Josep Pastells

Inventari de sensacions

Segon capítol

La continuació del de fa una setmana; i em sembla que de moment s’acabarà aquí.

No va trigar a inventar-se una nova manera d’afrontar-ho tot. Una façana radicalment allunyada de qualsevol de les façanes que s’havia construït abans i que, malgrat dur-lo al límit de la indigència, li permetia sentir-se com un nàufrag amb dret a somiar amb una vida millor. Com que no tenia l’opció d’elegir pràcticament res, va situar la seva illa al barri vell de Girona, un laberint de pedra que coneixia a la perfecció des de petit i on, a pesar de tot, era ben capaç de sentir-se perdut pels segles dels segles. En cap moment va plantejar-se abandonar la pràctica de l’escriptura, però va decidir que no publicaria cap més novel.la. Es limitaria a autoprojectar-se pensaments i refle­xions, potser desitjos, que en cap cas serien coneguts per ningú més ni tindrien res a veure amb el que pogués esperar de la vida. Dins del seu piset del call jueu –un soterrani de la pujada de la Catedral des d’on podien sentir-se perfectament les converses i els crits dels vianants, fossin turistes o no­– es passava hores i hores escrivint a gran velocitat i esborrant el que havia escrit per reescriure-ho de nou i trobar la millor forma possible d’expressar el que, en principi, no havia de sortir mai del disc dur del seu ordinador. Fora del pis, l’únic que feia era aprofundir encara més en el seu coneixement de l’entorn, ja que s’havia proposat recopilar una sèrie de dades que el convertirien en el principal erudit d’aquella banda de l’Onyar. Proveït d’un bloc d’espirals metàl.liques i un bolígraf de tinta vermella, en Santi ampliava dia rere dia unes informacions que, n’estava convençut, acabarien sent objecte de cobdícia dels estudiosos. No obstant això, ni es plantejava compartir els seus coneixements i, de fet, si algú li preguntava per un carrer, una plaça o qualsevol direcció, fingia que no en tenia ni la més remota idea.

– Ho sento, no sóc d’aquí ­–acostumava a dir sempre, preferentment en català però de vegades en castellà, anglès o francès.

Després enfonsava el nas en la llibreta d’espirals metàl.liques per donar a entendre que estava molt atrafegat. I no dissimulava, perquè no sentia el més mínim interès per cap turista o per ningú que pogués rebre el qualificatiu d’humà. En canvi, no deixava d’anotar cap de les preguntes que li formulaven, per estúpida que fos, ja que era una de les múltiples categories que havia decidit incloure en el seu estudi, que també incorporava, per exemple, dades inèdites sobre la colònia de gats del barri o la distància en passos entre els edificis més notables de la zona. Tenia tantes idees que cada dia obria algun front de treball, tot i ser conscient que l’empresa que s’havia plantejat era tan ambiciosa que, si volia dur-la a terme amb un cert rigor, hauria de posar-se límits o, com a mínim, tenir ben present que mai no podria donar-la per acabada.

El cas és que ja portava dos mesos lliurat a la nova tasca i al pis del call jueu (d’amb prou feines quaranta metres quadrats, amb un lavabo minúscul, una estanteria metàl.lica atapeïda de llibres i, això sí, un llit molt ample que en altres èpoques havia assistit a frenètiques sessions de sexe) començaven a acumular-s’hi les llibretes, perquè en Santi encara no havia tingut temps d’ordenar unes informacions que, per interessants que fossin, no podien passar de cap manera al davant de la història que estava creant a l’ordinador: una narració en primera persona sobre el que hauria pogut ser el seu futur si no hagués optat per no sortir mai més del barri vell.

 

Inici de novel.la

Aquest podria ser el primer capítol d’un nova novel.la, potser la continuació d’ A la recerca de l’equilibri. Però no ho serà.

No era només la traïció ­–o revenja– de la Sònia. Li havien passat tantes coses que els dies següents no va fer res més que caminar pels carrers de Madrid, amb un munt de sensacions contradictòries a l’esquena i el pressentiment que res del que fes a partir de llavors li serviria per compensar la disbauxa del passat. Si algú volgués saber què li va fer la Sònia, en tindria prou llegint les tres últimes pàgines de l’última novel.la d’en Santi, però com que aquesta no va tenir un èxit tan esclatant com ell s’esperava, serà millor dir que, després que l’enganyés reiteradament amb una altra dona (que, per cert, era la seva), ella va aconseguir que obrís la porta de la seva habitació just quan estava cavalcant sobre un penis descomunal. Aquest va ser el principal motiu perquè ell, que per fi havia decidit abandonar la dona després d’uns quants mesos de dubtes i rela­cions a dues bandes, sortís a esbravar-se per uns carrers que coneixia força bé. En menys de dues setmanes es va gastar en putes els sis mil euros que li quedaven al compte corrent i després, absolutament convençut que el seu lamentable estat físic i econòmic no li per­me­tria acostar-se ni a les dones que pul.lulen per certs locals amb el cony sec de set­manes sense follar, va tancar-se al pis de Pozuelo de Alarcón per escriure amb una lentitud exasperant –en dos dies i dues nits en què va sobreviure a base de cocacoles– un text que, si fos necessari, podria servir per exposar la seva situació i que, tant per aquest motiu com per la necessitat de bastir amb uns mínims antecedents la història que vindrà després, convé reproduir tot seguit.

Un lleó de fusta. Llaunes de cocacola buides. L’últim llibre de Kundera. Un ordinador portàtil cobert de pols. Projectes de poesies per escriure. Pensaments confusos, idees contradictòries, sentiments destrossats. Alguna revista porno. Uns quants diaris oberts per les pàgines de relax. Records dolorosos i humiliants. Algun disc compacte. Vistes a una avinguda lletgíssima. La cuina ennegrida pel fum d’alguna cassola abandonada al foc. Una flor que agonitza. Molta roba bruta. Angoixa i por. Paraules, imatges, records, errors. Desgast. Un gran desgast. Una identitat sempre en fugida i resultats efímers, com si la desubicació constant fos l’únic destí possible i el canvi, l’única constant.

No va escriure res més, però ja n’hi havia prou. Mentre abandonava Madrid amb el Tren Estrella, l’únic mitjà de transport que es podia permetre amb els quatre quartos que li quedaven, no feia res més que pensar com afrontaria la mirada dels seus pares, sobretot la de la mare.

– Ets un desgraciat i ho seràs sempre –li dirien sense paraules.

– Mai no arribaràs enlloc ­–coincidirien amb el cap cot.

– Més et valdria tornar amb la Neus –afegirien sense esperança.

En arribar a Girona, molta gent va poder veure’l assegut a un dels bancs de l’estació. Era un home trist amb un bloc de notes a la mà. Per la inclinació del seu cap, s’hauria pogut dir que observava detingudament l’ampolla de cocacola que s’havia begut feia estona, però en realitat no veia res més que la seva pena. De tant en tant s’incorporava una mica, respirava fons i, quan semblava disposat a aixecar-se, tornava a la posició inicial, potser ajupint el cap uns mil.límetres més. Si en aquell moment algú l’hagués mirat de prop, hauria descobert uns ulls botits per les llàgrimes, que se li escapaven lentament. Havia perdut la pressa i la il.lusió, ja quasi ni li quedava sentit del ridícul. Va estar-se dues hores o més fent-se preguntes sense resposta, fins que va reunir el valor necessari per aixecar-se sense saber cap on aniria ni per què.

Di Benedetto, de la grisor al cànon literari

Ho escrivia Edgardo Dobry l’altre dia, i crec que té raó. L’argentí Antonio Di Benedetto (1922-1986) és un dels pocs escriptors que han sabut elaborar un estil propi, basat en l’exactitud i l’economia. Ara que acaben de sortir els seus contes complets (una prosa fresca, exquisida i precisa) no és un mal moment per recuperar novel.les com ‘Zama’ i ‘Els suïcides’, obres que, lluny de la grisor que alguns li atribueixen, mostren una consciència formal extraordinària i una densitat increïble. Obres que, al capdavall, podrien situar-lo en el cànon de la millor literatura del segle passat.

Kader Abdolah: l’amor d’un fill pel seu pare

Publicat el 9 de març de 2007 per giusepe

Es iranià, del 1956, i ha escrit cinc llibres molt interessants. Com la novel.la ‘El reflex de les paraules’, editada recentment per Salamandra i traduïda per Diego Puls. En aquesta última obra Abdolah recrea la vida d’Aga Akbar, un reparador de catifes sordmud que plasma en un diari, amb una bonica escriptura de signes i dibuixos, les frases i històries que crea el seu cervell. La novel.la comença quan Ismail, el fill d’Akbar, rep el quadern del seu pare mort, i és impossible deixar de llegir-la si tens un mínim de sensibilitat i curiositat. Parla de l’inexplicable i d’Al.là, sí, però també, sobretot, d’amor.

Auster i Unamuno

Publicat el 1 de març de 2007 per giusepe

Els ‘Viatges per l’Scriptorium’ d’Auster són, en el fons, un exercici de narcisisme, una excusa per raonar sobre el seu acte creatiu. Les aparicions de personatges d’anteriors novel.les, en concret la de Mr. James P. Flood -que li demana al protagonista d’aquest últim llibre, un home gran que es diu Blank, que recordi un somni sobre ell-, recorden molt a una escena de ‘Niebla’ d’Unamuno. Ficció sobre ficció, com sempre en Auster, però més fluixeta, quasi una broma. Un impàs.