Puc sentir-lo a més de set-cents quilòmetres, sota les pedres i l’asfalt.
És la promesa d’un somni penedit que va morir mentre cercava l’escuma del foc.
No ens aniria malament, ara que volem tant, mirar-ho tot des del domini dels ocells, veure la vida des de molt amunt, amb perspectiva. Potser així ens animaríem a buscar-nos en el misteri dels moments en què viure és alegria. Potser així ens veuríem capaços d’alterar l’ordre de les coses, renéixer, volar de debò.
En plena depressió per la tornada a la feina se m’acut una idea absurda, cruel, mortificant: fer un llistat de coses que m’agraden. No és una llista llarga ni exhaustiva, però servirà.
M’agrada la vida contemplativa, escoltar música, olorar la terra i la sal.
M’agrada no fer res, banyar-me nu de matinada, quan la fressa de les ones ho domina tot i la ciutat queda lluny, molt lluny.
M’agrada viure lentament, sense objectius ni presses, sense ningú pendent del que faig o deixo de fer.
M’agrada somiar que no espero res, que no tinc por de res, que sóc lliure.