Josep Pastells

Inventari de sensacions

‘L’últim alè de Fidípides’ a Canàries i Andalusia

Propaganda de nou? Sí, suposo que sí, però aprofitaré aquest post per remarcar que finalment, després d’una arrencada un pèl vacil·lant, L’últim alè de Fidípides ja es pot comprar a un grapat de llibreries.

Després de les presentacions de Getafe i Girona, alguns amics m’havien comentat que no trobaven el llibre enlloc. I era cert: excepte les llibreries 22 de Girona i Muga de Madrid, L’últim alè de Fidípides era il·localitzable. “Paciència, el procés és lent”, els deia jo en un intent d’apaivagar el seu neguit.

Primera notícia

Dues setmanes més tard, mentre rastrejava per internet vaig trobar la meva darrera criatura a una llibreria de Màlaga. “Si voleu, podeu encarregar el llibre a Màlaga”, vaig avisar d’immediat als meus amics. La majoria són força educats i només uns quants van ser incapaços de reprimir la riallada.

Noves opcions

Vaig intentar no pensar-hi més, però quan l’altre dia vam tornar de Budapest amb la Inés una ràpida recerca a la xarxa em va permetre respirar alleujat: L’últim alè de Fidípides també es podia adquirir a llibreries de Sevilla, La Rioja, Astúries i  Canàries. Em va faltar temps per comunicar-ho als meus amics. “Si l’encarregueu a Canàries per internet us sortirà una mica més car, però segur que valdrà la pena”, hauria pogut dir-los per arrodonir la notícia.

A la Casa del Libro

Però no va ser fins ahir al matí quan definitivament em vaig quedar tranquil. El llibre ja es pot comprar a la Casa del Libro. A Madrid, Barcelona, A Coruña, Bilbao i no sé quantes ciutats més. Això sí, l’anuncien com El último aliento de Fidípides. En realitat, però, no hi ha dues versions; o, millor dit, sí, però ambdues, la catalana i la castellana, són al mateix volum. No cal que juri que tots els meus amics ja estan assabentats de la bona nova.

Grans ofertes

Ara només pateixo perquè no s’esgoti massa ràpid. Em sabria greu que entre les multituds que segur que els buscaran hi hagués alguna persona que es quedés sense llegir els meus contes. I és força probable, no ho dubteu pas. Només cal veure les ofertes que fan a la Casa del Libro, amb importants descomptes si compres L’últim alè de Fidípides juntament amb El aliento de las tinieblas, de Karen Chance. O amb cinc relats autobiogràfics de Thomas Bernhard. O, millor encara, amb un marcapàgines del Gat Moggy o unes ulleres de lectura amb la muntura elàstica i el pont reforçat. Ja m’imagino que ara mateix entrareu com fletxes a la web de la Casa del Libro, però potser us hauríeu hagut d’espavilar abans, no sé.

Lectures d’estiu: ‘Un nen prodigi’, d’Irène Némirovsky

Un relat ideal per llegir en un trajecte curt en avió. Una nouvelle perfecta per conèixer la potència de l’escriptora ucraïnesa. Un conte ple de sensibilitat, capaç de sumir-te una bona estona en la més profunda de les tristeses.

La família d’Irène Némirovsky (Kiev, 1903 – Auschwitz, 1942) es va refugiar a París durant la revolució russa. A la capital francesa, aquella noia d’ulls foscos i enormes va escriure unes quantes obres molt interessants, gens superficials, inquietants, d’indiscutible qualitat literària.

Un talent molt especial

Un nen prodigi es va publicar quan Némirovsky només tenia 24 anys, però sorprèn per la seva maduresa. El nen protagonista, Ismael, té un talent molt especial: inventa de forma espontània cançons molt apropiades per escoltar en moments nostàlgics.

Com una joguina

Això fa que adquireixi un cert prestigi social i passi de cantar a les tavernes del Mar Negre a fer-ho a la cort d’una aristòcrata que el considera una joguina. No és, estrany, per tant, que en fer-se un home deixi de ser motiu de diversió.

Dividits entre dos mons

Ismael és un home-nen que vol ser estimat, però mai no acaba d’aconseguir-ho. Dividit entre dos mons, se sent com si no fos d’enlloc. Una mica com l’autora del relat, russa i francesa, jueva i catòlica, eternament esquinçada entre mons diversos. Víctima de la intolerància i la barbàrie, sense salvació.

Camí d’Hongria

Ja ho tenim tot a punt per volar fins a Budapest, una ciutat ben capaç d’enamorar a dos enamorats de la vida: la Inés i jo.

Feia mitja hora llarga que estava escrivint aquest post, d’una forma tan frenètica i torrencial que en cap moment se m’ha passat pel cap la necessitat de desar-lo. I quan ja portava l’equivalent a un parell de fulls i he volgut publicar-lo, la pàgina s’ha quedat penjada i el text s’ha perdut.

Podria intentar reescriure-ho tot de nou, però ja no em ve de gust. Per tant, resumiré el que volia dir i de fet diré però de forma quasi telegràfica:

A) Aquest estiu, a diferència dels anteriors, no m’acomiadaré per vacances.

B) Des de fa unes setmanes he abandonat el costum d’escriure de dilluns a divendres. Ara només ho faré quan tingui temps i ganes.

C) Intentaré, això sí, que el parèntesi més llarg no arribi als deu dies.

D) Pel que fa a Hongria, deia que després de Praga (2007) i Varsòvia (2008) aquest estiu anirem a Budapest.

E) Afegia que, a diferència d’alguns amics insensibles que els qualifiquen de cutres, a la Inés i a mi ens encanten els països centreeuropeus.

F) Explicava també que ja estem llegint obres d’autors hongaresos.

G) Matisava immediatament que, més que hongaresos, hauríem de dir nascuts a territoris que en el seu moment van ser hongaresos.

H) Concretava que em referia a Sándor Marái, nascut a l’actual Eslovàquia, i a Miklós Bánfly, originari de Transilvània (Romania).

I) Deia que parlava en plural perquè, en aquest cas concret, la Inés i jo hem llegit i llegim exactament el mateix.

J) De Marái, fins ara, L’última trobada i L’amant de Bolzano. Tenim començats La dona justa i La germana. Ens sembla literatura de la bona.

K) A Bánfly no el coneixíem, però Els dies comptats és una novel·la meravellosa. A més de parlar dels esdevenimients polítics i socials que van dur a la caiguda de l’imperi austrohongarès, mostra una sèrie d’antiherois immersos en una successió i amalgama d’amors frustrats, il·lusions perdudes, polítiques indefensables, somnis de regeneració i modernitat evaporats i carreres artístiques tallades de soca-rel. Si hi afegim un profund sentiment de traïció, saqueig històric i decepció, un aire de derrota i fatalitat que contrasta amb l’ambient de boja i inesgotable alegria que descriu Bánfly en alguns passatges de la seva novel·la, el resultat és per força interessant.

L) I per acabar feia una reflexió sobre Hongria, que després de la primera guerra mundial va perdre les dues terceres parts del seu territori, i sobre els hongaresos que de cop i volta van haver d’acceptar una nacionalitat diferent. I parlava també d’un país que ha ofert al món una de les cultures més inquietes, cosmopolites i renovadores del segle passat, amb una agitació que es va estendre a totes les capes de l’art i del saber: música (Bartok), cinema (Cukor, Korda  o Szabó), pintura (Moholy-Nagy i Vasarely), fotografia (Robert Capa, André Kertész), filosofia i sociologia (Lukácks, Mannheim, Fehér) i, per descomptat, literatura, amb els ja citats Marái i Bánfly.

El temps, com sempre

Em segueix pertot arreu,
em domina,
coneix les meves pors i traïcions,
les meves derrotes.
Mai no m’abandona
ni es fica només en els seus afers
(temporals) per oblidar-se de mi.
El temps, com sempre.
Fa que cada cop en quedi menys,
avança implacable
i, en un gest de generositat,
de tant en tant cura les ferides,
modifica els records,
ajuda. 
I sempre me’n queda, de temps,
o això crec…