Josep Pastells

Inventari de sensacions

El somriure de l’ultrafons: Alexandra Panayotou

Publicat el 27 de maig de 2011 per giusepe

Feia més de dos anys que tenia ganes de conèixer-la. Moltes ganes. Havíem intercanviat correus electrònics i missatges als blocs respectius i fins en tres ocasions vam estar a punt de coincidir en algun dels seus brutals desafiaments atlètics, però semblava que no hi havia manera de trobar-nos. Avui sí. Aquest vespre l’Alexandra Panayotou ha presentat al pavelló de Fontajau (Girona) el seu primer llibre, La sonrisa del ultrafondo, en què relata amb tot luxe de detalls l’experiència viscuda l’any passat en córrer 2.010 quilòmetres en 31 dies per promoure els Campionats d’Europa d’Atletisme que es disputaven a Barcelona. Avui, per fi, ens hem saludat i he pogut comprovar que no només és una màquina de fer quilòmetres, sinó també, i sobretot, una gran comunicadora, una dona afable i somrient que coneix el valor de l’esforç i la superació, el poder quasi infinit de la voluntat.

Encara que no us agradi l’atletisme, estic convençut que us agradaria escoltar l’Àlex. Més enllà de les seves proeses en el camp de l’ultrafons (podeu donar una ullada al seu bloc: www.alexandrapanayotou.com) i de la seva fortalesa física i mental, m’interessa remarcar el seu talent per treure el millor de cadascú, per motivar les persones i, amb exemples inspirats en les seves lluites i triomfs, en  els seus pensaments i emocions, transmetre un missatge que no hauríem d’oblidar: el que realment importa, el que més hauria d’importar-nos, és fer les coses ben fetes, tan ben fetes com puguem. A l’esport, a la nostra vida personal, a la feina… allà on sigui. És el que l’Àlex anomena  l’excel·lència personal, la voluntat de donar el millor de nosaltres mateixos fem el que fem.

L’autèntica satisfacció
És molt possible que a pesar de tot no assolim els nostres objectius, però segur que ens hi aproparem més que si no ens hi esforcem. I l’autèntica satisfacció, remarca l’escriptora irlandesa d’origen grec, prové de sentir-se satisfet amb un mateix. Sosté Panayotou que ningú no aconsegueix mai tot el que vol, però que és important recordar que els moments difícils ens ajuden a créixer, que és bo aprendre dels errors però un cop ho has fet ja no té cap sentit centrar-se en els aspectes negatius i cal mirar endavant amb optimisme, valorar el que tens, les coses senzilles, les coses que al final del dia importen més.

Explorar els límits
Moltes gràcies, Àlex. Per la bona estona que m’has fet passar aquest vespre, pels teus consells (M’atreveixo a resumir-los: “No pots elegir què et passarà a la vida, però sí com ho afrontaràs”) i per estimular-me a continuar explorant els meus límits. Com em dius a la dedicatòria del llibre que ara mateix començaré, jo també espero que a partir d’ara ens veiem més sovint.

La indignació arriba a Girona

Publicat el 19 de maig de 2011 per giusepe

La Plaça del Vi o, millor dit, la gent que omple la Plaça del Vi, demana canvis. En el sistema polític i econòmic, en la vida que ens ha tocat viure. M’hi apunto. Jo tampoc no estic content amb la banca, ni amb la classe política, ni amb la gestió de la crisi econòmica. Ara caldrà que algú concreti les reivindicacions. Que més enllà de l’evidència que això no funciona ens digui com ha de funcionar.

Multitudinària presentació del llibre de Jofre Montoto

Publicat el 13 de maig de 2011 per giusepe

Ja ens esperàvem moltíssima gent, però mai no ens haguéssim imaginat que la presentació  aquest dijous a Girona de Mossos d’Esquadra. Com és i a què s’enfronta la policia de Catalunya, el primer llibre del meu amic Jofre Montoto (Barcelona, 1970), despertés tanta expectació. Tot i que la Policia Local ha activat el dispositiu de les grans ocasions, el carrer Hortes ha quedat col·lapsat des d’una hora abans de l’inici de l’acte, que ha omplert de gom a gom la Llibreria 22. La majoria de les persones interessades a seguir la presentació s’han hagut de conformar amb veure-la des del darrere de l’aparador, però dubto que hagin sentit res: els clàxons i la cridòria no han cessat fins que Montoto, que s’ha afartat de signar llibres, ha pujat a la seva Yamaha per tornar a Barcelona.

Si sou mínimament sagaços, és molt possible que l’entradeta d’aquest post us hagi semblat poc versemblant. I amb tota la raó. En realitat, he de confessar que, després d’esperar pacientment un quart d’hora, en Jofre i jo hem hagut d’admetre que no ha vingut ningú. Ho repeteixo: no ha vingut ningú.

Com a mínim hem sopat
No cauré en la temptació de preguntar-me per què mil i una vegades, a la manera de Mourinho, però sí que aprofitaré per escriure el que, més o menys, pensava dir aquesta nit. També afegiré que en Jofre i jo hem anat a sopar al Bistrot i que ens ho hem passat molt bé xerrant de llibres, d’antigues històries i antics companys i, sobretot, no ho negaré pas, de dones.

El que pensava dir a la 22
Quan en Jofre em va proposar, amb molt poca antelació, que presentés el seu llibre, de seguida, pràcticament sense pensar, li vaig dir que sí. És un bon amic i, per tant, ni se’m va passar pel cap la possibilitat de negar-m’hi o buscar alguna excusa per esquivar la invitació. Només després d’acceptar la seva proposta vaig pensar que, d’entrada, haver de parlar d’aquest tema no em convidava pas a l’eufòria.

Sensació ambivalent
La majoria dels mossos i mosses que conec són persones molt vàlides, però la veritat és que la policia en general o, per ser més precisos, tots els cossos que duen armes, em fan una mica de por. En conseqüència, presentar aquest llibre em creava una sensació ambivalent: d’una banda, l’alegria de retrobar-me amb en Jofre i parlar del seu llibre; de l’altra, un cert recel, una malfiança que, ben mirat, no responia a cap raó objectiva.  Al capdavall, els mossos són una institució ben nostra i la seva missió bàsica és protegir-nos i fer complir la llei, vaig dir-me ahir al matí mentre sortia a córrer i em feia a la idea que havia de llegir immediatament el llibre, que encara no havia llegit, sense cap mena de prejudici.

L’estruç a Sant Daniel
El cas és que quan corria per la vall de Sant Daniel em va passar una cosa una mica surrealista que, d’alguna manera, em va ajudar a veure-ho tot d’una altra manera. Com dic, anava corrent i de sobte em vaig creuar amb un estruç. Era una bèstia força grossa, de quasi dos metres, i corria en direcció contrària. En veure’m, es va aturar i em va mirar. Per un moment vaig témer que se’m llançaria a sobre i, com que no tinc ni idea de com defensar-me de l’atac d’un estruç, vaig continuar corrent cap amunt, i ell cap avall. De seguida vaig pensar que s’hauria escapat d’alguna granja i vaig lamentar no dur un mòbil per avisar als serveis d’emergència. Just en aquell moment, va aparèixer un vehicle dels mossos. Els vaig fer senyals perquè s’aturessin i els vaig preguntar si seguien un estruç. Em van confirmar que sí i els vaig indicar que corria camí avall. Van continuar perseguint-lo i jo vaig continuar corrent. El fet que els mossos perseguissin un estruç al mig de la Vall de Sant Daniel era, indubtablement, un punt a favor seu. Per això, quan per fi vaig arribar a casa, vaig agafar el llibre d’en Jofre amb ànims renovats.

Implicació absoluta 
De seguida és nota que Mossos d’Esquadra. Com és i a què s’enfronta la policia de Catalunya no és el clàssic llibre oportunista, fet per encàrrec, construït amb retalls d’aquí i d’allà. L’autor mostra des del principi una gran implicació amb la temàtica tractada. Montoto, que a més de llicenciat en Geografia i Història i en Periodisme és analista del Centre d’Estudis Estratègics de Catalunya, basteix la seva obra amb el rigor d’ un expert i la il·lusió d’un apassionat.

Èmfasi en el factor humà
El llibre, escrit en primera persona, és en realitat un reportatge. Són un conjunt de peces periodístiques que aprofundeixen en cadascuna de les àrees dels mossos que l’autor ha tingut l’oportunitat de conèixer, que no han estat totes. Tot i que s’interessa tant pel factor tècnic com per l’humà, l’autor posa un èmfasi especial en les persones. Sabem el nom de cada agent o comandament que parla, d’on és i per què s’ha fet mosso. Això contribueix a humanitzar el cos, a que el veiem com un servei necessari que, amb els errors lògics en qualsevol activitat humana, està fent una bona tasca.

Banys de realitat
El llibre no és massa llarg (166 pàgines) i es llegeix molt bé. Montoto utilitza un bon llenguatge periodístic: sobri, àgil i molt entenedor. El lector ho viu tot com si hi assistís en directe, com si pugés amb en Jofre a l’helicòpter, l’acompanyés en el descens a les clavegueres de Barcelona, patrullés per les muntanyes d’Osona o participés en un control a Font de la Pólvora.  En aquest barri gironí, l’autor del llibre va dins del cotxe dels mossos i sent que un dels nens de l’escola, que no deu tenir més de vuit anys, crida “Policías hijos de puta, os mataré”. És un bany de realitat comparable al que experimenta en parlar amb prostitutes a l’A-2 o en presenciar una discussió en un pis de Salt entre dues dones que es barallen per un home.

Crítiques i elogis
L’autor no té cap intenció de ser complaent. Opina sobre el que veu i li expliquen. Es mulla. Sovint es desfà en elogis a la tasca dels mossos i de tant en tant critica el que considera criticable: les excessives atencions que reben certs presos, l’ús indegut de recursos públics per part d’alguns ciutadans, el mal estat de determinades instal·lacions… L’exconseller d’Interior Joan Saura, xiulat a la tirada de gorra que obre el llibre, no en surt especialment ben parat.

Tocs d’humor
N’hi ha uns quants. En una de les sortides amb els mossos, confisquen un sobre amb 10.000 euros. Un dels agents li pregunta a Montoto què faria amb els diners. Ell respon: “Si no estigués envoltat de pol·lis, me’ls quedaria”. Més tard confisquen 300.000 euros i li tornen a preguntar el mateix. No dubta ni un moment i respon: “Em pagaria la hipoteca”.

Un salt endavant
No és causal que el pròleg del llibre sigui obra de Miquel Sellarès, ex director general de seguretat ciutadana. Sellarès va publicar fa un parell d’anys Un pas endavant, on explicava amb tot detall el naixement dels Mossos d’Esquadra. Més que un pas, l’obra d’en Jofre Montoto  representa un salt cap al coneixement d’aquesta institució per part dels ciutadans. Segur que interessa els mateixos policies, però també és molt recomanable per a qualsevol persona que tingui ganes de saber més coses d’aquest cos, de sentir-lo més proper.