Josep Pastells

Inventari de sensacions

Arxiu de la categoria: CAMÍ DE DONOSTI

Satisfacció i patiment

Vam tenir sort i ahir al matí quasi no va ploure. Feia força fred, això sí, i un vent que en moments puntuals resultava força empipador. Però els prop de tres mil participants a la marató de Donosti vam poder gaudir d’unes vistes inoblidables (monte Igeldo, la Concha, pont de la Zurriola…) mentre sentíem el calor i l’afecte d’un públic que desafiava les adversitats climatològiques per animar els corredors. “Oso ona!” i “Aupa!” eren els crits més freqüents durant tot el recorregut, però sobretot quan t’aproximaves als últims metres a l’estadi d’Anoeta. I al final vaig assolir el meu objectiu: 3h 38′ 35”, quatre minuts i dinou segons menys que a la marató de l’u de març a Barcelona, a una mitjana de 5’11” per quilòmetre.

El guanyador absolut va ser Rafael Iglesias (2h 10′ 44”) i en categoria femenina es va imposar María José Pueyo (2h 36′ 28”). Pel que fa als amics gironins amb qui havíem dinat (tapes i cervesa) el dia abans, tots van aconseguir grans marques. En Pau Montoya, com sempre, va ser el més ràpid, en aquesta ocasió amb 3h 18′, mentre que Santi Sapena i el debutant Ramon Huguet em van avançar cap al quilòmetre 35 i no va haver-hi forma humana de seguir-los. Al final van aturar el cronòmetre en unes meritòries 3h 33′.

Flat i sobrecàrregues

Deixant de banda la satisfacció que representa acabar la meva tercera marató i millorar una vegada més la meva humil marca, la veritat és que ahir vaig patir molt. Moltíssim. Després de seguir al globus de 3h 30” fins ben bé al quilòmetre 32, vaig entendre que em seria impossible mantenir el ritme de 5′ per quilòmetre i vaig començar a afluixar. Poc després de la mitja marató em va aparèixer un principi de flat que em va acompanyar uns deu quilòmetres, però quan per fi em va deixar en pau em vaig adonar que estava sobrecarregadíssim dels bessons.

Esforç i dolor

Cada gambada representava un esforç massa gran. Era com si l’asfalt hagués adquirit de cop i volta una duresa molt superior a l’habitual, com si cada impacte sobre el terra fos un cop demolidor que disminuïa a gran velocitat la resistència de les meves cames. Amb els bessons a punt d’esclatar, vaig estar a punt d’aturar-me més d’una vegada, però entre els crits d’ànim del públic i la visió de la Inés esperant-me a l’estadi vaig ser capaç de seguir corrent i, amb més dolor que emoció, arribar a la línia de meta per batre el meu millor resultat.

Prou de maratons

La conclusió és clara: les maratons em fan patir massa i, després de fer-ne tres en un any i mig, el millor que puc fer és admetre que la distància em supera, que no estic fet per córrer 42.195 metres i que valdrà més que em centri en distàncies més curtes; deu quilòmetres, potser mitges maratons.

Rècord de l’edat madura

Moratalaz. Vuit de novembre. Dos quarts d’onze del matí. Participo en la XXXIII edició de la mitja marató, que aquest any ha escollit com a lema Si la crisi et persegueix, surt corrent. El recorregut combina pujades i baixades i m’hi sento prou còmode. Tot i que als últims quilòmetres afluixo una mica (no em queda més remei), en aturar el cronòmetre a l’arribada veig que marca 1h 36 minuts, el meu rècord de l’edat madura.

Després de prendre’m el brou que ens donen a la meta i fer uns quants estiraments, sento que altres corredors comenten que també han fet la seva millor marca. Algú diu que el recorregut no està ben mesurat, que falten metres. Algú altre apunta que com a mínim en falten quatre-cents. Els comentaris em deceben una mica, però de seguida penso que, en el meu cas, 400 metres equivaldrien a menys de dos minuts i que amb 1h 38′ també hauria assolit la meva millor marca des que vaig tornar a córrer passats els quaranta anys. A més, l’anterior referent eren els 99 minuts de la mitja de Getafe, una prova molt més planera que la de Moratalaz.

Test de 2 x 6.000

El cas és que falten només tres setmanes per a la marató de Donosti i començo a pensar que potser estic un pèl millor que al mes de març, quan vaig córrer la de Barcelona en 3h 42′. El meu únic objectiu és rebaixar aquest registre. Si pogués baixar de 3h 40′ estaria molt satisfet. Ara, però, em convé seguir amb el mateix ritme d’entrenaments (quatre dies a la setmana) fins al dia 18, quan faré un test de 2 x 6.000 que m’ajudarà a esbrinar el meu estat real de forma. Es tracta de córrer els primers sis quilòmetres al mateix ritme que penso dur a la marató (5’10”) i els segons el més ràpid que pugui. Després, amb l’ajut d’una taula popularitzada per Rodrigo Gavela, la diferència entre els dos temps em dirà si estic preparat per assolir el meu objectiu.

Bones sensacions a Roda de Ter i Girona

Tinc alguns lectors (poquets) que lamenten que en els últims mesos em prodigui tan poc. La veritat és que tinc un munt de temes pendents (cinema, teatre, alguna bestiesa d’altres àmbits), però em resulta complicat trobar el moment per posar-m’hi. Avui, ni que sigui breument, continuaré parlant de la preparació per a la marató del 29 de novembre a Sant Sebastià.

La mitja marató de Roda de Ter (11 d’octubre) no era massa senzilla, però tampoc tan dura com m’imaginava. Hi vaig anar tot sol des de Girona, per l’eix transversal, i no esperava trobar-me amb cap conegut. M’equivocava. Mentre escalfava, vam coincidir amb Pau Montoya, que també anirà a Donosti. Només el vaig poder seguir el primer quilòmetre, i encara. Ell va acabar en 1h 28′ i jo en 1h 41′, un registre que em va deixar prou satisfet.

Cares conegudes

A la Cursa del Carrer Nou de Girona ja m’imaginava que m’hi trobaria molts coneguts. No m’equivocava, però no penso citar-ne cap (va, vinga, només diré que en Pau també hi era) perquè no voldria deixar-me ningú. És quasi segur que cap d’ells o d’elles no es llegirà mai aquest post, però si arribés a fer-ho i s’adonés del meu oblit és possible, només possible, que no li fes massa gràcia i, per tant, prefereixo evitar un petit malestar que potser ni tan sols arribaria a produir-se. Valdrà més que torni a la cursa.

Bones sensacions

Quan era més jove l’havia corregut moltes vegades, però des de l’últim cop ja havien passat ben bé quinze anys i em feia molta il·lusió tornar-hi. Deixant de banda la terrible pujada de la Catedral i un pendent bastant emprenyador al final de l’avinguda Pericot, el traçat era força favorable i em va permetre acabar en 44’17”. Dimarts vaig córrer uns deu quilòmetres sota la pluja per les Gavarres i avui, també sota la pluja, n’he recorregut uns quinze més pel carril bici de Sant Feliu de Guíxols. Ja fa dies que tinc una petita contractura a l’esquena, però a banda d’això les sensacions són prou bones.

De Yuncos a Roda de Ter

Falten menys de dos mesos i ja encaro la recta final de la preparació per a la marató de Sant Sebastià. El 27 de setembre vaig córrer el cross de Yuncos (Toledo) i el pròxim diumenge participaré en la mitja marató de Roda de Ter.

 

Estic un pèl pitjor del que esperava; per això m’he apuntat a un parell de proves que podríem qualificar de mitjanament difícils. A Yuncos, la distància a recórrer no arribava ni als deu quilòmetres, però els 9.700 metres, tres voltes a un circuit que discorria pel mig d’una pineda, es feien molt llargs. Pujades, baixades, pedres, algun tram de sorra i, sobretot, la sensació d’anar massa lent. Al final vaig acabar en 46′ 05”, a una mitjana de 4:45 per quilòmetre que, ben mirat, és quinze o vint segons millor que la que aspiro a fer en la marató.

Qüestió de ritmes

Tot i que no esperava trobar cap conegut a Yuncos, mentre escalfava em va venir a saludar en Rafa, un antic company del gimnàs de Griñón. Ciclista de muntanya, però des de fa un parell de mesos també corredor. Anava amb un amic seu de qui no recordo el nom. Em van dir: Mirarem de seguir-te. Els vaig preguntar: A quin ritme anireu? No ho sabien ben bé, però calculaven que uns 4:15 per quilòmetre. Uf, el que us seguirà a vosaltres seré jo, però de lluny, vaig dir-los. Només de sortir ja vaig comprovar que m’era impossible mantenir el seu ritme. En Rafa va superar de poc els 40 minuts i el seu amic quasi baixa de 39.

Una bona prova

Aquest diumenge m’espera la mitja de Roda de Ter. Tampoc no espero trobar-hi cap conegut, pèrò no se sap mai. Sense conèixer a fons el perfil de la prova, crec que serà més o menys com la de Ripoll, potser amb més tobogans. Tot i que hi aniré sense objectius de temps, només per veure com estic, m’agradaria fer-la en 1h 45′. A veure què.

Un bessó cada cop més atlètic

Quasi sempre corro sol, però de tant en tant tinc l’oportunitat de fer-ho acompanyat. Ahir, per exemple, vaig compartir entrenament amb un amic gironí que segur que s’identificarà sense problemes amb el títol del post.

El bessó és un múscul bàsic per a qualsevol atleta, i més encara per als corredors. En aquest sentit, els bessons ben formats i desenvolupats, aptes per recórrer grans distàncies o realitzar esforços explosius, són una de les principals característiques dels amants del running.

Bessó, bessons i bessona

Imaginem-nos per un moment un atleta de bessons ben formats que alhora pot ser qualificat, tot ell, de bessó. I és que té un germà, de nom Albert, d’exactament la mateixa edat i característiques físiques molt similars, quasi idèntiques. Contemplem també la possibilitat que aquest atleta bessó de bessons ben formats estigui casat amb una bessona, de nom Montse.

Identifiquem-lo ja: Josep Maria Falgueras

Situem-nos ara en la més estricta de les realitats: l’atleta bessó de bessons ben formats i casat amb una bessona existeix. I és amic meu. I viu a Girona, treballa a Girona i corre a Girona. El seu nom? Josep Maria Falgueras. 46 anys, prim, morè, cada cop més fibrós i amb uns bessons més definits.

Esforços i recompenses

Per alguna cosa surt a córrer cada dia. Mitja hora a bon ritme, amb pujades i baixades, mantenint-se fidel a la filosofia que diu que cada esforç té la seva recompensa. I quines són les recompenses de les seves gambades i esbufecs? Moltes, però en podríem destacar sobretot dues: un físic cada cop més afinat i una ment més atenta i desperta.

Un magnífic exemple

De fet, en Josep Maria és un magnífic exemple dels beneficis que provoca la pràctica del running. Conec pocs atletes aficionats tan entusiastes i disposats al sacrifici, tan compromesos i humils, tan conscients que, per tòpic que soni, la ment i el cos són indestriables. Per tot plegat, ànims i endavant, company!

Camí de Donosti

Publicat el 10 d'agost de 2009 per giusepe

Tot i que fa uns dies vaig acomiadar-me del bloc de maraton.es, la veritat és que em costarà no parlar de la meva preparació per a la marató de Sant Sebastià. Falten quasi quatre mesos, però ja he començat a entrenar.

Crec que la pròxima vegada que escrigui sobre aquest tema crearé una categoria que es dirà Camí de Donosti. Em servirà per anar comentant com preparo el repte del 29 de novembre.

Objectiu modest

Ja tinc decidit què faré fins que arribi el gran dia. A grans trets, es tracta de córrer quatre cops a la setmana, amb un rodatge una mica més llarg els diumenges. En cap cas passaré de les dues hores, però. El meu objectiu és modest però per a mi força complicat: rebaixar les 3h 42′ 54” que vaig aconseguir cinc mesos enrere a Barcelona.

Setze semanes

Queden setze setmanes justes i a poc a poc aniré augmentant la intensitat. De tota manera, no crec que passi dels seixanta quilòmetres setmanals. Amb el meu pes (noranta quilos irrenunciables; els dies que no corri aixecaré pesos, ni que sigui vint minutets, només per mantenir la poca massa muscular que em queda) no em sembla necessari castigar-me més.

L’última vegada?

Després de Madrid (abril 2008) i Barcelona (març 2009) serà la meva tercera marató i, en funció del temps que aconsegueixi, és possible que també sigui l’última. Entenc que els 42.195 metres són excessius per a la meva constitució i crec que en un futur serà preferible limitar-me a les mitges maratons o a les curses de deu quilòmetres. De moment, però, tot són especulacions.