Josep Pastells

Un company de feina m’ha comentat aquest matí que el diari ‘Público’ regalava la pel.lícula ‘María llena eres de gracia’. En arribar al quiosc, no he vist el diari enlloc.

 – No teniu el ‘Público’? –li he preguntat al quiosquer.

– Sí, entra – m’ha dit amb un gest de complicitat.

Els tenia amagats a dins. Sembla que el seu col.lectiu no està d’acord amb el percentatge que reben i els han ordenat que no en venguin.

– No et causaré cap problema?

– Els amics són els amics –ha afirmat, en un to que quasi ha arribat a commoure’m.

Unes hores més tard, he comprovat que la redacció estava plena de ‘Públicos’, prova inequívoca que el quiosquer té un munt d’amics.

Catalina Sandino (‘Paris je t’aime’) protagonitza ‘María llena eres de gracia’, una pel.lícula coproduïda el 2004 per Estats Units i Colòmbia. Un parell de persones amb un criteri cinematogràfic semblant al meu m’han dit que és molt interessant, de manera que intentaré veure-la aviat. Amb el rerefons del narcotràfic internacional, una dona lluita per sobreviure. El drama de cada dia a molts racons del planeta.

 El meu ‘drama’ particular és tan lleuger que quasi m’avergonyeixo de comentar-ho: avui ho tindré difícil per anar a córrer. Al matí m’ha estat impossible i sembla que a la tarda les coses no milloraran. Però intentaré esgarrapar quaranta minuts d’on sigui, encara que hagi de fer-ho al vespre. Ja sé que sembla una fotesa, però si intentes programar les coses amb un mínim de rigor has de respectar les previsions.

De vegades tens la certesa absoluta que estàs perdent el temps, però continues perdent-lo perquè saps que qualsevol altra alternativa seria encara més penosa. No parlo pas de la preparació maratoniana, que fins i tot en el pitjor dels casos serà positiva, sinó d’altres activitats, diguem-ne feines, que arriben a desesperar-me perquè sé que no acabaran sortint com m’agradaria, i no precisament per culpa meva. En fi, caldrà apel.lar a la paciencia, a la resignació encara que no sigui cristiana.

Aquests últims dies m’han preguntat més d’una dotzena de vegades per la crema de fotos dels borbons a Girona. Amb un somriure força ambigu, o això intento, sempre responc: i quin problema hi veus? Acostuma a funcionar. Els desconcertes i et deixen tranquil. Fa anys, quan em vaig traslladar a Madrid, era força més combatiu en les respostes a qüestions de caire polític, però t’acabes adonant que no serveix de res, que l’esforç que inverteixes en les respostes i argumentacions és molt superior als resultats obtinguts, si és que n’obtens algun.

Sinusitis.Quan semblava que la preparació sobre el terreny ja s’assemblava una miqueta a la que havia imaginat sobre el paper, em trobo amb un obstacle que dificulta notablement la meva capacitat de respirar.

Però sóc força tossut i continuo corrent. No al ritme que voldria, però corro. I arribo a casa, em dutxo i, quan ja em disposo a reposar, la Inés em diu que estic molt calent. Físicament calent. El termòmetre marca 38,5 graus. Em dóna no sé quines pastilles i al llit, a llegir suplements dominicals. Tot un plaer, ben mirat.

 I avui, l’endemà dels fets narrats, he anat a la farmàcia a buscar algun remei. I sí, a pesar de tot aniré al gimnàs. Amb molta calma, quasi com si passegés, però hi aniré.

Sensacions i reflexions. Preparació i observació. El mateix recorregut de sempre amb protagonistes similars, però sempre una mica diferents. Vuit quilòmetres (quatre d’anada i quatre de tornada) en quaranta minuts. Aquesta serà la rutina durant gairebé un mes, quan ja començaré a fer sèries, a intentar anar més ràpid i progressar.

Una visió pessimista de l’entorn:

Menjar, vestir-se, tenir un lloc per viure i fer-ho com un robot, confòs amb la massa. Fer el que fan tots, assimilar els tòpics, els corrents d’opinió, les pautes de conducta imposades per la majoria o pels que tenen el poder. I treballar com un ase, sense discutir ni il.lusionar-se, renunciant a la independencia i a la llibertat, sense pensar ni aprofundir en res. I així tota la vida, quaranta o cinquanta anys, per després morir en l’anonimat, com un gos, sense records dignes d’evocar.

Una conclusió més o menys optimista: no m’identifico amb el text d’amunt.

Avui descansaré. De fet, la meva intenció és fer-ho dos o tres cops per setmana. Al gimnàs, això sí, treballaré una mica les cames. Tot molt suau.

Una mala notícia a la feina: han diagnosticat metàstasi als pulmons al pare d’una companya que, lògicament, està destrossada. En situacions així, mai no sé què dir.

Fins i tot arribes a sentir-te culpable perquè les coses et van més o menys bé. Per tenir una dona, família, fills… Perquè per fi has trobat un estat proper a la pau en què la teva principal preocupació és preparar-te per correr la marató!

Si ja quan et sents un desgraciat tens motius sobrats per arribar a la conclusió que hi ha gent que pateix més, molt més, què no has d’experimentar quan et sents raonablement satisfet, quasi feliç, i descobreixes el dolor ben a prop teu?