Josep Pastells

Inventari de sensacions

Arxiu de la categoria: UN REPTE, POTSER UN DESTÍ

Un repte, potser un destí (73)

Tinc un amic poeta que ja supera el mig segle de vida i parla de l’ocàs de la nostra civilització, d’una època en què els que aspiren (aspirem?) a escriure són (som?) com illes que han de fer-se a la idea que obtenir algun reconeixement és molt difícil i que si l’obtens no significa pràcticament res en una època on imperen la rapidesa, la falta de concentració i els best sellers que gairebé ni cal digerir. El meu amic poeta defensa, per descomptat, l’escriptura en solitari, però també l’allunyament de cenacles i capelletes, la necessitat de forjar (o com a mínim intentar-ho) una obra cada cop més sòlida a partir de la coherència i el treball. Algun dia parlaré més extensament del meu amic, però ara només vull recordar el que em va passar ahir al vespre, quan vaig anar a casa seva per dur-li la meva última novel.la. Feia més d’un any que no hi anava i recordava que tenia un gosset, però quan em va obrir la porta vaig comprovar que ara en té dos.

 

-Passa, passa –va dir-me en veure que vacil.lava davant els lladrucs amenaçadors.

– Segur? No fan res? –vaig preguntar.

– Aquest és inofensiu –va assegurar-me -. I aquest altre… aquest altre també –va afegir.

 Som-hi. Entro a la casa i els gossos continuen assetjant-me. No només em mostren la dentadura, sinó que s’acosten fins a fregar-me els pantalons.

– Seu, seu –m’indica quan ja hem arribat a la saleta.


El gossos han embogit. Lladrucs i grunyits, mirades d’odi. O això em sembla, perquè el meu amic em diu:


– Tranquil, no mosseguen.


Mentre m’ho està dient, un dels gossos, el més gros, que s’assembla molt a un dòberman, em mossega amb fúria les sabates.

– Vols dir que no?

– No fan res, no fan res –insisteix -. Maria! –crida de sobte.


La Maria és la seva dona i apareix al cap de mig minut, temps suficient perquè la tibantor entre el gos gros i jo hagi crescut fins al punt que m’estic plantejant donar-li un cop de puny al morro. Em frenen les seves dents, grosses i allargades, i la certesa que si no el mato d’un sol cop es llançarà al meu coll.


– Te’ls podries endur, sisplau?


Quan els gossos ja han desaparegut amb la cua entre cames, el meu amic poeta em diu:

– Ens fan molta companyia, però de vegades són una mica pesats. Això sí, mai no han mossegat ningú.

– No, si ja es veu que només volen jugar –afirmo. Després, dissimuladament, comprovo els danys soferts per les sabates.

      

Jo també t’estimo (28)

 

Vaig resseguir tota l’avinguda un parell de vegades. I res. Mentiria si digués que la desesperació creixia, perquè el simple fet de veure-la ja va ser una gran alegria, però la crua realitat era que la meva confusió continuava creixent. L’Agnès no només m’havia abandonat, sinó que també m’havia enganyat amb la postal. Per què em deia que també m’estimava si encara vivia, o com a mínim passejava, per Palma i en cap moment havia donat senyals de vida? I qui era, aquell noi morè amb qui passejava? I per què havia volgut fer-me creure que era al Japó? Per desfer-se de mi? Perquè l’oblidés? A partir d’aquell dia, mentre caminava com una boja per l’avinguda on l’havia vist, no deixava de fer-me aquestes i moltes altres preguntes. Però no vaig tornar a veure-la, ni a ella ni al noi que l’acompanyava.

Un repte, potser un destí (70)

Ahir, mentre sopàvem, no sé exactament com, va sortir el tema de la mitja marató que vull córrer a final de mes. La Rebeca (tretze anys, filla de la Inés) em va dir si pensava guanyarla i li vaig respondre, rient, que ja estaria content si trigava mitja hora més que el guanyador, que fins i tot aquella fita em quedava una mica lluny perquè els bons acostumen a fer els 21.097 metres en una hora i tres minuts i jo em conformava amb fer-los en una hora i tres quarts, potser una mica menys.

 

-Llavors ets dolent –va concloure ella, entre rialles.

 

Li vaig donar la raó, és clar, però potser hauria d’haver-li matisat la resposta i provaré de fer-ho en una altra ocasió. Què significa, ser dolent en el món del running? Té algun sentit, aquest concepte en aquest context? La gran majoria dels que correm ho fem sense majors pretensions, pel simple plaer de córrer, i si bé és veritat que ens agrada millorar les nostres marques personals, també ho és que només competim amb nosaltres mateixos. Insisteixo: si participo a curses és perquè m’agrada l’ambient i m’engresca córrer entre moltes altres persones, però només ho faig per gaudir de tot plegat, no per competir amb la resta. És ben cert que, encara que ho pretengués, no estaria en condicions de competir amb gent més jove i molt més ben preparada, però és que ni m’ho plantejo. M’agrada córrer i, de vegades, m’agrada patir mentre corro, però res més. I d’altra banda, si efectivament tingués sentit dividir els corredors entre bons i dolents, també podria dir que no sóc tan dolent, perquè a la majoria de les curses en què prenc part acabo per la meitat de la classificació, de vegades més amunt, fita que no deixa de tenir mèrit quan portes un grapat d’anys sense córrer i et queda poc per fer els quaranta-dos. Ja està.

Jo també t’estimo (25)

Al final, no sé com, vaig tornar a casa. Els pensaments suïcides van acompanyar-me uns quants dies més. Havia arribat al límit de la desesperació. No em quedaven llàgrimes de tant plorar i havia esgotat tots els indicis d’esperança, però a pesar de tot no vaig fer cap intent per treure’m la vida.

Un repte, potser un destí (62)

Aquest matí m’he adonat de fins a quin punt depenc d’Internet. Ha bastat que perdéssim la connexió unes quantes hores per tenir la certesa que sense la xarxa no produeixo ni la quarta part que de costum. Si no m’arriben correus electrònics no disposo de bona part de la infor­mació que necessito per fer la meva feina. Aquesta informació es pot aconseguir per altres mitjans, ja ho sé, però això equivaldria a fer un esforç al qual ja no estic acostumat i, en conseqüència, amb l’esperança que l’avaria s’acabi aviat, prefe­reixo esperar que funcioni Internet. En resum: un matí pràcticament perdut, almenys pel que fa a la feina.

Ahir vaig fer sèries de 1.500 metres i avui toca un rodatge de set quilòmetres suaus. Cada cop m’ho passo millor corrent.

Jo també t’estimo (17)

 

Quan sortia al carrer tenia ganes de cridar, de queixar-me enèrgicament, de picar algú per expressar la meva ràbia, per crear un escàndol. Però estava massa desorientada. Temia trobar-me al lloc incorrecte en el moment inoportú. Mai no vaig perdre la fe en trobar-la. No podia deixar de buscar-la ni descartava la possibilitat de tornar-la a veure, encara que fos per una d’aquelles estranyes combinacions de l’atzar que no tenen res a veure amb la lògica i la raó.

Un repte, potser un destí (61)

Per fi. Després d’uns quants dies amb molta incertesa, l’amic Peter Fernaud (Madrid, 1979) ha rebut el premi ‘Diari de un viatger’, al qual va presentar un conjunt de relats breus, suggerents i divertits que s’inspiraven en el seu viatge en tren per Europa de l’estiu passat: ‘Rubias azul calman el cielo con sus parques’. Es tracta del seu primer premi -el primer d’un llistat que segur que s’ampliarà en el decurs dels anys- i mereix ser celebrat amb tota l’alegria. Felicitats des d’aquí, Peter, perquè has demostrat el que ja sabíem: que no només ets poeta, sinó que també pots escriure coses molt interessants en prosa.

Jo també t’estimo (16)

 

Però anaven passant els dies i el dolor creixia. Era poderós, terrorífic, humiliant. Em reduïa a un cos degradat i sense sentit, em feia saber que acabaria convertint-me en pols, en res. Vaig haver de deixar el diari. Només plorava. Tot el dia i tota la nit. Pensava que allò era mentida, que alguna força maleïda m’arrossegava al fossar, en algun espai inabastable on plorar estaria prohibit i els colors corromputs.

Un repte, potser un destí (60)

El test d’Aranjuez va ser força positiu: quaranta-cinc minuts justos per fer els deu quilòmetres, a un ritme de quatre minuts i mig per quilòmetre. Al final érem prop de 4.000 corredors, ja que als tres mil i escaig que ens hi havíem inscrit se’ns van afegir centenars que corrien sense dorsal. Estic quasi segur que hauria baixat dels 45 minuts si no arriba a ser per un petit accident a l’últim quilòmetre, quan quedaven poc més de cinc-cents metres per a l’arribada. No sé com vaig fer-m’ho, però el cas és que vaig ensopegar amb un pas de zebra elevat i, exactament igual que si em capbussés en una piscina, vaig caure sobre l’asfalt amb una extensió quasi perfecta de braços que va acabar amb un fortíssim cop als palmells de les mans. Per efecte de la patacada, les meves ulleres van sortir volant uns metres més enllà, i encara sort que un amable corredor me les va recollir mentre uns quants més em dedicaven crits d’ànim. Vaig arribar a la meta amb les galtes enceses, però amb la satisfacció d’haver completat una bona cursa, força més amunt de mitja taula i a un ritme molt superior al que hauré de dur a la marató.

Jo també t’estimo (15)

 

I el dolor creixia sense treva, fent-me saber que la mort era allò, que tot estava descartat i eliminat, que res del que fes a partir de llavors seria compatible amb la vida. Però lluitava, és clar que lluitava, amb pretensions de trobar-la, d’acabar descobrint que se n’havia anat en contra de la seva voluntat, que també m’estimava. La puta realitat: ni la policia ni els hospitals en sabien res; al diari tampoc, i no tenia familia coneguda. Allò no descartava un segrest, una bogeria momentània, algun joc de mans que la tornés amb mi.

Un repte, potser un destí (59)

Aquest matí s’ha espatllat la calefacció de les golfes de l’oficina, just el lloc on treballo. Com que ja estava escarmentat de l’estiu, quan vaig patir un refredat molt fort, he imitat els companys i en arribar ni m’he tret l’abric. Potser semblarà un pèl exagerat, però la sensació de fred era molt intensa, reforçada a més pels comentaris de la gent que pujava a les golfes. Just després d’un d’aquests comentaris (“no sé com podeu suportar-ho”, o alguna cosa per l’estil) Bertrand ha decidit passar a l’acció.

 

– No tenim aire condicionat? –ha preguntat -. Segur que té bomba de calor –ha afegit, eufòric.

 

Tots ens hem quedat perplexos, però en Bertrand ha començat a manipular els aparells. Al cap d’un moment, l’aire inequívocament fred que produïen ha generat un munt de protestes i en Bertrand, amb el cap cot, ha deixat córrer el seu intent.

 

-Hauria jurat que tenien bombes de calor –s’ha excusat, mentre seia amb cara de pomes agres.

  

El diumenge espero entrar en calor amb més facilitat. M’espera una cursa de 10.000 metres a Aranjuez, una cosa així com el tercer test, el definitiu, abans de fer el salt a distàncies més grans.

Jo també t’estimo (14)

 

El final? Ja us l’imagineu, suposo, o potser no… Tres setmanes després de viure juntes l’Agnès va desaparèixer. De casa, del diari i… no, de la meva vida no, ja ho haureu notat. Però va ser com si em morís. Desesperació? No, una cosa molt pitjor, d’un color fosc, exaltat i calent. Com un dolor brusc, sense cura, que m’omplia les vísceres i m’obligava a descartar la seva absència tot i saber que no hi era, que era ella la que m’havia abandonat sense dir-me res, en silenci, una tarda que havia anat al metge per culpa d’un mal d’esquena, o això em va dir.

Un repte, potser un destí (57)

L’altre dia li vaig comentar a un amic que al gener vull fer la mitja marató i a l’abril la marató. Ja saps que cal entrenar moltíssim?, em va advertir. Sí, de fet fa tres mesos llargs que entreno amb una certa constància i cada cop vaig fent rodatges més llargs; crec que ho tinc ben encarrilat, vaig respondre. No sé, ho veig molt complicat, però que tinguis sort, va dir-me. El seu to escèptic va disgustar-me més enllà del que estava disposat a admetre, perquè penso que sóc perfectament capaç d’assolir les fites que m’he marcat, que al capdavall es limiten a acabar les curses amb un temps mínimament digne, sense arrossegar-me. De tota manera, em temo que només qui ho ha fet sap el que costa córrer vint-i-un o quaranta-dos quilòmetres. Fins i tot conec persones que els parles de la marató i et diuen que elles n’havien corregut. Quan, sorprès i admirat, els demanes més concreció descobreixes que es refereixen a curses de vuit o deu quilòmetres. Tant se val, però. Qui corre ho fa per ell mateix, per la satisfacció personal, tot i que també és veritat que, com en tots els àmbits de la vida, sempre ens agrada que ens reconeguin l’esforç i els mèrits. Penso ara en el meu amic Santi, de Banyoles, amb qui sempre comentem alguna anècdota referida a la percepció que la gent pot tenir dels que anem al gimnàs. A mi ara quasi no se’m nota res, és cert, perquè córrer tants quilòmetres és incompatible amb mantenir una musculatura decent, però en Santi està fortíssim te’l miris com te’l miris. I encara així, de tant en tant, es troba algun conegut que li pregunta: Ah, però encara vas al gimnàs?

 

Les sèries de vuit-cents metres d’ahir van anar força bé. Avui em toca córrer deu quilòmetres i demà deu més. Després descans, fins a la cursa del diumenge a Aranjuez, amb 3.500 corredors més.

Jo també t’estimo (12)

 

Després tot va anar sobre rodes. I molt ràpid. Li vaig preguntar a l’Agnès si volia venir a casa. Va dir que sí. Ja la tenia amb mi. Ens petonejàvem contínuament i cada dos per tres acabàvem despullant-nos al sofà, a la cuina, a qualsevol racó. La imaginava a totes hores. No podia concentrar-me a la feina. S’havia convertit en una obsessió. Desig, sí, però també amor. El drama? Em costa explicar-ho, però… Diria que no podia viure sense ella, però no vaig trigar a adonar-me que em costava viure amb ella. Problemes d’ordre pràctic, potser mentals. Foteses. Allò era una festa permanent i, absurda com sóc, vaig començar a pensar que m’agradaria introduir-hi una mica de rigor.

Un repte, potser un destí (55)

Què tenen en comú Paul Auster, Miguel Delibes i Andrea Camilleri? Possiblement poca cosa, però ahir, llegint entrevistes amb tots tres, vaig tenir la impressió que estaven agermanats per quelcom més que l’amor a les lletres, per una lucidesa que els permet passar de l’escepticisme a l’esperança sense caure en l’error de pensar que la felicitat existeix. O, millor dit, sabent que quan comença a manifestar-se és perquè és a punt de desaparèixer, tot i que sempre pot tornar a sorgir, és clar.

El rodatge llarg del cap de setmana? Un petit desastre. Distància rècord (per a mi en aquesta etapa de la vida, és clar) però amb un temps penós. Vint quilòmetres en una hora i cinquanta minuts! El pitjor va ser la tornada, quan l’energia va decaure espectacularment i amb prou feines corria a sis minuts per quilòmetre. Alguna cosa positiva? Sí, avui no tinc agulletes ni em fa mal res.
Jo també t’estimo (10)

El cas és que l’Agnès em va obrir un nou horitzó, que físicament es concretava en masturbacions diàries (primer) i en mossegades, xuclades i pessics (poc després) que lluny de fer-me sentir cap patiment interior coincidien amb un estat anímic que podria resumir-se amb dos adjectius: feliç i enamorada. L’Agnès havia entrat a la meva vida sense avisar i en poc temps s’havia convertit en imprescindible. Jo era conscient que res no podia ser tan perfecte, però mai no vaig voler aprofundir en els punts foscos, en els interrogants que en algun moment de serenitat em sacsejaven el cervell i jo esclafava amb la mateixa contundència que si fossin mosquits.

Un repte, potser un destí (53)

Crear un món paral.lel al quotidià pot ser com llançar globus a l’aire, però sovint ho necessito per sentir-me millor. M’agradaria mantenir-me sempre entre el somni i la realitat, entre la mentida i la veritat. I ajuntar paraules d’una manera prou convincent per captar l’atenció del lector més rigorós, d’aquell que abandona un llibre si el primer paràgraf ja no l’interessa. 


Continuo llevant-me d’hora per anar a córrer. Abandonar el llit representa un gran esforç, però després comences el dia amb més ganes.

Jo també t’estimo (8)

 

I juro que vam passar uns mesos irrepetibles, en què la nostra relació pro­fessional (jo era cap de redacció i, per tant, havia de supervisar la seva feina) va arribar a ser tan personal que ambdues vam oblidar per complet les altres pells recorregudes, els altres cossos, els altres petons… per centrar-nos en una exclusi­vitat que ni admetia relacions paral.leles ni ens permetia fer res més que estimar-nos amb tots els sentits. No tinc cap intenció d’entrar en detalls per explicar com i per què vaig ser infidel a l’Octavi, de qui m’havia proposat no parlar més. Tampoc no m’interessa referir-me a la meva filla, amb qui mai no m’havia entès i de qui prefereixo no tenir cap notícia, però sí que em ve de gust remarcar que ni va caldre que l’Agnès m’ensenyés res ni en cap moment vaig sentir vergonya per les meves imperfeccions físiques.

 

Un repte, potser un destí (52)

Avui he començat a recuperar, espero, el costum de córrer de bon matí, o almenys a una hora en què habitualment dormo. A dos quarts de vuit, amb gorra i guants, he anat a fer sèries de 400 metres al camp de futbol. Només cinc, no cal exagerar, i a un ritme aproximat d’un minut i quaranta segons, el que equivaldria a fer cada quilòmetre en quatre minuts i deu segons. Evidentment, és un ritme lent per a segons qui però ràpid pel que ha de ser la meva velocitat de creuer, que a la marató no hauria de baixar dels cinc minuts i vint segons, més o menys. Amb tot, em costa agafar un ritme regular a les sèries. O vaig massa ràpid o massa lent, encara que al final acabo en el temps que m’havia fixat.

Jo també t’estimo (7)

 

Tot i això, al principi no vaig gosar explicitar-li els meus sentiments i vaig limitar-me a escriure un relat potser massa eròtic per intentar resumir el que sentia per ella. Però la veritat és que al cap de pocs dies ja l’hi vaig mostrar, perquè la nostra relació creixia d’una forma tan directa, tan mancada d’artifici, que era inevitable que acabéssim intimant de seguida, potser més ràpid del que hauria aconsellat una perspectiva lúcida. En aquella època jo encara no havia adquirit el costum d’enganyar el marit, però l’excitació que em feia sentir l’Agnès diluïa a la mínima expressió qualsevol intent d’apel.lar a paraules com consciència o sacrifici.

Un repte, potser un destí (50)

Acabo de fullejar un llibre interessant de Lofti el Ghandouri: ‘El despido interior’. Ve a dir que, per a molts, el treball s’ha convertit en una presó. Que, vist des d’una perspectiva empresarial, la resignació laboral i la desídia cap a la feina atempten contra la productivitat i els resultats de les companyies. Cadascú és responsable de la seva actitud, això no ho discutirem, però penso que la falta de compromís amb l’empresa és sovint una conseqüència de veure la feina com un procés mecànic en què la possibilitat de creativitat i d’aportació personal es redueixen a la mínima expressió.

En el meu cas, he descobert els múltiples avantatges de córrer. Sents certa llibertat (no absoluta, mai absoluta) i pots deixar lliure el pensament, una de les poques coses que mai no ens podran arrabassar.

Jo també t’estimo (5)

 

I és que abans d’aparèixer l’Agnès m’havia despertat milers de vegades al costat de la persona equivocada. Per comoditat, per evitar afers dolorosos o per una falsa cohe­rència que sovint em feia morir de pena. Tant se val, perquè l’Agnès va canviar-ho tot. No només vaig assumir que fins llavors no havia fet res més que perdre el temps i que en el terreny amorós m’havia limitat a xocar una vegada rere l’altra amb accions il.lògiques derivades d’errors del passat, sinó que també vaig entendre que havia arribat l’hora de ser honesta amb el que sentia i no permetre altres pells i petons que els que desitgés de debò. Sí, amb l’Agnès vaig començar a sentir-me lliure. L’estimava a ella, només a ella, n’estava convençuda.

Un repte, potser un destí (49)

La causa és el principi de l’efecte. Aquesta és una mena de llei, que no per òbvia deixa de ser inqüestionable, que governa tots els processos de l’existència. Partint d’aquesta evidència, podríem llançar un consell vital tan bo com difícil de seguir: convé aturar-se a cada pas del camí i procurar aprendre dels errors comesos. O dit d’una altra manera: és aconsellable cercar un equilibri entre el que donem i el que rebem.

 

Em fa malt el taló esquerre. No és que em senti Aquiles, però aquestes molèsties em treuen les ganes de córrer. He de fer-ho amb molt de compte i trepitjant d’una forma més estranya que de costum. Confio que sigui un fenomen passatger i que ben aviat pugui tornar a lliscar (és un dir) sobre els prats i l’asfalt.

Jo també t’estimo (4)

 

No parlo només de literatura. Parlo de no avergonyir-me de les llàgrimes i tenir la certesa que, per fugaços que fossin aquells instants, al costat de l’Agnès podia volar, atrapar fragments vitals per injectarme’ls a les venes i gaudir d’imatges, paraules i moments que em fessin costat quan només tingués ganes de fugir. Parlo d’un amor immens, boig i fascinant. D’un fenomen que em projectava molt per sobre del que estava acostumada, potser perquè ja m’havia fet a la idea que l’única opció al meu abast eren els succedanis.

 

Un repte, potser un destí (48)

A curt termini. Massa sovint centrem les nostres accions i estratègies en el futur més immediat, en el dia a dia.  I si tenim temps de pensar-ho arribem a la conclusió que fem el correcte, que és el que toca. Massa sovint actuem com una empresa sotmesa a l’imparable procés de globalització econòmica, a la hipervelocitat i l’estrès que deixen poc o cap marge a la reflexió. Però seria interessant aturar-nos de tant en tant, preguntar-nos cap on anem, concloure que si no tenim temps per reflexionar sobre el que estem fent és perquè, potser, hi ha alguna cosa que no rutlla.

Jo també t’estimo (3)

 El cas és que tenia molt clar que no podia estimar dues persones al mateix temps, que només en podia estimar una. Un ésser concret que ja feia massa temps que havia deixat de ser l’Octavi i que començava a ser l’Agnès. Tot i que amb prou feines coneixia les seves entranyes i emocions –de fet no tenia ni la més remota idea dels motius que em feien sentir que el meu amor seria seu per sempre més– estava convençuda d’haver conegut una persona plena de dolçor i emoció, una persona que, per incomprensible que resultés el meu salt al lesbianisme als quaranta anys, em feia descobrir una porció de realitat per la qual podia lliscar sense cridar massa l’atenció per lliurar-me a moments sobrenaturals que m’allunyaven de l’existència més prosaica.

Un repte, potser un destí (46)

Per fi he tornat a escriure! No és que sigui cap gran notícia per a la humanitat, però sí per a mi, que feia massa temps que no em ficava en el paper de narrador. Tot i que vint dies enrere ja vaig anunciar una cosa semblant, he d’admetre que fins aquest cap de setmana no havia escrit pràcticament res. Ara sí, ara ja puc dir que almenys he començat, que és el primer pas per acabar alguna cosa. De moment, gràcies a la col.laboració d’Antoni Rigol -que va tenir l’amabilitat d’explicar-me una anècdota viscuda en una marató-, he  pogut crear un conte que serà, o això espero, l’inici d’una sèrie de relats sobre temes similars.

 D’altra banda, a partir d’avui i durant uns dies canviaré una miqueta el contingut d’aquest bloc. Temps enrere vaig escriure (tot i que la narradora és una dona) una mena de relat amb notes al marge, ‘Jo també t’estimo’. No era res de l’altre món, però em ve de gust reproduir-lo aquí, a petites porcions. Per tant, dedicaré el text superior als comentaris habituals, siguin sobre l’entrenament i la vida quotidiana o les clàssiques aportacions pseudointel.lectuals, i l’inferior a aquesta narració que acabo d’esmentar. Per cert, avui em toca descans, perquè ahir vaig córrer vint quilòmetres.

Jo també t’estimo (1)

 

Tots podem estar a prop de la bogeria. Jo també. No serà fácil explicar-ho, però crec que tot va començar aquell dia, quan per fi vaig llevar-me després d’haver passat una setmana sencera al llit, posseïda pel deliri d’una febre que ni sé com vaig agafar. Pri­mer em sentia capaç de saber el lloc exacte on es trovaba tothom en cada moment, a Palma o a qualsevol racó del món, però al cap d’uns minuts, quan la simple observació de la gent que passava per davant de la finestra em feia entendre que allò era im­possible, em vaig convèncer que en realitat només era capaç de fer anar enrere el temps. Sí, em creia preparada per resoldre enigmes històrics, retrobar-me amb persones cone­gudes que ja havien mort o espiar el pare i la mare el dia que es van enamorar, per posar només tres exemples del que podia aconseguir amb la meva capacitat de passejar-me pel passat i esbrinar com eren els morts abans de morir, conèixer-los quan encara vivien.

Un repte, potser un destí (44)

Pensament sensorial contra la violència masclista. L’amic Peter Fernaud m’informa de l’obra ‘Kieu. Història de l’aigua’, una producció teatral que pretén conscienciar sobre la violència que molts homes exerceixen sobre les seves dones o parelles. Imatges, espais, músiques i cops d’ull audiovisuals: tots els camins són eficaços quan l’objectiu s’ho val. La representació explica les peripècies de Thuy Kieu, que es ven en matrimoni per ajudar la seva família. Un drama quotidià que viuen moltes dones que són esclavitzades i explotades sexualment.

Avui he procurat anar al que hauria de ser el ritme de cursa, però em costa trobar-lo. La primera volta al circuit de quatre quilòmetres l’he fet en 19 minuts i 13 segons; la segona, justament en dos minuts més. Total: vuit quilòmetres en 40 minuts i 26 segons. Una pena des del punt de vista del temps, però el que m’interessa és adaptar-me a aquest ritme, poc més de cinc minuts per quilòmetre. Prefereixo anar com un dièsel, a un ritme constant, que córrer massa ràpid al principi per quedar-me sense forces al final. Sempre amb la vista posada a la marató, és clar.