Josep Pastells

Inventari de sensacions

Arxiu de la categoria: VA DE VIDA

Enric Mirambell, cronista oficial de Girona: “Sóc com un periodista que va per lliure”

Publicat el 6 d'abril de 2014 per giusepe

Aquí teniu l’entrevista que li vaig fer a l’Enric Mirambell, publicada al número 283 de la Revista de Girona (març-abril 2014).

 

Té una memòria privilegiada que li permet salpebrar la conversa de dades i noms que sovint discorren a la velocitat d’un torrent i de tant en tant descriuen meandres que el duen molt lluny en el temps. Als seus 91 anys, el cronista oficial de Girona, Enric Mirambell, exhibeix una lucidesa envejable i manté un compromís absolut amb la ciutat i amb la seva història.

Vostè i Girona mantenen un idil·li permanent, no?

[Riu] Podríem dir-ho així, sí. Deixant de banda l’època que estudiava Història a Barcelona sempre he viscut aquí i he estat molt atent a tot el que fa referència a la ciutat. Alguna vegada he dit que em sento com un monjo de clausura que el seu monestir és Girona.

Ja fa 26 anys que, coincidint amb l’any de la seva jubilació, el van nomenar cronista oficial. S’ho esperava?

La veritat és que no, no en tenia ni idea. Pocs mesos després de jubilar-me, l’u d’octubre del 1987, al migdia, vaig rebre una trucada del llavors primer tinent d’alcalde de Cultura, Joan Puigbert. Em va preguntar si acceptaria que em nomenessin cronista oficial. De seguida li vaig dir que sí. Va ser una sorpresa molt agradable i m’ho vaig agafar amb molt d’entusiasme. El dia 13 ho va aprovar l’ajuntament i el 29, el dia de Sant Narcís, es va fer l’acte oficial.

Se li va girar molta feina, en aquell moment.

Sí, però era justament el que necessitava. Quan era jove i combinava la docència amb la investigació, de vegades pensava en la jubilacio i em semblava un desastre, em deia a mi mateix que no sabria pas com viure ni què fer, quan em jubilés; i això que en aquells moments era als 70 anys, va ser després que la van avançar als 65. Al juliol del 1987, quan va arribar el moment de deixar de treballar, pensava que la investigació històrica i la lectura ja m’ajudarien a omplir el temps, però tot va agafar un altre caire amb el nomenament de cronista.

El va salvar, en certa forma?

Va ser com un alliberament, sí. Va permetre que continués dedicant-me a la investigació, la història i la lectura als arxius amb una projecció exterior més àmplia. És un càrrec honorífic, sense retribució econòmica, però el vaig assumir amb molta satisfacció. Pel repte que representava i, també, perquè venia a ser un reconeixement a la meva dedicació, durant molts anys, a estudiar la història local i a prestar una gran atenció a la vida ciutadana.

Podria dir-se que, en esdevenir cronista, va continuar fent el mateix que abans?

Sí, però d’una altra manera. Després del nomenament em vaig poder concentrar més en temes de Girona. Els primers anys vaig fer molta feina: hi havia moments que treballava més que quan estava en actiu. Encàrrecs, llibres, articles, activitats de tota mena… Com és lògic, amb l’edat ha disminuït la capacitat de treball, però encara em mantinc al peu del canó.

Ho comproven cada diumenge els lectors del Diari de Girona.

I també els de la Revista de Girona, on de tant en tant em demanen algun article.

Ha comptat mai els articles que ha publicat des que és cronista?

No, però al Diari de Girona segur que són més d’un miler.

Sempre hi parla de Girona? Mai no ha fet cap excepció?

És un compromís i una vocació. Sempre parlo de Girona. Alguns dels articles s’han recollit en llibres editats per l’ajuntament: Girona, entre la història i l’actualitat; Els gironins, entre la història i l’actualitat; Retalls de la vida gironina i Els impressors gironins del Renaixement a la Renaixença.

Repassant la seva producció, però, he trobat un llibre on parla de Figueres.

[Riu] Però va ser publicat l’any 1983, abans que fos cronista. Es tracta d’Els protocols notarials històrics del districte de Figueres, editat per l’Institut d’Estudis Empordanesos,

I també n’hi ha un altre on amplia la mirada a tota la comarca.

És veritat. El Gironès, publicat l’any 1993 per Dissenys culturals.

Com s’ho fa, per recordar-ho tot?

[Somriu i arronsa les espatlles]

La bona memòria és indispensable, per ser cronista?

La memòria ajuda, sens dubte. He escrit molts articles sense fer cap consulta a cap paper. I les conferències les dono amb un petit guió, sense llegir.

Ara fa poc n’ha pronunciat dues, no?

Sí, el 15 d’octubre, a l’Aula Magna de la Casa de Cultura vaig parlar dels campanars i xemeneies de Girona. I el 27 de setembre, amb motiu de la festa major de Palau-Sacosta i del cinquantè aniversari de la seva integració a Girona, vaig anar a la Residència Assistida de Gent Gran de la Creu de Palau per parlar de l’antic municipi.

Dues bones ocasions per compartir els seus coneixements sobre Girona.

El tema Girona l’he de dominar per força. Hi he viscut sempre, hi tinc un arrelament absolut i procuro assabentar-me de tot el que hi succeeix; sempre que sigui d’interès històric, naturalment.

Mai no s’ha plantejat marxar?

Mai. I això que n’he tingut unes quantes ocasions. Quan encara treballava em van oferir algun càrrec d’importància a Barcelona i a Madrid. Mai no els vaig acceptar. No m’interessava.

Girona, sempre Girona.

Sempre.

I llibertat absoluta per parlar-ne, a més.

Què vol dir?

Com a cronista, possiblement té més llibertat que molts periodistes.

Tinc la meva visió de les coses i procuro ser objectiu. Podríem dir que sóc com un periodista que va per lliure. Tot i que el cronista no és pas periodista professional, és clar. D’altra banda, pel que fa a l’elecció dels temes, sempre he tingut una llibertat absoluta. Alguna vegada em demanen coses concretes amb motiu d’algun aniversari, això sí.

Si gira la vista enrere, està satisfet de la tasca realitzada com a cronista?

Home, sempre es pot fer més, però la veritat és que he tingut molt de temps per treballar i l’he aprofitat. Vist amb perspectiva, em penso que he fet el que volia fer i, per tant, n’estic satisfet.

Se sent més historiador o més cronista?

Sóc les dues coses. Al capdavall, són activitats complementàries i s’assemblen força. Totes dues m’han agradat molt, aixo segur. Ara faig menys d’historiador, perquè és una tasca més científica que requereix anar a l’arxiu i ara ja ho he deixat.

Els llibres, les biblioteques, han sigut el centre de la seva vida.

Sens dubte. Abans de doctorar-me el 1963 [amb una tesi sobre la introducció de la impremta a Girona], vaig entrar al cos facultatiu d’arxivers, bibliotecaris i arqueòlegs i vaig assumir l’organització i direcció de la Biblioteca Pública de Girona [1949-1987]. També vaig dirigir el Centre Coordinador de Biblioteques de la Província [1955-1980], l’Arxiu Històric Provincial [1952-1985] i la Casa de Cultura [1966-1982].

Dit així sona una mica fred. I la seva tasca va ser molt intensa, apassionada.

Eren altres èpoques i hi havia molta feina per fer. Recordo que quan la biblioteca pública era a l’institut vell, al carrer de la Força, amb prou feines hi havia llum, ni electricitat, ni calefacció. Per no tenir no teníem ni màquina d’escriure ni telèfon. I estic parlant de l’any 1949.

Per això tres anys després van decidir traslladar-la.

Era necessari. Vam aprofitar una part de l’edifici de l’hospici, que a partir d’aquell moment va compartir espai amb la biblioteca i amb el recentment creat Arxiu Històric Provincial, del qual vaig assumir-ne la direcció. Amb aquest trasllat vam millorar notablement les condicions de la biblioteca i vam posar els fonaments de la Casa de Cultura.

Que no es va inaugurar fins al 1966.

El 3 d’octubre del 1966, per ser més exactes. I el pressupost del primer any era de cent mil pessetes, que van passar als setze milions del 1982. La Casa de Cultura no es va crear abans perquè vam haver d’esperar que, en finalitzar les obres de la Llar Infantil del Puig d’en Roca, s’alliberés per a usos culturals l’edifici tan cèntric que ara coneixem. De tota manera, des del 1951 a la biblioteca ja s’hi feien activitats de tota mena. A la Sala de Pergamins s’hi programaven exposicions, conferències, concerts, taules rodones… Moltes coses que a Girona, en aquella època, quasi no es feien.

Tinc entès que l’acte d’inauguració va ser memorable.

Jo almenys no l’he oblidat. Just aquells dies acabava de començar un congrés que reunia a Girona més de 200 bibliotecaris de tota Espanya, i això ja garantia una concurrència important. A més, van assistir-hi personatges com Salvador Dalí i Josep Pla.

Va parlar-hi?

I tant que vaig parlar-hi! Jo feia de guia i anava donant-los les explicacions pertinents mentre recorríem l’edifici. Dalí estava tota l’estona a primera fila, s’interessava per tot i feia preguntes. Pla anava més a la seva.

Ja no n’hi ha, no, de personatges com aquells?

Potser no, fa de mal dir. En tot cas penso que ara hi ha més gent d’alt nivell.

Parlant d’alt nivell, vostè ha sigut delegat del Ministeri de Cultura, membre de la Real Academia de Historia i de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. També ha rebut, entre altres reconeixements, la Comanda de l’ordre d’Alfons X el Savi.

No té major importància, m’he limitat a fer la meva feina el millor que he pogut.

Ho diu com si no hagués hagut de superar un munt d’obstacles…

Era el que em tocava, però és veritat que va haver-hi moments complicats. Recordo, per exemple, quan va sortir publicada l’ordre de creació de l’arxiu històric, el 22 d’abril del 1952. No hi havia local ni pressupost i només es comptava amb el mateix personal de la biblioteca, és a dir, amb mi.

Déu n’hi do.

Sí, però va ser un moment decisiu, perquè de no haver-se creat l’arxiu s’hauria pogut perdre molta documentació, ja que estava molt dispersa. A més, la Diputació ens va ajudar molt. La feina era ingent, és ben cert. Els protocols notarials que ens van arribar dels arxius de Figueres i Santa Coloma de Farners vam col·locar-los a l’espai que havia quedat lliure a l’institut vell. I tres anys després, al 1955, vam recollir tretze tones de documentació de la Casa Falló per dur-les, en primera instància, a una nau de l’hospital de Santa Caterina.

Tretze tones!

I no només era la quantitat. Els documents estaven ben empolsats i desordenats. Però a poc a poc els vam anar ordenant perquè poguessin ser consultats. Sempre estàvem buscant col·laboradors que ens volguessin donar un cop de mà!

El cas és que vostè va ser el responsable de la restauració del convent de Sant Josep, que va esdevenir la nova seu de l’Arxiu Històric Provincial.

Era l’antiga delegació d’Hisenda i vam haver d’adaptar l’edifici al nou ús. El fons de l’arxiu es nodria de la documentació que generava l’administració de l’Estat a la demarcació, més tots els fons provinents de les desamortitzacions del segle XIX i de l’ingrés de les actes notarials. Al juny del 2002, quan es va commemorar el cinquantè aniversari de l’arxiu, ja vaig expressar la satisfacció que em produïa constatar que s’havia convertit en un dels principals centres d’investigació del país.

També va tenir un paper destacat en la creació, l’any 1969, del Col·legi Universitari de Girona, l’embrió de la UdG.

L’any 1968, en crear-se la Universitat Autònoma de Barcelona com a conseqüència d’un projecte de descentralització universitària, el president de la Diputació de Girona va posar-se en contacte amb el rector de l’Autònoma per crear estudis universitaris a Girona. La primera idea era una facultat de Veterinària, però l’oposició popular va obligar a modificar el projecte i els estudis es van obrir amb un primer curs de Lletres. S’hi van inscriure cent alumnes i l’u d’octubre del 69 es va inaugurar el curs, que s’impartia a la Casa de Cultura.

S’esperava l’expansió posterior?

Era impensable. En general, tot plegat ha sigut molt positiu per a la ciutat.

I dels canvis experimentats per Girona als anys 60 i, sobretot, a partir del 1979, què en pensa?

La ciutat ha millorat molt, això és evident. Ara convé que creixi amb moderació i prudència. Sap greu que ens certs aspectes es vagi enrere, en els últims anys. Penso en el Parc Central, és una pena que s’hagi perdut.

I dels canvis en el paisatge humà, què n’opina?

Penso que són positius i enriqueixen Girona. Hem d’entendre i acceptar les diferències. Cal fomentar la convivència, aprofitar les coses bones que ens poden aportar i donar el millor del que tenim.

Vostè que està tan atent a tot el que passa a Girona, segueix el Girona FC?

M’assabento de quan juga i dels resultats, és clar, però el futbol el segueixo poc. I això que de jove hi era molt aficionat. Abans de la guerra civil sempre anava a veure els partits a Vista Alegre. I era molt apassionat. Però l’última vegada que hi vaig anar feia molta fred i el partit va ser molt dolent, suposo que això em va marcar [riu].

Pregoner de la Festa Major de Quart

La foto és obra de Laura Reixach. La càmera –limitadíssima per captar imatges de lluny, meva. El de l’esquerra és l’alcalde de Quart, Lluís Lloret, i el de la dreta, jo llegint el pregó. Tant la senyera com nosaltres sortim desenfocats, fins i tot podria dir-se que repetits, però precisament per això he triat aquesta foto. Reprodueixo aquí el breu text amb què m’he estrenat com a pregoner del meu poble. 

Bona nit, gent de Quart! Em toca fer el pregó de la Festa Major, llegir-lo amb emoció, proclamar als quatre vents que ja és hora de lliurar-se a la passió.

Com a bon fill de la Creueta, defugiré les paraules ximpletes i em centraré en instruccions ben completes. L’objectiu, ja ho deduïu, és que deixeu de fer la viu-viu, que gaudiu i aprofiteu aquest regal de l’estiu.

La festa és com un amant obscè del risc, com drings de lascívia als melics, com les carícies d’algú que us observa amb ulls plens de desig.

No espereu pas un salm per a orelles refinades, ni consells assenyats típics de les nostres contrades. Ni tampoc, per descomptat, poca-soltades.

Els camins són esmolats i els dies feixucs, però ni les hores incertes ni la crisi ni l’atur impediran que Quart persegueixi el seu futur.

Són dies de festa i d’alegria, ideals per fer-nos forts i guarir-nos les ferides, perfectes per recuperar l’hàbit de riure amb golafreria.

Ja n’hi ha prou, de conformar-nos amb el nostre pa de cada dia. Mengem i bevem com si ens hi anés la vida, ballem i cantem amb tota l’artilleria.

Ja ho sabem, que el temps té límits, que això només és una treva i aviat tornaran altres brogits, però precisament per això ens convé estar ben units.

Som fets de fusta i de terra, de carn i d’argila, d’aire de les Gavarres i d’aigua del Celrè. Som de Quart, i això està molt bé.

Tenim un poble ple de llum, els colors del capvespre i la força del bum-bum. Cal res més, per ser feliç? Potser un xic d’anís, o la certesa que somiem truites amb permís.

És el moment, creieu-me: l’hora de complaure els capricis i estimar-nos sense pausa, de fer festa grossa, de fruir esbojarrats i allunyar la brossa.

És la festa de tothom, un moment anhelat digne del nostre nom.

Quart rima amb art, i no pas per casualitat. Som terra d’artistes i d’equilibristes, de gent jove i de pensionistes, de persones que estimem els somnis i els novel·listes.

El pregó s’acaba i la festa ja és aquí; tot depèn de nosaltres, del desig de beure’ns el present a glops sense por als llops, de l’afany de moments sublims on tots bullim.

Bona Festa Major!

Aviat farà quatre anys del sopar de l’Annexa

Un atac de nostàlgia m’obliga a tornar a penjar aquest post de novembre del 2008 amb l’única excusa de posar-hi una foto. Fins avui acumula 2.067 visites.

Quan estic a punt d’arribar a casa d’en Josep Bosch sona el mòbil i em diu que acaba d’entrar a l’autovia de Banyoles, que trigarà deu minuts. Afegeix que segurament l’Anna (la seva dona) és a casa i que passi a saludar-la mentre l’espero. La casa és ultramoderna i el timbre també. No sé ni on he de pitjar, però al final s’encén una llumeta que m’il·lumina, com si algú m’estigués mirant des de dins. Dic alguna cosa sense rebre cap resposta. L’Anna no hi és. Decideixo esperar passejant pel carrer. Un gosset que no havia vist comença a lladrar-me com una fera salvatge des d’una casa veïna; algú mira des de la finestra, passa un cotxe dels mossos. Per un moment penso que amb el poc cabell que em queda rapat al dos dec oferir una imatge prou sospitosa i acabaré al calabós, però el gos deixa de lladrar, a la finestra ja no hi ha ningú que miri i el cotxe de la policia passa de llarg. Tot va bé i en Josep arriba puntual. M’allarga la mà des de dins del cotxe i em diu que després d’entrar-lo al garatge m’obrirà la porta de la casa. Puja, que m’he de canviar, em diu de seguida. Mentrestant intercanviem impressions sobre el sopar, que ha generat una expectació inesperada. Diuen que serem uns trenta-cinc, més o menys la meitat dels que vam fer vuitè d’EGB a l’Annexa el curs 1979-80, fa 28 anys!

L’antiga Annexa

Mentre ens dirigim a l’antiga Annexa parlem del running, de la primera mitja marató que correrà al gener a Granollers, de la família i els amics comuns. Aparco el cotxe de la meva germana a uns dos-cents metres i hi anem caminant. En arribar, ens costa reconèixer la nostra antiga escola. L’enorme pati que recordàvem és ple de barracons i de cotxes aparcats. No sabem ni per on entrar, però al final trobem unes escales i busquem el bidell. No hi és. Veiem un rètol que indica la sala d’actes i pugem més escales. La porta és tancada. Tornem a baixar i, aquest cop sí, trobem al bidell. Ens indica el camí correcte, una altra escala. Sentim veus i sí, són ells.

Primeres salutacions

La primera que em saluda és la Dolors Reig, que em reconeix perquè fa poc ha llegit un reportatge meu (amb foto inclosa) a la Revista de Girona. Després em surt al pas en Carles Masó, que m’abraça eufòric. En Miquel Àngel Serrat l’imita i em recorda que s’estimava molt el meu gos Trobat. Un altre noi, podríem dir que un home, em saluda efusivament. Qui deu ser? De seguida l’identifico: en Francesc Nadal. Se’l veu molt content, sempre ha estat molt agradable. Rere seu hi ha un paio que no identifico, però em costa fer-me a la idea que els estralls del temps puguin haver afectat d’aquesta manera un de la nostra generació. Qui deu ser, qui deu ser? Aquests ulls clars… Hòstia, sí, és ell, en Gerard Duran, el dels cops de puny, els capsigranys i les ànimes de càntir. Quan em van dir que venia al sopar per un moment se’m va passar pel cap la possibilitat de fotre-li un parell de mastegots, però en veure’l l’abraço i tot. Diu que sóc l’únic que l’he reconegut. Rere seu hi ha en Josep Maria Pèlach, un altre bon amic de la infantesa que m’abraça amb tota la seva corpòria. I en Ritxi Guich, antic entrenador de bàsquet i esperit jove entre els esperits joves. De seguida distingeixo en Xavi Pla, a qui ja havia saludat pel barri vell el dia abans, i a dos dels principals responsables de la trobada: en Manel Romà, amb qui comparteixo aficions literàries, i en Quim Meléndez, el presi, el nen més guapo de vuitè d’EGB i, ho admeto, encara el més guapo de tots nosaltres. Em deixo dues nenes, perdó, dones, la Montse Ramos i l’Eloy Serra, pseudònim d’Elvira Álvarez, una de les grans animadores de l’espècie de fòrum que hem muntat els darrers mesos amb els correus electrònics. I no podia faltar en Moi, que arriba un pèl tard, abraça tot déu com si li anés la vida i comença a fer fotos a tort i a dret.

Cava i power point

Què hi fem aquí, Dolors? De moment beure cava, respon. I de seguida comença la projecció d’un power point fabulós, on podem reconèixer d’immediat moltes de les claus de la nostra infantesa: els bonnis i tigretons, la mercromina, els homes de Harrelson, Heidi, Marco, palmeres cremades, garnatxa, futbol, escacs, amenaces de bomba, llibres que exalcen Franco i la Falange, la cal·ligrafia d’en Nadal als cinc anys… I fragments dels emails dels últims mesos, l’Enrique, les gamberrades de la Susi Pla, el vell Citroën blau dels Vilamitjana, la visita al museu Darder, els pastorets, un altre cop la Susi Pla, els comentaris d’en Pep Masias (que arriba un pèl tard des de Barcelona i ens sorprèn amb el seu aspecte de filòsof turmentat, d’artista sensible amb barba i cabells llargs) i les inevitables intervencions d’en Moisès Ponce (Moi, Moi, sempre Moi). I fotos i més fotos. Rioleón Safari, Mijas, Elche, Granada… Descobreixo astorat que en aquella època jo tenia molt de cabell, d’un castany que ja no recordava, i que pel que sembla sentia un afecte especial per un horrible jersei marró de ratlles. Les fotos dels companys que ja no hi són (Ricard Perpinyà, Montse Bernis i Alexandre Antúnez) posen el necessari contrapunt reflexiu a l’excitació i alegria que envaeix la sala d’actes. Només per això ha valgut la pena venir. Felicitats, Quim i Manel. I als poetes Elvira i altre cop Manel, que obren i tanquen la presentació amb creacions molt reeixides, convincents, de gran valor. 

Cal Bosquetà

Camí de Cal Bosquetà ens acompanya en Josep Maria Pèlach. Ens posem al dia en el trajecte fins al cotxe i després fins a Quart. L’alcalde, Lluís Lloret (CiU), pèl-roig d’ulls clars, ens havia dit que era al quilòmetre tres, però s’havia deixat com a mínim una milla anglesa. Tant se val. Quan arribem ja hi són quasi tots. El que veig primer és en Dani Lloret, no recordava que fos tan alt. I en Pau Pérez, un altre portent físic, que diu que m’ha reconegut pel bloc de marató però que no tinc res a veure amb el Pastells dels seus records. Què voldrà dir? Prefereixo no preguntar. De seguida apareix en Josep Duran, que sí que em reconeix; els últims anys ens hem vist força. Igual que amb en Ramon Fàbrega, ai en Ramon!, o l’Anna Barneda. Però després… qui és aquesta noia? la Susi Pla, potser? No, idiota (li falta dir), la Bet Codina. I tu? En Pastells? No ho hauria dit mai. Ai, ai, ai. I aquests qui són?  En Jordi Busquets i en Francesc Pijoan. Ni jo els reconeixia ni ells a mi. En Busquets diu: però si tu eres molt bon nano, mira quina cara de malparit que fas ara! En Joan Bonnin va tan rapat com jo, però encara el reconec, igual que a en Lluís Lloret, ben mirat el meu alcalde, que sóc ben creuetenc. També recorden qui sóc. Gràcies, cel!, penso mirant la foscor. I aquestes dones? La Montse O., és clar, ens hem trobat aquest matí rere la catedral, Teresa Carrasco, Llum Moreno… I tu? Maria Josep Bonacasa. I tu? Dolors Gras. Continuen sense recordar-me, ben mirat només vam estar junts un curs. Però em sento estrany, de sobte envellit. És només un instant. Arriba l’Anna Pibernat i em diu és clar que et recordo, pels ulls, aquests ulls verds, ets en Lloret. No, en Pastells. Sí, això, en Pastells. I vet aquí que arriba un altre noi que no conec. Hòstia, en Jordi Sabater! Ni em coneix ni el conec. Em falta saludar l’Anna Ferrer. Qui ets? Una pista… Comença per p, ni idea, per pa, no sé, per pas. Ah, en Pastells, no pot ser! Ja m’hi estic acostumant, però encara em falta en David Tibau: t’he conegut pel bloc de maraton.es, que si no… I la Nuri Vidal, i la Susi Palol. Que vam fer primer de BUP junts dius? No, home no. I que jugaves a bàsquet? No, home, no. Però has canviat molt, eh.

Devessall de sensacions

Comença el sopar. Magnífica idea la de canviar de lloc a cada plat. Així podem parlar amb més gent. I mirar. I escoltar. Un devessall de sensacions que tenen un punt de melangia i molta alegria. El temps passa tan ràpid que ni me n’adono i ja tornen a posar el power point. Abans parlo amb en Juan Antonio Lanzas, que me l’havia deixat. Un gran llançador de pedres, sí, però també un bon jan. I després diplomes. A veure si ho dic bé. El més pallasso en Moi, el més gamberro en Pijoan, l’empollon en Quim, l’artista en Pep Masias i el més bo jo? La bona nena l’Anna Barneda i la gamberra, és clar, Susi Pla. I què passa amb en Ramon i el grapat de votacions al més cabró?, em pregunto jo. I tot es precipita de tal manera que entre bromes i rialles ja sembla que arriba el comiat. No, no, encara no. Falta en Miquel Àngel Serrat, un Batman negre amb veu de tro que salta sobre la taula i desafia en Gerard. Comptes pendents des de fa 28 anys, un zero pel garnatxa, me les pagaràs! i no sé què més crida irat. És un fenomen, en Serrat. En Gerard aguant el xàfec com pot i acaba posant-se un tricorni, com en Ritxi. Bona escena, un bon final. No, no, falta en Moi, imatges de futbol a Sant Pere Màrtir. Són de l’any 80, però semblen d’en Zarra a Maracanà. I després una foto de grup, a veure si a la pròxima em coneix algú. Confio que no triguem 28 anys més, que ja en tindríem setanta… Adéu, adéu, no vens a Platea? No, tinc 42 anys, demà a primera hora he d’anar a buscar en Pol a Banyoles, diumenge tinc la mitja marató de Ripoll. Val, val, no m’expliquis la teva vida. Fins el pròxim sopar. 

Josep Mascort, el mestre compromès

A propòsit de la presentació, ahir a la Casa de Cultura de Girona, del llibre El magisteri gironí d’esquerra a l’exili de 1939, de Salomó Marquès i José Moreno, publico aquí el retrat literari que a finals del segle passat vaig dedicar al meu avi. No pretenia (o no pretenc) res més que trencar el silenci que 42 anys després de la seva mort plana sobre un home que va representar els interessos d’un sector majoritari a la Segona República, i que també va gestionar els afers de la Generalitat a Girona durant els cinc últims mesos d’aquella institució abans de l’èxode republicà.

Josep Mascort Ribot va néixer a la Creueta el 20 de setembre de 1898, a les dues de la tarda. Aquest nucli de població del municipi de Quart, situat a la vora del riu Onyar i a dos quilòmetres de Girona, va ser l’escenari de la seva infantesa i joventut. Als ulls primer del nen i més tard de l’adolescent de cabells llisos i castanys, la finca de Can Mascort era el compendi del món, un món vast d’arbres, plantes i cultius de tota mena que periòdicament canviava de colors i fesomia. Però malgrat que sempre estava disposat a ajudar els pares en la feina del camp, no tenia vocació d’agricultor i ben aviat es va inclinar cap a la docència. Al 1917 va iniciar la carrera de Magisteri a la Normal de Girona, i quatre anys després va entrar a l’escola pública del Poble Nou de Barcelona, situada a l’edifici de l’Ateneu Democràtic Regionalista.
 

Catalanista convençut

Aleshores Mascort ja era un catalanista convençut, i també tenia molt clar que per fer una classe viva era necessari despertar l’interès dels estudiants. En constatar que els alumnes del Poble Nou –un barri eminentment obrer– rarament anaven a l’escola passats els dotze o tretze anys, va esforçar-se a fer “molta feina d’aquella que no es veu però que ha de servir perquè els estudiants es trobin preparats per a la lluita de la vida”, segons va escriure en una memòria editada pel col·legi. Al 1925, Josep Mascort va guanyar les oposicions a mestre nacional i va ser traslladat a l’escola de Santiago de Ois (A Coruña). Aquell mateix any es va casar amb Maria Clota a la parròquia de Palol d’Onyar –el 1929 naixeria la seva filla Roser– i va sol·licitar que el traslladessin a la demarcació de Girona. Primer el van enviar a Queralbs i més tard a Vilanna, on va aconseguir que es construís una escola nova. Igual que Miquel Santaló, Pere Blasi, Casademunt i altres professionals de l’ensenyament, es va vincular a ERC, regint-ne el secretariat de la federació gironina.

Diputat a Madrid

Més aviat alt, morè i amb ulls inquisidors, Mascort era un exemple dels catalans que s’han fet ells mateixos: amb el treball de cada dia, amb la tenacitat de la feina, amb l’estímul de la il·lusió. El novembre de 1933 va formar part de la candidatura guanyadora en les eleccions generals i va ser elegit diputat al Parlament de Madrid al costat de Manuel Serra, Miquel Santaló, Josep Sagrera i Melcior Marial. Conscient i responsable, anava fent el seu camí de manera sistemàtica i entusiàstica, sense abandonar mai la feina que l’apassionava ni deixar d’abocar-se a la família. En les eleccions de febrer de 1936 va revalidar l’acta, acompanyat de Santaló, Puig i Pujades, Martí Esteve i Joan Casanellas. Durant la guerra civil va ocupar l’alcaldia de Bescanó i va ser nomenat comissari delegat en funcions de director a la Normal de Girona. Eren moments de gran vitalitat política i cultural. Gairebé cada setmana escrivia articles a les pàgines de L’Autonomista i El Magisterio Gerundense. Generalment, aquests articles feien referència a la situació política del país i la majoria eren aguts i plens de bon sentit. Però l’ús d’un llenguatge viu, àgil i saborós no era suficient per eludir un defecte propi de la literatura periodística: la fugacitat. Per tant, eren uns escrits que no podien fer gaire carrera, si bé tampoc no ho pretenien.

L’èxode republicà

Resulta difícil definir la personalitat d’algú que no vol lluir les seves qualitats ni la seva contribució a la vida col·lectiva. Sense fer remor, Mascort movia molts fils. Li era igual qui s’emportés la glòria mentre l’empresa arribés a bon port. L’agost de 1938, però, el van nomenar comissari delegat de la Generalitat a les comarques gironines, càrrec que va ocupar fins a l’hora de l’èxode republicà. El triomf de les tropes franquistes el va obligar a exiliar-se a França juntament amb la dona i la filla. La derrota era a casa i comprometia tot allò pel que s’havia lluitat amb l’objectiu d’organitzar una existència nacional plausible. Després de residir a Perpinyà, Metz i Montpellier, van haver d’embarcar cap a Mèxic a causa de la invasió de les tropes de Hitler.

Un patriota a Texcoco

En arribar a Texcoco (a uns trenta quilòmetres de Ciutat de Mèxic), situat en una realitat estranya i desconeguda, la seva actuació va ser prou pragmàtica i intel·ligent. No va arraulir-se en la dissort ni es va atemorir, sinó que va acarar-se a la nova realitat. Així, va compaginar les classes al col·legi Ruiz de Alarcón –del qual també en seria director– amb feines agrícoles a la granja Los Arcos i lliçons de literatura i matemàtiques en un centre de secundària. Des del primer moment va participar en la vida col·lectiva de Texcoco i va manifestar curiositat pels costums, idiosincràsies i usos lingüístics d’aquesta població. Ho contemplava tot des del desplaçament, la diferència i el contrast, això sí. I és que la col·lisió entre dues visions del món no feia sinó evidenciar l’ambigua relació entre la persona i la realitat en què es troba, o entre els desitjos i els somnis de les persones i la voluntat o possibilitat de materialitzar-los sense transigir. La noció de pàtria ja no podia ser una recurrència que pogués remetre’s a una imatge fixada. Es tractava més aviat d’un projecte en construcció, avortat, d’un objectiu possible a la memòria i pur, si es vol, en la seva ruïna.

Paciència i exigència

No obstant això, Mascort era dels que pensaven que la catalanitat és com un món que es du dins i que, com una marca indeleble, no es perd mai. No es va acostar a Mèxic com un espanyol, sinó que ho va fer com a català i es va mantenir com a tal al llarg dels anys. Sempre va tenir la intenció de tornar a la Creueta i mai no va deixar de parlar en català amb la dona i la filla. Home de món, sociable, sovint amable i comprensiu, va guanyar-se ràpidament l’afecte dels ciutadans de Texcoco i, sobretot, dels seus alumnes. Alguns d’aquests, que avui en dia ranegen els vuitanta anys, recorden que Josep Mascort “era molt exigent”, que “tenia una veu greu i càlida”, que “posava il·lusió i paciència en les tasques que iniciava” i que “l’esperonava una curiositat de persona jove i coratjosa”. De fet, els anys que va passar a Texcoco van deixar un fort record en aquesta població, que al 1994 li va retre un homenatge pòstum i va batejar amb el seu nom un institut de secundària.

Retorn a Girona: l’acadèmia de la Pera

L’any 1949, l’avançada edat del seu pare, que vivia tot sol a la Creueta, va motivar que tornés a la terra que l’havia vist néixer. Fidel a la llengua i als ideals, no va sol·licitar el reingrés en el cos nacional de Magisteri i va preferir treballar a la finca natal i crear una petita acadèmia privada a Girona. Aquesta acadèmia se situava en el primer replà de les escales de la Pera, arran dels tallers de la impremta Franquet, i el mestre Mascort i el seu gendre, Joan Pastells, la van tirar endavant als anys 50. Antics alumnes assenyalen que, com a moltes parts del barri vell de Girona, “l’ambient era obscur, ombrívol”, però també subratllen que “s’hi treballava amb llibertat i tolerància”. Hi havia vida, entre aquelles parets limitades; el mestre proscrit s’hi movia delitós i demostrava humanitat i bon cor amb els humils. Si els amics no li haguessin insistit, ni tan sols els hauria cobrat res.

Amor al país

De tarannà més aviat optimista, alguna vegada s’entestava en un afer determinat i traspuava un cert mal humor i una ira continguda que es reflectien en la vermellor de la cara. Sempre va tenir cabell abundant, pentinat cap enrere i ben clenxinat, que amb el pas del temps se li va anar esblanqueint. El seu nas, recte i allargat, simbolitzava en certa manera la gran determinació amb què actuava en tots els afers que emprenia. Vivia modestament, molt casolanament, amb la dona, la filla, el gendre i, més tard, els seus dos néts. A més de les classes a l’acadèmia, també en donava a la casa pairal, i encara tenia temps per fer poesies al Carrilet de Sant Feliu de Guíxols, que “en arribar a la Creueta ja respira una miqueta”. Moltes d’aquestes poesies van sortir publicades en els programes de la festa major, i són una mostra innegable d’amor al país i les seves coses.

Els seus papers

Malgrat que durant els darrers anys de la seva vida, i a causa d’una arteriosclerosi cerebral, no es podia moure de casa i estava obligat a anar amb crosses, seguia amb atenció l’actualitat de casa nostra. Mai no es va voler separar dels seus ambients, dels seus llibres, dels seus papers, amuntegats però tanmateix ordenats a la taula del despatx. Era un home de tanta vitalitat que no solament feia, treballava i parlava, sinó que també escrivia sobre les qüestions més personals. Mantenia correspondència amb molts antics companys encara exiliats, i la seva firma apareixia amb certa freqüència a la secció de cartes al director d’alguns diaris, sobretot d’El Correo Catalán. Aquelles cartes confirmaven que Mascort mantenia un pensament molt clar, i que la seva ploma continuava sent neta i airejada. Tot i que mai no va publicar cap llibre, la lectura dels seus escrits permet descobrir una literatura com la que reclamava Josep Pla: de front ample, europea, composta sense mossegar-se les ungles ni amb un esperit petit. És una llàstima que Mascort no dediqués les millors hores de la seva vida a escriure amb tots els sentits, perquè disposava d’una lexicografia clara i precisa i d’un estil lapidari.

Bondadós fins al final

Al 1969, la seva salut es va agreujar. Després de romandre hospitalitzat uns dies, va tornar al mas de la Creueta. El seu aspecte ja era molt diferent del d’anys enrere. Sense arribar a ser corpulent, presentava una figura més aviat espesseïda, d’aparença rogenca i saludable a pesar de la malaltia. Els ulls començaven a estar fatigats i patia una lleugera sordesa, però continuava essent extremadament loquaç i bondadós. Fins i tot quan estava moribund, a mesura que s’acostava l’hora decisiva, tan sols es preocupava de no causar maldecaps als seus familiars. L’onze d’agost de 1970, la seva vida es va extingir poc abans del migdia.

Memòries imprescindibles: Jaume Pastells

Publicat el 29 de maig de 2012 per giusepe

Ara farà vuit anys que el meu oncle, Jaume Pastells Clota (Sils, 1921), va publicar a CCG Edicions Memòries sense nostàlgia, un llibre de 120 pàgines on resumia una vida marcada per la seva inclusió a la Quinta del biberó. Als seus esplèndids noranta-un anys, l’oncle Jaume ha ofert aquest migdia una xerrada sobre les conseqüències de la guerra civil a un grup d’alumnes de segon de Batxillerat de l’institut Ridaura de Castell-Platja d’Aro. Heus ací una breu crònica de la seva intervenció.

Interès desbordant
Un quart d’una. Hora del pati. El característic brogit del jovent desfermat es dilueix entre la fressa dels trepants i les excavadores que acaben de condicionar el nou institut, situat a pocs metres de l’actual, a tocar del riu que dóna nom al centre. Esther Blanco, professora d’Història, lletraferida i unes quantes coses més que no vénen al cas, rep Jaume Pastells a l’entrada d’un edifici que més d’un ha confós amb una granja de pollastres i que d’aquí a pocs dies es convertirà en una muntanya de runes. Li comenta que ningú no està obligat a assistir a la xerrada, que els alumnes de segon de Batxillerat ja es troben immersos en la preparació de la selectivitat. Tot i això, l’aula comença a omplir-se. Primer tímidament i, poc després, amb una allau de gent que desborda totes les previsions, més que res perquè hi ha un bon nombre de professores i professors director inclòs i un grapat d’estudiants d’ESO que, espontàniament, s’afegeixen al públic. Podríem dir que no hi cap ni una agulla, però seria una mica exagerat. Deixem-ho en un ple de gom a gom, amb gent dreta i una expectació gens desproporcionada.

Quinta del Biberó 
Al capdavall, cada cop queden menys integrants de la Quinta del Biberó, i n’hi ha ben pocs que siguin capaços de recordar amb tanta precisió la tragèdia del trenta-sis. És evident que tot això l’auditori encara no ho sap, o si de cas només en té els indicis que els pot haver donat la professora que ha instigat l’acte, però quan Jaume Pastells comença a parlar, amb veu clara i ferma malgrat l’afonia que l’assetja des de fa dies, de seguida es fa palès que no només té una memòria privilegiada, sinó que també sap com estructurar la informació, com preparar les desenes d’anècdotes que li bullen al cervell i com abordar els clímaxs narratius d’una història digna d’una gran novel·la, d’una pel·lícula de culte, d’una vida que superats els noranta anys confirma que fins i tot les situacions més angoixants són superables amb l’ajut de la voluntat.

Vivències amb alè universal
Pastells comença pels preàmbuls de la contesa en temps de la República i, tot seguit, rememora amb tot luxe de detalls la incorporació al front, les penúries i misèries patides en sis camps de concentració entre França i Espanya, la tornada a casa, a Sils, i l’obligat retorn a la mili, aquest cop en el bàndol franquista (quin remei!) fins a completar set anys de servei a la pàtria. Tot amanit amb imatges descriptives i oportunes, plenes de fam, plagues de polls, tones de por, fusells russos més alts que molts soldadets, nits glacials a Saint Ciprien, cadàvers amuntegats a falses latrines, guerrers senegalesos amb anelles al nas, genets algerians de vestimenta llampant, tricornis, boines vermelles, cares al sol, rojos, feixistes, bits de bou i, per sort, pa, carn, botifarres, xoriços i banys i peroles d’aigua bullent. Són, com ja apunta el títol del post, memòries imprescindibles, vivències personals amb alè universal, la prova més fefaent que tot i la malvestat indeslligable de la naturalesa humana mai no hem de perdre l’optimisme ni la il·lusió.

No tot està perdut
Segur que els joves de disset anys d’ara tenen moltes queixes, moltíssimes incerteses, però després d’escoltar Jaume Pastells encara és més segur que sabran relativitzar-les, que s’adonaran que no tot està perdut i que l’esforç i la resistència tenen premi. Almenys això és el que dedueixo jo, humil nebot autor d’aquest humil bloc, en sentir els encesos aplaudiments que rep en finalitzar la seva intervenció, les sinceres enhorabones que li dediquen i a les quals, de tot cor, m’afegeixo, ara també per escrit. Gràcies, Jaume!

Frases que maten

Dues frases. La primera, pronunciada. La segona, per escrit. Ara ho explico, i també el que m’ha passat després.

Pujo a córrer per les Gavarres, en direcció al puig de Sant Miquel. Un bon solet, temperatura agradable. Quan estic arribant a Can Lliure, sento algú que crida “Vigila, un senyor!”. És un ciclista d’uns vint-i-cinc anys que sens dubte es refereix a mi. Ell i el seu company, més o menys de la mateixa edat, afluixen el ritme per deixar-me passar. Em saluden educadament i em somriuen.

D’acord, vaig camí dels quaranta-sis. D’acord, si no em tenyeixo els pocs cabells que em queden els tinc ben blancs. Però senyor? Intento oblidar la frase i quasi ho aconsegueixo, fins que en tornar a baixar lligo caps.

Passo pel costat d’aquella mena de galeria de tir improvisada que hi ha a tocar la Font del Ferro i llegeixo a les rajoles, escrit amb pintura negra: “Saluda i somriu a la gent gran”. No puc evitar relacionar aquesta frase amb els ciclistes. L’han llegit i, en veure’m, m’han saludat i somrigut. M’han vist gran, concloc.

Continuo baixant en direcció a Sant Daniel i, passat el cementiri, em trobo amb el camió de les escombraries ben a prop d’uns contenidors. El conductor està fent maniobra per recular, però un dels seus companys em veu i l’avisa que s’esperi. Com a mínim aquest cop no han dit res de senyor, penso mig alleujat. Poc després el camió m’avança i, en arribar al monestir, torno a avançar-lo jo. La situació comença a posar-me nerviós. Sense gaire sentit, relaciono els ciclistes amb la frase de la paret i amb els escombriaries que, aparentment, em segueixen. Després recordo el poc valor que en aquesta societat donem a la gent gran. I sento altra vegada, ben a prop, el motor del camió. Accelero.

En Kraus

Va arribar a Can Mascort quan encara no tenia ni un any. Abandonat, possiblement apallissat i, a pesar d’això, amb un aspecte tan esplèndid que de seguida ens va enamorar. Era bell, molt bell. Gros, fort, lleuger, de pelatge entre gris platejat i groguenc i una mirada tan feréstega que hauria passat perfectament per un llop. De seguida va demostrar que seria un guardià excel·lent, i també un gran company de passejades. Molt actiu, temperamental, resistent, temerari, valent… No era un gos fàcil ni confiat, però sí molt fidel. Amb el pas dels anys va endolcir el caràcter i ahir, quan ja en tenia tretze, ens va deixar molt tristos en fer l’últim alè.

Extraordinari Pairolí

El text que l’escriptor i periodista quartenc Miquel Pairolí va escriure perquè Lluís Freixas el llegís al seu enterrament: NO HA ESTAT UN SOMNI, NO.

Com Antoni en el poema de Kavafis, sempre acabem perdent aquesta Alexandria que hem tingut. Però no ha estat un somni, no.

Gràcies pels anys de convivència amb la mare, pels dies de la infantesa a Palol i per les paraules de l’avi.

    Gràcies per la verdor fosca i llunyana del bosc de les Gavarres i per l’olor de la roureda i gràcies per tants capvespres en què hem vist pondre’s el sol entre el Montseny i Rocacorba.

    Gràcies pel gust de les viandes i dels fruits que dóna aquesta terra, que hem pres cuinats amb saviesa humil i antiga coneixença, i gràcies pels vins que alimenten el cos i alegren l’esperit.

    Gràcies per les estelades nits d’estiu, compartides amb els amics, potser no lluny de mar.

    Gràcies pel Concert per a violí i orquestra, de Beethoven, que és com dir la música, i gràcies per haver conegut Roma i Viena, Trieste i Lisboa, París i Amsterdam.

    Gràcies pels llibres que he llegit i que tant m’han acompanyat sempre, i entre ells, pels més estimats, que a l’alta nit reprenia del prestatge per tornar a un poema o a un paràgraf.

    Gràcies també per les pàgines que he pogut escriure, per a mi i per als altres.

    Alexandria és gran i tota plena de contrastos. Quan s’acosta la fi, el record s’expandeix com un oratge pels jardins de la ciutat, i oblida els suburbis, les males hores, els dies amargs, els errors comesos, que també han existit.

    A l’hora del comiat, només dos mots d’Horaci: carpe diem, amics, companys, beveu el vi, gaudiu la mel. Que la vida és breu i passa, i tot és ara i res.

                                                                                Miquel Pairolí

    
   

 

Adéu al Peugeot 206

Publicat el 23 de juny de 2011 per giusepe

Ha arribat l’hora de desballestar-te. El teu full de serveis marca 215.336 quilòmetres, més de 21.500 a l’any. Abonyegat quasi des del principi, he d’admetre que fins a l’últim moment has mantingut l’efectivitat. Sumem molts viatges, moltes vivències. Ibèria, per descomptat, però també França i Itàlia. Ja ni recordo quantes dones m’has conegut, ni tampoc les vegades que m’has vist plorar, però no dubto que si parlessis podries explicar-me històries prou saboroses. Has dut el meu fill, els meus pares, la meva germana, un munt d’amics i amigues i autoestopistes de tota mena. Has avançat sota pedregades brutals i amb un sol que fonia l’asfalt. Pel fang, per la neu, pels rierols, la platja i la muntanya, per camins impossibles que sempre ens acabaven duent on volíem. I tot amb només 78 CV. Ara ja està. Et convertiran en ferralla i jo et substituiré per un Citroën C4 nou de trinca. De 110 CV. D’un roig babilònia que de cap manera, t’ho prometo, em farà oblidar el teu blau fosc, la teva eterna resistència als cedés i la climatització, una forma de funcionar que sovint em feia pensar que estaves fet per a mi. Bon viatge.

BAH VI: no tornaré a comprar-te pa. Ni res.

Publicat el 10 de juny de 2011 per giusepe

Ho sento, però no tornaré a la teva fleca. És una decisió intranscendent per al futur del teu negoci, ja ho sé. De cap manera vull perjudicar-te econòmicament, només tinc ganes de perdre’t de vista. I em ve de gust comunicar-te (és un dir: dubto que llegeixis mai aquest post) que no tornaré a trepitjar la botiga que regentes. Feia temps que suportava estoicament la teva eterna cara de pomes agres, però avui, no fa ni un parell d’hores, he dit prou.

Puc entendre que tinguis un mal dia. O uns quants. Fins i tot puc fer-me càrrec que estiguis condemnada a ser antipàtica pels segles dels segles. Desconec les teves circumstàncies personals, el teu passat, el teu present. És possible que tinguis raons ben sòlides per contemplar el món amb cara de fàstic i, en tot cas, ningú no pot obligar-te a somriure, ni menys encara a riure. Jo mateix, no em fa res confessar-ho, sovint estic seriós quan hauria d’estar cantant i ballant sense cap contenció. Tothom és com és. Tothom fa el que vol. Dins d’uns límits, és clar. I tu, antiga flequera meva, mai no havies destacat per les teves expressions afectuoses però com a mínim mostraves una certa, mínima, educació. Avui no.

Silencis i mirades
Entro a la fleca amb la intenció de comprar un parell de croissants de xocolata. Tinc gana i d’aquí a un parell d’hores vull córrer una mica. Per raons que no vénen al cas, estic de molt bon humor. Et dedico un “Bones!” tan entusiasta que fins i tot jo em sorprenc. Mai no m’has donat motius per saludar-te efusivament, però acabo de fer-ho i, com és lògic, espero una resposta. La que sigui. L’obtinc, és clar, però no m’agrada gens. No dius res. Ni em mires. El silenci és absolut. Estem sols i continues sense mirar-me, sense dir-me res. Fins que, al cap de quinze o vint segons, quan deus començar a notar que no et trec els ulls de sobre mentre em pregunto fins on pot arribar la teva mala educació, em dirigeixes una d’aquelles mirades de perdonavides que mai no he suportat.

Canvi positiu
Llavors entenc que no t’aguanto més. Surto de la fleca sense dir res, amb la ferma decisió de no tornar més. I com que sé que no em llegiràs faré un afegitó una mica cruel: a la fleca on finalment he entrat m’ha atès una dona molt més educada (i molt més jove, i molt més maca; què hi farem, sóc un superficial de merda!) que m’ha venut un pa de pessic excels que a partir d’ara penso comprar sovint. Ah, m’oblidava d’una cosa: adéu.

Adéu a les Adides de Donosti

Publicat el 6 de juny de 2011 per giusepe

Ja estaven molt més gastades del que recomanen els experts -calculo que, pel cap baix, acumulaven mil cinc-cents quilòmetres-, però eren les Adides amb què havia corregut la meva darrera marató, a Donosti, i mai no trobava el moment de desfer-me’n. Dissenyades per a pronadors de més de noranta quilos, eren tan estrambòtiques (altes, amples, d’un taronja pujat de to amb esquitxos d’un blanc gastat que contrastaven amb el vermell sang dels cordills) que potser m’hagués plantejat desar-les per sempre més. Ara ja no podrà ser.

Fer la volta corrent a l’estany de Banyoles al capvespre és una de les millors culminacions possibles per a un diumenge magnífic. I encara més si constates que la lesió al bessó dret ha desaparegut i a poc a poc vas agafant ritme a les cames i al cor. Per postres, vaig tenir l’oportunitat de córrer amb en Santi, el meu amic del ferro, amb qui ja fa temps que no aixeco pesos per la senzilla raó que està massa fort i no m’agrada que em ridiculitzin. El cas és que va ser una volta molt agradable: jo recuperava sensacions mentre en Santi intentava millorar el seu darrer registre, trenta-quatre minuts i mig per recórrer set quilòmetres, una marca molt digna per a un pes pesant que només corre un cop a la setmana.

Exhausts i satisfets
A més dels efectes benèfics sobre la salut física i mental, la volta a l’estany també serveix per comprovar que encara hi ha molts banyolins que et coneixen, que els mosquits mantenen el costum d’entrar a les boques dels corredors, que cada cop hi ha més gossos i bicicletes que surten a passejar quan el sol ja s’ha post. En Santi i jo correm i esbufeguem sense deixar de xerrar i, quan només han passat trenta-tres minuts, ja hem tornat al punt de sortida, just al davant del Club Natació Banyoles. Poso el només en cursiva perquè si ho llegeix algun atleta de nivell, d’aquests que fan la volta en menys de vint-i-cinc minuts, sàpiga que som conscients que no els arribem ni a la sola de les vambes. De fet, no recordo haver baixat mai dels vint-i-vuit minuts, i juraria que en Santi tampoc, però això no impedeix que sortim a córrer per fruir del paisatge i, a més, acabem exhausts i satisfets.

La distracció, les Adides i el passat
M’acomiado d’en Santi i condueixo fins a Girona. Quan arribo a casa de l’Esther en Pep ja dorm. Trec les Adides a la terrassa. Em dutxo, sopem i, després, mirem El talent de Mister Ripley. Poc després dormim. Com de costum, l’Esther es lleva abans que jo. Abans de marxar em fa un petó al front. Al cap d’una estona em crida en Pep: em duràs a l’escola? Sí, és clar que sí. M’aixeco, esmorzo, surto a la terrassa, poso les vambes de Donosti en una bossa, sortim del pis amb en Pep, pugem al cotxe i el duc al col·legi. Que tinguis un bon dia, li dic  quan baixa del cotxe. Fins després, respon mentre s’encamina cap a l’entrada amb la motxilla a l’esquena. Només llavors, quan condueixo cap a casa, penso en les Adides. On son? Al seient del copilot, no. Als del darrere sembla que tampoc, dedueixo després de palpejar-los. Estic conduint i no em puc girar. Quan baixo al pàrquing reviso la part del darrere. Res. Miro el maleter. Res. I just llavors, amb una claredat sorprenent, rebobino el que he fet en sortir de casa de l’Esther. Duia la bossa amb les vambes a la mà i, abans de creuar el carrer, en passar pel costat d’un contenidor, hi he llençat la bossa. Sí, he llançat les Adides de Donosti al contenidor com si hagués tingut a la mà la bossa de les escombraries! Podria anar a buscar-les, penso. Opció incorrecta, decideixo de seguida. No voldria que ningú em veiés remenar un contenidor i, d’altra banda, si he llençat les vambes és perquè les havia de llençar, concloc. Estimava aquelles Adides, sí, però ja formen part del passat.

La indignació arriba a Girona

Publicat el 19 de maig de 2011 per giusepe

La Plaça del Vi o, millor dit, la gent que omple la Plaça del Vi, demana canvis. En el sistema polític i econòmic, en la vida que ens ha tocat viure. M’hi apunto. Jo tampoc no estic content amb la banca, ni amb la classe política, ni amb la gestió de la crisi econòmica. Ara caldrà que algú concreti les reivindicacions. Que més enllà de l’evidència que això no funciona ens digui com ha de funcionar.

Multitudinària presentació del llibre de Jofre Montoto

Publicat el 13 de maig de 2011 per giusepe

Ja ens esperàvem moltíssima gent, però mai no ens haguéssim imaginat que la presentació  aquest dijous a Girona de Mossos d’Esquadra. Com és i a què s’enfronta la policia de Catalunya, el primer llibre del meu amic Jofre Montoto (Barcelona, 1970), despertés tanta expectació. Tot i que la Policia Local ha activat el dispositiu de les grans ocasions, el carrer Hortes ha quedat col·lapsat des d’una hora abans de l’inici de l’acte, que ha omplert de gom a gom la Llibreria 22. La majoria de les persones interessades a seguir la presentació s’han hagut de conformar amb veure-la des del darrere de l’aparador, però dubto que hagin sentit res: els clàxons i la cridòria no han cessat fins que Montoto, que s’ha afartat de signar llibres, ha pujat a la seva Yamaha per tornar a Barcelona.

Si sou mínimament sagaços, és molt possible que l’entradeta d’aquest post us hagi semblat poc versemblant. I amb tota la raó. En realitat, he de confessar que, després d’esperar pacientment un quart d’hora, en Jofre i jo hem hagut d’admetre que no ha vingut ningú. Ho repeteixo: no ha vingut ningú.

Com a mínim hem sopat
No cauré en la temptació de preguntar-me per què mil i una vegades, a la manera de Mourinho, però sí que aprofitaré per escriure el que, més o menys, pensava dir aquesta nit. També afegiré que en Jofre i jo hem anat a sopar al Bistrot i que ens ho hem passat molt bé xerrant de llibres, d’antigues històries i antics companys i, sobretot, no ho negaré pas, de dones.

El que pensava dir a la 22
Quan en Jofre em va proposar, amb molt poca antelació, que presentés el seu llibre, de seguida, pràcticament sense pensar, li vaig dir que sí. És un bon amic i, per tant, ni se’m va passar pel cap la possibilitat de negar-m’hi o buscar alguna excusa per esquivar la invitació. Només després d’acceptar la seva proposta vaig pensar que, d’entrada, haver de parlar d’aquest tema no em convidava pas a l’eufòria.

Sensació ambivalent
La majoria dels mossos i mosses que conec són persones molt vàlides, però la veritat és que la policia en general o, per ser més precisos, tots els cossos que duen armes, em fan una mica de por. En conseqüència, presentar aquest llibre em creava una sensació ambivalent: d’una banda, l’alegria de retrobar-me amb en Jofre i parlar del seu llibre; de l’altra, un cert recel, una malfiança que, ben mirat, no responia a cap raó objectiva.  Al capdavall, els mossos són una institució ben nostra i la seva missió bàsica és protegir-nos i fer complir la llei, vaig dir-me ahir al matí mentre sortia a córrer i em feia a la idea que havia de llegir immediatament el llibre, que encara no havia llegit, sense cap mena de prejudici.

L’estruç a Sant Daniel
El cas és que quan corria per la vall de Sant Daniel em va passar una cosa una mica surrealista que, d’alguna manera, em va ajudar a veure-ho tot d’una altra manera. Com dic, anava corrent i de sobte em vaig creuar amb un estruç. Era una bèstia força grossa, de quasi dos metres, i corria en direcció contrària. En veure’m, es va aturar i em va mirar. Per un moment vaig témer que se’m llançaria a sobre i, com que no tinc ni idea de com defensar-me de l’atac d’un estruç, vaig continuar corrent cap amunt, i ell cap avall. De seguida vaig pensar que s’hauria escapat d’alguna granja i vaig lamentar no dur un mòbil per avisar als serveis d’emergència. Just en aquell moment, va aparèixer un vehicle dels mossos. Els vaig fer senyals perquè s’aturessin i els vaig preguntar si seguien un estruç. Em van confirmar que sí i els vaig indicar que corria camí avall. Van continuar perseguint-lo i jo vaig continuar corrent. El fet que els mossos perseguissin un estruç al mig de la Vall de Sant Daniel era, indubtablement, un punt a favor seu. Per això, quan per fi vaig arribar a casa, vaig agafar el llibre d’en Jofre amb ànims renovats.

Implicació absoluta 
De seguida és nota que Mossos d’Esquadra. Com és i a què s’enfronta la policia de Catalunya no és el clàssic llibre oportunista, fet per encàrrec, construït amb retalls d’aquí i d’allà. L’autor mostra des del principi una gran implicació amb la temàtica tractada. Montoto, que a més de llicenciat en Geografia i Història i en Periodisme és analista del Centre d’Estudis Estratègics de Catalunya, basteix la seva obra amb el rigor d’ un expert i la il·lusió d’un apassionat.

Èmfasi en el factor humà
El llibre, escrit en primera persona, és en realitat un reportatge. Són un conjunt de peces periodístiques que aprofundeixen en cadascuna de les àrees dels mossos que l’autor ha tingut l’oportunitat de conèixer, que no han estat totes. Tot i que s’interessa tant pel factor tècnic com per l’humà, l’autor posa un èmfasi especial en les persones. Sabem el nom de cada agent o comandament que parla, d’on és i per què s’ha fet mosso. Això contribueix a humanitzar el cos, a que el veiem com un servei necessari que, amb els errors lògics en qualsevol activitat humana, està fent una bona tasca.

Banys de realitat
El llibre no és massa llarg (166 pàgines) i es llegeix molt bé. Montoto utilitza un bon llenguatge periodístic: sobri, àgil i molt entenedor. El lector ho viu tot com si hi assistís en directe, com si pugés amb en Jofre a l’helicòpter, l’acompanyés en el descens a les clavegueres de Barcelona, patrullés per les muntanyes d’Osona o participés en un control a Font de la Pólvora.  En aquest barri gironí, l’autor del llibre va dins del cotxe dels mossos i sent que un dels nens de l’escola, que no deu tenir més de vuit anys, crida “Policías hijos de puta, os mataré”. És un bany de realitat comparable al que experimenta en parlar amb prostitutes a l’A-2 o en presenciar una discussió en un pis de Salt entre dues dones que es barallen per un home.

Crítiques i elogis
L’autor no té cap intenció de ser complaent. Opina sobre el que veu i li expliquen. Es mulla. Sovint es desfà en elogis a la tasca dels mossos i de tant en tant critica el que considera criticable: les excessives atencions que reben certs presos, l’ús indegut de recursos públics per part d’alguns ciutadans, el mal estat de determinades instal·lacions… L’exconseller d’Interior Joan Saura, xiulat a la tirada de gorra que obre el llibre, no en surt especialment ben parat.

Tocs d’humor
N’hi ha uns quants. En una de les sortides amb els mossos, confisquen un sobre amb 10.000 euros. Un dels agents li pregunta a Montoto què faria amb els diners. Ell respon: “Si no estigués envoltat de pol·lis, me’ls quedaria”. Més tard confisquen 300.000 euros i li tornen a preguntar el mateix. No dubta ni un moment i respon: “Em pagaria la hipoteca”.

Un salt endavant
No és causal que el pròleg del llibre sigui obra de Miquel Sellarès, ex director general de seguretat ciutadana. Sellarès va publicar fa un parell d’anys Un pas endavant, on explicava amb tot detall el naixement dels Mossos d’Esquadra. Més que un pas, l’obra d’en Jofre Montoto  representa un salt cap al coneixement d’aquesta institució per part dels ciutadans. Segur que interessa els mateixos policies, però també és molt recomanable per a qualsevol persona que tingui ganes de saber més coses d’aquest cos, de sentir-lo més proper.