telefònica es va tallar i va tornar a trucar-me. Al mòbil. Sabia perfectament que era jo, però les seves primeres paraules van ser:

“Buenas tardes. Le llamo desde el servicio técnico de Vodafone. Mi nombre es Carmen. ¿Con quién tengo el gusto de hablar?”

I a continuació:

“Buenas tardes, Don Josep. Le llamo desde el servicio técnico de Vodafone para resolver su problema de conexión. Parece ser que tiene un problema de conexión”.

Tot això ja m’ho havia dit abans, com també la majoria de les coses que em va dir fins que, finalment, vam arribar al punt on abans s’havia tallat la conversa. Però ellac es mantenia fidel a un estil tan fred com efectiu.

3) Durant el procés em va indicar que reiniciés l’ordinador i, com que trigava a engegar-se, vaig començar a dir-li coses per entretenir-la. Va anar més o menys així:

DJ (Don Josep): Es un poquito lento, la  verdad.
TV (Tècnica de Vodafone): Comprendo.

DJ: Ahora la pantalla está completamente negra.
TV: Comprendo.

DJ: Como una noche muy negra, sin ninguna estrella visible
TV: Comprendo.

Les seves respostes mecàniques van animar-me a dir més bestieses:

DJ: Parece que empiezan a aparecer los iconos.
TV: Comprendo.

DJ: Como un ejército salvador en plena noche, algo así como el Séptimo de Caballería en versión online.
TV: Comprendo.

DJ: Ya oigo el sonido de la trompeta, los apaches huyen en desbandada, podríamos decir que el ordenador ya está encendido.
TV: Don Josep, me dice que el ordenador ya está encendido. Proceda ahora a insertar el módem USB…

4) Uns minuts després, quan aparentment s’havia resolt el meu problema, va acomiadarse més o menys així:

“Don Josep, le ha atendido el servicio técnico de Vodafone. Parece ser que su conexión a internet ya está en funcionamiento. ¿Desea alguna cosa más, Don Josep?

Persona o robot?

En penjar no acabava de tenir clar si havia parlat amb una persona o amb un robot que imitava perfectament la veu d’una persona. Però no, era una persona de carn i ossos que responia al nom de Carmen i era capaç de trucar i de pensar. Admeto que la seva forma d’expressar-se, aquella fixació amb uns codis verbals inpirats en la disciplina i el respecte, em va fer certa gràcia, tot i que vaig pensar que es tractava d’un cas extrem, difícilment repetible.

Robot, robot

M’equivocava. Unes hores després vaig rebre una trucada de Vodafone. Volien fer-me una enquesta. A l’altra banda del fil telefònic es podia distingir perfectament la veu d’un robot.

‘Zona’: tres punts en 500 pàgines sobre la guerra

Són 24 capítols. 500 pàgines amb només tres punts. Tres frases llarguíssimes. Un intens monòleg en què l’ex milicià croata Francis Servain Mirkovic relata els seus malsons després de pujar a un tren que enllaça Milà amb Roma. Parlo de la novel·la Zona, l’última obra del francès Mathias Enard (Niort, 1972).

Víctimes i botxins, herois i criminals, pintors i escriptors, mercenaris i enamorats. Tots es confonen en convertir-se en cadàvers o assassins, opcions que en la majoria dels casos no han elegit. A través d’un viatge pels conflictes del segle XX, Enard s’endinsa en una arqueologia dels cadàvers que ens envolten i aconsegueix que llegir la seva novel·la sigui una experiència molt semblant a un malson. Però no pas perquè estigui mal escrita, sino per la duresa del que s’explica, per la sensació que tot és ben real i no para de repetir-se.

Experiment narratiu

El genocidi armeni, la guerra civil espanyola, el conflicte palestí i els horrors a l’antiga Iugoslàvia són quatre dels escenaris de Zona, un meritori experiment narratiu sobre una temàtica que Enard ja havia tractat a Perfecció del tret i Manual del perfecte terrorista.

Remordiments de Burroughs i Céline

L’autor, o més ben dit l’ex milicià Mirkovic, també parla de Burroughs i Céline, dels seus remordiments. El primer va assassinar la seva dona; el segon mai no va amagar el seu antisemitisme ni les seves relacions amb l’extrema dreta.

Perfil d’espia

Quan era més jove, l’autor va viatjar per l’Iran, Líban i Síria. Tot i que volia ser diplomàtic o periodista, es guanyava la vida fent de guia i donant classes d’àrab i francès. Els seus amics es pensaven que era un espia. Ell ho desmenteix.

Guillermo Arriaga: de guionista a director

Amores perros, 21 gramos i Babel són tres de les pel·lícules amb què el mexicà Guillermo Arriaga ha obtingut un gran prestigi com a guionista. Ara s’acaba d’estrenar com a director amb Lejos de la tierra quemada (una lamentable traducció de l’original The burning plain, una cosa així com La planúria ardent o La planúria en flames) i els resultats són més que notables. Es nota que el guió també és obra d’Arriaga, sempre fidel a les seves obsessions d’escriptor, amb personatges al límit, interconnexions fortuïtes i un huracà de tragèdies i resurreccions que ofereixen moments de gran tensió dramàtica.

El flamant director mexicà manté el seu costum de crear un trencaclosques a partir de la ruptura de la línia cronològica del relat i continua explorant amb gran habilitat els temes de sempre (la tragèdia de la pèrdua, la desintegració familiar, la degradació física i moral i el dolor previ a la redempció) situant-los en paisatges desèrtics que remeten a l’univers transnacional de la frontera.

Destins tràgics i amor prohibit

Hàbil com ell sol, Guillermo Arriaga treu tot el partit possible a Charlize Theron, Kim Basinger i Jennifer Lawrence, endinsant-se en històries complexes, intenses i absorbents que tenen com a denominador comú els destins tràgics i l’amor prohibit. Una meravella per a qualsevol persona interessada en perdre’s en els laberints de l’ànima humana.

Més naturalitat, però menys força

Amb tot, em fa l’efecte que aquesta vegada Arriaga ha muntat les peces del trencaclosques d’una forma massa òbvia: els espectadors poden preveure amb certa facilitat com encaixaran les escenes. Això permet que les històries s’enllacin amb major naturalitat que en pel·lícules anteriors, però també disminueix la sorpresa i l’impacte de les imatges, potser perquè en aquesta ocasió no sovintegen les explosions de violència característiques dels films d’Alejandro González Iñárritu, el director d’Amores perros, 21 gramos i Babel.

El pes d’un bon guió

En qualsevol cas, Lejos de la tierra quemada no decep en absolut: mostra ferides que couen a través de personatges que, en general, se’ns fan creïbles i arriben a commoure’ns. També és una bona prova del pes d’Arriaga en les pel·lícules d’Iñárritu, tot i que podríem enfocar-ho d’una altra manera i dir que ens ajuda a descobrir el pes d’Iñárritu en els guions d’Arriaga.

Tot esperant Iñárritu

Ara caldrà veure com funciona la pròxima pel·lícula d’Iñárritu després del seu divorci artístic. Ho podrem saber quan s’estreni Biutiful, rodada a Barcelona i protagonitzada per Maricel Álvarez i Javier Bardem.  De moment el guió promet. L’ha escrit el mateix Iñárritu en col·laboració amb Armando Bo i Nicolás Giacobone i retrata la història d’Uxbal i la seva lluita per recuperar l’equilibri emocional i espiritual després d’un amor trencat.

La llum incerta del futur

Obama vol estendre la mà a l’Iran,
a tota la civilització oriental,
mentre els treballadors de Seat
(algú sap res dels directius?)
accepten congelar els sous
per fabricar l’Audi Q3.
Verdasco perd contra Federer
a Indian Wells (6-3, 7-6)
i algun comentarista espanyol
comenta que encara els queda Nadal.
Dirigents del món, humils empleats,
atletes milionaris i periodistes partidistes
s’enfronten cada dia a la llum incerta
del futur més immediat.
Cadascú té la seva pròpia tragèdia,
que de vegades, vista amb prou distància,
s’assembla molt a una comèdia
sense sal ni melancolia, seca de sang
i de misteris, plena de giragonses
i laberints que sempre duen allà mateix:
l’única opció al nostre abast
es reinventar-nos cada matí.

L’última decepció amb Almodóvar

Ja porta disset pel·lícules i afirma que la darrera, Los abrazos rotos, és la seva declaració d’amor al cine. Potser ho diu perquè el film vol funcionar com un artefacte complex que, a més d’homenatjar el muntatge i defensar la llibertat de l’autor davant del productor, reflexiona sobre la naturalesa de la ficció. O perquè les constants referències cinèfiles (a pel·lícules seves o a directors com Antonioni i Rossellini) pretenen ajudar-nos a captar el profund missatge que conté la seva darrera obra, que ve a ser un film dins d’un altre fillm del qual es fa un makingof. Ho ignoro, però el cas és que ahir a la nit vaig sortir molt decebut del cinema. Los abrazos rotos, la darrera creació del geni de La Manxa, tracta temes com la passió, la pèrdua, el record i la supervivència amb una artificiositat tan gran com l’expectació que provoquen les pel·lícules d’un director clarament sobrevalorat.  Egocèntric, transcendent, convençut de transmetre missatges penetrants que el fan inimitable, Pedro Almodóvar és ben capaç d’alternar produccions tan memorables com ¿Qué he hecho ya para merecer esto? o Volver amb d’altres que només et serveixen per constatar que t’acaben de prendre el pèl.

Sí, sí, una presa de pèl. És, suposo, un dels avantatges d’haver rebut un munt de premis, acumular un prestigi indiscutible que desqualifica automàticament els crítics que li treuen mèrits i gaudir d’una atenció massiva que, faci el que faci, li garanteix l’èxit comercial. No discutiré pas que Almodóvar sap explicar-nos històries complexes i brillants, plenes de sentiments i de fluïdesa, naturalitat i dramatisme, que és tot un mestre introduint el surrealisme en personatges i situacions quotidianes i  traslladant a la gran pantalla el llenguatge del carrer i el ritme de la vida. Tothom sap que alguna vegada ha dirigit pel·lícules molt bones, tragicomèdies universals capaces de divertir-nos i commoure’ns, però també és cert que en determinades ocasions no arriba ni de bon tros a l’altura que se li suposa. Sembla que qualsevol film d’Almodóvar hagi de ser un esdeveniment cultural i sociològic, cinema de primer ordre, però ahir vaig tenir la sensació de perdre 130 minuts de la meva vida i vaig pensar que Los abrazos rotos no es mereixien ni els set euros que vaig pagar a taquilla.

Un buit enorme

¿Per què? Perquè en cap moment em crec la història ni els diàlegs, perquè no sóc capaç de detectar-hi la presumpta profunditat almodovariana ni em deixo seduir per les interpretacions dels personatges. Esperava més, molt més. Cap dels protagonistes em sembla creïble, i no és pas per culpa de Penélope Cruz, ni molt menys de Lluís Homar o de Blanca Portillo; potser sí una mica de l’infame Rubén Ochandiano, però el principal problema, crec, és que rere una façana que pretén enlluernar-nos amb els trumfos de la solemnitat i el disseny, amb una trama carregada de tragèdia i misteri, no hi ha res més que un buit enorme, la constatació que l’argument és fluix i li manca aquella guspira que fa funcionar les bones pel·lícules, la certesa que Almodóvar m’ha decebut.
 

El rècord de Jeanne: 122 anys, 5 mesos i 14 dies

Quan tenia noranta anys, al 1965, aquesta dona francesa va cedir el seu apartament a un advocat a canvi d’una pensió vitalícia. L’home tenia molt clar que feia un bon negoci, però no va anar ben bé així. De fet, quan ella va morir, al 1997, ell ja feia dos anys que estava enterrat i havia pagat fins a tres vegades el preu de l’apartament. Aquests dies s’està parlant molt de Jeanne Calment i de longevitat. Diversos científics de tot el món experimenten clínicament els efectes de la sirtuina, una proteïna que compacta l’ADN i el fa més resistent als mutàgens perjudicials a què estem sotmesos. Sembla que un dels components del vi negre, el resveratrol, és un activador natural de les sirtuines (un antioxidant, podríem dir) i, per tant, el seu consum moderat podria prolongar la longevitat humana.

No m’ho acabo de creure. Camí dels 43 anys (bé, en  realitat, només em queda un mes i dos dies per fer-los) m’emociona més saber que al començament del segle XX l’esperança de vida ranejava els 45 que somiar amb uns possibles cent i escaig. Potser serà perquè mai no bec vi negre, o perquè he llegit que els efectes de la sirtuina només s’han experimentat amb fongs, cucs, mosques i ratolins, però la veritat és que no m’imagino què podria passar si, de sobte, tots comencem a arribar als cent anys i, a més, ho fem en bones condicions físiques i mentals. Sembla un escenari tret d’una novel·la de Saramago, però no puc evitar mirar-lo amb força escepticisme.

Longevitat i qualitat de vida

Des del punt de vista de la qualitat de vida hi sortiríem guanyant, això segur. Diuen que la gran indústria farmacèutica està assajant fàrmacs contra malalties associades a l’envelliment, com la diabetis i altres desordres metabòlics, i que això previndrà als pacients contra els trastorns cardiovasculars, el càncer, l’Alzheimer i fins i tot les cataractes i l’osteoporosi.

Vida màxima

Els experts també afirmen que la dieta és fonamental, que la restricció calòrica allarga tant la vida mitjana com la vida màxima. Vist des del punt de vista de l’espècie em sembla meravellós, però em fa l’efecte que el que realment ens importa com individus és la vida màxima. Fem un petit esforç i visualitzem-ho. Imaginem que podem arribar als 122 anys de Jeanne Calment. 122 anys! D’entrada potser ens sembla una gran sort, gairebé un miracle, però si comencem a analitzar el que representa arribar a aquesta edat, suposant fins i tot que ho fas en bona forma, potser la idea ja no ens seduirà tant.

No ho veig gens clar

En el meu cas, si ja ara tinc problemes per recordar els noms de la gent i el que vaig fer abans d’ahir a tres quarts de cinc de la tarda, no vull ni pensar què succeiria quan m’hagués convertit en un centenari ple de vitalitat. Si ja ara començo a estar tip de veure sempre les mateixes cares als mateixos llocs, prefereixo no imaginar-me com em sentiria si continués veient-les durant seixanta o setanta anys més. Si ja ara miro enrere, intento fer balanç i em pregunto què estic fent amb la meva vida, què he aconseguit als 42 anys i a què aspiro abans de dinyar-la, obtenint quasi sempre respostes poc encoratjadores, no vulgueu saber què em passaria pel cap quan mirés enrere als 115 anys. Si ja ara noto que tinc menys força i corro més a poc a poc que fa deu anys, prefereixo no saber què notaré als 117 o 118.

Teories científiques

Potser no sóc gens positiu i em costa veure els avantatges d’una hipotètica (i mal anomenada) fórmula de la joventut, però és que no m’acabo de creure que tothom pugui arribar als cent anys i, en tot cas, si hi arribem ja ens n’assabentarem, no cal atabalar-nos abans d’hora. Ara mateix, circulen pel món científic més de 300 teories sobre l’envelliment humà. Una de les que més m’ha impactat, no pel que diu sinó per la conclusió a què m’ha fet arribar, és la del Grup Bioquímic d”Envelliment de la Universitat de Sevilla. Parla Antonio Ayala, responsable del projecte: “El nostre grup parteix de la teoria dels radicals lliures, que assegura que els processos vitals més comuns de l’ésser humà, com ara respirar, provoquen danys en el nostre cos que augmenten amb el pas dels anys”. Sensacional. A mesura que passen els anys i anem respirant, el nostre cos va degenerant. Mai no m’ho hagués pensat, Ayala!

Millor que no ho proveu

Una darrera cosa. El que diuen del consum moderat de vi negre no acaba de ser ben bé cert. Ho dic per unes declaracions de Carles Canto, del laboratori de l’Escola Politècnica Federal de Lausana: “Els estudis amb resveratrol són prometedors pel que fa al seu possible ús terapèutic. Però les concentracions d’aquest activador de les sirtuines a l’estudi del nostre laboratori equivalen a uns 300 gots de vi diaris”. Sí, ho heu llegit bé. 300 gots de vi diaris! Suficients per acabar amb un ós polar o un camell, gens aconsellables si el que pretenem és sobreviure o, simplement, assaborir el vi.

Prohibit tapar-se muscles i turmells

No és cap disposició estranya en una platja nudista, ni tampoc són els requisits d’un fetitxista a la recerca de diversió. Simplement són les noves normes de la Federació Internacional de Natació (FINA), que el cap de setmana passat va anunciar a Dubai que cap banyador podrà cobrir ni els muscles ni els turmells. És una conseqüència, diuen els experts, de la polèmica que es va generar a Pequín després que s’estengués l’ús d’un banyador dissenyat per Speedo, en col·laboració amb enginyers de la NASA, que va servir per batre dues dotzenes de rècords mundials.

Alguns ja parlen de combatre el dopatge tecnològic, però la veritat és que les noves normes no invaliden cap dels rècords aconseguits amb el banyador de Speedo. L’objectiu de la reglamentació aprovada per la FINA és “que tots els nedadors competeixin en igualtat de condicions”. Uns quants entrenadors i esportistes s’havien queixat de l’avantatge amb què partien els que utilitzaven aquest revolucionari banyador, com per exemple Michael Phelps, de qui deien que, a més de les seves indiscutibles capacitats físiques, comptava amb l’ajut de l’última tecnologia. A més de tapar els muscles i els turmells, els banyadors de competició no podran facilitar que el cos floti. Hauran d’ajustar-se a l’anatomia de l’atleta sense superposar-hi materials aerodinàmics i no superaran un grossor determinat.

Una exageració

A mi tot això em sembla un pèl exagerat. És com si de cop i volta comencessin a prohibir que les vambes amb què corren els velocistes o els maratonians fossin massa lleugeres o, per tornar a les piscines, imposessin que tots els nedadors es depilessin (o deixessin de depilar-se) per “competir en igualtat de condicions”. Per aconseguir que aquesta igualtat fos real potser seria  millor que corressin descalços, com el gran Abebe Bikila, o nedessin completament nus. O, si ens passem a l’extrem contrari, que tots utilitzessin els mateixos models de vambes i banyadors. No sé què hi diran els fabricants, però és obvi que la FINA no els està fent cap favor.

Igualtat de condicions

Ara bé, si apliquéssim aquesta mentalitat a esports en què la tecnologia té força més importància que a la natació (ciclisme o, sobretot, motociclisme i automobilisme) el sotrac seria important. Vist així, potser no seria tan mala idea. Si tots haguessin de fer servir el mateix model de bicicleta, de moto, de cotxe, només amb les lògiques variacions derivades de les seves mides físiques, potser sabríem d’una vegada qui són els millors ciclistes, motociclistes i corredors de rallis o de Fórmula 1. I si, en el cas dels ciclistes, s’aconseguís d’una vegada que tots es prenguessin el mateix (sigui el que sigui) que es prenen per aguantar tantes hores seguides i tants dies seguits a un ritme tan brutal, llavors ja podríem dir que tots competeixen “en igualtat de condicions”.

Un gran Clint Eastwood

No és, ni de bon tros, la seva millor pel·lícula, però ja ha anunciat que és l’última en què fa d’actor i, de fet, es pot interpretar com un comiat en tota regla, amb uns quants missatges que, com sempre, tothom interpretarà com li sembli. Perquè Gran Torino, el darrer film dirigit per Clint Eastwood, parla de perdó i redempció, però també de la decadència de la família, del valor de l’esforç, dels perills de la violència i d’uns quants temes més que, en mans del vell cowboy solitari, esdevenen una diagnosi inapel·lable de la societat nord-americana i, vistos amb perspectiva, tenyeixen d’amargor i sarcasme la trajectòria (o la fi) dels àngels venjadors que Eastwood ha interpretat durant la seva carrera.

I és que Walt Kowalski , el protagonista de Gran Torino, ve a ser la suma de tots els vells solitaris i rondinaires als quals aquest gran actor i encara millor director ha donat vida durant els darrers anys, homes que diuen el que pensen sense importar-los gens ni mica les convencions socials.

Fals racisme

La forma d’expressar-se de Kowalski ha provocat que més d’un crític parlés d’un al·legat racista, d’una pel·lícula políticament incorrecta. No hi estic gens d’acord. Sí, és evident que Kowalski, tot un veterà de la guerra de Corea, veu amb mals ulls als seus veïns xinesos, però només al principi. Després s’hi apropa amb una mentalitat oberta, amb la voluntat d’aprendre. Que continuï vomitant tot tipus de frases racistes és inevitable, és la seva forma de parlar i als quasi vuitanta anys no la canviarà pas, però l’important és que comença a entendre’ls i també a estimar-los. En aquest sentit, penso que qui vegi un missatge racista al film està completament equivocat; el que vol dir-nos el director és que, més enllà de les tradicions i les diferències culturals, tots som iguals.

Un digne comiat

Gran Torino és un digne comiat d’un actor que, com a director, ha après a pensar per ell mateix i sap vorejar com ningú la línia que separa la dreta de l’esquerra. Clint Eastwood diu el que pensa sense importar-li el parer de la gent, sovint dominada per la hipocresia i més preocupada per les aparences que per la realitat. Igual que Kowalski, Eastwood ens fa riure molt, però també és capaç de fer-nos plorar o, com a mínim, d’emocionar-nos amb una història que alliçona i entreté.

Els IG Nobel: primer riure i després pensar

De fet no va ben bé de conya, però sí que demostren un gran sentit de l’humor. Parlo de l’Associació Nord-americana per a l’Avenç de la Ciència, promotora dels premis nobel alternatius, els IG Nobel (IGnobel, en un joc de paraules que es traduiria com innoble). L’únic requisit per ser nominat és comptar amb un projecte genuí, real (no n’hi ha prou amb una idea, per graciosa que sigui) i que faci riure. Això no és incompatible amb els projectes seriosos, però. En realitat, sempre són projectes molt seriosos que requereixen un treball molt dur i, per la raó que sigui, acaben sent divertits.

El pare dels premis i de la revista The Annals of Improbable Research, Marc Abrahams, un matemàtic nord-americà de 53 anys, explica que el seu objectiu és “fer que la gent rigui i després pensi”. Abrahams considera que a la ciència acadèmica hi ha molt sentit de l’humor, però no es pot exhibir en escriure articles a les revistes. Segons ell, molts investigadors pensen que la ciència sovint és frustrant, perquè es tracta de resoldre problemes que mai no ha resolt ningú i no se sap si és possible o no i és molt fàcil fracassar. Només de tant en tant, i sempre amb unes bones dosis de sort, s’assoleix l’èxit, “però saber que la major part del teu treball fallarà t’ajuda a tenir sentit de l’humor”, apunta el promotor dels IG Nobel.

Hàmsters, country i nedar al xarop

Però els premiats, que acostumen a saber riure’s d’ells mateixos, no han fracassat pas. Tot el contrari: han demostrat el que volien demostrar. Per exemple, un dels últims estudis guanyadors és Els efectes mèdics secundaris d’empassar-se espases. Va ser publicat a la revista British Medical Journal i, per il·lustrar les conclusions, va caldre una demostració d’un empassador d’espases que va pujar a l’escenari. Vegem altres mostres: Els medicaments falsos cars són més efectius que els medicaments falsos barats, Els efectes de la música country en el suïcidi, La viagra ajuda els hàmsters a recuperar-se del jet lag, Les persones naden més ràpid a l’aigua o al xarop?

Arrossegar ovelles i festejar amb estruços

N’hi ha molts més, és clar. Uns científics australians, per exemple, van publicar un estudi amb el títol Anàlisi de les forces requerides per arrossegar una ovella per diferents superfícies. Hilarant, no? Però ells no se’n van adonar fins que els organitzadors dels IG Nobel van decidir premiar-los. Al capdavall, a Austràlia hi ha moltes ovelles i ells només van proposar-se estudiar la millor manera de transportar-les, agafant-s’ho com un treball ben normal. És un cas semblant al dels científics que van investigar el Comportament de festeig dels estruços envers els humans a les granges, o al dels que van aprofundir en La necrofília homosexual de l’ànec reial.

Unes quantes idees

Veient el llistat dels premis és fàcil que se’ns acudeixin idees que, potser, amb força treball i una mica de sort, ajudarien a aclarir qüestions que sempre ens han intrigat. Vinga, va, avui estic generós i aprofitaré aquest bloc per donar unes quantes idees (res, només cinc, si algú vol afegir-n’hi, endavant!) als científics que vulguin aprofitar-les i, potser, fer-se mereixedors a un IG Nobel: Per què tots els maratonians pixen com posseïts, al primer lloc que troben, just abans de començar la prova?, Efectes de l’excés de televisió sobre les habilitats copulatòries del gat siamès, L’aspirina infantil repercuteix positivament en l’apetit dels cangurs a l’hora d’esmorzar, Atròfia momentània de l’hemisferi esquerre del cervell després d’escoltar un discurs d’Esperanza Aguirre, Conseqüències nefastes de trobar-se cara a cara amb un porc senglar mentre caces bolets.

Algú comparteix la meva perplexitat?

Si tot va bé, el narrador Francisco Ayala (Granada, 1906) farà 103 anys aquest dilluns. “Ja no celebro els anys, els lamento”, deia l’altre dia en una entrevista on demostrava que manté una gran lucidesa i, sobretot, la perplexitat que qualsevol escriptor conscient sent davant la seva obra o, ben mirat, la que qualsevol persona conscient sent davant la seva vida.

En una mena de pròleg a la novel·la La cabeza del cordero, Ayala escrivia fa més de trenta anys que “als vint anys escrius perquè et diverteix, no calen més justificacions. A partir dels quaranta ja és una altra cosa: t’ho has de pensar; seria absurd agregar encara, perquè sí, un llibre més a la multitud dels que, de forma incessant i desconcertada, apel·len al públic sense motius que aspirin a valer com a raonables excepte el gust particular de l’autor”.

El costum de matar

Si aquestes paraules ja tenien sentit trenta anys enrere, imagineu-vos ara, quan un dels costums més estesos és proclamar no ja la inutilitat de les coses en particular, sinó la mort d’invents que crèiem eterns. La novel·la, la premsa escrita, el cinema, la televisió i fins i tot internet, com deia ahir Berto Romero a Público. Sí, sí, internet. Es veu que un gurú de les noves tecnologies ja ha anunciat que en deu o quinze anys els continguts informatius, audiovisuals i de comunicació interpersonal es traslladaran massivament als dispositius de telefonia mòbil, relegant internet a un ús residual.

Hàbits desfasats

I jo que no fa ni un any que vaig comprar-me un ordinador portàtil i començava a sentir-me a gust en el món dels blocs, emails i Facebook! Ara resultarà que els meus hàbits comencen a quedar desfasats, que m’he acostumat a treballar amb eines que, si no estan mortes, moriran en poc temps.

Adaptar-se o… morir?

Potser hauria de fer un esforç per adaptar-me a les noves circumstàncies, sentir-me partícip d’uns models de vida en què les novetats duren tan poc com les esperances del Madrid a Anfield (ho sento, no puc evitar-ho, vaig xalar de valent) i el que s’acaba d’estrenar ja és vell. O també tinc l’opció de lluitar, començar a escriure cartes per correu ordinari, anar al cinema, llegir llibres i diaris, utilitzar internet… Un moment, un moment, tot això ja ho faig ara… Ostres tu! Seré jo mateix un cadàver sense saber-ho? Hi haurà algun cadàver que llegeixi aquest bloc i comparteixi la meva perplexitat?

La brúixola del desig

No demanar res, no voler res
que no sigui la teva esquena
de sorra, la sang dels teus petons,
la certesa que continuarem
creant el nostre món.
Poca cosa, potser,
però amb la força
del cor suspès
en una dansa
sense ordre ni temps,
amb l’esperit
del cervell atabalat
pels fulls d’un calendari pervers.
I el cas és que no puc aturar
aquest viatge sense rumb:
passió i gosadia són
conseqüències naturals
de seguir la brúixola del desig.