Josep Pastells

Inventari de sensacions

Arxiu de la categoria: UN REPTE, POTSER UN DESTÍ

Un repte, potser un destí (129)

Publicat el 8 d'abril de 2008 per giusepe

Aquest matí, el director del diari m’ha trucat per preguntar-me la data de naixement, per no sé quina història de riscos laborals. Quan li he dit (20 d’abril del 1966) s’ha posat a riure.

– Ets dels més vells de l’empresa! Només et guanyen la Judith i en Ralph.

– Terrible notícia -he respost (en broma)

– No t’ho agafis així -m’ha dit (seriosament) -. Et conserves prou bé -ha afegit (ignoro si sincerament).

– Espera! -ha cridat de sobte -. És possible que ni tan sols estiguis al podi. Em falta esbrinar l’edat de la Helen!

– Crec que és més jove que jo, potser un parell d’anys.

– Més jove? No, no ho crec. Espera que la truco i et dic alguna cosa.

El telèfon ha sonat al cap d’un minut.

– És una revolucionària del maig del 68! Tenies raó, em sap greu.

– No passa res. Hauré de fer-me’n a la idea -he dit amb el to més trist de què he estat capaç -. Començaré a donar-vos molta feina, els riscos laborals cada cop seran més grans, fins i tot és possible que ja sigui massa vell per fer aquesta feina…

– Para, para, para! Ets jove, collons! El que passa és que aquí tots són molt… encara més joves, només és això.

– Sí, ara intenta animar-me. Aviat quaranta-dos anys i encara vols animar-me. Gràcies, però és massa tard per dir-me que no sóc vell. Sóc vell i he d’acceptar-ho, això és tot. I ara, si em permets, tinc feina -he dit abans de penjar.

Feia comèdia, és clar, però crec que s’ho ha empassat. D’altra banda, confesso que treballar amb un grup de gent que, de mitjana, té deu, quinze o fins i tot vint anys menys que tu no contribueix a fer-te sentir jove, encara que altres persones deuen tenir teories oposades sobre aquesta qüestió. Tant se val. Estic a gust amb l’edat que tinc i aspiro a fer-ne més. Un cada any, si pot ser.

Un repte, potser un destí (128)

Publicat el 7 d'abril de 2008 per giusepe

Mesos enrere havia planificat córrer la mitja marató de Madrid el diumenge 6 d’abril, però al final em va fer mandra inscriure’m i vaig decidir fer-la pel meu compte. Com que m’interessava que la distància (21.097 metres) fos molt precisa, vaig anar al camp de futbol que tinc a cent metres de casa, perquè em consta  -podòmetre dixit-  que fa cent metres justos. Es tractava, senzillament, de cobrir 211 rectes, uns 21.100 metres. De porteria a porteria i girar, de porteria a porteria i girar… Monòton? Només en aparença. L’avantatge indiscutible és que cada tram passa molt ràpid i els progressos són notoris: deu, vint, trenta… Sense adonar-me’n ja portava cinquanta rectes, quasi la quarta part! De tant en tant apareixia algun gos, però es limitaven a mirar-me o olorar-me de lluny. Ni una sola vegada em van obstaculitzar el pas, ni tampoc vaig patir cap atac. Com un autèntic sonat, anava de porteria a porteria i girava. Era una piscina de terra i pedres i jo, un nedador de secà. El cronòmetre no m’importava gaire, però l’objectiu era no pujar mai de cinc minuts per quilòmetre. I vaig aconseguir-ho. Al final, 1:41’14”, a una mitjana de 4’48” per quilòmetre. El millor de tot, la recuperació, perquè després vaig poder anar a caminar (sis o set quilòmetres) sense cap molèstia i a la tarda també vaig fer vida normal. En resum, que la mitja marató ja la tinc apamada i l’única incògnita, la gran incògnita, és saber si d’aquí a vint dies seré capaç de recórrer el doble de distància -una mica més a poc a poc, això sí- sense patir danys físics irreversibles.

Un repte, potser un destí (127)

Publicat el 3 d'abril de 2008 per giusepe

Encara sóc a la redacció i en tinc per una estona, però això s’ha quedat buit davant la proximitat del partit Bayern-Getafe. No sé si us he explicat mai que visc a aquesta ciutat del sud de Madrid (per qüestions amoroses, vaja, la Inés) i d’alguna manera celebro els èxits d’un club que va pujar a primera just l’any després que jo arribés a Getafe. Res més lluny de la meva intenció que insinuar una relació causa-efecte, perquè suposo que Sánchez Flores, Schuster i Laudrup hauran tingut una aportació un pèl més decisiva que la meva, però el que sí volia dir és que he tingut l’oportunitat d’assistir a uns quants partits d’aquest equip modestíssim, amb un dels pressupostos més baixos de la primera divisió, i quan arribi a casa possiblement podré veure els últims minuts d’un partit històric com el d’avui. Em vénen temptacions de veure’l al Dubliners d’Espoz y Mina, envoltat de hooligans que engoleixen una gerra de cervesa rere l’altra, però suposo que serà més còmode el sofà de casa i, d’altra banda, encara que potser no es noti, el futbol cada cop m’agrada menys.

Avui he tornat a córrer sis quilòmetres molt més ràpid del que em toca. No sé què em passa. Com més s’acosta la marató més mandrós estic. Suposo que són els nervis, la proximitat d’una prova que, ben mirat, només m’interessa a mi… i a uns quants bojos més, és clar… Crec que el dia 27 serem uns 13.000. 

Un repte, potser un destí (126)

Publicat el 2 d'abril de 2008 per giusepe

Aquest migdia, com de costum, m’he dirigit a la feina en sortir del gimnàs, on només he anat a dutxar-me després de fer sis sèries de 1.000 metres. He trucat al porter electrònic i, com quasi sempre, m’ha respost la Maria.

– Sí?

– Sóc en Josep.

La porta no s’ha obert. He insistit fins a a tres vegades, però res. Al final ha sortit al balcó i m’ha preguntat:

– No portes la clau?

– No. Baixa a obrir-me, sisplau.

Ha baixat i res, la porta no s’obria. Ha tingut la brillant idea de tirar-me la clau des del balcó, a veure si s’obria des de fora. Res.

– Què fem? -m’ha preguntat.

– No sé, trucar un serraller?

– Sense el permís del director?

– I si truquem el director?

Ha entrat cap a dins i mig minut després ha sortit per dir-me:

– No contesta

Just en aquell moment ha aparegut una companya i després tres o quatre més. Al cap de deu minuts érem vuit ó deu persones.

– Maria, truca un serraller! -cridàvem tots.

– No sense el director -insistia ella.

Però la Maria no estava sola, allà a dins. També hi havia la Gemma i en David, l’Eva i en Hans. Algun d’ells ha tret el cap encuriosit i li cridàvem:

– Truca un serraller, troba el director!

Llavors algú ha dit:

– Espereu, en Ralph és a punt d’arribar.

En Ralph és el manetes, el que repara totes les avaries. Ell obriria la porta segur. Tothom estava molt impacient i jo, que encara no havia dinat, furiós, però procurava contenir-me. El nostre grup era cada cop més nombrós i començàvem a atraure l’atenció de la gent que portava els nens a l’escola del davant, de les persones que esperaven que obrís el súper del costat.

Per fi, al cap d’un quart d’hora, ha arribat en Ralph. Sense pensar-s’ho dues vegades s’ha dirigit cap a la porta amb una clau a la mà.

– No s’obre -ha dit.

Després, sense cap mena de contenció, ha començat a empènyer-la, primer amb una certa suavitat i després amb totes les seves forces.

– No s’obre! -bramava.

La porta es movia amb cada escomesa però, efectivament, no ens deixava passar . Finalment, en Ralph ha cridat:

– Maria!

– Què?

– Truca un serraller!

Un repte, potser un destí (125)

Publicat el 1 d'abril de 2008 per giusepe

Segueixo amb interès els contes de carrer que el bon amic Gerard Bagué publica cada divendres a l’edició gironina de La Vanguardia. Són peces molt ben escrites que, a través d’un narrador en primera persona, s’endinsen en moments clau de la vida d’un personatge real que, a més, relata fets reals. Una mostra més del talent narratiu de Bagué i de la seva capacitat per crear o, en aquest cas, reelaborar històries en què el protagonista acostuma a veure’s abocat a algun tipus de conflicte personal o dilema moral. Les il.lustracions de Jordi Vergés acaben d’arrodonir unes peces molt recomanables que possiblement algun dia formaran un llibre.

El diumenge vaig córrer 25 quilòmetres en dues hores i quart, al ritme que intentaré dur a la marató del dia 27. Ja no penso fer cap rodatge més llarg; amb el de 34 quilòmetres de dues setmanes enrere en vaig tenir prou per comprovar que serà molt complicat arribar sencer a la meta del Retiro i, de tota manera, si es tracta de desgastar-se val més que sigui el dia de la prova. Això sí, continuaré tres setmanes més amb els vint quilòmetres i escaig dels diumenges i amb els entrenaments de dimarts, dimecres i divendres. Avui toca una variant interessant que em conduirà al terreny de la velocitat, ja que he quedat per córrer sis quilòmetres amb un company de gimnàs que difícilment baixa dels quinze per hora.

Un repte, potser un destí (124)

Cada cop em costa més escriure al bloc de dilluns a divendres, i mira que escric poc i hi poso qualsevol parida. Si la cosa continua així, em plantejaré espaiar-ho una miqueta més, en funció de les possibilitats diàries. Però ara, aquests dos minutets que he pogut robar a altres afers, m’agradaria comentar que ahir a la nit vam veure amb la Inés els primers dos capítols de Californication, una sèrie americana que ens hem descarregat d’Internet. La protagonitza David Duchovny i la veritat ens que ens hi partim el pit. Això sí, el títol no enganya i suposo que molta gent pensarà que està massa centrada en el sexe. Per cert, mama, si llegeixes això i algun dia l’emeten per la tele, val més que no t’ho miris…

Un repte, potser un destí (123)

El miracle romanès, com a mínim al cinema, existeix. O això afirma Juan Sardá en un article que vaig llegir l’altre dia, o potser avui mateix, ja no ho recordo. És un dels problemes de passar-me el dia llegint textos que, en la majoria de les ocasions, no m’interessen en absolut. No és el cas del de Sardá, qui destaca que Love Sick és la tercera pel.lícula romanesa que s’estrena al nostre país en menys d’un any. De les altres dues (12:08 Bucarest i 4 mesos, 3 setmanes, 2 dies) només he vist la darrera, que em va impressionar des de tots els punts de vista. Els directors de les tres pel.lícules, per l’ordre que les he citat, s’anomenen Poimbiu, Mungiu i Guirgiu. Podrien ser els personatges d’un conte infantil d’èxit, però són tres representants d’una forma de fer cinema que intenta aprofundir en els sentiments dels personatges i, per tant, fer-los universals.

Un repte, potser un destí (122)

Passada la Setmana Santa, em vaig proposar menjar una mica millor i, en certa forma, ho estic aconseguint. Aquest matí, per exemple, he esmorzat sis barretes de cereals amb un litre i mig de beguda isotònica i, poc després, tres plàtans. Força equilibrat, no? El problema és que després, fa pocs minuts, m’ha vingut gana i he baixat al súper que tenim sota el diari per comprar una caixa de xocolatines, crec que n’hi havia deu, i me n’he cruspit set mentre bevia una coca-cola. Zero, això sí. Sort que d’aquí a una estona aniré al gimnàs, i també sort que a les set del matí he corregut una horeta. A més, per dinar només tinc planejat menjar-me un entrepà de tonyina amb formatge. I les tres xocolatines que han sobrat… també. I potser una mandarina que tinc en un calaix, ja veurem.

Un repte, potser un destí (121)

Per problemes amb la xarxa, que avui sembla entestada a desorientar-me o, pitjor encara, a incrementar l’estrès que em provoca el ritme de treball, és la tercera vegada que intento penjar aquest post. I com que sóc tan previsor i aprenc tan ràpid dels errors, la segona vegada ni se m’ha passat pel cap desar l’escrit en un document word, cosa que ara sí faré. El que volia dir fa hores és que un cop recuperada la normalitat a la feina, aquesta s’ha traslladat també als entrenaments que d’aquí a 34 dies em duran a la marató de Madrid. Aquest matí he fet dues sèries de 5.000 metres, la primera a 24’45” i la segona a 22’40”, tal com tenia previst. L’objectiu és, com a mínim, mantenir l’actual estat de forma. D’aquí a una estona faré un rodatge curt i lent amb un amic que comença a introduir-se al món del running, però aquests pròxims dies faré més sèries: de 1.000, 3.000, 5.000 i, un parell de setmanes abans de la gran cita, de 6.000, sense deixar de banda els recorreguts més llargs i lents, que al capdavall s’assemblaran molt més al que acabaré fent el 27 d’abril.

Un repte, potser un destí (120)

Tres tiberis impressionants en tres dies consecutius -a San Martí Vell, Sant Esteve de Llémena i Brunyola- podrien ser un dels resums dels dies passats a Girona en companyia de la família. Tres àpats excessius que, per fortuna, o més ben dit per efecte de l’entrenament, no han conduït a un increment de pes intolerable.

Ahir vaig fer un rodatge de 34 quilòmetres per la via del Carrilet, entre la Creueta i el municipi de Llagostera. M’ho vaig agafar amb molta calma (tres hores i nou minuts!), però les sensacions no són dolentes. Fins i tot vaig tenir l’oportunitat d’esprintar amb un estruç blanc que va desafiar-me des del darrere d’una tanca.

Un repte, potser un destí (119)

Arriben quatre dies de festa i s’acumulen les ganes de viure, de fer coses que normalment ens resulten impossibles per manca de temps o de ganes. Al final resultarà que més o menys farem el de sempre, però segur que amb una mica més d’alegria que si ens moguéssim sota l’ombra del treball. Fa tres dies que no corro i em resulta difícil imaginar-me tres dies més sense fer-ho. Necessito córrer una bona estona, activar lligaments i tendons per cremar l’energia que em fa sentir al límit de l’explosió. Aquesta tarda ho faré, segur. I també el divendres i el diumenge.

Un repte, potser un destí (118)

Hi ha dies que et deixen ben clar que no et sortirà bé res del que intentis, que et miris com et miris les coses arribaràs a la conclusió que la teva vida s’ha convertit en una cursa sense fi que no et deixa temps per a res que no sigui pensar què et queda per fer. Però a pesar que avui ha estat un d’aquests dies i encara no acabo de veure’n la fi, el moment en què em pugui llançar als braços de la meva estimada, la veritat és que també he d’admetre que sempre et queda un moment, ni que sigui literalment un minut, per entrar al bloc i penjar-hi qualsevol cosa, per exemple una mena de queixa sobre les presses i l’estrès.

Un repte, potser un destí (117)

Ahir al migdia vaig fer la mitja marató de Fuenlabrada. Em feia una mica de respecte perquè hi havia moltes pujades i baixades, una mica com el que em trobaré a Madrid, però al final va anar prou bé. Una hora i quaranta-dos minuts, a una mitjana de 4’51” el quilòmetre. El guanyador va trigar 34 minuts menys i la meva posició final va ser el 560 sobre 900 i escaig. Tenint en compte que vaig córrer amb molta calma, sense forçar en cap moment i amb la intenció d’assolir un ritme que comencés a assemblar-se al que hauré de dur el 27 d’abril, quan la distància sigui el doble, estic prou satisfet. Llevat de les inevitables molèsties, avui em sento molt bé i no em fa cap mandra reprendre els entrenaments. L’últim diumenge d’abril cada cop s’acosta més i ni em plantejo la possibilitat de no intentar-ho. De fet, cada cop tinc més esperances de poder acabar la marató i no descarto fer-ho en quatre hores o una miqueta menys.

Un repte, potser un destí (116)

Penso i, per tant, existeixo. Aquesta frase sempre m’ha servit per aproximar-me al discurs del mètode de Descartes, un dels filòsofs que més va interessar-me en la meva ja llunyana joventut. Alguns afirmen que llegir els filòsofs és inútil, però discrepo. T’ajuden a pensar i, d’una manera o altra, serveixen per conèixer una mica millor la naturalesa humana. Parlo de Descartes perquè s’acaba de publicar un llibre de Clifford Drayling que formula una hipòtesi molt curiosa: el filòsof i matemàtic francès era un espia. Imaginar-se que Descartes era un agent secret pot ser un gest ociós o una forma com qualsevol altra d’omplir alguns buits a la seva biografia, però el que de debò ens ha d’importar, crec, és la seva obra, que encara avui pot resultar apassionant per a tots aquells que indaguem en el dubte.

El principal dubte que m’assalta avui, ho confesso, no té res a veure amb la filosofia. O potser sí? La pregunta és aquesta: seré capaç de córrer amb dignitat la mitja marató del diumenge a Fuenlabrada després de quasi una setmana sencera sense entrenar? Quan parlo de dignitat ja imaginareu que poso el llistó molt baix. Tenint en compte el perfil de la prova, amb pujades i baixades tota l’estona, em conformaria amb fer-la en una hora i cinquanta minuts, més o menys al ritme que penso fer la marató de Madrid.

Un repte, potser un destí (115)

De poc et serveix ser un boxador de primera si t’enfrontes a un pistoler. De res et serveixen les teves qualitats si no tens la paciència necessària per aplicar-les en el moment oportú. Vist així, prudència i paciència serien dues de les virtuts bàsiques de qualsevol persona que pretengui sobreviure en la selva del món, de qualsevol nàufrag a la recerca d’un tros de terra on iniciar l’aventura de viure.