Josep Pastells

Feia més de dos anys que tenia ganes de conèixer-la. Moltes ganes. Havíem intercanviat correus electrònics i missatges als blocs respectius i fins en tres ocasions vam estar a punt de coincidir en algun dels seus brutals desafiaments atlètics, però semblava que no hi havia manera de trobar-nos. Avui sí. Aquest vespre l’Alexandra Panayotou ha presentat al pavelló de Fontajau (Girona) el seu primer llibre, La sonrisa del ultrafondo, en què relata amb tot luxe de detalls l’experiència viscuda l’any passat en córrer 2.010 quilòmetres en 31 dies per promoure els Campionats d’Europa d’Atletisme que es disputaven a Barcelona. Avui, per fi, ens hem saludat i he pogut comprovar que no només és una màquina de fer quilòmetres, sinó també, i sobretot, una gran comunicadora, una dona afable i somrient que coneix el valor de l’esforç i la superació, el poder quasi infinit de la voluntat.

Encara que no us agradi l’atletisme, estic convençut que us agradaria escoltar l’Àlex. Més enllà de les seves proeses en el camp de l’ultrafons (podeu donar una ullada al seu bloc: www.alexandrapanayotou.com) i de la seva fortalesa física i mental, m’interessa remarcar el seu talent per treure el millor de cadascú, per motivar les persones i, amb exemples inspirats en les seves lluites i triomfs, en  els seus pensaments i emocions, transmetre un missatge que no hauríem d’oblidar: el que realment importa, el que més hauria d’importar-nos, és fer les coses ben fetes, tan ben fetes com puguem. A l’esport, a la nostra vida personal, a la feina… allà on sigui. És el que l’Àlex anomena  l’excel·lència personal, la voluntat de donar el millor de nosaltres mateixos fem el que fem.

L’autèntica satisfacció
És molt possible que a pesar de tot no assolim els nostres objectius, però segur que ens hi aproparem més que si no ens hi esforcem. I l’autèntica satisfacció, remarca l’escriptora irlandesa d’origen grec, prové de sentir-se satisfet amb un mateix. Sosté Panayotou que ningú no aconsegueix mai tot el que vol, però que és important recordar que els moments difícils ens ajuden a créixer, que és bo aprendre dels errors però un cop ho has fet ja no té cap sentit centrar-se en els aspectes negatius i cal mirar endavant amb optimisme, valorar el que tens, les coses senzilles, les coses que al final del dia importen més.

Explorar els límits
Moltes gràcies, Àlex. Per la bona estona que m’has fet passar aquest vespre, pels teus consells (M’atreveixo a resumir-los: “No pots elegir què et passarà a la vida, però sí com ho afrontaràs”) i per estimular-me a continuar explorant els meus límits. Com em dius a la dedicatòria del llibre que ara mateix començaré, jo també espero que a partir d’ara ens veiem més sovint.

Una petita crònica força desfasada. L’últim dia de l’any, al pavelló de Fontajau de Girona, un miler de corredors vam participar en una cursa de 5,4 quilòmetres completament planera. Vaig prendre la sortida amb el meu amic Gerard, que hi participava per primera vegada. Ambient festiu i menys fred de l’esperada.

Sortim corrent des de casa d’en Gerard, que s’ofereix amablement a guardar-me la clau del cotxe; a falta de pocs minuts per a la sortida es pot dir que ja hem escalfat. De seguida ens trobem amb en Pau i en Santi, dos amics corredors amb qui vaig coincidir a la darrera marató de Sant Sebastià, per citar només l’última de les curses que hem fet plegats. Em diuen que s’ho agafaran amb calma i li proposo a en Gerard que intentem seguir-los. Diu que ho intentarà, però afegeix que no està acostumat a la distància i es conforma amb baixar de mitja hora.

En Pau va sobrat

Hi ha tanta gent que costa agafar el ritme. En Pau, habituat a majors velocitats (és capaç de fer els cinc quilòmetres en menys de 19 minuts), comença a avançar gent i faig tot el possible per seguir-lo. Anem xerrant i fent comentaris, sempre amb la sensació que podríem anar més ràpid. Al cap d’una estona la cosa canvia. M’adono que estic lluny de la meva millor forma (fa un mes llarg que quasi no corro) i decideixo oblidar-me de quasi tot per concentrar-me en la persecució d’en Pau, que va molt i molt sobrat.

Divagacions sobre el ritme

Afortunadament, la seva intenció és arribar a la meta al mateix temps que en Santi, un autèntic dièsel que a mesura que fem metres va trobant-se millor. En arribar als dos quilòmetres, una distància que coincideix amb el nostre pas pel Pont de Pedra, portem quasi nou minuts, el que equival a dir que vaig força més lent que en les meves dues anteriors participacions en aquesta prova. Però hi ha una diferència evident. Els anys anteriors anava sol i avui segueixo dues màquines programades per anar de menys a més, justament el contrari del que jo acostumo a fer. Anar més a poc a poc d’entrada et permet dosificar millor les forces, però a mi, no sé ben bé per què, sempre m’ha agradat sortir ràpid encara que després em sigui impossible mantenir el ritme.

El mateix temps

El cas és que, tot i que mai no tinc la sensació d’anar al límit, mantenir el ritme dels meus dos companys no em resulta gens fàcil i només a quatre-cents metres de l’arribada m’adono que encara seria capaç d’esprintar. Naturalment, no ho faig. Hem acordat arribar junts i el cronometratge oficial ratifica que ho acabem d’aconseguir: 23 minuts i 16 segons. Tots tres el mateix temps, que, per cert, no es correspon amb el que marca el meu rellotge (22’52”). La causa és òbvia. El cronòmetre general s’activa amb el tret de sortida i nosaltres hem començat a córrer 24 segons més tard que els que han sortit primer.

Bon paper d’en Gerard

Mentre em trec el xip, recullo la bossa amb els obsequis, em bec una llauna de beguda isotònica i comento la jugada amb en Pau, en Santi i uns amics seus, en Gerard ja ha arribat. No esperava veure’l tan aviat. El seu temps oficial: 27 minuts. Tenint en compte que surt a correr molt menys que nosaltres, té molt de mèrit. Tornem caminant a casa seva i, mentre creuem el pont sobre el Ter, ens avança corrent en Pau. “A veure si ens veiem a la marató de Barcelona!”, em crida abans d’allunyar-se pel mig de la Devesa.

La mitja marató de Getafe

Li dic que ho veig difícil. En acabar la marató de Donosti vaig decidir que seria la darrera que corria i, de moment, no he canviat d’opinió. Això sí, uns dies després em vaig apuntar a la mitja marató de Getafe, que es farà el 24 de gener. Estic quasi convençut que no es tracta de cap assaig per comprovar el meu estat de forma, sinó del simple desig de córrer una distància en què em sento força còmode. Per cert (amb un retard important), bon any!

El bàsquet és un dels esports que m’agraden més, però moltes vegades, per falta de temps o pel que sigui, no puc seguir els partits. Un exemple: el diumenge passat es va jugar a Torino la final de l’Eurocup, entre el Lietuvos lituà i el Khimki rus, i fins fa cinc minuts no m’he assabentat del resultat: 80-74 a favor dels primers. Però el que m’interessa destacar no és qui ha guanyat o ha perdut aquesta final, sinó l’uniformitat quasi absoluta dels titulars periodístics als mitjans de comunicació espanyols.

Evidentment, tots comencen dient que el Lietuvos Rytas s’ha proclamat campió, però a continuació, quasi sense excepcions, afegeixen “després d’imposar-se al Khimki de Garbajosa i Scariolo”, “en guanyar al Khimki de Garbajosa i Scariolo” o, com a diferenciació màxima, “en superar al Khimki d’Scariolo i Garbajosa”. Per si algú encara no se n’havia assabentat, m’afanyo a aclarir que el Khimki rus és entrenat per l’italià Sergio Scariolo i hi juga l’espanyol Jorge Garbajosa.

El Khimki és de més gent?

No sé de què m’estranyo, però. Els periodistes acostumen (acostumem, potser hauria de dir) a ser poc originals. Em queixo dels espanyols, però és que si donem un cop d’ull a la premsa digital argentina trobarem un munt de titulars que diuen que el Lietuvos Rytas s’ha proclamat campió de l’Eurocup en guanyar “al Khimki de Carlos Delfino”. I si ens fixem un moment en els diaris digitals veneçolans descobrirem que anuncien que el Lietuvos Rytas ha quedat campió de l’Eurocup després de batre “al Khimki d’Óscar Torres”. Podríem seguir amb més nacionalitats i segur que no quedaríem decebuts. Perquè el Khimki és de més gent: el Khimki és de qualsevol que hi jugui o hi treballi.

Els Lakers són de Gasol. I els Grizzlies també

Tot ben normal, suposo. I si no, fem la prova a Catalunya. La pròxima vegada que llegiu alguna cosa dels Lakers, fixeu-vos-hi una mica. Quasi segur que parlen “dels Lakers de Pau Gasol.” O si es tracta dels Grizzlies, “dels Grizzlies de Marc Gasol”. Els exemples són tan nombrosos que començo a pensar que no té cap sentit cercar fórmules ja no sé si originals però sí mínimament diferents en un món on tothom tendeix a parlar igual i dir el mateix en el mateix ordre.

No és cap disposició estranya en una platja nudista, ni tampoc són els requisits d’un fetitxista a la recerca de diversió. Simplement són les noves normes de la Federació Internacional de Natació (FINA), que el cap de setmana passat va anunciar a Dubai que cap banyador podrà cobrir ni els muscles ni els turmells. És una conseqüència, diuen els experts, de la polèmica que es va generar a Pequín després que s’estengués l’ús d’un banyador dissenyat per Speedo, en col·laboració amb enginyers de la NASA, que va servir per batre dues dotzenes de rècords mundials.

Alguns ja parlen de combatre el dopatge tecnològic, però la veritat és que les noves normes no invaliden cap dels rècords aconseguits amb el banyador de Speedo. L’objectiu de la reglamentació aprovada per la FINA és “que tots els nedadors competeixin en igualtat de condicions”. Uns quants entrenadors i esportistes s’havien queixat de l’avantatge amb què partien els que utilitzaven aquest revolucionari banyador, com per exemple Michael Phelps, de qui deien que, a més de les seves indiscutibles capacitats físiques, comptava amb l’ajut de l’última tecnologia. A més de tapar els muscles i els turmells, els banyadors de competició no podran facilitar que el cos floti. Hauran d’ajustar-se a l’anatomia de l’atleta sense superposar-hi materials aerodinàmics i no superaran un grossor determinat.

Una exageració

A mi tot això em sembla un pèl exagerat. És com si de cop i volta comencessin a prohibir que les vambes amb què corren els velocistes o els maratonians fossin massa lleugeres o, per tornar a les piscines, imposessin que tots els nedadors es depilessin (o deixessin de depilar-se) per “competir en igualtat de condicions”. Per aconseguir que aquesta igualtat fos real potser seria  millor que corressin descalços, com el gran Abebe Bikila, o nedessin completament nus. O, si ens passem a l’extrem contrari, que tots utilitzessin els mateixos models de vambes i banyadors. No sé què hi diran els fabricants, però és obvi que la FINA no els està fent cap favor.

Igualtat de condicions

Ara bé, si apliquéssim aquesta mentalitat a esports en què la tecnologia té força més importància que a la natació (ciclisme o, sobretot, motociclisme i automobilisme) el sotrac seria important. Vist així, potser no seria tan mala idea. Si tots haguessin de fer servir el mateix model de bicicleta, de moto, de cotxe, només amb les lògiques variacions derivades de les seves mides físiques, potser sabríem d’una vegada qui són els millors ciclistes, motociclistes i corredors de rallis o de Fórmula 1. I si, en el cas dels ciclistes, s’aconseguís d’una vegada que tots es prenguessin el mateix (sigui el que sigui) que es prenen per aguantar tantes hores seguides i tants dies seguits a un ritme tan brutal, llavors ja podríem dir que tots competeixen “en igualtat de condicions”.

Un estudi de la Fundació La Caixa afirma que només un 20% dels espanyols fa esport amb freqüència, és a dir, com a mínim tres cops a la setmana. Sembla ser que és un dels percentatges més baixos d’Europa, produint-se així un contrast brutal amb el millor moment de la història de l’esport espanyol. La paradoxa es manté en comparar les declaracions d’intencions (el 98% dels espanyols pensa que fer esport és bo) amb la realitat: el 64% no en practica cap. Ja em perdonareu tant d’espanyol aquí i espanyol allà, però m’estic basant en l’estudi de La Caixa i l’únic que m’interessa és remarcar una tendència que, em temo, també afecta els nostres joves.

Una altra dada significativa és que, entre 1995 i 2008, un 20% dels joves d’entre setze i trenta-quatre anys ha deixat de fer esport. Això té una explicació força lògica: l’esport deixa de ser obligatori a les escoles a partir dels setze anys. Si ja no estàs obligat a fer-ne tens almenys dues opcions: abandonar-lo per complet o començar a gaudir-ne sense que sigui cap obligació.

Oci digital

Molts opten per deixar de fer esport i, segons sembla, és més probable que ho facin els que tenen menors nivells d’estudis i d’ingressos. Per què? Per múltiples raons: falta de temps, desinterès, la feina (els que en tenen) i les càrregues familiars. En el cas dels més joves, l’oci digital i nocturn els ocupa tant de temps que resulta quasi impossible que tinguin ganes de fer esport. En línies generals, i això també podem ratificar-ho els que tenim fills menors de setze anys, la Play, l’MP4 i els artilugis electrònics en general els atrauen molt més que anar en bici, nedar o jugar a bàsquet, per citar només tres de les possibilitats al seu abast.

Al sofà

Solucions? Ni idea. Jo em passo el dia fent esport (bé, exagero, posem una hora diària) i el meu fill, que encara no ha complert dotze anys, sembla que tingui ben poques ganes d’imitar-me. Sí, de vegades m’acompanya amb bicicleta mentre corro i, ara que hi penso, també juga a bàsquet, però tinc la impressió que res d’això l’entusiasma i que el que de debò li agrada són altres coses que es poden fer estirat al sofà.

Més mandrosos

Els experts proposen mesures com incloure més hores d’esport a les escoles, incorporar metges esportius als centres de salut i conciliar la vida esportiva amb la familiar. Serviria d’alguna cosa? No ho sé. Només tinc clar que cada cop ens estem tornant més mandrosos i que els cirurgians plàstics s’estan fent rics amb les noies de divuit o menys anys que corren a operar-se els pits o fer-se liposuccions. Només és un exemple. La mandra no és patrimoni exclusiu de les dones i la inactivitat s’estén pertot arreu.

On queda l’esforç?

L’esforç no està de moda. I és una autèntica pena, perquè només amb l’esforç (espero que em perdoneu el to alliçonador) serem capaços de valorar la majoria de les coses, descans inclòs. Potser algú, estirat al sofà, es riurà de mi en veure’m esbufegar mentre corro, però és perquè no sap que quan jo acabi i m’estiri al sofà experimentaré, per simple contrast, un plaer molt superior al seu. La mandra només genera mandra, però l’esport combinat amb la mandra fa meravelles.

El tennista mallorquí Rafael Nadal ha anunciat que proposarà la candidatura del suís Roger Federer per al premi Príncep d’Astúries dels esports 2009. Nadal, que ahir a la nit va arribar a l’aeroport de Palma després de guanyar diumenge l’Open d’Austràlia contra Federer, va declarar que com a tennista i com a persona el jugador suís “és excepcional; és un gran candidat i s’ho mereix”.

I tant que sí. De fet, Federer es mereix aquest premi força més que Nadal, que va guanyar-lo l’any passat. Però des que es va instaurar l’any 1987 ja l’han rebut quatre tennistes (Martina Navratilova, Arantxa Sánchez Vicario, Steffi Graff i el propi Rafa Nadal) i sembla poc probable que aquest any o els següents es plantegin repetir esport. Ara que, ben mirat, si al 2005 el va rebre Fernando Alonso i al 2007 Michael Schumacher, tampoc seria tan estrany que al 2010 li donessin a Federer, però amb un jurat com aquest no se sap mai.

Si repassem la llista dels 22 premiats descobrirem que, a part dels quatre tennistes i els dos pilots de Fórmula 1 ja esmentats, s’hi troben sis atletes (Sebastian Coe, Sergei Bubka, Javier Sotomayor, Hassiba Boulmerka, Carl Lewis i Hicham El Guerrouj), dos ciclistes (Miguel Indurain i Lance Armstrong), un golfista (Severiano Ballesteros), un waterpolista (Manel Estiarte), un motociclista (Sito Pons), un president del COI (Juan Antonio Samaranch), una competició ciclista (Tour de França), l’equip espanyol de marató, la selecció brasilera de futbol i la selecció espanyola de bàsquet.

Quasi la meitat són espanyols

Dels 22 guardonats, deu són espanyols. A moltíssima distància (dos premiats) apareixen Alemanya i els Estats Units i després, amb un sol reconeixement, Regne Unit, Ucraïna, Cuba, República Txeca, Algèria, Brasil, França i el Marroc.

Referent mundial

Tenint en compte que el premi es concedeix a “aquelles persones o institucions que, a més de l’exemplaritat de la seva vida i obra han assolit noves fites en la lluita de l’home per superar-se a ell mateix i han contribuït amb el seu esforç de manera extraordinària, al perfeccionament, cultiu, promoció o difusió dels esports”, haurem de concloure que l’Estat espanyol és, sens cap mena de dubte, el referent mundial en matèria esportiva, una pedrera inesgotable de talents sense parangó i, per pura lògica, el més llorejat en uns premis tan independents i equànimes com els Príncep d’Astúries.

Dificultats del jurat

El que no acabo d’entendre és que encara no l’hagi rebut Pau Gasol, sense discussió el millor jugador de bàsquet del món, molt per sobre del seu company dels Lakers Kobe Bryant, o Lionel Messi (que no és espanyol però quasi és català i podria estrenar el llistat de futbolistes), o Alberto Contador, o Marc Coma, Nani Roma… I Raúl González Blanco, que al Madrid ja ha marcat tants gols com Di Stefano? Ufff. Ara començo a entendre les dificultats del jurat per adjudicar el premi a algun esportista que no sigui espanyol. Vist així, em temo que Nadal hauria de començar a dir-li al seu amic Federer que la cosa està complicada, que Fernando Verdasco puja amb molta empenta, el premi només es dóna un cop a l’any i, per pura justícia, l’han de rebre els millors.

Avui parlo de la marató perquè des de fa un temps m’hi he aficionat i em fixo molt més que abans en els registres. La primera que vaig córrer -fa cinc mesos a Madrid- la vaig completar en quatre hores, un minut i quaranta-cinc segons, a una mitjana de deu quilòmetres i mig per hora. Els tres dies següents em costava caminar i tenia enormes dificultats per pujar i baixar escales. L’altre dia a Berlin, l’atleta etíop Haile Gebrselassie va batre el seu propi rècord amb unes increïbles dues hores, tres minuts i cinquanta-vuit segons, a una mitjana de més de vint per hora. Va arribar a la meta amb un somriure d’orella a orella i sense símptomes d’esgotament. Del 35 al 40 (una distància que jo, completament exhaust, vaig recórrer en més de mitja hora) va seguir un ritme de dos minuts i cinquanta-quatre segons per quilòmetre, que sumen catorze minuts i mig. En fi, que més o menys va el doble de ràpid que jo. És cert que deu pesar uns trenta quilos menys i que és el corredor de llarga distància més gran de tots els temps, per sobre fins i tot de Bikila o Zatopek, però m’agrada comparar-m’hi per relativitzar les meves fites i, alhora, ser conscient que, per modestes que siguin, són meves i, per tant, tenen tota la importància que jo els vulgui donar. El març vinent, per exemple, faré la marató de Barcelona i el meu principal objectiu, ara que ja sé que sóc capaç de sobreviure als 42 quilòmetres i 195 metres, és baixar de les quatre hores. Però del que volia parlar en realitat és de la possibilitat que algun dia algú completi la distància en menys de dues hores. Gebrselassie ja té 35 anys i sembla difícil que millori gaire més la seva marca, però el kenyà Wanjiru, de només 21 anys, ja té el rècord mundial de mitja marató (58 minuts i 33 segons; la meva millor marca, per qui vulgui comparar, és d’una hora i trenta-sis minuts) i sembla que en un futur pot tenir moltes opcions de desbancar l’etíop. Veurem algun dia una marató en menys de dues hores? Sembla quasi impossible, però caldrà seguir l’evolució de Wanjiru o de qualsevol altre atleta africà (en aquesta especialitat són els reis indiscutibles) per comprovar fins on arriba la capacitat de l’ésser humà per superar els seus límits. Perquè una cosa són els cent metres, on el marge de millora dels 9.69 del jamaicà Usain Bolt és força reduït (per cert, la meva marca són onze segons justos) i una altra molt diferent la marató, on per lògica hi ha més opcions d’esgarrapar segons al cronòmetre. I això que estem parlant de córrer més de 42 quilòmetres a una mitjana de dos minuts i cinquanta-sis segons el quilòmetre. Us animo a provar-ho. Un dia, després d’escalfar tota l’estona que considereu necessària, correu un quilòmetre, només un, tan ràpid com us sigui possible. Ja em direu si podeu fer-ho en tres minuts i, si en sou capaços, en quin estat quedeu. És bo conèixer els límits de l’ésser humà, però encara és més interessant conèixer els nostres propis límits.